Compassió

[Reflexos en un ull daurat. Cason McCullers. Traducció d’Alba Dedeu. L’altra Editorial]

L’alba, a la poesia trobadoresca, descriu el disgust dels amants furtius que s’han de separar quan es fa de dia per no ser descoberts. A Reflexos en un ull daurat, l’alba i el crepuscle, aquests intervals ambigus, són la part més important del temps, aquest “endless idiot” que “runs screaming round the world”, en paraules de McCullers. Són uns moments gairebé de suspensió del temps, on els homes i les dones poden deixar de fingir, poden abandonar-se a la seva naturalesa. Però en aquest llibre no ho fan mai del tot: es respira sexe per tot arreu però no el llegim, ha quedat soterrat sota massa incomprensió.

En aquesta novel·la d’albes i crepuscules, situada en una base militar dels sud dels Estats Units, no hi dorm gairebé ningú. No dorm l’oficial secretament homosexual, que passa les nits al seu estudi fumant i bevent per reprimir-se. No dorm tampoc la dona d’un altre oficial, que es turmenta perquè sap que el seu marit l’enganya amb la dona de l’homosexual. L’única que dorm és aquesta dona adúltera, perquè és una senyora feta només de desig. Estúpida i sensual, típic personatge sudista, és l’única que passa les nits plàcidament perquè viu al marge del seu cervell.

Però per damunt de tots no dorm el soldat ras, l’element més eteri d’aquest llibre, un d’aquells àngels místics que s’inventa McCullers i semblen sortits del més enllà. Aquest soldat “caminava per un somni tenebrós, els seus passos no feien gens de soroll”. El soldat passa les nits davant la casa de l’oficial i la dona adúltera. S’espera que el marit sigui al seu estudi i puja a l’habitació de la dona que dorm indiferent a tot. S’agenolla al costat del seu llit i la mira, i només s’atreveix a tocar-li els cabells o el teixit de la camisa de dormir, com un animaló espantat.

De fet, diria que els homes d’aquesta història falsament vodevilesca fan de contrapunt a uns altres protagonistes: els cavalls que munten els personatges. Els homes fan servir els animals per intentar controlar la seva pròpia bèstia. Però els cavalls, els únics que no tenen cap problema amb la seva naturalesa salvatge, no es deixen. “El capità deixava fer la seva al cavall només prou estona perquè se li desvetllés la joia de la llibertat, i tot seguit el frenava sense avisar. Aquella mena de conducta no era nova pe a ell. Sovint, al llarg de la seva vida, s’havia sotmès a moltes petites penitències estranyes i secretes que hauria trobat difícil d’explicar als altres”.

En aquesta novel·la lluminosa hi ha concretats tots els elements que fan que McCullers sigui una escriptora majúscula. La tragèdia està destil·lada per una tendresa estranya, per la cura que té McCullers a deixar-nos veure totes les llums i les ombres dels personatges sense que li passi pel cap jutjar-los. Són figuretes delicades del seu univers on sempre és més important el que va per dins que el que es deixa veure per fora. El tema de McCullers és sempre el mateix: la possibilitat de treure alguna cosa cap enfora: “Hi ha moments en què la necessitat més vital de l’home és tenir algú a qui estimar, un punt en què concentrar les seves emocions disperses. També hi ha moments en els quals les irritacions, les decepcions i les pors de la vida, inquietes com espermatozoides, s’han d’alliberar en forma d’odi”.

Hi ha una idea de compassió fonda que lliga les novel·les de Faulkner i les de McCullers. Els dos són sudistes i s’enfronten a un escenari on, si vius sense compassió, quedes destruït d’una manera fulminant. Cadascú amb les seves armes, els dos s’asseguren de saber trobar les escletxes de l’ambigüitat humana per explicar-nos el patiment sense moralisme ni patetisme. McCullers l’ensenya a la llum de l’alba i del crepuscle, on tot se suavitza i fa menys mal. Hi ha un moment al llibre on la dona traïda i el seu criat filipí juguen amb unes flors japoneses que s’obren amb el contacte de l’aigua. Tot al seu voltant s’enfonsa, i ells es consolen amb els colors d’aquestes flors calidoscòpiques, aïllats del temps i de l’espai, com si poguessin escapar del destí funest que els espera. La pietat de McCullers és un pou sense fons.

Un cos sense memòria

Diria que és una de les frases més crues de Pla: “La diferència que hi ha entre una dona honrada i una de la prostitució és la memòria. En la prostitució, la memòria no existeix”. Una manera salvatge de dir que el sexe és sempre un instrument de poder i de càlcul. En la prostitució, aquesta operació es concreta d’entrada i no ha de deixar rastre. No hi ha possibilitat, com passa fora del sexe de pagament, que el poder pugui exercir-se.

Pla ho escriu als seixanta anys parlant d’Aurora, una dona de cinquanta-cinc que viu a Buenos Aires amb el seu marit i s’envia cartes eròtiques amb l’escriptor. Havien tingut una relació més o menys estable i Pla la recorda – al llit, obsessivament –, mentre llegeix les cartes i escriu aquest diari a raig, desendreçat i confús.

