Tot el que no és tradició és atrofiar-se

ferrater

Gabriel Ferrater no va anar a l’escola fins que tenia 10 anys, però els seus pares tenien una molt bona biblioteca que va tenir sempre a l’abast. Quan la seva família marxa a Bordeus per la guerra, Ferrater estudia part de la seva educació en francès. Allà hi va estudiar durant tres cursos, que són prou perquè la tradició francesa l’afectés d’una manera important. A Bordeus va comprendre que el model educatiu francès era absolutament diferent al català, però no només això. L’estada a França li serveix per adonar-se’n de les diferències de model cultural. A l’obra Tres prosistes, parlant de la manca de tradició dels autors catalans, Ferrater cita una anècdota molt significativa. Quan comença l’escola a França els alumnes podien triar entre dos recorreguts: una opció d’estudis científics i l’altra opció que incorporava l’estudi del grec i del llatí. Ferrater té por de no estar a l’alçada del llatí i el grec dels seus companys francesos i per això tria la modalitat de ciències. A l’institut es fa amic d’un noi de família burgesa i passa algunes tardes a casa d’aquesta família. Un dia la mare del seu amic li pregunta per què ha triat la modalitat científica a l’institut. Ferrater se n’adona que no és que la família del noi estigués especialment interessada en l’estudi de cap de les dues llengües ni tampoc que la seva empresa tingués res a veure amb la cultura clàssica:

“És a dir, que estudiar llatí i grec era per la burgesia francesa una qüestió absolutament social i essencial i, en certa manera, la mare del noi, en preguntar-me per què jo no estudiava llatí i grec, en realitat ella el que tenia inquietud per saber era si jo era capaç de menjar sense ficar-me la pala del peix a la boca, diguéssim. En principi, una persona que no estudiava grec ni llatí era una mala bèstia[1]”.

Pot semblar una anècdota superficial però va ser el contacte amb aquest model cultural i social el que va fer entendre a Ferrater (i també al seu germà) la importància de tenir una cultura sòlida “per no tornar-se imbècil”. De fet, el que criticarà Ferrater és que la manca d’una educació com aquesta a Catalunya té efectes nocius i irreversibles sobre la cultura catalana. Ell creu que la burgesia catalana no transmet cap tipus d’educació al seus fills i que per això hi ha una manca de tradició tan important que fa que no es tingui literatura important. Ho explica així:

“No transmetent-se continguts educatius de cap mena, resulta que la llibertat d’esperit de què disposa una persona, i concretament un escriptor, depèn exactament i exclusivament del grau d’intel·ligència que aquesta persona tingui. No hi ha coercions morals, no hi ha unes tradicions tan espesses que puguin produir res de semblant a la literatura burgesa francesa de començaments de segle, d’un Gide o un Proust, per exemple. Tota la literatura d’aquesta gent consisteix a regirar golfes familiars, a explotar tradicions de família. No hi ha cap correspondència entre les actituds polítiques i el paper davant la literatura que pugui tenir un escriptor. No hi ha cap correspondència. Perquè hi ha això: la manca d’educació. Perquè un dels problemes del país és que, naturalment, funcionant les coses amb aquest règim de manca d’educació, vol dir que tots som autodidactes, i vol dir que, realment, si no tenim una sort fantàstica, és molt difícil que no ens quedem atrofiats, perquè ser autodidacta demana molt de temps; demana molt de temps perquè un ho ha d’aprendre tot per un mateix[2]”.

[1] Ferrater, Gabriel. Tres prosistes. Joaquim Ruyra, Victor Català i Josep Pla. Barcelona, Empúries, 2010.

[2] Ferrater, Gabriel. Foix i el seu temps. Quaderns Crema, 1987.

Anuncis

By natural piety

On Wordsworth diu: “the child is the father of the man”

Ferrater diu: “El teu cos ha pujat fins aquí. Vull que ara em duguis avall”

El vers de Wordsworth és dins un poema titulat “My heart leaps up when I behold”, un poema on el poeta mira l’arc de Sant Martí i es meravella (li passava d’infant, li passa com a home i vol que li passi quan es farà vell). De fet diu que no valdrà la pena viure si algun dia ja no sent la mateixa alegria contemplant-lo.

