L’empordanès escollit

Entrevista amb l'escriptor Adrià Pujol, que acaba de publicar el llibre "Guia sentimental de l'Empordanet", al cafè Savoy de Girona.

[Article publicat a Llavor Cultural el 2 de febrer de 2017]

[Guia sentimental de l’Empordanet. Adrià Pujol Cruells. Editorial Pòrtic]

El dia que ens vam conèixer amb un escriptor terrassenc vam trobar-nos al costat de la via de la Renfe, a la seva ciutat. Vam caminar unes hores seguint el camí del tren, per uns carrers que (com passa sempre al costat de la Renfe) no són els més agraciats de la ciutat. M’explicava coses sobre un projecte de novel·la que s’ambientava al voltant d’aquella via i em parlava del paisatge de la seva infantesa en un barri perifèric de Terrassa. Em va dir: “…i un dia em vaig adonar que tot el que m’envoltava era molt lleig”. Vaig riure, però el que primer m’havia semblat una broma bèstia va resultar ser una confessió important. Tots els que hem crescut en ciutats on l’estètica i l’urbanisme no s’han entès gaire hem viscut en algun moment una revelació semblant. Els nens no són gaire conscients del seu voltant, que es va construint com a paisatge quotidià i poc més. Però un dia, de sorpresa, te n’adones que aquell carrer per on passes cada dia té un valor estètic que no havies reconegut. És una doble revelació: et fas conscient de la lletjor i aprens a apreciar la bellesa; que no és mai tan fortuïta com sembla.

L’Adrià Pujol ha hagut de fer el procediment invers. Ha hagut d’aprendre a pair el que comporta haver nascut al que és probablement el lloc més bonic de Catalunya: l’Empordanet. També ha hagut d’empassar-se tota la literatura i el mite d’aquest lloc i fer-se’n un de propi per no esdevenir un altre plagi planià. Pujol podria representar un dels clixés més insuportables del país: l’empordanès enyorat que viu a Barcelona. Com que és conscient d’això, se n’ha sortit creant un estil que recrea aquest tòpic i alhora se’n fot; convertint-se en el candidat ideal per escriure el llibre que ens ocupa: la “Guia sentimental de l’Empordanet”. Aquesta és i no és una guia turística. Hi ha una tria de les millors cales, les millors esglésies i les millors vistes. Hi ha unes pàgines dedicades a descriure els pobles que conformen l’Empordanet. Hi ha crítica gastronòmica i descripcions pintoresques sobre els costums i les festes de poble. Però també hi ha una tria dels millors polígons, llocs on anar a fer kàrting o paintball, o un capítol dedicat a llocs que no existeixen. I és que la premissa que obre el llibre és que l’Empordanet no existeix. És una construcció a la que s’agafa Pujol per explicar-se a ell mateix mentre escriu aquesta guia sentimental.

Al principi del llibre, l’autor ens demana que li fem confiança i que ens el creiem. Un dels encerts d’aquesta guia és el to narratiu que ha trobat Pujol, que parla dirigint-se directament al lector. Això li permet crear una veu sincera i manejable – permet que ens expliqui per què diu el que diu; per què assenyala una cosa i n’omet una altra. Sembla una frivolitat però és important que els narradors tinguin un motiu per a explicar allò que expliquen. I Pujol és el millor escriptor per a aquesta tasca perquè la seva veu opina i s’implica en la causa; perquè aquest és un llibre per explicar-se a un mateix a través d’un lloc. Pujol ens diu: aquest llibre és un encàrrec, jo sóc el vostre guia i us he d’alliçonar (sense que es noti i amb molta habilitat). I el lector el creu i l’acompanya i funciona, i per això aquest llibre és bo. Pujol s’agrada escrivint. Es nota que gaudeix fent frases rodonetes, retorçant adjectius, fent giragonses i exhibint-se amb paraules que fan córrer a buscar el diccionari. I s’agrada prou com per prendre’s l’encàrrec com un desafiament personal i abocar tot el jo en aquest llibre, ple d’anècdotes i vivències i experiències. Aquesta guia havia de tenir una bona dosi d’ego per a funcionar: el lector s’ha de convèncer que Pujol és un expert en la matèria i que és l’empordanès escollit per guiar-nos per la terra promesa. I realment ho és: no només pel fet d’haver-hi crescut sinó perquè es nota que ha passejat i trepitjat i pensat molt sobre el lloc que l’ocupa.