Diu que Aurora és un d’aquests casos de dones sense memòria. “De vegades en té una mica i de seguida s’entristeix. Però tot li passa a la primera apetència sexual […] És com un ocell que no té el cap fix en res, que mira d’una banda a l’altra […] Per altra part, tot el seu pòsit pneumotècnic és una superposició d’imatges eròtiques, vistes en el curs de la vida – jo ho he vist – i que se li presenten potser com la seva vida psíquica apreciable”.

A la Recerca del temps perdut de Marcel Proust hi ha unes quantes noies que són com ocells que no tenen el cap fix en res, que no tenen memòria. Són aquelles senyoretes mantingudes del narrador, i entre elles regna Albertine (una altra A. obsessiva, com Aurora). Són, totes elles, noies mig mantingudes – l’intercanvi de diners també és un tema en la relació planiana – que viuen una existència bàsicament eròtica, que són pura sensualitat. No és que siguin prostitutes, són dones de societat que s’amistancen amb senyors que els paguen coses, en aquesta ambigüitat tan estesa a la societat de Proust.

El narrador proustià, com Pla, també està obsedit per entendre com aquestes noies poden viure tan centrades en el present físic, sense memòria. El narrador de la Recerca buscarà com un boig el passat d’Albertine. Li preguntarà, l’investigarà, voldrà saber amb quants i quantes ha compartit un llit, quants cossos han passat per on passa ell, i quin rastre han deixat. El narrador proustià està sorprès, com Pla, d’aquesta absència de rastre, d’aquesta absència de presència.

A Arcadi Espada li va interessar aquest diari de 1966 on Pla parla d’Aurora (ho escriu a ‘Notas para una biografía de Josep Pla’), perquè és el lloc on l’escriptor està més a prop d’explicar la seva intimitat. La intimitat, diu Espada, pertany al “jo ja m’entenc”, aquesta fórmula amb que la gent tanca qualsevol possibilitat de coneixement íntim i amb la que designen la nebulosa sense sintaxi on es concentra allò percebut però inexpressable. Aquest diari li interessa perquè Pla hi escriu a raig, sense gaire filtre. “Penso en aquests dies – escriu Pla al diari – Quina història! Tot és d’una sinceritat horrible!”.

Precisament la fascinació de Pla per Proust ve de la manera que té el francès de furgar en la intimitat amb tant realisme. No s’explicava com podia barrejar vida viscuda i vida recordada amb aquesta intensitat. “És una obra feta sobre una confusió inextricable i immensa – exactament com és la vida”. Pla diu que, sobre aquesta confusió, Proust hi posa la llum de la seva memòria, però no es limita a ser un memorialista. Proust, segons Pla, “és una síntesi de contradiccions que semblaven insolubles durant anys i anys”. És un realista que sublima la realitat. Tots els grans escriptors ho voldrien. També ho volia Pla. Però no hi arriba. A Proust no hi arriba ningú.

L’adjectiu “confús” no és estrany en Pla. Sempre el treu per imposar distància. És aquest “jo ja m’entenc”. Les idees generals són menys confuses que les particulars, que són el tema d’aquest diari desendreçat. Per això aprecia la literatura de Proust. Ha pogut escriure la confusió i se n’ha sortit: “en el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques – i sobretot d’una necessitat permanent”.

Pla és un vell que fa recompte de les seves ereccions i masturbacions. Recorda compulsivament una presència. Hi ha alguna cosa en Aurora que el fascina més enllà del record de la intimitat. No és només un vell calent – l’erotisme sense diàleg només pot donar de si una reflexió antieròtica – ni tampoc un enamorat. Potser el fascina que sigui una dona que ni és prostituta ni calcula. Potser és el sexe més net que ha tingut. Una senyora que s’entrega a la confusió. “Quina història tan complexa – escriu – Gran persona, en definitiva”. Espada diu que no és probable que sobre una dona hagi escrit res semblant. Segurament té raó.

M’ha interessat veure Pla una mica perdut en aquesta confusió que no explica. És l’obsessió, la de Proust també ho era, d’uns homes carregats de memòria fascinats per uns cossos sense memòria. És una obsessió que només pot ser masculina, per inconcreta i nebulosa. No hi ha cap dona que no pogués concretar les seves obsessions eròtiques. Tampoc sé si n’hi ha gaires que aguantin aquesta sinceritat horrible de la que parlava Pla.

Ell, al final, surt per la tangent proustiana i diu que l’única vida viscuda és la literatura. Ho fa dedicant-li aquests ¡versos!:

Però Aurora no era res – penso.

Era un fantasma de la vida. ¿Què més es pot demanar?

Una mica de polsim d’or

No sé si sortiria a cap antologia, però ‘Carnaval’ és un dels meus contes preferits de Rodoreda. Hi ha una noia rica que surt d’una festa de Carnaval en una torre de l’Avinguda del Tibidabo, vestida de nimfa vaporosa. Hi ha un noi que seu al carrer, mig abatut. La veu sortir i queda impressionat perquè és bonica i perquè té diamants a la sola de les sabates, com diu la cançó de Paul Simon. Són molt joves.

