No sé si sortiria a cap antologia, però ‘Carnaval’ és un dels meus contes preferits de Rodoreda. Hi ha una noia rica que surt d’una festa de Carnaval en una torre de l’Avinguda del Tibidabo, vestida de nimfa vaporosa. Hi ha un noi que seu al carrer, mig abatut. La veu sortir i queda impressionat perquè és bonica i perquè té diamants a la sola de les sabates, com diu la cançó de Paul Simon. Són molt joves.
És tard, no hi ha taxis i ella diu que ha de tornar a casa i ell no li diu però sap que l’acompanyaria fins a la fi del món. I baixen des d’allà fins a Passeig de Gràcia amb Gran Via, que és on viu la noia. Baixen per una ciutat deserta i per a ella és només el substitut d’un taxi de tornada a casa i per a ell és una nit que recordarà tota la vida. Ella ho sap, i controla i gestiona el noi enamorat una mica com pot però sobretot com vol. Es van explicant la vida i la veritat triga a sortir. Ell li explica tota – és pobre, està frustrat, necessita cuidar els pares i ha hagut de renunciar als seus somnis –. Ella li explica només el que vol ensenyar.
Ella se n’està adonant que no sap si mai ho explicarà tot a algú. No ho sap encara, però comença a intuir-ho, que caldrà alguna cosa més que un Carnaval perquè les nits no s’assemblin massa les unes a les altres. Ell potser se n’adona que, com escriurà McCullers, el cor és un caçador solitari, i que l’amor no és cosa de dos. Ell se n’adona que la metamorfosi de l’ànima – l’única que compta, com escriu Rodoreda – és una cosa que s’ha de fer sol, perquè després d’aquesta nit només li queda “una mica de polsim d’or com el que deixen les papallones”.
M’agrada aquesta Rodoreda dels Vint-i-dos contes, intuïtiva i sensual, donant voltes al caire de l’abisme, mirant cap a baix sense caure-hi, posant el peu al llindar per confirmar que existeix el buit. Encara no s’ha vist del tot el monstre que acabarà sent, encara hi ha algunes nits tristes però indulgents com aquesta del conte de Carnaval.
marinaporras.wordpress.com 