El mentider honest

ICULT HENRY JAMES

[Article publicat el 31 de desembre de 2016, a l’Ara Llegim]

[Els papers d’Aspern. Henry James. L’Avenç. Traducció de Joan Sellent]

El de Henry James és un dels universos més estranys i interessants de la literatura. El seu és un món fet d’enganys i artificis; on les aparences i els sobreentesos són sempre al centre del relat. Els seus textos ens situen en una atmosfera enigmàtica, al regne de l’ambigüitat. Per això és una gran paradoxa que una de les millors virtuts d’aquest mestre de l’engany sigui el compromís que té amb la veritat a l’hora d’escriure mentides. James es compromet a dir la veritat quan carrega bona part del pes de les seves obres en el narrador, la figura que ens explica les històries. Només veurem i sabrem el que veu i sap aquest narrador. Aquest gest mostra un gran respecte pel lector, que serà tractat amb una honestedat implacable. No hi ha trampes: James accepta que el nostre punt de vista és limitat i que la figura d’un narrador omnipotent que sap més coses que els personatges i que el lector és un truc literari. Però la limitació fa que de vegades quedi en evidència una veritat incòmoda (que és central en l’obra de James): no sabem res. El narrador només pot explicar el que sap, i sovint passa que no sap res de res.

És exactament el que ens trobem a Els papers d’Aspern, probablement una de les millors nouvelles de la història. La trama no pot ser més senzilla: un editor obsessionat amb la figura del poeta Jeffrey Aspern arriba a Venècia perquè un col·lega li ha dit que hi trobarà una senyora que havia tingut una relació amorosa amb el poeta i que té uns papers relacionats amb Aspern. Ella resulta ser una anciana aristòcrata arruïnada que viu aïllada en un palazzo decadent i en companyia de la seva neboda, una noia que pràcticament li fa d’esclava. L’atmosfera és la d’un món que mor, la del final de l’aristocràcia europea -un ambient que James coneixia bé-. L’editor, encegat per recuperar aquests papers i sabent que la vella els té amagats com un tresor i no té intenció de vendre’ls, enganya les senyores per instal·lar-se com a llogater al palau i acostar-se així al seu botí. “La hipocresia i el fingiment són la meva única oportunitat”, ens confessa. I la pregunta és òbvia: ¿com de lluny està disposat a arribar l’editor obsessiu per tal d’aconseguir els papers d’Aspern; què pot arribar a fer?

James aconsegueix en poques pàgines, amb un domini magistral de la creació d’expectatives i de tensió, que quedem atrapats per aquesta història de la qual no sabem res: no sabem el nom de l’editor, no sabem res sobre les senyores, no sabem res sobre el poeta, ni sobre el contingut d’aquests papers (ni tan sols sabem si existeixen). I malgrat això, aquesta Venècia lúgubre i aquest editor fanàtic i els seus dubtes constants ens intriguen en una novel·leta que canvia del relat de misteri al psicològic passant pel conte de terror o el melodrama. Perquè James no s’insereix en cap gènere sinó que juga amb ells. L’americà era un innovador que no vol acollir-se completament ni a la novel·la realista ni a la psicològica; i agafarà elements d’allà on més li convingui. També és particular en l’estil: frases llargues plenes de subordinades, descripcions vagues i alhora precises, o rebuscades parelles d’adjectius: “una casa llòbrega i majestuosa, un panorama obscur i sublim, una fredor suau i estranya”.