La prosa de Pujol interessa per la seva sinceritat. Hi ha una fase a la pàgina 27 que per a mi condiciona tota la lectura i fa que el llibre pagui la pena. Diu: “El fet de créixer i néixer a Begur em va tatuar aquest país a l’ànima. Malgrat que aquesta frase sigui digna de les novel·les prototípiques que guanyen els premis importants del país, no t’ho puc explicar més bé”. Tot el que implica aquesta frase em sembla un punt de partida narratiu admirable i immillorable. És una revelació molt honesta i molt poc freqüent: el lligam amb la geografia et marca i t’explica. Jo sóc això perquè he nascut i crescut aquí. Quan tothom s’omple la boca de la relativitat dels llocs i dels orígens i de la identitat, està bé que hi hagi un tipus de literatura que recordi i expliqui per què el lloc d’on som ens limita i ens condiciona.

Anuncis

El crim perfecte

todo

[Article publicat a Llavor Cultural el 28 de novembre de 2016]

[Lladres. Joan Todó. Labreu Edicions]

Amb poques pàgines de Joan Todó en tenim prou per veure que és un escriptor que (almenys, literàriament) es pren seriosament a si mateix: es nota l’ambició en uns textos formalment impecables, es nota que hi ha un bagatge de lectures molt ben païdes i es nota la reescriptura meticulosa per aconseguir un artefacte perfecte. Todó és un dels millors escriptors de la seva generació, i crec que ho és no només perquè té talent sinó perquè té prou referències i intel·ligència per fer un discurs crític sobre la literatura que el fa ser molt conscient del que fa. És a dir, sap com funciona el joc i on fallen les coses. I per això sap molt bé que el conte és el seu gènere ideal.

Ell mateix ho explicava en una entrevista: “als contes (…) has de vigilar coses molt petites en un camp de joc molt acotat. En canvi, en una novel·la pots permetre’t escriure vint pàgines fluixes. En un conte, i en un poema, tot ha de ser perfecte. Si intentessis mantenir aquesta atenció, aquesta vigilància meticulosa, en un conjunt de 400 pàgines, acabaries tarat. Per això hi ha bons novel·listes que són uns prosistes pèssims”. I efectivament, Todó és un molt bon prosista: sap treballar els contes fins que queden rodons, controla el ritme i la tensió, i treu la mala llet que el fa bo en girs irònics i finals ben tancats.

Però aquest perfeccionisme té pros i contres. Todó treballa de manera que, com diem en espanyolíssim, “surge el efecto sin que se note el cuidado”. És a dir, encara que diguem que és una prosa on es nota la reescriptura en cap cas és forçada ni es veuen els mecanismes que la fan funcionar. Però de vegades en aquesta prosa hi trobem a faltar allò que Ferrater anomena en algun lloc “vitalitat animal” i que fa bons escriptors als bons prosistes. És un concepte tan ben trobat que no cal explicar-lo massa, i crec que a Todó aquesta animalitat li sortiria en un text més llarg. Sembla com si la por a fer vint pàgines fluixes li impedís de fer-ne cinquanta d’espectaculars.

I això que Todó és un escriptor amb, diguem-ne, consciència professional. El podríem tancar en una habitació i demanar-li un tema a l’atzar i tard o d’hora en sortiria un bon text. De fet, els contes que conformen aquest volum són encàrrecs per a diferents revistes i llibres col·lectius. Són relats que juguen sobre el concepte i la idea del títol del llibre – Lladres – i que s’acosten, amb estils molt diferents, a la figura del delinqüent o a la idea de robatori. Si bé n’hi ha un parell de més fluixos que la resta, el recull lliga molt bé – precisament per la diferència d’estil dels contes, que fa que siguin com una galeria de personatges contemporanis.

Una tieta queixosa que fa un complot amb les veïnes per fer fora d’un pis a la llogatera perfecta, una mare que pateix per la seva filla en un dolor compartit que les separa, un pare i un fill que cremen el taller que és la feina d’una vida per cobrar el seguro, un policia que rebenta una manifestació on hi ha el seu germà o un lladre que entra en una casa d’un barri residencial per provar com se sent això de formar part d’algun lloc. D’alguna manera, gairebé tots els personatges són estranys i estrangers (per als altres però també per a ells mateixos).

En alguns contes potser es nota massa el posat crònic de poeta underground que gasta l’escriptor: en aquest llibre els policies i els polítics sempre són més malvats i corruptes que els lladres i delinqüents. Cap sorpresa, perquè aquesta tendència antisistema sembla ser una moda general entre els escriptors catalans de menys de 40 anys. Però això són retrets ideològics que no afecten un text que exigeix que a la vocació literària de Todó no li faltin mai encàrrecs.