És tard, no hi ha taxis i ella diu que ha de tornar a casa i ell no li diu però sap que l’acompanyaria fins a la fi del món. I baixen des d’allà fins a Passeig de Gràcia amb Gran Via, que és on viu la noia. Baixen per una ciutat deserta i per a ella és només el substitut d’un taxi de tornada a casa i per a ell és una nit que recordarà tota la vida. Ella ho sap, i controla i gestiona el noi enamorat una mica com pot però sobretot com vol. Es van explicant la vida i la veritat triga a sortir. Ell li explica tota – és pobre, està frustrat, necessita cuidar els pares i ha hagut de renunciar als seus somnis –. Ella li explica només el que vol ensenyar.

Ella se n’està adonant que no sap si mai ho explicarà tot a algú. No ho sap encara, però comença a intuir-ho, que caldrà alguna cosa més que un Carnaval perquè les nits no s’assemblin massa les unes a les altres. Ell potser se n’adona que, com escriurà McCullers, el cor és un caçador solitari, i que l’amor no és cosa de dos. Ell se n’adona que la metamorfosi de l’ànima – l’única que compta, com escriu Rodoreda – és una cosa que s’ha de fer sol, perquè després d’aquesta nit només li queda “una mica de polsim d’or com el que deixen les papallones”.

M’agrada aquesta Rodoreda dels Vint-i-dos contes, intuïtiva i sensual, donant voltes al caire de l’abisme, mirant cap a baix sense caure-hi, posant el peu al llindar per confirmar que existeix el buit. Encara no s’ha vist del tot el monstre que acabarà sent, encara hi ha algunes nits tristes però indulgents com aquesta del conte de Carnaval.

Desvirgar la mirada

Aquests dies he llegit Guimerà, Ruyra i Català, i tinc la sensació d’estar tota l’estona voltant sobre la mateixa idea: les conseqüències de descobrir el desig. És una idea que és al centre d’aquests autors, i que lliga molt de prop erotisme i violència, un tema que no s’acaba mai. Explico aquests escriptors a nois que ronden els vint anys, i tinc la sensació d’estar ensenyant una manera de mirar el sexe, però és exactament el que fan aquests escriptors: educar la mirada per a l’erotisme. Sovint ho fan amb personatges que són postadolescents, aquest llindar tan fi entre dos móns.

Aprendre a mirar és precisament el que es fa legint. Però és també el que fan la Mila de Solitud, la Fineta de Ruyra o la Marta o la Maria Rosa de Guimerà. Ferrater diu que Solitud és una al·lucinació eròtica. Però no és que la Mila al·lucinés, no és que els sentits li fallessin, és que no se’ls coneixia. Les protagonistes dels relats de descobriment sexual sovint són noies, perquè la descoberta és més forta que en els homes. Són noies que es miren i, mirant-se, descobreixen com les miren els altres. No es un tema que vingui de nou a ningú, però em sembla que en la nostra literatura s’ha treballat amb intensitat i ganes.

Un dels que ho explica més bé és Ruyra – com diu Toni Sala, el més precís i per tant el millor –. “La Fineta” és un dels meus contes preferits, perquè al meu cap sempre serà la fundadora d’aquestes noies que comencen a entendre’s quan comencen a mirar-se: una idea que explotarà en Rodoreda amb tota la seva imperial mala llet.

Aquesta Fineta de Ruyra és una noia molt jove, de pell tendra i ufanosa. És una noia en plena simbiosi amb la natura, perquè la natura és amable amb els nens que encara no han crescut. Quan les noies es fan grans, la natura ja no és tan acollidora amb elles, perquè hi descobreixen la sensualitat i, amb ella, els perills del desig.

Ruyra agafa aquesta idea i l’estira: la natura fa que la Fineta se n’adoni que ja no és una nena. La Fineta es passa el dia sola a casa perquè el seu pare i el seu germà són pescadors. Un dia surt a passejar i la natura sembla celebrar-la. Baixa cap al mar i s’hi llença. És dins l’aigua, mig despullada:

Tot just l’aigua li cobreix el cos, el seu cos molsudet que, mal abrigat, quasi nu, se manifesta com a través d’un cristall pur i verdós. Mes la nina es figura estar ben tapada, perquè, tenint el rostre girat cap a la part assolellada, veu al davant seu l’aigua llustrosa, impenetrable a tot aguait. No es figura que son propi cos esvaeixi darrera seu aquell efecte de llum.

Com que el sol li toca de cara, ella no es veu el cos sota l’aigua, i pensa que ningú la veu. No s’imagina que des de fora sí que la poden veure. Ruyra ens està explicant que és una noia que no sap quin efecte fa el seu cos sobre els altres. No sap quina mena de mirada provoca. És perquè ella mateixa encara no se sap mirar. Perquè ella encara no s’havia vist:

Plau-li també mirar-hi sa cara tendra i bonica de donzella de setze anys. No es recorda de quant temps fa que no se l’havia vista. Té tot el semblant d’una dona, però és més formosa que abans… força més. Sa pell conserva la tendror d’abans, però més ufanosa.

