Un consell de Joseph Conrad (per a escriptors).

conrad

A ‘Memòria personal’, les falses memòries de Joseph Conrad, l’escriptor fa unes consideracions sobre l’art d’escriure. Una de les seves preocupacions és, lògicament, trobar el to a l’hora d’escriure. Em sembla que el consell que dóna Conrad al final d’aquesta reflexió farien bé de llegir-lo els escriptors contemporanis perquè és un dels errors més freqüents de trobar en una obra – en podríem dir “excés o exageració sentimentals”. Dit d’una altra manera, un to “afectat”.

Davant del retret d’alguns crítics que afirmaven que Conrad era “suspecte d’una certa acceptació dels fets poc emotiva, severa”, que era “sec de cor”; l’escriptor respon d’aquesta manera:

“Si donem per fet que cada novel·la conté un element d’autobiografia – i això difícilment pot negar-se, atès que el creador només s’expressa en la seva creació –, aleshores per a alguns de nosaltres una manifestació oberta de sentiment esdevé repugnant”.

Perquè: “Per commoure els altres profundament, ens hem de permetre deliberadament a nosaltres mateixos ser enduts més enllà dels límits de la nostra sensibilitat normal – prou innocentment, potser, i per pura necessitat, com un actor que alça la veu a l’escenari. Però, tot i així, ho hem de fer. I segurament aquest no és cap gran pecat”.

Però això té un gran risc, diu Conrad: “El perill rau, en el fet que l’escriptor esdevingui víctima de la seva pròpia exageració, perdi l’exacta noció de sinceritat i, al capdavall, arribi a menysprear la veritat mateixa com una cosa massa freda, massa esmussada per al seu propòsit – de fet, no prou bona per a la seva insistent emoció. Del riure i el plor és fàcil caure en el ploriqueig i la rialleta”.

És un consell molt savi de qui s’anomenava a ell mateix “el més poc literari dels escriptors”.

Anuncis

Prudenci Bertrana, una alenada salvatge

bertrana

[Article publicat a l’Ara Llegim l’11 de febrer de 2017]

[Tots els contes. Prudenci Bertrana. Edicions de la Ela Geminada]

L’any 1909 Maragall va escriure a Bertrana una carta elogiosa en què l’animava a seguir escrivint i en què deia: “Es declama molt contra el rusticisme i jo crec que encara s’ha de començar, perquè en realitat no sabem el que és”. Tota l’obra de Bertrana podria ser un intent de respondre aquesta pregunta, un enorme assaig sobre què és el ruralisme (o rusticisme). Potser una de les millors respostes la dona Bertrana en aquesta frase: “La terra no es deixa trepitjar impunement”. No és gens freqüent trobar en la seva obra frases tan severes i contundents. De fet, hi veurem sempre un esforç per fugir de la transcendència. Ell mateix escrivia, al pròleg d’un dels seus reculls, una petició: “Oh lector! Jo no et voldria pas massa intel·lectual; jo no et voldria pas massa profund; jo desitjo que tinguis l’enteniment fresc i el cor senzill”. En aquestes instruccions hi podem veure la virtut i alhora el defecte de la seva literatura. Bertrana era un observador agudíssim, sabia transformar el paisatge en paraules i tenia un domini admirable de la llengua; però el seu posat d’artista rousseaunià devot de la natura el fa un escriptor massa càndid i afectat.

Però cal ser justos, perquè Bertrana no ho ha tingut fàcil amb la posteritat i és un escriptor difícil de situar al cànon de la literatura catalana. Com explica Xavier Pla al pròleg de l’obra que ens ocupa, Bertrana està situat entre dos titans del tombant de segle com són Víctor Català i Joaquim Ruyra. També es troba entre el Modernisme i el Noucentisme, entre la literatura i el periodisme. El crític Maurici Serrahima el definia com “un autor de transició, situat en una mena de pont entre els temps nous i la novel·la del segle XIX”. Potser per això la seva és una posició problemàtica; per això és poc llegit i (fins ara) editorialment poc cuidat. La posició de Bertrana també va ser complicada en vida: en un panorama literari en què el Noucentisme afirmava poderós i excloent el seu programa, Bertrana va haver de reivindicar la figura d’artista pur, gairebé místic. Contra l’elitisme noucentista, es definia a ell mateix amb “senzillesa camperola”, com un “pobre artista bosquetà, amant del silenci i de les augustes quietuds de les muntanyes”. Bertranaes va sentir sempre un incomprès; tot i que, com recorda Xavier Pla, col·laborava als principals diaris i revistes de l’època, editava a les editorials més importants del país i guanyava els premis més prestigiosos.