 

Is that all there is?

marti-sales

[Article publicat a Llavor Cultural el 24 de novembre de 2016]

[Principi d’incertesa. Martí Sales. Editorial Males Herbes]

Molts narradors insisteixen a recordar-nos una veritat (antiga i universal) que de tan repetida se’ns acabarà fent insuportable: com que tot depèn de com es miri, no podem conèixer mai res del tot. De fet, no sabem què és ni què vol dir conèixer. En aquest cas, Martí Sales se serveix de la física i del principi d’incertesa de Heisenberg per revestir de rigor científic la necessitat dels escriptors de dir-nos que tot ho creen a través d’una mirada subjectiva. Al llibre, parlant de salts quàntics amb un amic físic, el narrador explica: “Hi ha un canvi radical de paradigma, un gir copernicà en l’estudi i la concepció de la realitat (…) És el regne del possible, del pensable – que, de fet, també és el regne de la ficció”.

Aquest llibre parla sobre realitat, sobre ficció i sobre els seus límits. Un tema postmodern que sembla no tenir final ni aturador. I ho fa a través de l’escriptura mateixa, que és el mitjà que té l’autor per relacionar-se amb la realitat. Tot és susceptible de ser anotat per crear escriptura que al seu torn vol ser pensament. És una escriptura per saber què dir, una escriptura sobre la necessitat d’escriure i per tant, una escriptura per donar sentit. El mecanisme és simple: no és la idea que va al text sinó que a partir del text es genera la idea. Dit així sona massa pedant, però en aquest llibre no hi ha grandiloqüència. Precisament, aquest és un llibre sobre l’absurditat de les grans preguntes vitals. Viure és una prova. Un tempteig per veure què tal, per veure com va, per veure què surt… i això és el que vol explicar Martí Sales narrant un any de la seva vida (el 2008, concretament) en aquestes pàgines.

Aquest també és un llibre sobre la necessitat de moure’s per resistir-se a l’atracció del propi melic: “Canvies de lloc per destruir la pròpia perspectiva i amb els bocins enlluernats pel que has viscut, fer-te’n una de nova, més calidoscòpica, que pugui captar la llum d’altres angles (…) Així resisteixi el món a l’atracció irresistible del propi melic”. Però per molt lluny que vagis – i en aquest cas és de Nova York (i la ja cèlebre Ledig House) fins a Senegal passant per un monestir de Poblet i el poble de Vallclara – l’escriptura sempre acaba tornant a un mateix: “navego aturat a la meva cambra, com Xavier de Maistre i, sense ruta, no albiro port ni ingrata terra ni res que no sigui l’eterna i insofrible deriva de l’escriptura”. O dit d’una altra manera: “El lloc és igual perquè la processó va per dins”.

Aquest text no es pot encasellar en cap gènere perquè en barreja molts (dietari, narrativa de viatges, assaig) i s’entrellaça (molt elegantment) amb moltíssimes referències (escriptors, músics, pintors, poetes) que serveixen d’influència o de guia, però també per lligar històries i pensaments. És especialment bona la part on Sales ens parla de l’escriptor irlandès Flann O’Brien i el que ha significat la seva literatura. És una manera de dir-nos que “tot pot ser santuari: només cal devoció”.

A més, diria que aquest és un llibre que serveix per expiar una absència: la mort de Francisco Casavella, amic de l’autor, que actua com a xoc de la realitat per a despertar-lo i dir-li que sí, que anem provant però que això ve un dia que s’acaba encara que intentem esquivar les grans preguntes incòmodes. Però malgrat la mort, al text hi batega una frase de Proust (a ‘Un amor de Swann’) que explica molt bé al seu autor: “No coneixem la nostra felicitat. Mai som tan desgraciats com ens pensem”. Perquè malgrat totes les incerteses rere aquest llibre hi ha unes ganes de viure que desacrediten qualsevol visió fatalista. Al final, no hi ha res millor que deixar que et passin coses per poder-les escriure: “Això de no saber el que t’espera l’endemà té el seu què: fa trempar. L’únic perill és l’acceleració, s’accelera com una mala cosa i els frens on paren”.

Un dels reptes d’aquest text era saber-lo acabar. Sales ho fa de l’única manera digna que hi havia: fent una última pregunta (LA pregunta): “Hi ha una pregunta que torna i torna. És “i ara, què?”. La pregunta de després de l’orgasme, la pregunta de després de la mort, la pregunta en llevar-se, la pregunta de després de l’èxit, la pregunta des del fons del pou: incontestable”. Com passa amb la cançó de la Peggy Lee, tots acabem preguntant-nos: Is that all there is?. ¿Això és tot el que hi ha? I aquest és, ras i curt, el principi d’incertesa de Sales (i el de tots).