Amb la seva obra, James anticiparà autors del segle XX que es trobaran jugant als mateixos jocs amb què experimentava l’americà. Però cap d’ells igualarà la seva capacitat per instal·lar-nos en un món boirós i indesxifrable, on tot podria ser el que no és o acabar sent el que sembla. James conviu amb una naturalitat insultant amb el que és estrany perquè comprèn com cap altre que hi ha coses que no podrem explicar ni entendre mai; i que està bé que sigui així. La seva literatura ens serveix per constatar que sempre hi ha coses que se’ns escapen, que habiten en l’univers del misteri, d’allò que és (o no) real però podria (o no) ser-ho. “No ens hem de deixar destruir per les esquerdes en coses que no coneixem”, escriu en una de les seves novel·les. És una advertència que justifica la seva passió per tensar la corda dels límits del que és desconegut i explorar les zones obscures. És precisament d’aquestes foscors d’on va sortir un dels millors escriptors de la literatura universal.

Ningú no coneix ningú

strout

[Article publicat a l’Ara Llegim el 22 d’octubre de 2016]

[Em dic Lucy Barton. Elizabeth Strout. Edicions de 1984. Traducció d’Esther Tallada]

“La gran tragèdia de l’home és que està sol. La gran recerca de l’home és la companyia […]. I ve aleshores que invoquem els Àngels que acudin al nostre socors i ens escoltin com els contem les nostres coses”. Ho va escriure Eugeni d’Ors, però ho podria haver escrit Elizabeth Strout parlant de Lucy Barton; una dona que té vocació d’escriptora i que necessita explicar la seva història, que no és altra que la història de la seva solitud. Els dies que passa acompanyada de la seva mare a l’hospital són el punt de partida per acabar recordant tota una vida. Estructurat en capítols curts, en algunes pàgines gairebé com si fos un dietari, la Lucy va modelant la seva memòria perquè pugui ser narrada en forma de novel·la que acaba convertint-se en una autoafirmació.

El de la Lucy és el relat d’una nena que va créixer rebutjada per la seva pobresa, que vivia en un garatge i que un cop adulta (i havent triomfat com a escriptora a Nova York) encara té d’alguna manera la veu d’aquella marginada. Però no és sentimentalisme: és l’única manera que té de relacionar-se amb el món, com una nena llançada bruscament dins una societat que no coneix: “Tot d’un plegat noto que se m’infla a dintre la consciència d’unes tenebres conegudes […] i llavors em fico a la primera botiga de roba que trobo i comento amb algun desconegut el disseny de les samarretes que els acaben d’arribar. Deu ser així com la majoria de nosaltres ens les empesquem per tirar endavant en el món, mig coneixent, mig sense conèixer”.

La relació amb la mare, a qui fa dècades que no veu, és el centre del relat. Quan es troben a l’hospital no hi ha l’episodi de sinceritat i emoció que esperaríem. En canvi, la mare comença a parlar sobre misèries i fracassos de veïns i coneguts. Com si la conversa banal fos l’única manera que té de comunicar-se amb la filla. De fet, és l’única manera que té d’estimar-la. El silenci entre elles és la incapacitat de la mare per explicar-se i la incapacitat de la Lucy per comprendre-la. La frase “Potser és això el que va voler dir, però no sé què volia dir la mare” es repeteix molt, i és aquesta idea que mou el llibre i la vida de la Lucy.

Ella mateixa té dues filles, que estima amb bogeria però sap que estan ressentides perquè els ha fet patir un divorci i perquè ha pres moltes decisions que no entenen. La Lucy narra la relació amb les nenes com si ens volgués dir que elles tampoc podran arribar a conèixer del tot la seva mare. Perquè no sabem, i no sabrem mai, el que és conèixer del tot una persona. I és això el que vol dir-nos Strout, que sap molt bé, com diu un personatge, que la seva feina com a escriptora “consisteix a informar-nos de la condició humana, a explicar-nos qui som i què pensem i què fem”.