La Fineta descobreix que li agrada mirar-se. Se n’adona que és més bonica que abans. Que no es la mateixa. Mentre està distreta pensant-hi, un home – “L’home del Bosc” – s’ha llançat a l’aigua i l’ha agafat per intentar violar-la. Primer ella pensa que li està fent una broma i riu, després s’enfada, després s’hi baralla i finalment es desmaia. L’home no la viola perquè el vaixell del pare apareix per salvar-la i la bèstia ha de fugir.

Passa un mes i ningú se’n recorda de l’ensurt. Només ella:

la Fineta, que ha esdevingut malaltissa, hi pensa, a voltes, amb esborronament: hi pensa amb esborronament i… és estrany!… amb certa mena de compassió i enyorança. A l’hora dels crepuscles, quan està sola al portal de casa seva, s’apodera d’ella un decandiment d’esperit tot somniós i dolç, i li apar que l’ànima se li’n va, amb la mirada, errant pels penyals de la costa. Pels senyals soledat, soledat per les cales, soledat arreu: no hi troba res més. I li acut una ombra d’idea de que, quan l’Home del Bosc feia ses aparicions, per allí no hi havia tanta desanimació. Pensa que és una llàstima que aquell home feréstec s’hagués tornat boig, pobret!, i hagués fugit per a no tornar mai més, mai més, mai més… I aquest mai més es repeteix dintre el seu cor com aquells ecos que reborsen pels caires d’un congost i s’allunyen, sonant cada vegada més apagats i melangiosos. Enmig de ses tristeses, a voltes el perfil d’un arbre o d’unes garrotxes li sembla la figura del carboner desaparegut. Llavors se sobresalta, s’esborrona, corre a tancar-se a casa, i se li seguen les cames i quasi no es pot tenir dreta.

Si hagués de triar entre el no res i el dolor – diu Faulkner – triaria el dolor. La Fineta ha descobert la mirada dels altres, i li agrada. Hi ha alguna cosa que li agrada en la violència que provoca. És una noia que ha descobert que es pot mirar diferent, i ara enyorarà que la mirin, encara que sigui amb desig violent.

Encara no s’ha educat la mirada: només l’ha descoberta. Fer-se gran, ho explica Ruyra – i ho expliquen tants altres – és aprendre a carregar amb un desig que has d’anar domesticant però que, d’entrada, és salvatge. Per això desig i violència s’han d’explicar tant junts i tan de prop, i només es poden separar quan la mirada ja no és verge.

Ferrater, Carner, Proust. L’única vida viscuda

A les seves classes sobre Josep Carner, Gabriel Ferrater torna una i una altra vegada als versos del Nabí que li serveixen per endreçar la seva lectura sobre el poema:

Tot és follia,

córrer i estar, vetllar i dormir;

tot és engany de vides condemnades:

donar-se i escometre i resistir

Diu Ferrater que aquests versos expliquen la desesperació de Carner, que sovint queda amagada rere la imatge de poeta noucentista inofensiu i amable. Ferrater el presenta com un poeta abatut per la realitat, però que no es rendeix a aquest abatiment. Carner se’n salva perquè treu partit d’aquesta follia que és la vida.

Aquesta cita és Ferrater sobre Carner:

“mai no ens podrem veure viure a nosaltres mateixos ni comprendre la nostra vida, però hi ha una possibilitat de que de la nostra vida i d’aquest desordre foll en surti (…) una figura que serveixi als que venen després per interpretar, durant un moment, la seva vida i posar-hi ordre”.

Aquesta possibilitat d’endreçar la follia es presenta en Carner, òbviament, a partir de la poesia. Però m’interessa aturar-me en un detall de la frase de Ferrater. Hi ha possibilitat d’entendre i interpretar la nostra vida, però és només “durant un moment”.

Aquesta precisió en la temporalitat ens porta a pensar en Marcel Proust, que deixa escrit a la Recerca que només durant un moment” (en les reminiscències, segons el francès) és quan som capaços d’entendre amb sentit la nostra vida a partir dels nostres records. La vida sempre està en alguna altra banda, diu Ferrater parlant de Proust, i només podem comprendre-la sortint d’ella i situant-nos en un “lloc nul”.

És el que li passa a Carner. “Durant un moment”, gràcies a la figura imaginativa del seu poema, podrà donar sentit a la follia. Però, continua Ferrater, “aquesta figura es tornarà a desfer. Tornarà tothom (…) a veure com se li ensorren les racionalitzacions i com no pot creure en res”. També a Proust li passarà el mateix.

Segons Ferrater, al centre de la imaginació de Proust hi ha la nul·litat, una manera de viure sense percepcions de primera mà. En aquesta nul·litat “hi apareixen tots els objectes del món, però apareixen interpretant-se a si mateixos, privats d’urgència i convertits en símbols”. Fa l’efecte que, segons Ferrater, tota obra és un símbol que descriu i que fa present una realitat desplaçada.