Que Bertrana va ser un autor prolífic ho constata aquest recull, que aplega tots els seus contes: més de cent relats, que sumen gairebé mil pàgines, publicats entre el 1899 i el 1937. Com és obvi en una obra d’aquesta magnitud, no tots els contes són igual de bons. Podríem dir que moltíssimes pàgines són d’una qualitat molt modesta. Però la seva publicació és una notícia important no només a nivell literari: era incomprensible que no tinguéssim disponible l’obra d’un autor que ocupa un lloc rellevant en la nostra literatura. A més, trobar tots els relats en un volum permet veure l’evolució de la veu narrativa: una veu que comença reiterativa i afectada i va corregint-se, tot i que manté unes divagacions que Bertrana no va saber controlar. El que es manté constant és la importància de la natura, protagonista indiscutible dels contes. El tema de Bertrana no és cap altre que el paisatge i els éssers que l’habiten. Per això Josep Pla pot dir que “li tiraven en cara la cosa bosquetana, l’escopeta i el sarró, les masies de secà, les lloques, les oques i els ànecs”. Però el seu ruralisme no és decoratiu, com ja adverteix dient “la terra no es deixa trepitjar impunement”. Hi ha en Bertrana una consciència fatalista que fa molt bons alguns dels contes, quan se centra a explicar la desesperança de les vides d’uns personatges que lluiten inútilment per escapar d’un destí tràgic. Pla ho va dir molt bé: “Bertrana veu el joc elemental de les coses, els sentiments primaris, el grotesc, el punt d’inacabat i trist de les fetes de la vida -el fracàs”.

Bertrana es feia el despreocupat, però rere aquest posat hi ha un narrador intel·ligent, un escriptor que va viure artísticament en la natura però que era molt conscient de les conseqüències de trepitjar la terra. Cal celebrar que aquest 2017 -Any Bertrana- oferirà la possibilitat d’aprofundir en una figura molt complicada de situar, en un escriptor feréstec que s’agradava molt fent proclames com aquesta amb actitud de pagès incivil: “Si alguna volta us manca una alenada salvatge que us redimeixi de la vostra civilitat, crideu-me”.

L’empordanès escollit

Entrevista amb l'escriptor Adrià Pujol, que acaba de publicar el llibre "Guia sentimental de l'Empordanet", al cafè Savoy de Girona.

[Article publicat a Llavor Cultural el 2 de febrer de 2017]

[Guia sentimental de l’Empordanet. Adrià Pujol Cruells. Editorial Pòrtic]

El dia que ens vam conèixer amb un escriptor terrassenc vam trobar-nos al costat de la via de la Renfe, a la seva ciutat. Vam caminar unes hores seguint el camí del tren, per uns carrers que (com passa sempre al costat de la Renfe) no són els més agraciats de la ciutat. M’explicava coses sobre un projecte de novel·la que s’ambientava al voltant d’aquella via i em parlava del paisatge de la seva infantesa en un barri perifèric de Terrassa. Em va dir: “…i un dia em vaig adonar que tot el que m’envoltava era molt lleig”. Vaig riure, però el que primer m’havia semblat una broma bèstia va resultar ser una confessió important. Tots els que hem crescut en ciutats on l’estètica i l’urbanisme no s’han entès gaire hem viscut en algun moment una revelació semblant. Els nens no són gaire conscients del seu voltant, que es va construint com a paisatge quotidià i poc més. Però un dia, de sorpresa, te n’adones que aquell carrer per on passes cada dia té un valor estètic que no havies reconegut. És una doble revelació: et fas conscient de la lletjor i aprens a apreciar la bellesa; que no és mai tan fortuïta com sembla.

L’Adrià Pujol ha hagut de fer el procediment invers. Ha hagut d’aprendre a pair el que comporta haver nascut al que és probablement el lloc més bonic de Catalunya: l’Empordanet. També ha hagut d’empassar-se tota la literatura i el mite d’aquest lloc i fer-se’n un de propi per no esdevenir un altre plagi planià. Pujol podria representar un dels clixés més insuportables del país: l’empordanès enyorat que viu a Barcelona. Com que és conscient d’això, se n’ha sortit creant un estil que recrea aquest tòpic i alhora se’n fot; convertint-se en el candidat ideal per escriure el llibre que ens ocupa: la “Guia sentimental de l’Empordanet”. Aquesta és i no és una guia turística. Hi ha una tria de les millors cales, les millors esglésies i les millors vistes. Hi ha unes pàgines dedicades a descriure els pobles que conformen l’Empordanet. Hi ha crítica gastronòmica i descripcions pintoresques sobre els costums i les festes de poble. Però també hi ha una tria dels millors polígons, llocs on anar a fer kàrting o paintball, o un capítol dedicat a llocs que no existeixen. I és que la premissa que obre el llibre és que l’Empordanet no existeix. És una construcció a la que s’agafa Pujol per explicar-se a ell mateix mentre escriu aquesta guia sentimental.

