Proust retrobat (article – crònica sobre les jornades “Proust a Catalunya. Experiències de lectura a la UDG).

[Article publicat a Núvol el 17 de juny de 2016]

“Hem vingut a passar-ho bé”, va dir Xavier Pla per tancar les jornades Proust a Catalunya. Experiències de lectura. Contra l’esperit del ploricó, tan present al món de les lletres, la Càtedra Pla prefereix treballar i muntar actes a un ritme admirable, i fa que aquesta institució sigui un referent de l’acadèmia catalana. L’entusiasme és bàsicament el que va reunir la setmana passada a laUniversitat de Girona uns happy few decidits a dedicar unes hores a un seminari sobre la figura i l’obra de Marcel Proust. El seminari girava al voltant d’una idea no gaire estudiada: la recepció catalana de la Recerca explica moltes coses sobre la nostra literatura. L’estudi de les influències i els deutes dels escriptors catalans de principis de segle amb Marcel Proust fan que l’impacte d’aquest autor a la literatura catalana sigui més gran del que sembla.

Divendres, la lliçó inaugural va anar a càrrec de Pere Gimferrer, que situava Proust com un revolucionari de la literatura i comparava la seva obra al que va fer Picasso amb la pintura al segle XX. La primera taula del cicle parlava de la recepció i les primeres lectures de Proust. El professor Herbert Craig va parlar sobre la recepció de Proust a la premsa catalana i castellana, amb un allau de referències i exemples (Ortega, Salinas, D’Ors, Azorín, Manent, Villalonga) per demostrar que el primer que va veure que Proust era un geni va ser Gaziel, que es va barallar amb D’Ors quan aquest deia que el francès no era res més que un “neurasténico perdido” (opinió que va haver de rectificar). Precisament de Gaziel en va parlar Xavier Pla, que comparava la seva lectura amb la de Spitzer i Curtius, que van entendre com d’important era saber llegir l’estructura de l’obra proustiana.

A la segona taula, Lectors i crítics, es van tractar les figures de Josep Pla, Maurici Serrahima i Ramon Esquerra. La professora Sílvia Coll-Vinentva parlar de com Serrahima i Proust compartien (a causa de l’asma) una percepció de la realitat desfigurada i de com els dietaris de Serrahima parlen d’una infantesa condicionada per la malaltia i d’uns estius envoltats de familiars que en tenien cura ―uns elements molt proustians que uneixen les dues figures. La intervenció de Guillem Molla tractava sobre Ramon Esquerra, i de com el crític catòlic va captar el sentit de la novel·la que representava Proust: “El millor mitjà per descriure el pensament en acció”. Molla va fer una gran dissecció de les crítiques d’Esquerra sobre el francès, que descrivia com un “autor fred”, però a qui reconeixia la revolució de la seva obra sobre la tècnica narrativa. Per tancar aquesta taula, Bernat Padró va llegir un text del professor Antoni Martí Monterde que se centrava en l’impacte de Proust sobre la figura de Pla. Martí situa la reescriptura com l’acció que uneix els dos escriptors i els fa entendre la literatura d’una determinada manera. El realisme planià, com Proust, es fixa amb esforç en els detalls segmentats per crear-ne un món. El text de Martí citava l’article “Marcel Proust, vell i nou”, un article genial de Pla on es veu la influència sobre l’empordanès.

A l’última taula, Ecos i ressons, Vicent Santamaria va parlar de la devoció deDalí per Proust i els seus temes: la gelosia, l’homosexualitat i la passió per l’art. Quan l’any 76 Dalí va rebre l’encàrrec d’il·lustrar un número de la revista Vogue va dedicar una pàgina sencera a Proust, que era, segons Dalí, “el nostre mestre en les associacions gastrovisuals”. Eloi Grasset va relacionar la figura de Proust amb la de Fortuny i la de Gimferrer, fent una jugada a tres bandes on l’imaginari de Gimferrer i el de la Recerca s’unien amb la metàfora al centre dels seus estils literaris, perquè “la metàfora és l’única cosa que pot donar a una obra la condició d’eternitat”. Per acabar, Oriol Ponsatí va parlar de l’últim paràgraf de la Recerca, que li inspirava la imatge “som com nans que hem anat a caure en espatlles de gegants”; una imatge que relacionava Proust amb Chartres però també amb Nietzsche i Montaigne i amb la manera que tenen tots ells de relacionar el present i el passat i de percebre la gran diferència que hi ha entre el record i la memòria. Tot per acabar concloent que “el punt final de la Recerca no és un punt i final perquè només pot ser un punt i seguit”.