Tot tornarà a ensorrar-se, diu Ferrater, “però hi ha l’esperança que, si és poeta, creï una nova figura o bé, si no, que dins del dins del dipòsit mític de la humanitat trobi una altra figura per posar-hi ordre”. La literatura, segons Ferrater, és l’únic espai on la vida té la possibilitat de no ser follia, de presentar-se en un ordre que faci sentit. Però aquesta vida endreçada només pot ser mental. O, dit en paraules de Proust, “l’única vida veritablement viscuda és la literatura”.

Però, i aquí hi ha el drama, ningú pot deixar de viure i seguir vivint, com bé diu Ferrater parlant de Proust. Sobre Carner repetirà la mateixa idea: “l’única experiència que podem treure de qualsevol cosa que ens passa a la vida és aquesta figura imaginativa per, potser, posar ordre en noves experiències. Ara: en l’ensenyament moral, en l’experiència moral i en l’experiència, simplement, en el sentit que la usem ordinàriament, Carner no hi creu”.

L’única manera d’endreçar la vida és la literatura, però aquesta no ens serveix per aprendre a viure. L’única manera d’entendre’ns és la literatura, però aquesta és incompatible amb l’experiència de la realitat. I d’aquí la relació complicada que hi ha entre realitat, ficció i temps, un dels grans temes literaris de Ferrater, de Carner, de Proust i de tots els grans escriptors.

Morts vivents

El confinament ha fet que em regalés abans d’hora un volum de Proust que em faltava per llegir i reservava per a la calma estival. Per una casualitat macabra, el tema que obre ‘Pel cantó de Guermantes, II’ és la mort. Quan vaig començar el llibre, la idea de la mort flotava a l’ambient amb més intensitat que ara, que hem normalitzat el confinament i tot es tenyeix d’una calma resignada molt gris. Ara que fins i tot els meus amics més vitalistes s’han instal·lat en una estranya tristor nostàlgica, l’elegia proustiana agafa més sentit.

El narrador de la Recerca ens explica que la seva àvia, tot i que encara pot sortir a passejar amb fiacre per les avingudes parisenques, s’està morint. Proust, geni dels intervals, diu que no és morta però que ja és un fantasma, que els que l’havien saludada mentre passejava no l’havien vist a ella sinó a un esperit: “encara no era morta, però jo ja estava sol”. De la mateixa manera que no podem dir “estic dormint” i hem de dir “m’estic adormint”, no podem dir “he mort” sinó que diem “m’estic morint”. Proust aprofita aquesta idea per preguntar-se què vol dir estar i viu, i què vol dir ser un mort en vida, que és la trista condició “d’aquell no res que la meva àvia seria ben aviat”.

Aquests dies, quan camino per la ciutat fantasma, m’imagino carruatges amb esperits d’àvies proustianes de mirada perduda creuant pels carrers desèrtics. “Sí, s’hauria pogut dir que la meva àvia havia passat en un cotxe descobert – escriu– ¿Però, era ben bé veritat?”. Proust diu que un objecte no necessita energia per existir, però que no passa els mateix amb els éssers vivents. En moments de decadència, diu Proust, necessitem “una tensió de forces que no percebem habitualment” per mantenir-nos en vida. Per estar vius necessitem una energia vital que, quan la mort plana en l’ambient, “esdevé objecte d’una lluita esgotadora”.

Proust escriu un final preciós a la seva àvia, que és el primer membre de la família que mor, i la primera esquerda en el món segur i blindat del protagonista, que es llançarà sol ben aviat a la societat mundana. Aquesta elegia també té un punt d’advertiment, molt adequat, perquè ens recorda que per viure es necessita alguna cosa més que respirar. Ens recorda que viure tancat a casa sense propòsit, veient passar els dies, és acostar-se a la fi abans d’hora: “Hom veu que mor no pas en el mateix instant de la mort, sinó uns mesos, de vegades uns anys abans, des del moment en què, espantosament, la mort ha vingut a viure en nosaltres”.

Un consell de Joseph Conrad (per a escriptors).

A ‘Memòria personal’, les falses memòries de Joseph Conrad, l’escriptor fa unes consideracions sobre l’art d’escriure. Una de les seves preocupacions és, lògicament, trobar el to a l’hora d’escriure. Em sembla que el consell que dóna Conrad al final d’aquesta reflexió farien bé de llegir-lo els escriptors contemporanis perquè és un dels errors més freqüents de trobar en una obra – en podríem dir “excés o exageració sentimentals”. Dit d’una altra manera, un to “afectat”.

Davant del retret d’alguns crítics que afirmaven que Conrad era “suspecte d’una certa acceptació dels fets poc emotiva, severa”, que era “sec de cor”; l’escriptor respon d’aquesta manera:

“Si donem per fet que cada novel·la conté un element d’autobiografia – i això difícilment pot negar-se, atès que el creador només s’expressa en la seva creació –, aleshores per a alguns de nosaltres una manifestació oberta de sentiment esdevé repugnant”.

Perquè: “Per commoure els altres profundament, ens hem de permetre deliberadament a nosaltres mateixos ser enduts més enllà dels límits de la nostra sensibilitat normal – prou innocentment, potser, i per pura necessitat, com un actor que alça la veu a l’escenari. Però, tot i així, ho hem de fer. I segurament aquest no és cap gran pecat”.