Escriure una ciutat

noria

[Article publicat a l’Ara Llegim el 12 de novembre de 2016]

[‘La noria’, de Luis Romero i ‘Gira Barcelona’, relats de Llucia Ramis, Roc Casagran, Jaume C. Pons Alorda, Sílvia Soler, Najat El Hachmi, Francesc Marc Álvaro, Jordi Nopca, Ramon Solsona, Berta Noy, Jordi Puntí, Gerard Guix i Care Santos. Editorial Comanegra]

Luis Romero (1916-2009) va guanyar el premi Nadal amb La noria l’any 1951. Descatalogat de feia dècades, l’editorial Comanegra ha apostat per tornar a editar una obra clau per a la literatura barcelonina. La ciutat és la protagonista d’aquesta novel·la, que relata 24 hores a la Barcelona del 1951. L’estructura és simpàtica: són capítols curts que entrellacen les hores del dia amb les històries de 37 barcelonins -cada capítol el protagonitza un personatge que dóna pas al següent-. Més enllà d’aquesta gràcia formal, l’obra té un interès més històric que literari. Aquesta és una novel·leta costumista, del realisme social que s’estilava a l’època i que permetia la dictadura; una crònica dels barris de la ciutat que retrata des dels proletaris més pobres fins a la gente bien de la Bonanova. Romero fa una estampa del que significa viure en una Barcelona enfonsada en la postguerra.

Les històries són molt irregulars (algunes ben rodonetes, d’altres més pesades), literàriament simples, sense riscos (monòlegs interiors, descripcions pintoresques, diàlegs graciosos) i pensades per al gran públic. No és gens estrany que, com explica Marina Espasa al pròleg, aquest llibre no faltés a les biblioteques de les famílies mitjanament cultes dels anys 60 i 70. Més que recordar una època, la novel·la ens fa especular què hauria passat amb la literatura barcelonina si no hagués patit una guerra i no s’haguessin frustrat carreres com la de l’escriptor Carles Soldevila, que tenia al cap una idea molt concreta d’una Barcelona moderna i europea, i sabia escriure-la. Per això al costat de l’atrevida i delirant crítica social de Soldevila o Sagarra, la de Romero ens apareix com una literatura molt més limitada. Malgrat tot, trobem a la novel·la moments força inspirats i, sobretot, històries que saben despertar tendresa.

Tendresa és precisament el que no invoquen els relats de Gira Barcelona, un volum que Comanegra ha editat conjuntament amb La noria i que vol actualitzar-ne el relat. En aquest cas són dotze escriptors contemporanis que retraten, a través de dotze històries, un dia a la Barcelona del 2016. Com passa a la novel·la de Romero, també en aquest volum els contes són molt irregulars. Si els lectors esperen un retrat amable i complaent, celebrant la ciutat, aquest no és el seu llibre. A gairebé tots els contes hi trobem vagabunds, joves precaris, immigrants que malviuen, delinqüents, drogoaddictes… un catàleg de misèries que gairebé fan pensar que es vivia millor a la Barcelona de la postguerra que a l’inici del segle XXI. Si un turista llegís aquest recull i després vingués a visitar Barcelona es quedaria sorprès de trobar-se una gran capital europea i no una ciutat en vies de desenvolupament.

Així que, si bé com a retrat fidedigne aquest volum no acompleix el propòsit d’explicar Barcelona, el que sí que confirma és que la ciutat té bons narradors: Pons Alorda fa un artefacte atrevit i ben resolt, Nopca signa un d’aquells contes de final brutal amb el qual no saps si posar-te a riure o a plorar desconsoladament, Solsona fa un joc metaliterari molt ben trobat amb Romero… I en aquest volum hi destaca un virtuós Jordi Puntí, que ha plasmat al conte (i és una constant en la seva literatura) una paradoxa important: una ciutat només és un dibuix de carrers però cada mapa només pot explicar les seves històries particulars. Gira Barcelona explica precisament això: la dificultat d’escriure sobre una ciutat sense prostituir-la com a escenari, la dificultat de saber incorporar la ciutat a la pròpia literatura. Avui encara busquem sense èxit la gran novel·la sobre Barcelona. Però mentre hi hagi bona literatura sortida d’aquest fragment del mapa, no caldria buscar res més.