Descendents de Sodoma i Gomorra

[Article publicat a l’Ara Llegim el 26 de març de 2016]

[Sodoma i Gomorra. Marcel Proust. El Cercle de Viena. Traducció de Josep Maria Pinto]

El Gènesi diu que abans de fer ploure del cel sofre i foc sobre Sodoma i Gomorra, Déu va enviar dos àngels a les portes d’aquestes ciutats per salvar els homes justos que hi quedaven. L’Altíssim no tenia més remei que destruir-les perquè eren ciutats corrompudes pel pecat. Marcel Proust (1871-1922) creu que en comptes d’enviar dos àngels compassius a fer de jutges, a Déu li hauria resultat més eficaç enviar-hi sodomites, perquè no hi ha jutges més severs sobre els seus actes que ells mateixos. Segons Proust, els homosexuals viuen la seva condició molt conscients de la condemna que mereixen però alhora gens disposats a abandonar el pecat. Aquest volum de la Recerca del temps perdut és essencialment un tractat sobre l’homosexualitat, quan era vista com un vici glamurós.

El Marcel, el narrador, se situa en una posició interessant i privilegiada per explicar els costums dels sodomites de classe alta: és un voyeur. Des de l’inici del relat se’ns presenta com a espia morbós: es troba amagat en un jardí observant amb molt d’interès la còpula d’un borinot amb una flor i divagant sobre la condició sexual dels insectes quan veu com el baró de Charlus (cèlebre personatges proustià) s’endú un jove cap a dins d’una botiga. El que escolta rere la porta li fa dir que “hi ha una cosa tan sorollosa com el patiment, és el plaer”. A partir d’aquest descobriment iniciàtic, el Marcel comença a elaborar una teoria sobre l’homosexualitat, i en la seva condició d’antropòleg s’autoproclama “botànic moral”, un paper que desenvoluparà amb gran alegria, catalogant els gustos sexuals dels seus compatriotes. El narrador se sorprèn dels diferents tipus de sodomites que viuen al seu món: els efeminats i solitaris, avergonyits de la seva condició, i els que la proclamen orgullosos i es maquillen i vesteixen de dona. I presta una atenció especial a una de les espècies que més l’atrauen: les lesbianes, “les descendents de Gomorra”, que tindran un paper fonamental en aquesta obra, perquè el Marcel ja no és l’adolescent insegur i fràgil que s’excusa dels actes socials fingint un refredat. Ara és un home que sap moure’s com un aristòcrata entre els salons mundans, acostumat a la politesse i la hipocresia que fan funcionar el seu món.

Bona part del relat és una successió d’escenes aparentment banals per tot tipus de festes entre París i Balbec, on el Marcel es mou amb grandiloqüència sabent a qui cal saludar i a qui cal retirar la paraula. Si durant la primera estada a Balbec el Marcel mirava les noies des de la terrassa del Gran Hotel, incapaç d’acostar-s’hi, ara hi torna com a seductor. Des de les belleses vulgars i magnífiques que són les ajudants de cambra fins a les noies que no ha vist mai però coneix per les cròniques de societat, el Marcel està disposat a enamorar-se de totes a condició que l’amor no duri gaire.

Però en aquest món hi ha un element perillós que anticipa el drama de la vida del narrador de la Recerca i que és alhora un dels personatges més importants de la literatura occidental: l’Albertine, una noia amb qui el Marcel té una relació intermitent i estranya. L’Albertine és misteriosa, incontrolable, inaccessible i amaga un secret: no només li agraden els homes. El Marcel ho sospita i ella intenta ocultar-ho per no ferir-lo, però “Gomorra, dispersada, tendeix, a cada ciutat, a aplegar els seus membres separats, a reformar la ciutat bíblica”. I al contrari que els habitants justos que es van salvar del sofre i el foc enviats per Déu, l’Albertine no sembla sentir-se gens culpable pels seus pecats, que seran el martiri del narrador de la Recerca del temps perdut.

La felicitat és un intent

[A l’ombra de les noies en flor, II. Marcel Proust. El Cercle de Viena. Traducció de Josep Maria Pinto]

“Pel que feia a les noies boniques que passaven, des del dia en què havia sabut que les seves galtes podien ser besades, em vaig encuriosir per la seva ànima. I l’univers m’havia semblat més interessant”. En aquest volum de laRecerca del temps perdut, l’univers és un estiu a Balbec; una estació balneària on en Marcel, la seva àvia i la seva serventa, la Françoise, passaran allunyats de París els mesos de calor. Marcel és un adolescent intel·lectualoide i malaltís que està molt preocupat per adaptar-se a la seva nova habitació davant del mar al Gran Hotel Balbec; un lloc on es troben aristòcrates del gran món i burgesos adinerats. És una societat que s’odia però conviu gràcies a les respectives fortunes (guanyades o heretades) i les fórmules de cortesia. Els primers dies de la vida social de la família els ocupen les visites de la noble senyora de Villeparisis i la princesa de Luxemburg; i Marcel es mou entre els dinars protocol·laris al gran saló de l’hotel i les escapades per sopar amb el seu amic Saint-Loup als restaurants dels voltants de Balbec, on l’adolescent enveja les mirades de les amants del seu amic i pateix els efectes de beure més del compte. “Tot envoltat de monstres i de déus, no es coneix gaire la calma […] Més tard les coses es veuen d’una manera més pràctica, en plena conformitat amb la resta de la societat, però l’adolescència és l’únic temps en què hem après alguna cosa”. L’adolescència per a Marcel és convertir Balbec en un paradís; és la recerca insistent i fallida de la felicitat. Aquesta felicitat la buscarà allà on hi pugui trobar bellesa, i la bellesa a l’adolescència es troba, evidentment, en el descobriment de les noies. “Si havia de morir aviat, m’hauria agradat saber com estaven fetes de prop, en realitat, les noies més boniques que la vida pogués oferir, encara que hagués estat un altre i no jo, o fins i tot ningú, qui s’hagués d’aprofitar d’aquesta oferta”.