Potser el vers més bonic del poema és “The child is the father of the man”, que ve a dir que el nen meravellat per l’arc de Sant Martí és qui fa possible l’home meravellat per l’arc de Sant Martí i per això el nen és el pare de l’home:

My heart leaps up when I behold

A rainbow in the sky:

So it was when my life began,

So it is now I am a man,

So be it when I shall grow old

Or let me die!

The child is the father of the man:

And I could wish my days to be

Bound each to each by natural piety.

Gabriel Ferrater va escriure un poema titulat “By natural piety”. En aquest poema, el poeta li demana a la noia que li ensenyi llocs i records del seu passat com a nena: la carretera per on la feien anar amb bici al poble, el bar del seu barri o la porta del col·legi. Amb la seva tràgica consciència del temps, el poeta no dubta en fer-li saber a la noia que la seva condició de noia és fugaç i que de fet ja està marxant: “Aquí, prenguem-hi un got de llet. O vols/ un gelat de molts pisos, o algun líquid/ edènic, com les cames/ blaves i roges d’aquestes noietes/ que et succeeixen?”.

Potser els versos més bonics del poema són “El teu cos/ ha pujat fins aquí/ Vull que ara em duguis/ avall. Vull que m’ensenyis els indrets/ que tens a la memòria, i et conten/ com has anat naixent…” que vénen a dir que la nena que un dia va ser és qui fa possible la noia que és ara.

Per això trobo molt bonic de dir que

On Wordsworth diu: “the child is the father of the man”

Ferrater diu: “El teu cos ha pujat fins aquí. Vull que ara em duguis avall”

Maîtresse de poëte: Gabriel Ferrater i Helena Valentí

[Cartes a l’Helena [Joan Ferraté (ed.)] Empúries, 1995]

… Fa tant de temps que no llegeixo el Gabriel! Aquell llibre , ¿com es diu?, Teorètica, no, Teoria dels cossos, també m’agrada força. Té un no sé què d’alat que m’atrau molt. Ara, aquella cosa mig feixuga que té Ferrater: «El ferro vell rovellat…» encara li sento la veu. A part que no l’entenc. L’entenc perquè quan et llegia els versos explicava abans de què anaven. Si no ho hagués fet, em penso que encara no ho entendria ara (…) En Ferrater hi havia un misteri, un misteri…

—¿Quin?

—Hauria de pensar-hi tant i no ho he fet… hi havia una falla. Ferrater era una persona molt intel·ligent, amb una gran capacitat per conèixer-se i per analitzar-se, extraordinària… bbrrrmmmm… però tenia un concepte de la vida, del pudor, de…

—¿Era molt torturat?

—Sí, ho dissimulava moltíssim. Sempre era amable, i la bonhomia aquella que tenia, i el riure, i el ha, ha, ha.

—¿Era aclaparador?

—Nooo, que va! Bé, era aclaparador en el sentit que començava a beure i no acabava. Això passa a tots els borratxos, que no saben dir mai prou. Però no ho era perquè tenia un autocontrol fantàstic. I com es pot comprovar, en la seva poesia s’estava excusant constantment. Excusant-se per les seves emocions, pels seus sentiments, per les seves projeccions… com si estigués demanant perdó per viure.*

Qui respon aquesta entrevista és Helena Valentí, la mateixa Helena a qui van dedicats els poemes del llibre que no recorda com es diu. L’aura de musa al voltant d’aquesta noia neix de les declaracions explícites que Ferrater fa als seus poemes. Quan respon les entrevistes l’Helena posa una distància entre ella i la relació i sobretot ens fa saber que conviure amb Ferrater no devia ser gens senzill. Es nega a remoure el passat i malgrat que, com veiem pel que diu, sabia molt bé què sentia i com ho sentia, sembla que tracti la relació amb Ferrater com si parlés d’alguna cosa sense massa importància. Se sap que la publicació de «Teoria dels cossos»no li va fer massa gràcia perquè tots els poemes eren fruit de la seva intimitat. Si normalment llegir les cursileries d’un intel·lectual esquerp és una experiència divertida, resseguir la relació entre ells dos deixa una tristesa estranya. En part deu ser culpa de la fredor de l’Helena però també de la dificultat d’encaix amb la vida que es desprèn gairebé sempre de les paraules d’ell.