Però això té un gran risc, diu Conrad: “El perill rau, en el fet que l’escriptor esdevingui víctima de la seva pròpia exageració, perdi l’exacta noció de sinceritat i, al capdavall, arribi a menysprear la veritat mateixa com una cosa massa freda, massa esmussada per al seu propòsit – de fet, no prou bona per a la seva insistent emoció. Del riure i el plor és fàcil caure en el ploriqueig i la rialleta”.

És un consell molt savi de qui s’anomenava a ell mateix “el més poc literari dels escriptors”.

Prudenci Bertrana, una alenada salvatge

[Article publicat a l’Ara Llegim l’11 de febrer de 2017]

[Tots els contes. Prudenci Bertrana. Edicions de la Ela Geminada]

L’any 1909 Maragall va escriure a Bertrana una carta elogiosa en què l’animava a seguir escrivint i en què deia: “Es declama molt contra el rusticisme i jo crec que encara s’ha de començar, perquè en realitat no sabem el que és”. Tota l’obra de Bertrana podria ser un intent de respondre aquesta pregunta, un enorme assaig sobre què és el ruralisme (o rusticisme). Potser una de les millors respostes la dona Bertrana en aquesta frase: “La terra no es deixa trepitjar impunement”. No és gens freqüent trobar en la seva obra frases tan severes i contundents. De fet, hi veurem sempre un esforç per fugir de la transcendència. Ell mateix escrivia, al pròleg d’un dels seus reculls, una petició: “Oh lector! Jo no et voldria pas massa intel·lectual; jo no et voldria pas massa profund; jo desitjo que tinguis l’enteniment fresc i el cor senzill”. En aquestes instruccions hi podem veure la virtut i alhora el defecte de la seva literatura. Bertrana era un observador agudíssim, sabia transformar el paisatge en paraules i tenia un domini admirable de la llengua; però el seu posat d’artista rousseaunià devot de la natura el fa un escriptor massa càndid i afectat.

Però cal ser justos, perquè Bertrana no ho ha tingut fàcil amb la posteritat i és un escriptor difícil de situar al cànon de la literatura catalana. Com explica Xavier Pla al pròleg de l’obra que ens ocupa, Bertrana està situat entre dos titans del tombant de segle com són Víctor Català i Joaquim Ruyra. També es troba entre el Modernisme i el Noucentisme, entre la literatura i el periodisme. El crític Maurici Serrahima el definia com “un autor de transició, situat en una mena de pont entre els temps nous i la novel·la del segle XIX”. Potser per això la seva és una posició problemàtica; per això és poc llegit i (fins ara) editorialment poc cuidat. La posició de Bertrana també va ser complicada en vida: en un panorama literari en què el Noucentisme afirmava poderós i excloent el seu programa, Bertrana va haver de reivindicar la figura d’artista pur, gairebé místic. Contra l’elitisme noucentista, es definia a ell mateix amb “senzillesa camperola”, com un “pobre artista bosquetà, amant del silenci i de les augustes quietuds de les muntanyes”. Bertranaes va sentir sempre un incomprès; tot i que, com recorda Xavier Pla, col·laborava als principals diaris i revistes de l’època, editava a les editorials més importants del país i guanyava els premis més prestigiosos.

Que Bertrana va ser un autor prolífic ho constata aquest recull, que aplega tots els seus contes: més de cent relats, que sumen gairebé mil pàgines, publicats entre el 1899 i el 1937. Com és obvi en una obra d’aquesta magnitud, no tots els contes són igual de bons. Podríem dir que moltíssimes pàgines són d’una qualitat molt modesta. Però la seva publicació és una notícia important no només a nivell literari: era incomprensible que no tinguéssim disponible l’obra d’un autor que ocupa un lloc rellevant en la nostra literatura. A més, trobar tots els relats en un volum permet veure l’evolució de la veu narrativa: una veu que comença reiterativa i afectada i va corregint-se, tot i que manté unes divagacions que Bertrana no va saber controlar. El que es manté constant és la importància de la natura, protagonista indiscutible dels contes. El tema de Bertrana no és cap altre que el paisatge i els éssers que l’habiten. Per això Josep Pla pot dir que “li tiraven en cara la cosa bosquetana, l’escopeta i el sarró, les masies de secà, les lloques, les oques i els ànecs”. Però el seu ruralisme no és decoratiu, com ja adverteix dient “la terra no es deixa trepitjar impunement”. Hi ha en Bertrana una consciència fatalista que fa molt bons alguns dels contes, quan se centra a explicar la desesperança de les vides d’uns personatges que lluiten inútilment per escapar d’un destí tràgic. Pla ho va dir molt bé: “Bertrana veu el joc elemental de les coses, els sentiments primaris, el grotesc, el punt d’inacabat i trist de les fetes de la vida -el fracàs”.

Bertrana es feia el despreocupat, però rere aquest posat hi ha un narrador intel·ligent, un escriptor que va viure artísticament en la natura però que era molt conscient de les conseqüències de trepitjar la terra. Cal celebrar que aquest 2017 -Any Bertrana- oferirà la possibilitat d’aprofundir en una figura molt complicada de situar, en un escriptor feréstec que s’agradava molt fent proclames com aquesta amb actitud de pagès incivil: “Si alguna volta us manca una alenada salvatge que us redimeixi de la vostra civilitat, crideu-me”.