Hauran de passar 182 pàgines per tal que el desplegament de bellesa que crea Proust se centri en allò que a Marcel l’obsessionarà durant les 200 pàgines següents: “…quasi ben bé a l’extrem de l’escullera vaig veure com s’avançaven cinc o sis noies, tan diferents, en l’aspecte i les maneres, de totes les persones a les quals hom estava acostumat a Balbec, com hauria pogut ser, desembarcada de qui sap on, una bandada de gavines […] Tot i que cadascuna era d’un tipus absolutament diferent de les altres, totes eren belles; però, en realitat, les veia des de feia tan poca estona i sense gosar mirar-les fixament, que encara no n’havia individualitzat cap […] i quan veia emergir un oval blanc, uns ulls negres, uns ulls verds, no sabia si eren els mateixos que m’havien aportat ja l’encís de feia un moment, no podia referir-los a tal noia que pogués separar de les altres i reconèixer-la. I aquesta absència, en la meva visió, de les demarcacions que ben aviat havia d’establir entre elles, propagava a través del seu grup una fluctuació harmoniosa, la translació contínua d’una bellesa fluïda, col·lectiva i mòbil. Potser, en la vida, no era solament l’atzar el que, per reunir aquelles amigues, les havia triades totes tan belles, potser aquelles noies (l’actitud de les quals era prou per revelar-ne la naturalesa ardida, frívola i dura), extremadament sensibles a tot ridícul i a tota lletjor, incapaces d’experimentar una atracció d’ordre intel·lectual o moral, s’havien trobat naturalment…”. A partir del moment en que veu aparèixer aquestes nimfes, l’estiu d’en Marcel orbitarà al voltant de les seves cares i els seus cossos. Els dies passen només per poder-s’hi apropar. Aquell adolescent educat i dèbil ara s’aixeca de la taula a mig dinar, davant la sorpresa de l’àvia, i declina invitacions per anar d’excursió amb famílies de llinatges antics només per la possibilitat de veure-les passar uns instants pel passeig marítim.

No busca enamorar-se d’una d’elles, ni tan sols creu que podrà arribar a posseir-les. De fet, elles per si mateixes no són importants, són només “espècies rares de joves flors” a les quals és molt agradable mirar. A Marcel li interessen tan sols pel que són ara, perquè tot i la seva joventut ja sap que aquestes que ara són flors en uns quants anys acabaran convertides, literalment, en patates: “Malauradament, en la flor més fresca es poden distingir els punts imperceptibles que per a l’esperit previngut dibuixen ja el que serà, per la dessecació o la fructificació de les carns avui en flor, la forma immutable i ja predestinada de la llavor. […] Els rostres humans no sembla que canviïn en el moment en què els mirem perquè la revolució que duen a terme és massa lenta perquè ens n’adonem. Però n’hi ha prou de veure al costat d’aquestes noies la seva mare o la seva tia, per mesurar les distàncies que, sota l’atracció interna d’un tipus generalment espantós, aquests trets haurien travessat en menys de trenta anys, fins a l’hora del declivi de les mirades, fins a l’hora en què la cara, que ha passat sencera per sota de l’horitzó, ja no rep més llum […] Com en un planter on les flors maduren en èpoques diferents, en aquesta platja de Balbec les havia vistes en velles dames, aquestes dures llavors, aquests tubercles tous que les meves amigues serien un dia. Però què hi feia? En aquell moment era l’estació de les flors”. Marcel s’estalvia un dels desenganys que normalment es produeixen a l’edat adulta, i fins i tot sentencia, en una frase una mica massa carregada de testosterona per ser proustiana: “És tan curt aquest matí radiant que acabem estimant solament les noies molt joves, aquelles en què la carn, com una pasta preciosa, encara treballa”.

