Desvirgar la mirada

Captura de pantalla 2020-05-01 a les 3.25.03

Aquests dies he llegit Guimerà, Ruyra i Català, i tinc la sensació d’estar tota l’estona voltant sobre la mateixa idea: les conseqüències de descobrir el desig. És una idea que és al centre d’aquests autors, i que lliga molt de prop erotisme i violència, un tema que no s’acaba mai. Explico aquests escriptors a nois que ronden els vint anys, i tinc la sensació d’estar ensenyant una manera de mirar el sexe, però és exactament el que fan aquests escriptors: educar la mirada per a l’erotisme. Sovint ho fan amb personatges que són postadolescents, aquest llindar tan fi entre dos móns.

Aprendre a mirar és precisament el que es fa legint. Però és també el que fan la Mila de Solitud, la Fineta de Ruyra o la Marta o la Maria Rosa de Guimerà. Ferrater diu que Solitud és una al·lucinació eròtica. Però no és que la Mila al·lucinés, no és que els sentits li fallessin, és que no se’ls coneixia. Les protagonistes dels relats de descobriment sexual sovint són noies, perquè la descoberta és més forta que en els homes. Són noies que es miren i, mirant-se, descobreixen com les miren els altres. No es un tema que vingui de nou a ningú, però em sembla que en la nostra literatura s’ha treballat amb intensitat i ganes.

Un dels que ho explica més bé és Ruyra – com diu Toni Sala, el més precís i per tant el millor –. “La Fineta” és un dels meus contes preferits, perquè al meu cap sempre serà la fundadora d’aquestes noies que comencen a entendre’s quan comencen a mirar-se: una idea que explotarà en Rodoreda amb tota la seva imperial mala llet.

Aquesta Fineta de Ruyra és una noia molt jove, de pell tendra i ufanosa. És una noia en plena simbiosi amb la natura, perquè la natura és amable amb els nens que encara no han crescut. Quan les noies es fan grans, la natura ja no és tan acollidora amb elles, perquè hi descobreixen la sensualitat i, amb ella, els perills del desig.

Ruyra agafa aquesta idea i l’estira: la natura fa que la Fineta se n’adoni que ja no és una nena. La Fineta es passa el dia sola a casa perquè el seu pare i el seu germà són pescadors. Un dia surt a passejar i la natura sembla celebrar-la. Baixa cap al mar i s’hi llença. És dins l’aigua, mig despullada:

Tot just l’aigua li cobreix el cos, el seu cos molsudet que, mal abrigat, quasi nu, se manifesta com a través d’un cristall pur i verdós. Mes la nina es figura estar ben tapada, perquè, tenint el rostre girat cap a la part assolellada, veu al davant seu l’aigua llustrosa, impenetrable a tot aguait. No es figura que son propi cos esvaeixi darrera seu aquell efecte de llum.

Com que el sol li toca de cara, ella no es veu el cos sota l’aigua, i pensa que ningú la veu. No s’imagina que des de fora sí que la poden veure. Ruyra ens està explicant que és una noia que no sap quin efecte fa el seu cos sobre els altres. No sap quina mena de mirada provoca. És perquè ella mateixa encara no se sap mirar. Perquè ella encara no s’havia vist:

Plau-li també mirar-hi sa cara tendra i bonica de donzella de setze anys. No es recorda de quant temps fa que no se l’havia vista. Té tot el semblant d’una dona, però és més formosa que abans… força més. Sa pell conserva la tendror d’abans, però més ufanosa.

La Fineta descobreix que li agrada mirar-se. Se n’adona que és més bonica que abans. Que no es la mateixa. Mentre està distreta pensant-hi, un home – “L’home del Bosc” – s’ha llançat a l’aigua i l’ha agafat per intentar violar-la. Primer ella pensa que li està fent una broma i riu, després s’enfada, després s’hi baralla i finalment es desmaia. L’home no la viola perquè el vaixell del pare apareix per salvar-la i la bèstia ha de fugir.

Passa un mes i ningú se’n recorda de l’ensurt. Només ella:

la Fineta, que ha esdevingut malaltissa, hi pensa, a voltes, amb esborronament: hi pensa amb esborronament i… és estrany!… amb certa mena de compassió i enyorança. A l’hora dels crepuscles, quan està sola al portal de casa seva, s’apodera d’ella un decandiment d’esperit tot somniós i dolç, i li apar que l’ànima se li’n va, amb la mirada, errant pels penyals de la costa. Pels senyals soledat, soledat per les cales, soledat arreu: no hi troba res més. I li acut una ombra d’idea de que, quan l’Home del Bosc feia ses aparicions, per allí no hi havia tanta desanimació. Pensa que és una llàstima que aquell home feréstec s’hagués tornat boig, pobret!, i hagués fugit per a no tornar mai més, mai més, mai més… I aquest mai més es repeteix dintre el seu cor com aquells ecos que reborsen pels caires d’un congost i s’allunyen, sonant cada vegada més apagats i melangiosos. Enmig de ses tristeses, a voltes el perfil d’un arbre o d’unes garrotxes li sembla la figura del carboner desaparegut. Llavors se sobresalta, s’esborrona, corre a tancar-se a casa, i se li seguen les cames i quasi no es pot tenir dreta.

Si hagués de triar entre el no res i el dolor – diu Faulkner – triaria el dolor. La Fineta ha descobert la mirada dels altres, i li agrada. Hi ha alguna cosa que li agrada en la violència que provoca. És una noia que ha descobert que es pot mirar diferent, i ara enyorarà que la mirin, encara que sigui amb desig violent.

Encara no s’ha educat la mirada: només l’ha descoberta. Fer-se gran, ho explica Ruyra – i ho expliquen tants altres – és aprendre a carregar amb un desig que has d’anar domesticant però que, d’entrada, és salvatge. Per això desig i violència s’han d’explicar tant junts i tan de prop, i només es poden separar quan la mirada ja no és verge.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s