Al principi del llibre, l’autor ens demana que li fem confiança i que ens el creiem. Un dels encerts d’aquesta guia és el to narratiu que ha trobat Pujol, que parla dirigint-se directament al lector. Això li permet crear una veu sincera i manejable – permet que ens expliqui per què diu el que diu; per què assenyala una cosa i n’omet una altra. Sembla una frivolitat però és important que els narradors tinguin un motiu per a explicar allò que expliquen. I Pujol és el millor escriptor per a aquesta tasca perquè la seva veu opina i s’implica en la causa; perquè aquest és un llibre per explicar-se a un mateix a través d’un lloc. Pujol ens diu: aquest llibre és un encàrrec, jo sóc el vostre guia i us he d’alliçonar (sense que es noti i amb molta habilitat). I el lector el creu i l’acompanya i funciona, i per això aquest llibre és bo. Pujol s’agrada escrivint. Es nota que gaudeix fent frases rodonetes, retorçant adjectius, fent giragonses i exhibint-se amb paraules que fan córrer a buscar el diccionari. I s’agrada prou com per prendre’s l’encàrrec com un desafiament personal i abocar tot el jo en aquest llibre, ple d’anècdotes i vivències i experiències. Aquesta guia havia de tenir una bona dosi d’ego per a funcionar: el lector s’ha de convèncer que Pujol és un expert en la matèria i que és l’empordanès escollit per guiar-nos per la terra promesa. I realment ho és: no només pel fet d’haver-hi crescut sinó perquè es nota que ha passejat i trepitjat i pensat molt sobre el lloc que l’ocupa.

La prosa de Pujol interessa per la seva sinceritat. Hi ha una fase a la pàgina 27 que per a mi condiciona tota la lectura i fa que el llibre pagui la pena. Diu: “El fet de créixer i néixer a Begur em va tatuar aquest país a l’ànima. Malgrat que aquesta frase sigui digna de les novel·les prototípiques que guanyen els premis importants del país, no t’ho puc explicar més bé”. Tot el que implica aquesta frase em sembla un punt de partida narratiu admirable i immillorable. És una revelació molt honesta i molt poc freqüent: el lligam amb la geografia et marca i t’explica. Jo sóc això perquè he nascut i crescut aquí. Quan tothom s’omple la boca de la relativitat dels llocs i dels orígens i de la identitat, està bé que hi hagi un tipus de literatura que recordi i expliqui per què el lloc d’on som ens limita i ens condiciona.

El talent espontani

mar-bosch

[Article publicat a Llavor Cultural el 23 de gener de 2017]

[Les generacions espontànies. Mar Bosch Oliveras. Edicions del Periscopi]

Aquesta novel·la comença amb una comparació entre la vida i la sèrie The Walking Dead, on els zombis envaeixen el món i l’objectiu dels humans és sobreviure. La protagonista d’aquesta història, l’Eva Botet – una noia trenta pocs anys que està a l’atur i encadena entrevistes de feina – està escarxofada al sofà mentre mira la sèrie el dia abans de l’entrevista. Quan fan anuncis i aprofita per anar al lavabo i per inspeccionar la seva trista nevera de jove soltera, es pregunta quants milers de persones deuen estar fent els mateixos gestos, quants zombis contemporanis hi ha rondant pels seus pisos respectius matant el temps durant la publicitat. Aquest pensament no la deprimeix sinó que la fa sentir menys sola. Que les sèries acompanyen ho sap tota la meva generació i els programadors televisius. De fet, a mi mateixa, en un gest de companyia zombi, l’inici de la novel·la de Mar Bosch m’ha fet pensar en el primer minut de la famosa sèrie Narcos, que s’obre amb aquesta cita: “El realisme màgic es defineix com allò que passa quan un escenari realista és envaït per alguna cosa massa estranya per a ser veritat”. La literatura de Bosch s’ajusta perfectament a aquesta definició.

L’Eva Botet ens apareix des del primer moment com una noia peculiar. Orfe de pares, s’ha hagut de construir ella mateixa a partir del no res. D’aquí el títol de la novel·la, ‘Les generacions espontànies’ que fa referència a una teoria científica (desacreditada) que donava una explicació fàcil a la generació de la vida que no semblava tenir una causa concreta: la vida apareixia del no res i perquè sí. Com que l’Eva ha crescut desarrelada i sola, actua amb l’espontaneïtat de veure la vida neta de prejudici, com un bon salvatge que està per domesticar. Així, quan va a l’entrevista de feina – on ella és la rara, la diferent entre totes les candidates – decideix que no pensa ajustar-se al que s’espera d’ella ni pensa fer una entrevista convencional: decideix relatar-li al director de l’empresa que l’entrevista tota la seva vida a partir del seu currículum vitae. I d’aquest experiment literari apareix la novel·la.