En aquestes noies hi busca “aquella prolongació, aquella multiplicació possible d’un mateix que és la felicitat”. La felicitat per Proust és l’intent de fixar el record. Per això Marcel busca, al llarg de tota la Recerca, el que va sentir amb la cèlebre magdalena; una sensació que concentra tot el passat en el present: un moment fora del temps. En aquest volum trobem un episodi on el narrador Marcel creu que podrà tornar a viure aquell moment que és per a ell la felicitat. Ocorre dins d’un cotxe, amb la senyora de Villeparisis: “tot d’una em vaig sentir ple d’aquella felicitat profunda que des de Combray no havia tornat a sentir, una felicitat anàloga a la que m’havien donat, entre d’altres, els campanars de Martinville. Però aquella vegada va quedar incompleta. Acabava de veure, apartats de la carretera plena de pujades i baixades que seguíem, tres arbres que devien servir d’entrada a un caminal obert i formaven un dibuix que no veia per primera vegada, no podia arribar a reconèixer el lloc en què estaven com separats però sentia que en un altre temps m’havia estat familiar; de manera que, com que el meu esperit va ensopegar entre algun any llunyà i el moment present, els voltants de Balbec van vacil·lar i em vaig demanar si tota aquella passejada no era una ficció; Balbec, un lloc on no havia estat mai si no era amb la imaginació; la senyora de Villeparisis, un personatge de novel·la, i els tres vells arbres, la realitat que retrobem quan alcem els ulls del llibre que estàvem llegint i que ens descrivia un ambient en el qual havíem acabat per creure’ns definitivament transportats […] Aquell plaer, l’objecte del qual només pressentia, que havia de crear jo mateix […] només aferrant-me a la seva realitat podria començar finalment una vida veritable”. Marcel intenta recordar: ¿on els havia vist abans? El cotxe avança, no aconsegueix recordar, ja no veu els arbres. “Se m’enduia lluny del que jo creia que era l’únic vertader, d’allò que m’havia fet veritablement feliç: aquell cotxe s’assemblava a la meva vida”.

La felicitat és, dons, un intent. La felicitat només és possible en el record. I quan aquest record trontolla i no es pot fixar, la vida viscuda es barreja amb la vida llegida i per això Marcel confon vida i literatura, realitat i ficció. De la mateixa manera ocorre amb les noies. La gràcia d’aquestes noies, flors adolescents, és que són canviants, que mai no són la mateixa noia. La memòria no les pot fixar perquè elles canvien constantment: “Aquella noia amb les galtes molsudes que em va mirar tan atrevida a la cantonada del carreró i de la platja i que penso que em podria haver estimat, en el sentit estricte de l’expressió ‘tornar a veure’, no l’he tornada a veure mai més”. El que passa amb aquestes flors és que una d’elles és alhora totes les noies: “L’esperança del plaer que trobaria amb una noia nova venia d’una altra noia a través de la qual l’havia coneguda, la més recent era aleshores com una d’aquelles varietats de roses que s’obtenen gràcies a una rosa d’una altra espècie. I remuntant de corol·la en corol·la en aquella cadena de flors, el plaer de conèixer-ne una de diferent em feia tornar cap a aquella a qui la devia, amb un reconeixement barrejat amb tant de desig com la meva esperança nova”. Com que no les pot retenir en la memòria, tal com li passa amb els arbres en el record, també aquestes noies el faran dubtar de si la seva vida és una vida viscuda o és tan sols literatura, l’escenari d’una ficció. És així com es construeix l’obra i també la vida de Marcel, i és així com l’una és impossible sense l’altra.

Aquestes noies en flor i l’adolescència de Marcel són, en definitiva, un prodigiós intent. La Recerca és la història d’una vida i també la història d’una escriptura i per això Marcel Proust és una manera d’entendre la literatura que implica necessàriament el joc entre enganyós entre la realitat i la ficció, entre viure i escriure. És també per això que Marcel diu, parlant d’aquestes noies i de la seva adolescència: “l’existència no té gaire interès si no és en els dies en què la pols de les realitats es barreja amb la sorra màgica, en què algun vulgar incident esdevé novel·lesc”.

Altres articles sobre Proust:

Combray, una pàgina

Josep Pla llegeix Marcel Proust

Xènius sobre Proust (o els genis també s’equivoquen)

Xènius sobre Proust (o els genis també s’equivoquen)

Que l’enèrgic Xènius no sentís gaire simpatia per un senyor que escrivia ajagut al llit ens ho podem imaginar. El Ritme i la Civilitat dictatorial d’Eugeni d’Ors no devien comprendre gaire el model de vida contemplatiu de Marcel Proust, un home capaç de dedicar seixanta pàgines a explicar-nos com donar voltes al llit sense poder dormir. El Glosador es va exasperar davant tanta inacció i va arribar a descriure la ‘Recherche’ com a “prosa desleída”. Al seu autor s’hi va referir, amb la delicadesa que caracteritza al noucentista, com a “neurasténico perdido”.

Altres mostres de ‘finezza’, en la línia de l’esperit diplomàtic d’Eugeni d’Ors, les trobem a les pàgines de ‘El dia Gráfico’. El primer contacte d’Ors amb la “prosa desleída” té lloc l’any 1921, quan Proust encara era viu i la ‘Recherche’ inacabada. Xènius explica als seus lectors que ell habitualment no ha de deixar cap senyal per reprendre la lectura d’un llibre perquè troba sense dificultat dins l’obra el moment on la va deixar. Això passa, alliçona el Glosador, perquè els llibre tenen una columna vertebral. Però en el cas de Proust ha de deixar forçosament una senyal per reprendre la lectura. I això és gravíssim, afirma, perquè “tenir vèrtebres és un deure suprem”. Invertebrat és doncs el primer adjectiu que Xènius fa servir per descriure l’obra de Proust.