L’empordanès escollit

[Article publicat a Llavor Cultural el 2 de febrer de 2017]

[Guia sentimental de l’Empordanet. Adrià Pujol Cruells. Editorial Pòrtic]

El dia que ens vam conèixer amb un escriptor terrassenc vam trobar-nos al costat de la via de la Renfe, a la seva ciutat. Vam caminar unes hores seguint el camí del tren, per uns carrers que (com passa sempre al costat de la Renfe) no són els més agraciats de la ciutat. M’explicava coses sobre un projecte de novel·la que s’ambientava al voltant d’aquella via i em parlava del paisatge de la seva infantesa en un barri perifèric de Terrassa. Em va dir: “…i un dia em vaig adonar que tot el que m’envoltava era molt lleig”. Vaig riure, però el que primer m’havia semblat una broma bèstia va resultar ser una confessió important. Tots els que hem crescut en ciutats on l’estètica i l’urbanisme no s’han entès gaire hem viscut en algun moment una revelació semblant. Els nens no són gaire conscients del seu voltant, que es va construint com a paisatge quotidià i poc més. Però un dia, de sorpresa, te n’adones que aquell carrer per on passes cada dia té un valor estètic que no havies reconegut. És una doble revelació: et fas conscient de la lletjor i aprens a apreciar la bellesa; que no és mai tan fortuïta com sembla.

L’Adrià Pujol ha hagut de fer el procediment invers. Ha hagut d’aprendre a pair el que comporta haver nascut al que és probablement el lloc més bonic de Catalunya: l’Empordanet. També ha hagut d’empassar-se tota la literatura i el mite d’aquest lloc i fer-se’n un de propi per no esdevenir un altre plagi planià. Pujol podria representar un dels clixés més insuportables del país: l’empordanès enyorat que viu a Barcelona. Com que és conscient d’això, se n’ha sortit creant un estil que recrea aquest tòpic i alhora se’n fot; convertint-se en el candidat ideal per escriure el llibre que ens ocupa: la “Guia sentimental de l’Empordanet”. Aquesta és i no és una guia turística. Hi ha una tria de les millors cales, les millors esglésies i les millors vistes. Hi ha unes pàgines dedicades a descriure els pobles que conformen l’Empordanet. Hi ha crítica gastronòmica i descripcions pintoresques sobre els costums i les festes de poble. Però també hi ha una tria dels millors polígons, llocs on anar a fer kàrting o paintball, o un capítol dedicat a llocs que no existeixen. I és que la premissa que obre el llibre és que l’Empordanet no existeix. És una construcció a la que s’agafa Pujol per explicar-se a ell mateix mentre escriu aquesta guia sentimental.

Al principi del llibre, l’autor ens demana que li fem confiança i que ens el creiem. Un dels encerts d’aquesta guia és el to narratiu que ha trobat Pujol, que parla dirigint-se directament al lector. Això li permet crear una veu sincera i manejable – permet que ens expliqui per què diu el que diu; per què assenyala una cosa i n’omet una altra. Sembla una frivolitat però és important que els narradors tinguin un motiu per a explicar allò que expliquen. I Pujol és el millor escriptor per a aquesta tasca perquè la seva veu opina i s’implica en la causa; perquè aquest és un llibre per explicar-se a un mateix a través d’un lloc. Pujol ens diu: aquest llibre és un encàrrec, jo sóc el vostre guia i us he d’alliçonar (sense que es noti i amb molta habilitat). I el lector el creu i l’acompanya i funciona, i per això aquest llibre és bo. Pujol s’agrada escrivint. Es nota que gaudeix fent frases rodonetes, retorçant adjectius, fent giragonses i exhibint-se amb paraules que fan córrer a buscar el diccionari. I s’agrada prou com per prendre’s l’encàrrec com un desafiament personal i abocar tot el jo en aquest llibre, ple d’anècdotes i vivències i experiències. Aquesta guia havia de tenir una bona dosi d’ego per a funcionar: el lector s’ha de convèncer que Pujol és un expert en la matèria i que és l’empordanès escollit per guiar-nos per la terra promesa. I realment ho és: no només pel fet d’haver-hi crescut sinó perquè es nota que ha passejat i trepitjat i pensat molt sobre el lloc que l’ocupa.

La prosa de Pujol interessa per la seva sinceritat. Hi ha una fase a la pàgina 27 que per a mi condiciona tota la lectura i fa que el llibre pagui la pena. Diu: “El fet de créixer i néixer a Begur em va tatuar aquest país a l’ànima. Malgrat que aquesta frase sigui digna de les novel·les prototípiques que guanyen els premis importants del país, no t’ho puc explicar més bé”. Tot el que implica aquesta frase em sembla un punt de partida narratiu admirable i immillorable. És una revelació molt honesta i molt poc freqüent: el lligam amb la geografia et marca i t’explica. Jo sóc això perquè he nascut i crescut aquí. Quan tothom s’omple la boca de la relativitat dels llocs i dels orígens i de la identitat, està bé que hi hagi un tipus de literatura que recordi i expliqui per què el lloc d’on som ens limita i ens condiciona.