La celebrada Helena passava les vacances a Cadaqués, a la casa familiar on estiuejaven. El seu pare, Eduard Valentí, era un llatinista que reunia a casa seva tertúlies d’intel·lectuals catalans. Gabriel Ferrater coneix l’Helena per l’amistat que l’unia amb el seu pare. L’estiu de l’any 1961 ella tenia 21 anys i Ferrater 39. Aquell estiu comença una relació amorosa que sembla que durà dos anys, fins a l’estiu de l’any 1963. El mes de juliol del mateix any 63 Ferrater marxa a treballar a Hamburg i sembla que és aleshores quan escriu els últims poemes de «Teoria dels Cossos». Després d’aquests poemes no escriurà gairebé res més. Aquella tardor coneix Jill Jarrell en una festa literària a Frankfurt i es casarà amb ella pocs mesos després a Gibraltar.

Però els dos anys de relació amb l’Helena havien de marcar molt la vida del poeta, d’una manera tant determinant que de l‘affaire en surt un llibre de poemes. El que va passar exactament entre els dos no s’acaba de veure clar. Però d’aquesta relació ens en queda un testimoni: les 22 cartes que recollides a «Cartes a l’Helena», un volum pòstum editat pel seu germà Joan Ferraté. Aquestes 22 cartes, molt disperses en el temps, són tan sols un petit fragment de l’epistolari que van mantenir.

Podríem pensar que l’Helena distant de les entrevistes no té res a veure amb la noia «que riu enlaire» del temps en què estaven embolicats. Però a les cartes no trobem una noia enamorada que es deixa guiar per un amant que també li fa de mestre. Ella es mostra sempre freda, escriu postals ràpides i no sembla gaire afectada per les penes que el Gabriel s’esforça en expressar. Ella mateixa dirà, a la nota introductòria que escriu per a la publicació de les cartes, que «de la noia a qui adreça cartes i poemes d’amor, m’és molt difícil dir-ne res. Ja no és ben bé l’adolescent que reclama escoltar Paul Anka cantant allò de I’m a lonely boy. Tampoc no crec que l’obsedís gaire la molt honorable preocupació de la noia de Firbank, de fer bonic i no fer mal. Ella ja fa un any que va fer 20 anys i, per tant, no gosa riure eixelabradament i segura de trobar qui atura la caiguda enrere del seu cos engrescat».

Tot fa creure que es tracta d’una Helena «noia, dona, noia» que començava a ser independent i no vol atrapar-se en l’amor de ningú. Aquest esforç despullat de Ferrater per fer-se una vida a través d’allò que escrivia sembla que no afectava gaire a una noia que veu que pot viatjar per les capitals europees fent vida de bohèmia i alhora treballar amb el seu doctorat a Anglaterra. Es tracta d’una Helena que no vol o no pot deixar-se estimar del tot, que contestarà les cartes sense pensar massa. A l’altra banda però ens trobem un Ferrater entregat que la vol retenir i alhora entén que no hi té cap dret. Les millors cartes (potser també les més tristes) són les dels dos estius que marquen els dos anys de la seva relació. Són cartes llargues (sobretot les d’ell) perquè es trobaven separats. Recordem que la relació comença l’estiu de l’any 61. L’estiu de l’any 62 Ferrater escriu, des de la casa d’estiueig de Calafell, l’únic testimoni del que podria ser una de les primeres separacions:

«Poques vegades es deu haver donat el cas que en una parella passi alguna cosa – es trenqui, hauria dit abans de rebre la teva carta, ara ni tan sols sé si puc dir això), i que un dels dos sàpiga tan poc què ha passat, com, per què. És com donar-me cops de cap a una paret. (…) Ja et deus imaginar que, tant com he pogut, he fet treballar la raó contra tu, i m’he dit de tu tot el mal que he sabut inventar. Però no m’ha servit de res. La veritat és que ja no sé si t’estimo o no, però que això no fa cap diferència. He descobert que hi ha una cosa més fonamental, vull dir que compta més per al règim de la vida, i és que només amb tu podria parlar d’alguna cosa viva. Dit en forma sentimental, que només amb tu podria creure’m que sóc bona persona: per als altres, sóc una mala bèstia total. Si ara fes l’amor amb una altra noia, seria com fer-lo amb un gos (…)Tinc tantes ganes de tornar-te a veure, carona de setembre (ara hi som, i és el mes on te’m situes sempre). Si poguessis venir a Barcelona, crida’m i hi aniré. Escriu-me de seguida, envia’m un telegrama, envia’m un sobre buit. Només si m’arriba alguna cosa de tu, tinc la sensació que hi sóc».

No sabem què va respondre l’Helena i no sabem què va passar entre ells dos. Només tindrem, en el temps que va de l’estiu del 62 al 63, cartes de tràmit d’ella des de París i des de Durham. Però l’estiu d’aquell any 63, Ferrater ja és a Hamburg i sembla  que encara té esperances que ella vingui a viure amb ell: «Si tu no hi ets – què? (…) Sóc tot una barreja estranya de por i d’il·lusió. Tu dóna-hi una empenteta. Molt teu, Gabriel». No sabrem tampoc què li contesta ella, però sis dies després trobem l’última carta que tenim de Ferrater a l’Helena. Aquesta és la més extensa de tota la correspondència i acaba pràcticament amb una petició de matrimoni: «En tot cas, començo a tenir, menudet encara, a sense of purpose, i el món va fent sentit (…) Adéu, mein Kind. Em sembla que m’ha sortit ja una carta tota conjugal, plena de debat pràctic. Que l’averany es compleixi». I l’averany es complirà però en un sentit ben diferent: Ferrater es casarà l’any 1964 a Gibraltar amb Jill Jarrell.

Helena Valentí, aquella «carona de setembre», no confessarà gairebé res que ens ajudi a entendre-ho millor. De tot plegat sembla que en va aprendre una lliçó: «Quan van acabar les nostres relacions, vaig proposar-me fermament de no conviure mai més amb un intel·lectual, perquè són tots uns autodestructius i uns masoquistes que destrueixen tot allò que els envolta. Jo me l’estimava, però odiava el seu món d’especulació constant».

El 1966 es publica «Teoria dels cossos». El mes d’agost, l’Helena li envia una carta al Gabriel i li agraeix rebre de part seva el Poema Inacabat, el cèlebre poema de Ferrater que li va especialment dedicat. La carta acaba així: «Mai més maîtresse de poète. – Toco fusta».

*Vicent Martí: Força dona: entrevista amb Helena Valentí.

Ginebra i poesia: Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma

[Les dones i els dies – Gabriel Ferrater / Las personas del verbo – Jaime Gil de Biedma]

De vegades hi ha coincidències tan perfectes en l’espai i el temps que ens obliguen a creure en alguna cosa més que en la casualitat. Devia ser un gran consol pel posat aristocràtic del poeta Gil de Biedma trobar algú per les tertúlies intel·lectualoides barcelonines que preferís, com ell, la ginebra enlloc de la cervesa. Gabriel Ferrater, aquest amant de la ginebra,  feia temps que escrivia crítica d’art a la revista Laye quan a Gil de Biedma li proposen de començar a col·laborar-hi. Sembla que tots dos ja s’havien trobat alguna nit de molt alcohol perquè compartien molts amics, i a Ferrater, que era 7 anys més gran, li devia fer gràcia aquell jove elegantíssim que segons Barral “era locuaz y agresivo, cáustico. Ante un auditorio de más de tres interlocutores se sentía irreprimiblemente impedido a avasallar con su inteligencia”. Diuen que l’amistat va néixer de la seva passió compartida: la literatura anglesa; però no és gens estrany que dues ments ràpides i brillants s’unissin així, entre tertúlies i la redacció de la Laye, en una relació tan intensa que els sobrepassava i que va acabar desembocant en una poètica compartida.