Quatre anys més tard, en una glosa titulada “Las obras y los días” i veient la revolada que ha agafat la Recherche un cop ja és acabada, Xènius rebaixa el to: “yo también sospechaba, bajo el desorden aparente, un orden real”. El Glosador rectifica argumentant que no podem jutjar una obra fins que no l’hem vist complerta i, fent un gir egocèntric que no sorpèn gaire, afirma: “Podemos juzgar a Dafnis y Cloe, a la Vida Nueva y a la Ben Plantada. También al Mahabharata y a Dostoievski…(…) Aquí también (es refereix al seu Glosari), como en el ‘epos’ de Proust – y más todavía que en el ‘epos’ de Proust – el conjunto es vasto. Aquí también una parte considerable permanece en la oscuridad, o en la semi-oscuridad, que fatalmente envuelve, a vuelta de unos años, a lo publicado en los periódicos. (…) De lo contenido entre sus brazos no hay mapa delineado aún ni ha habido, por parte de terceros, suficiente exploración topogràfica. ¿Qué hacer entonces? (…) esperar lo que Benjamin Crémieux promete al juicio futuro sobre Proust, la ‘evidencia’ que se alcanzará, cuando con la ‘publicación íntegra de la obra’, se puede apreciar ‘la armonía de las partes’ y su ‘mútua correspondencia’.” És a dir que per les grans obres, com la ‘Recherche’ o el ‘Glosario’, cal esperar que siguin completes per poder-les jutjar adequadament.

A Gaziel, defensor de Proust i descobridor de l’obra per als lectors catalans, no se li escapa la pirueta orsiana i replica: “Eugenio d’Ors confiesa que, después de haberlo sospechado, ahora se va convenciendo de que tras el aparente desorden de la obra de Proust, hay escondido un orden racional, exterior y arbitrario, es decir, una estructura, una composición. Para llegar a este convencimiento, Eugenio d’Ors ha tenido la necesidad de barajar una obra suya, la Ben Plantada, con Dafnis y Cloe, con la Vida Nueva, con Mahabharata y con Dostoievski, y comparar su Glorsario con la Recherche de Marcel Proust. Pero el cómo es lo de menos: lo interesante es que d’Ors, una de nuestras inteligencias literarias más afinadas, uno de los mejores conocedores de la cultura francesa, y por lo tanto uno de los poquísimos en España capaces de apreciar directamente a ese escritor, se vayan rindiendo a su grandeza”.

Però no només d’Ors no va rectificar mai sinó que l’última frase que dedicarà al francès, recollida al Nuevo Glosario, no deixa gaire marge per pensar que havia gaudit llegint la Recherche: “¡Piedad para el lamentable Marcel Proust, ese que buscaba el tiempo perdido, como la persona distraída que busca y no encuentra los lentes cabalgados en su propia nariz!… (…) Demos, inversamente, el debido honor al cronómetro, que nos apoya cíclicamente en la cuenta lúcida de las horas; al Calendario, victorioso fluir con armas del ritmo. Y el honor máximo al mismo Ritmo, en toda su generalidad; desde aquél, delicioso, con que se miden los pasos de una danza, hasta aquel otro, trágico, en que se reproducen las virulencias de una peste.”

Xènius, abduït en la seva obsessió per l’acció, no va saber apreciar la grandesa proustiana. El Calendari contra el temps perdut. Només ens queda un consol. Veure com els genis, de vegades, també s’equivoquen.

Josep Pla llegeix Marcel Proust

Seguint amb les classes del professor Antoni Martí Monterde sobre la Recherche, la sorpresa dels lectors francesos davant l’obra de Proust ens va dur a parlar de la recepció catalana de la Recerca. Segons el professor Martí, Proust a casa nostra no pot esmentar-se sense parlar de Josep Pla. De fet, per Martí l’escriptura de Pla no és possible sense la lectura de Proust, perquè aquest li donà a l’empordanès una determinada idea de literatura. No per allò que va escriure, sinó per la manera com ho va fer: a l’obra de Pla hi ha una poètica de la realitat que beu de Marcel Proust.

Que Pla és un dels primers catalans en adonar-se’n de la importància de l’obra proustiana ens ho mostren dos articles, un que data de l’any 20 (a l’aparició dels primers volums de la Recerca) i un altre de l’any 28, quan es dóna acabada (si és que podem referir-nos-hi així). El que dirà posteriorment al Quadern Gris (entre les notes ja preses i els retocs pertinents dècades després) ens acaba d’oferir una idea del que significà el gegant francès per a Josep Pla.

Quan un Proust desconegut rep el premi Goncourt l’any 1919, Pla feia de corresponsal a París. Barcelona li havia donat la configuració urbana necessària per fer de periodista, però la seva arribada a París el deixa provincianament desconcertat. És Quim Borralleras qui el recull a Quai d’Orsay i l’introdueix a la ciutat francesa, i serà el mateix que l’animarà a llegir Marcel Proust (a banda de la motivació que suposaven les paraules de Charles Maurras a l’Action Française).