El talent espontani

[Article publicat a Llavor Cultural el 23 de gener de 2017]

[Les generacions espontànies. Mar Bosch Oliveras. Edicions del Periscopi]

Aquesta novel·la comença amb una comparació entre la vida i la sèrie The Walking Dead, on els zombis envaeixen el món i l’objectiu dels humans és sobreviure. La protagonista d’aquesta història, l’Eva Botet – una noia trenta pocs anys que està a l’atur i encadena entrevistes de feina – està escarxofada al sofà mentre mira la sèrie el dia abans de l’entrevista. Quan fan anuncis i aprofita per anar al lavabo i per inspeccionar la seva trista nevera de jove soltera, es pregunta quants milers de persones deuen estar fent els mateixos gestos, quants zombis contemporanis hi ha rondant pels seus pisos respectius matant el temps durant la publicitat. Aquest pensament no la deprimeix sinó que la fa sentir menys sola. Que les sèries acompanyen ho sap tota la meva generació i els programadors televisius. De fet, a mi mateixa, en un gest de companyia zombi, l’inici de la novel·la de Mar Bosch m’ha fet pensar en el primer minut de la famosa sèrie Narcos, que s’obre amb aquesta cita: “El realisme màgic es defineix com allò que passa quan un escenari realista és envaït per alguna cosa massa estranya per a ser veritat”. La literatura de Bosch s’ajusta perfectament a aquesta definició.

L’Eva Botet ens apareix des del primer moment com una noia peculiar. Orfe de pares, s’ha hagut de construir ella mateixa a partir del no res. D’aquí el títol de la novel·la, ‘Les generacions espontànies’ que fa referència a una teoria científica (desacreditada) que donava una explicació fàcil a la generació de la vida que no semblava tenir una causa concreta: la vida apareixia del no res i perquè sí. Com que l’Eva ha crescut desarrelada i sola, actua amb l’espontaneïtat de veure la vida neta de prejudici, com un bon salvatge que està per domesticar. Així, quan va a l’entrevista de feina – on ella és la rara, la diferent entre totes les candidates – decideix que no pensa ajustar-se al que s’espera d’ella ni pensa fer una entrevista convencional: decideix relatar-li al director de l’empresa que l’entrevista tota la seva vida a partir del seu currículum vitae. I d’aquest experiment literari apareix la novel·la.

Una novel·la que té molts nivells de lectura i per tant molts riscos. Un d’ells és que es pot llegir simplement com una història graciosa sobre una noia que explica la vida a partir de les seves feines (maquilladora de morts, detectiu privat, biòloga a la recerca del préssec perfecte…) en un deliri plenament fantàstic. Un altre risc és que l’ús del realisme fantàstic pot fer que de vegades caigui en la paròdia o la caricaturització excessiva dels personatges (no hi ha ni un gram de maldat en cap personatge del llibre, o alguns diàlegs són massa de planeta piruleta). Un altre risc és que la tendència a crear històries que funcionen com a contes vagi en detriment del ritme narratiu que se suposa que ha de tenir una novel·la. Però Mar Bosch compensa aquests riscos amb el domini de l’escriptura. El primer que se li ha d’agrair és que ha aconseguit una veu narrativa sincera i que controla el to – que podia perdre molt fàcilment per culpa dels girs còmics que fa el llibre -. Aquest és un llibre on l’humor té un paper fonamental, i això és molt difícil aguantar-ho gaire pàgines. Com que l’autora té gràcia descrivint situacions i creant imatges (i un gran domini de la ironia), Bosch ho aconsegueix sense problemes.

Contra moltes interpretacions, aquest no és un llibre generacional. Aquesta és la història d’una tarada que decideix no tenir filtres a l’hora de dir el que pensa – i així es troba explicant-li al seu futur jefe els desenganys amb el seu exnòvio o els seus somnis d’infantesa. Però rere les experiències d’aquesta loca hi ha una segona lectura: com la feina afecta la vida (fins al punt que la millor manera d’explicar-se a un mateix és el currículum laboral) o les contradiccions entre els discursos que celebren i busquen la diferència (sigues tu mateix, sigues únic) i la realitat quotidiana, on ser convencional ajuda a viure millor.

Sempre es diu que la segona novel·la és la prova de foc. ‘Les generacions espontànies’ és la segona novel·la de Bosch, que ha passat la prova sense cremar-se però amb la sensació que encara queda feina a fer: allunyar-se una mica de la paròdia per crear personatges més complexos i trames més treballades i explorar les possibilitats que té el seu gran domini del to. La tercera novel·la és la que ha de demostrar que el talent espontani de Mar Bosch s’acompanya d’unes ambicions literàries que no deixen res a mercè de l’atzar. La protagonista del llibre diu que de petita “tenia un cert problema amb la voluntat, i és que ho volia tot”. L’aspiració literària de Bosch ha de ser aquesta.