A les seves classes sobre Josep Carner, Gabriel Ferrater torna una i una altra vegada als versos del Nabí que li serveixen per endreçar la seva lectura sobre el poema:
Tot és follia,
córrer i estar, vetllar i dormir;
tot és engany de vides condemnades:
donar-se i escometre i resistir
Diu Ferrater que aquests versos expliquen la desesperació de Carner, que sovint queda amagada rere la imatge de poeta noucentista inofensiu i amable. Ferrater el presenta com un poeta abatut per la realitat, però que no es rendeix a aquest abatiment. Carner se’n salva perquè treu partit d’aquesta follia que és la vida.
Aquesta cita és Ferrater sobre Carner:
“mai no ens podrem veure viure a nosaltres mateixos ni comprendre la nostra vida, però hi ha una possibilitat de que de la nostra vida i d’aquest desordre foll en surti (…) una figura que serveixi als que venen després per interpretar, durant un moment, la seva vida i posar-hi ordre”.
Aquesta possibilitat d’endreçar la follia es presenta en Carner, òbviament, a partir de la poesia. Però m’interessa aturar-me en un detall de la frase de Ferrater. Hi ha possibilitat d’entendre i interpretar la nostra vida, però és només “durant un moment”.
Aquesta precisió en la temporalitat ens porta a pensar en Marcel Proust, que deixa escrit a la Recerca que només durant un moment” (en les reminiscències, segons el francès) és quan som capaços d’entendre amb sentit la nostra vida a partir dels nostres records. La vida sempre està en alguna altra banda, diu Ferrater parlant de Proust, i només podem comprendre-la sortint d’ella i situant-nos en un “lloc nul”.
És el que li passa a Carner. “Durant un moment”, gràcies a la figura imaginativa del seu poema, podrà donar sentit a la follia. Però, continua Ferrater, “aquesta figura es tornarà a desfer. Tornarà tothom (…) a veure com se li ensorren les racionalitzacions i com no pot creure en res”. També a Proust li passarà el mateix.
Segons Ferrater, al centre de la imaginació de Proust hi ha la nul·litat, una manera de viure sense percepcions de primera mà. En aquesta nul·litat “hi apareixen tots els objectes del món, però apareixen interpretant-se a si mateixos, privats d’urgència i convertits en símbols”. Fa l’efecte que, segons Ferrater, tota obra és un símbol que descriu i que fa present una realitat desplaçada.
Tot tornarà a ensorrar-se, diu Ferrater, “però hi ha l’esperança que, si és poeta, creï una nova figura o bé, si no, que dins del dins del dipòsit mític de la humanitat trobi una altra figura per posar-hi ordre”. La literatura, segons Ferrater, és l’únic espai on la vida té la possibilitat de no ser follia, de presentar-se en un ordre que faci sentit. Però aquesta vida endreçada només pot ser mental. O, dit en paraules de Proust, “l’única vida veritablement viscuda és la literatura”.
Però, i aquí hi ha el drama, ningú pot deixar de viure i seguir vivint, com bé diu Ferrater parlant de Proust. Sobre Carner repetirà la mateixa idea: “l’única experiència que podem treure de qualsevol cosa que ens passa a la vida és aquesta figura imaginativa per, potser, posar ordre en noves experiències. Ara: en l’ensenyament moral, en l’experiència moral i en l’experiència, simplement, en el sentit que la usem ordinàriament, Carner no hi creu”.
L’única manera d’endreçar la vida és la literatura, però aquesta no ens serveix per aprendre a viure. L’única manera d’entendre’ns és la literatura, però aquesta és incompatible amb l’experiència de la realitat. I d’aquí la relació complicada que hi ha entre realitat, ficció i temps, un dels grans temes literaris de Ferrater, de Carner, de Proust i de tots els grans escriptors.
marinaporras.wordpress.com 