Un any més tard, Pla publica un article titulat “1920 literari: l’any de Marcel Proust”. De la manera com escriu en aquest article dóna per sobreentès que els catalans coneixen prou les lletres de l’altra banda dels Pirineus i que viuen en un camp intel·lectual prou cultivat com per familiaritzar-se amb allò que aporta Proust, fent evident l’agermanament de les literatures catalana i francesa (Martí ens diu que exceptuant Baroja i Azorin, no hi ha res d’espanyol en la literatura de Pla).

Sense el pes d’una tradició avesada a la novel·la realista (a Catalunya no hi havia una tradició novel·lística potent ni els cicles complexíssims que tenien els francesos), Pla intueix que Proust està canviant alguna cosa, i al seu article el qualifica d’“autor sense precedents, d’una riquesa de visió i d’expressió inhabitual, d’una exactitud literalment aclaparadora, d’una força de captació de la riquesa de la naturalesa humana aguditzada per un cultiu de l’esperit i una lucidesa d’intuïció popular literalment extraordinària”.

L’autor de la Recherche serveix a Pla per a recordar-se a si mateix que ja no som al segle de la novel·la, o si més no que aquest segle està a punt de canviar definitivament; Proust ha enterrat la novel·la realista: “Marcel Proust no és pas un realista de la realitat crua i directa i de vegades poetitzada. És un realista dels records de la realitat – el temps retrobat – cosa sensiblement diferent i sovint més complicada. La realitat dels records se li dóna amb un realisme molt més ric que el realisme directe i immediat. En la base de l’obra de Proust hi ha un onanisme esborronador, microfònic, persistent, deliberat, continuat infinitament petit, infinitament gran, transcendental.” Amb aquesta profusió d’adjectius, l’empordanès és dels primers a moure peça a favor del geni francès, tot i reconèixer que la seva lectura no és ni fàcil ni ràpida ni agraïda: “Cal esforç i constància per acostar-se a Proust, però d’ell apareix un món inacabable de delícies, de suggestions, de filons de realitat riquíssima i insospitada, una imago mundi fascinadora. Les persones que pretenen conèixer l’obra fins ara elaborada per aquest home i el seu pensament asseguren que serà molt vasta i d’un interès creixent”.

Passats uns anys, el 1928, per demostrar que no s’havia equivocat, tornem a trobar una referència proustiana entre els papers del periodista. En un article que du per títol “Marcel Proust vell i nou”, el què a principi de dècada eren suggestions ara són afirmacions categòriques: “S’ha fet una enorme quantitat de literatura al marge de Proust. Una cosa o altra s’ha de dir per a donar pa a la família i anar tirant (…) D’aquí 20 vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu aparegut després de Tolstoi. A França, per trobar un novel·lista semblant, s’ha de saltar fins a Stendhal. Entre aquests dos noms, Flaubert queda com un estilista i Balzac com un creador d’autòmats a l’aigua de roses”.

Amb la Recherche acabada, les apreciacions se centren en el gir narratiu que ha produït. A Pla l’interessa Proust perquè el francès, com ell, no està interessat en la novel·la, sinó en la narració. Aquest projecte de fer ficció de la pròpia vida, un relat que havia començat a França amb Stendhal, ha trobat una nova manera de narrar que és alhora novetat i tradició: “A ningú se li ha ocorregut, però, de fer constar que l’obra de Proust s’assembla a tota la bona literatura que s’ha fet sempre, que si té alguna novetat és la seva gran tradició, i que l’ambició de l’escriptor és la mateixa que la de tots els descriptius que han existit fins ara: arribar a fer un retrat d’home vivent i posar-lo sobra un paisatge i a dins d’una atmosfera operant i real. (…) La gran novetat de Proust – l’única, potser, de la seva obra – es troba en el material humà que manipula.”.

La fascinació proustiana ve d’aquesta capacitat d’entendre i narrar aquest gest de la memòria involuntària, de crear realitats atemporals que s’activen gràcies al mecanisme del record. Proust està treballant amb una realitat tan fràgil (les interferències entre la descripció empírica i la descripció d’un somni) que quan el periodista l’ha de descriure es veu obligat utilitzar antònims: en un mateix paràgraf el qualifica de desdibuixat i de precís: “És per això que l’aspecte exterior que té l’obra d’aquest novel·lista d’ésser quelcom difús, desdibuixat i llarg, us resulta, una vegada hi heu entrat a dins; purament aparent; quedeu, de fet, encarats que sou davant l’obra, enlluernats per la precisió, el dibuix i la justesa del que teniu davant (…) Proust crea interferències de realitat imaginada o somiada i de realitat sensorial. Té una traça prodigiosa que us deixa bocabadat.”