Fins a tal punt connecten als seus poemes que Ferrater confessarà això molts anys després: “…Ara t’hauria d’explicar la complicitat, la confabulació que vam fer en Jaime Gil de Biedma i jo, i en la qual vam tenir una sort fantàstica, perquè l’un escrivia en català i l’altre en castellà, ja que, si no, ens hauríem copiat mútuament, i així ens sortí diferent”.

Però els més brillants de la mal anomenada escuela de Barcelona no s’assemblaven només en qüestió de versos. Compartien una intel·ligència fora de sèrie, força mala llet quan calia i una gràcia de paraula que afavoria les converses fins la matinada (“and talked ourselves to drunkenness for hours without end”, que diu Jaime Gil al poema que dedica a Ferrater). Anglòfils confessos, T.S.Eliot fou sempre el seu mestre a l’hora d’apropar-se a la realitat. A les semblances s’hi afegien l’interès per Auden, el fervor per Baudelaire i l’admiració per Catul. Tots dos adoraven la literatura medieval, odiaven el surrealisme i es defensaven amb la mateixa arma; la ironia, que els evitava fer el ridícul quan es posaven massa sentimentals. Naturalment, amb aquestes coincidències no podien fer altra cosa que escriure el mateix en llengües diferents.

Continua Ferrater en la mateixa confessió: “¿Quin sentit té, com diu algun poeta, “amb sang voldria fer una cançó de marbre?” Cap. I aquesta complicitat nostra era contra tothom, no sols contra els poetes irrealistes (…) Et donaré un altre exemple del boig d’Emilio Prados, que escriu de la felicitat de l’estiu de l’any 36, abans de l’alçament militar, i diu “Cuando las mariposas fecundaban los cuerpos desnudos de las muchachas a la orilla de los ríos”. El comentari d’en Jaime Gil és: si eso ocurría, el Ejército tuvo razón de echarse a la calle”.

Dues obres poètiques, la mateixa concepció: escriure l’experiència sense contaminar-se pel sentiment: “El que volíem en Jaime i jo no eren mandangues de poesia social, sinó que la poesia fos tan interessant com, posem, una novel·la: expressar situacions humanes, partint de la base que a les persones l’únic que ens interessa són els homes i les dones, amb la mateixa complexitat amb què tu pots fer-ho en una novel·la. I em penso que ho hem aconseguit, vet aquí”. Gil de Biedma diu al prefaci de Compañeros de viaje: “al fin y al cabo, un libro de poemas no viene a ser otra cosa que la historia del hombre que es autor, pero elevada a nivel de significados en los que la vida de uno es ya la vida de todos los hombres, o por lo menos – atendidas las inevitables limitaciones objectivas dde cada experiencia individual – de unos cuantos de ellos”; i Ferrater li respon a la nota que tanca Da Nuces Pueris: “entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari que sóc jo”.

El que guia els seus versos és el temps i l’amor: l’angoixa que els causa l’inevitable pas dels anys que se’ls emporta la joventut i la incapacitat de convivència entre un amor reposat i un desig que ni té límits ni s’apaga mai. Ferrater no pogué enfrontar-se a una maduresa inevitable i se suïcidà a pocs dies de fer cinquanta anys. Jaime Gil deixà d’escriure vora els 40. Dues vides, una relació de joventut eterna i impagables versos de llegat, tan paral·lels que de vegades freguen el diàleg. Quan li comenten a Ferrater: “Jaime Gil de Biedma me decía que el único tema de su poesía es el paso del tiempo y él”; contesta: “Eso me divierte, porque si me hubiera pedido una formulación de mi poesía, le hubiera dicho que mi único tema es el paso difícil del tiempo y las mujeres que han pasado por mí”.

Llegint-los pren sentit l’últim vers del poema que dedica Jaime Gil a en Gabriel (curiosament, en anglès): “Your poems and my poems, our old own private joke!”.