“Tots volem que ens vegin”

cline

[Article publicat a l’Ara Llegim el 15 d’octubre de 2016]

[Les noies. Emma Cline. Editorial Anagrama. Traducció d’Ernest Riera]

Dubto que hi hagi algú que, havent llegit unes quantes pàgines d’aquesta novel·la, no hagi buscat a Google alguna cosa semblant a “Charles Manson assassinats 1969” i no s’hagi entretingut a mirar les fotos escabroses d’aquesta massacre que va sacsejar els Estats Units. Es tracta dels assassinats comesos per un grup de hippies que vivien en una comuna abduïts per la figura xamànica de Charles Manson, una mena de guru espiritual que s’ha convertit en icona de l’horror. A les imatges es veu la casa desballestada, les pintades vandàliques, la cara de boig que fa Manson arrossegat per la policia, i moltes fotos de les noies que van cometre aquests assassinats, somrient i amb posat angelical mentre desfilen cap al judici. Aquests són els fets (i aquestes són les noies) que han inspirat la primera novel·la d’Emma Cline, una autora de 26 anys que ha rebut un avançament de dos milions de dòlars per aquest llibre. Podem sospitar que sense la morbositat lligada a aquest crim Cline no hauria obtingut aquest ressò. Però ¿és aquesta una simple novel·la comercial amb una aura hipster i prestigiosa del segell Anagrama? De cap manera.

L’Evie és una adolescent de 14 anys que viu en una ciutat del cinturó agrícola de Califòrnia. Ni prou llesta ni prou guapa, desorientada i avorrida, desesperada perquè li facin cas. Per l’estil acurat i brillant i per l’ambient asfixiant que aconsegueix crear, la primera part d’aquesta novel·la ens recorda Frankie Addams, de Carson McCullers -i aquesta no és una referència menor-. Només pel fet d’aconseguir evocar McCullers i el desemparament de l’adolescència, Cline ja mereix el respecte dels lectors. Aquest llibre descriu, amb molta intel·ligència, l’adolescència com a desig de pertànyer (a qualsevol preu). La novel·la s’obre descrivint la fascinació que sent la protagonista quan veu unes noies (les futures assassines) que travessen un parc mentre van a robar menjar. L’actitud d’indiferència i llibertat i el posat seductor i despreocupat de la líder del grup atrau l’Evie fins al punt de deixar la seva vida de nena acomodada per passar a ser una més al ranxo on els seus nous amics viuen en comunitat. A partir d’aquí, ens ho podem imaginar: la vida pseudoespiritual a la comuna, el descobriment del sexe (i la seva violència), drogues i delinqüència. El relat l’explica la mateixa Evie quan ja és una dona adulta i, per tant, la veu de la narradora recorda però alhora valora des de la maduresa la fragilitat i l’estupidesa de la vida adolescent.

Les noies funciona molt bé perquè anem descobrint l’enorme (i sorprenent) ventall de recursos de Cline. És un desplegament estilístic tan gran que sembla que la novel·la ens faci ullets. Però potser vol agradar massa, fins al punt que alguns d’aquests virtuosismes van en detriment del contingut de la novel·la. Sembla com si els focs d’artifici formals deixessin en segon lloc la trama, les reflexions i la profunditat que podria arribar a tenir aquest text, que de vegades sembla massa encotillat en una estructura funcional d’escola d’escriptura, que queda petit davant la potència de l’escriptura de Cline. Malgrat aquests inconvenients, la novel·la no decau perquè està molt ben pensada i escrita, amb una veu que no pretén judicis que sonarien ridículs. “Al meu llibre ningú no aprèn res ni va a millor”, deia Cline en una entrevista. Això és així fins al punt que, passats els fets criminals (en què ella no va participar), l’Evie diu: “Almenys la Suzanne (la líder de la secta) ha rebut la redempció que segueix la condemna, mentre que jo tan sols vaig obtenir la flama apagada de qui passava per allà […] mig esperant i mig aterrida que mai ningú no em vingués a buscar”. Aquesta capacitat per veure tan clara la brutalitat en les coses mostra que Cline no és només una autora comercial que ha triat un tema atractiu. ¿És, però, una escriptora brillant? L’autora ha dit que està preparant una segona novel·la, i em temo que serà allà on respongui aquesta pregunta.