La conclusió d’aquest mateix article defineix el què Martí volia dir quan explicava que Proust va ensenyar a Pla una ‘poètica de la realitat’: “Per culpa dels russos, hom ha cregut que per a fer una novel·la interessant era necessari posar-hi, almenys, un assassí, un desequilibrat o un anormal. Els escriptors del nord d’Europa han seguit, encara que, de totes maneres, no han tan pessimistes. Amb una institutriu, un professor estrany i un senyor més o menys tocat d’herència ens han entretingut una pila d’anys. (…) Proust ha completat el cicle humà d’aquesta gran invasió de la novel·la i ens ha demostrat que en un saló distingit de París, ple de personatges de tota respectabilitat, passen coses tan interessants i tan dignes d’ésser explicades com en una presó o en un ambient de mal mirar. Això, ens costa encara avui de creure-ho, tan forts són els precedents immediats. En tot cas, ha estat una verdadera revelació saber que una persona que té un “de” i dos o tres títols pot ser tan interessant, literàriament parlant, com un idiota, un alcohòlic o un pertorbat.”

Passades unes dècades, amb força teoria publicada sobre l’obra que ha canviat la història de la literatura, es refereix a la Recerca en aquests termes a les últimes pàgines del Quadern Gris, on cal notar la importància de la idea que extreu el periodista del concepte proustià de ‘detall’, que fa que trobem en Pla una textura proustiana articulada en un lloc gens proustià; el periodisme: “L’obra de Proust és un pou sense fons. Conté coses directament viscudes i coses viscudes per una gran quantitat de gent. No hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història. És una obra feta sobre una confusió inextricable i l’autor hi projecta la llum de la seva memòria – que és en definitiva l’element classificatiu, però, dintre dels seus límits, decisiu. (…) Que Proust ha bandejat de la temàtica literària el realisme petit, baix de sostre, estricte, em sembla evident. D’un cantó és molt més realista que els escriptors d’aquesta formula, al mateix temps arriba a sublimar la realitat acostant-se molt més a la seva essència, donant-la en tota la seva essència, donant-la en tota la seva prodigiosa i enorme complexitat. L’acumulació de detalls en els escriptors realistes és de vegades tan gran que arriba a fatigar. Arriben al naturalisme, al fotografisme. En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran que en aquests escriptors. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre. Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària – l’interès diríem bàsic, primari – es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una quantitat de detalls, davant dels quals ha d’escollir. De vegades un detall suggereix en el lector tot un món. En l’obra de Proust els detalls són diferents, tenen més gruix – la qual cosa no vol dir que siguin més espessos ni més vulgars; són diferents, van més al fons, són més complets. En el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques”.

Combray, una pàgina

[Combray. Marcel Proust. El Cercle de Viena. Traducció de Josep Maria Pinto.]

Celebrant la segona edició…

Cada vegada que la gent diu que els màsters no serveixen per a res,  penso en la meva classe de sis hores setmanals amb l’Antoni Martí Monterde ‘revisions en Teoria de la Literatura’ tractant la Recherche. En una aula del claustre de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, Martí intenta explicar què som després de Marcel Proust, ‘algú que s’ha sostret de la mort perquè ha aconseguit aïllar un fragment de temps en estat pur’. Aquest és el relat que fa Martí d’una sola pàgina (la primera de totes) de la Recerca del temps perdut.

 

Combray és el pacte de lectura més difícil d’establir en la història de la literatura. Després de les primeres pàgines de Combray ja ho podem acceptar tot. Proust ens ha canviat la mirada, ens ha fet entrar en un altre règim narratiu.

‘Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tant de pressa que no tenia temps de dir-me: “m’estic adormint”. Així comença Combray, així comença la Recherche. Comença en un moment del dia on tot comença a suspendre’s, tot comença a acabar; quan anem a dormir. Aquest ‘m’estic adormint’; que no és casual perquè no podem pas dir ‘estic dormint’, pel simple fet que quan estem dormint no diem res de res; de la mateixa manera que podem dir ‘m’estic morint’, però no podem dir ‘he mort’. Aquest moment, ‘m’estic adormint’, afirma i nega la capacitat de pronunciar-se. És un moment de frontera. La Recherche comença en aquest interval on afirmem i neguem la capacitat de pronunciar-nos (o d’escriure’ns, o de llegir-nos).

Però seguim: ‘I, mitja hora més tard, em desvetllava la pensada que ja era l’hora de buscar el son; volia desar el llibre que creia tenir entre les mans i bufar el llum; mentre dormia no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquestes reflexions havien agafat un tomb una mica particular; em semblava que jo mateix era allò de què parlava l’obra’. Aquest llibre que Marcel vol desar és molt més que un objecte quotidià. Per suposat Marcel no ens diu de quin llibre es tracta perquè no és cap llibre concret, és el llibre com a idea. Cada vegada que agafem un llibre entre la vigília i el son ens situem al mateix punt que Marcel: tots pensem que el llibre està parlant de nosaltres mateixos –em semblava que jo mateix era allò de què parlava l’obra-. Aquí, a la primera pàgina de la Recherche, Marcel converteix al lector proustià en un lector de si mateix, que és l’objectiu últim de la Recherche. Per això Proust ens dirà, milers de pàgines més tard: ‘en realitat, cada lector és, quan llegeix, el propi lector de si mateix’. Una aparent banalitat, que en realitat és una associació total entre nosaltres i l’acte creatiu: un individu que llegeix posa en relació l’exterior (el que llegeix) i l’interior (el que viu) i relaciona els dos àmbits.

I és aquí, a l’habitació de Combray, en aquesta claror interior (el fet d’estar llegint i veure’s) i la foscor exterior (el llum ja està apagat) quan Marcel qüestiona (ja a la primera pàgina!): em demanava quina hora podria ser; sentia el xiulet més o menys allunyat dels trens que, com el cant d’un ocell en un bosc, tot assenyalant les distàncies, em descrivia l’extensió de la campanya deserta en la qual el viatger s’apressa cap a la següent estació, i el camí que segueix en el seu record…’ Ja a la primera pàgina Marcel pregunta quant de temps ha passat – em demanava quina hora podria ser-. I la manera de pensar en el temps és calculant distàncies a l’espai (el tren que marxa). El temps i la distància, alhora, com el tren, s’estan allunyant de nosaltres mateixos, de la veu narrativa. I Marcel esdevé conscient, ja a la primera pàgina de Combray, que està sol llegint un llibre que parla de nosaltres. Que narrar és aprendre a explicar la solitud.

I tan sols una pàgina remet a l’infinit.

Proust i les noies en flor

[A l’ombra de les noies en flor, I – Marcel Proust (A la recerca del temps perdut). Traducció de Josep Maria Pinto. Viena Edicions]

Quan algú no és un geni i vol parlar o escriure sobre Proust té, a grans trets, dues opcions: la primera és caure en els llocs comuns més espantosos, la segona és ser cursi fins a fregar el ridícul.  De fet, només ens cal citar el títol d’aquest volum de la Recerca per posar-nos a to: «a l’ombra de les noies en flor». No sabríem definir què és, exactament, «una noia en flor». Però, ens cal? La imatge d’«una noia en flor» val per si sola. Com voldríem veure’ns, posats a cursilejar, sinó «a l’ombra de les noies en flor»? Aquest títol és tota una declaració d’intencions per explicar que si hi ha algú a qui li justificarem tot en favor de la creació d’imatges, aquest és Marcel Proust. Quan es tracta de l’art de la paraula, «el geni consisteix en el poder reflector, i no en la qualitat intrínseca de l’espectacle reflectit.» Però és clar que Proust no ha vingut només a regalar-nos imatges poètiques sinó a fer-nos una radiografia moral a través d’elles.

En aquest volum de la Recerca, el francès ens jutja de mà d’un jove bon-vivant parisenc i el seu pas de l’adolescència a l’edat adulta. En un magnífic desplegament de l’univers proustià, que és simplement un espectacle, se’ns narra l’educació sentimental d’aquest petit artista que passa de jugar vora les flors dels Champs Elysées a ensumar les flors del saló de casa la senyora Swann. De la pompositat de l’òpera a l’artificialitat dels salons, el nostre heroi ens parla, ell que té aires de poeta, de la naturalesa de l’art, del tedi d’omplir les hores i de la dificultat de fer coincidir el desig amb la felicitat.

Sobretot ens parla de nosaltres, constantment i persistent, mitjançant tots els seus personatges. I com que Proust ens coneix, i de quina manera, ens explica la tendresa dels primers amors i com aquesta tendresa se substitueix per sentiments menys nobles quan aquests amors ja no són primerencs. Ho fa, gens lliure de perversió, a través de les dues dones que omplen la novel·la i són, curiosament, mare i filla. La Gilbertte, amor d’adolescència del nostre protagonista, és una floreta de cabellera panotxa i pell daurada. L’Odette, la senyora Swann, de gràcia botticel·liana, és mestressa d’un magnetisme fora límits que acaba per dominar totes les hores del nostre protagonista, que prefereix les bates xineses de l’Odette als rínxols de la Gilbertte, mentre s’endinsa poc a poc a casa de les dues dones com qui entra al paradís.

Però el que importa a la Recerca Proust ho explica, novament, només amb un títol (i aquí el tòpic): el temps perdut. Aquest món idíl·lic només serveix de magnífic escenari per dir-nos que el temps no s’atura ni al més preciós dels paradisos. «Teòricament sabem que la terra gira, però de fet no ens n’adonem, el terra per on caminem sembla que no es mogui i vivim tranquils. Així succeeix amb el Temps en la vida.» Què no ens dirà Proust si és capaç de tant en una frase. Davant de la Recerca, aquesta radiografia moral, el millor que podem fer és callar i gaudir-ne, sobretot si es tracta de la traducció meravellosa i extraordinària de Josep Maria Pinto. Jo ja faig tard i he pecat amb tòpics i cursileries. Ho he fet només per compartir l’alegria d’anar rebent els volums d’una Recerca que ens diu que ja ens podem anar omplint de flors, que el temps no s’atura.