Una novel·la que té molts nivells de lectura i per tant molts riscos. Un d’ells és que es pot llegir simplement com una història graciosa sobre una noia que explica la vida a partir de les seves feines (maquilladora de morts, detectiu privat, biòloga a la recerca del préssec perfecte…) en un deliri plenament fantàstic. Un altre risc és que l’ús del realisme fantàstic pot fer que de vegades caigui en la paròdia o la caricaturització excessiva dels personatges (no hi ha ni un gram de maldat en cap personatge del llibre, o alguns diàlegs són massa de planeta piruleta). Un altre risc és que la tendència a crear històries que funcionen com a contes vagi en detriment del ritme narratiu que se suposa que ha de tenir una novel·la. Però Mar Bosch compensa aquests riscos amb el domini de l’escriptura. El primer que se li ha d’agrair és que ha aconseguit una veu narrativa sincera i que controla el to – que podia perdre molt fàcilment per culpa dels girs còmics que fa el llibre -. Aquest és un llibre on l’humor té un paper fonamental, i això és molt difícil aguantar-ho gaire pàgines. Com que l’autora té gràcia descrivint situacions i creant imatges (i un gran domini de la ironia), Bosch ho aconsegueix sense problemes.

Contra moltes interpretacions, aquest no és un llibre generacional. Aquesta és la història d’una tarada que decideix no tenir filtres a l’hora de dir el que pensa – i així es troba explicant-li al seu futur jefe els desenganys amb el seu exnòvio o els seus somnis d’infantesa. Però rere les experiències d’aquesta loca hi ha una segona lectura: com la feina afecta la vida (fins al punt que la millor manera d’explicar-se a un mateix és el currículum laboral) o les contradiccions entre els discursos que celebren i busquen la diferència (sigues tu mateix, sigues únic) i la realitat quotidiana, on ser convencional ajuda a viure millor.

Sempre es diu que la segona novel·la és la prova de foc. ‘Les generacions espontànies’ és la segona novel·la de Bosch, que ha passat la prova sense cremar-se però amb la sensació que encara queda feina a fer: allunyar-se una mica de la paròdia per crear personatges més complexos i trames més treballades i explorar les possibilitats que té el seu gran domini del to. La tercera novel·la és la que ha de demostrar que el talent espontani de Mar Bosch s’acompanya d’unes ambicions literàries que no deixen res a mercè de l’atzar. La protagonista del llibre diu que de petita “tenia un cert problema amb la voluntat, i és que ho volia tot”. L’aspiració literària de Bosch ha de ser aquesta.

Abans de Lolita

kenzaburo-oe

[Article publicat a l’Ara Llegim el 21 de gener de 2017]

[La bella Annabel Lee. Kenzaburo Oé. Editorial Seix Barral. Traducció deTerao Ryukichi y Ednodio Quintero]

Annabel Lee és un poema d’Edgar Allan Poe que parla sobre una nena que és l’objecte d’amor d’un nen en un regne fantàstic vora el mar. Aquesta nena mor congelada per culpa del vent que surt d’un núvol (suposadament són els àngels que, gelosos de l’amor puríssim dels dos nens, la maten). A Lolita de Nabokov hi ha un joc molt important amb aquest poema. Abans de conèixer Lolita, Humbert Humbert va tenir un amor d’infantesa que marcarà la seva vida d’una manera tan bèstia que per sempre més buscarà la repetició d’aquest enamorament. La nena enamorada de Humbert es diu, en una referència cristal·lina, Annabel Leigh. Les dues nenes (la de Poe i la de Nabokov) comparteixen nom però també destí tràgic: totes dues moriran de petites. Per si quedava algun dubte d’aquesta influència, sabem que Nabokov volia titular la seva novel·la Kingdom by the sea [Reialme vora el mar]. ¿I per què Nabokov utilitza aquesta referència tan forta, un dels poemes més emblemàtics del romanticisme? Nabokov referencia Poe per evocar al seu llibre l’amor romàntic del XIX, el més pur dels amors; per convertir l’amor malalt d’un pederasta en alguna cosa estètica i, per tant, valuosa.

A la novel·la de Kenzaburo Oé la protagonista és Sakura, una actriu japonesa mundialment famosa que es va quedar òrfena de petita i ha viscut sempre tutelada per un senyor més gran que ella, que s’acabarà convertint en el seu marit. Aquest tutor és qui li farà reconèixer la seva bellesa i l’animarà a fer-se actriu i promourà la seva carrera des de petita; vestint-la, ajudant-la a actuar i fent-li fotos. I, retorçada referència, serà aquest mateix tutor qui anima Sakura a fer una pel·lícula sobre Annabel Lee, en què ella interpreta la nena. Una nena que ens farà fer-nos les mateixes preguntes que les del poema: ¿La nena Sakura i la nena Lee són objectes d’amor sexual o només de tendresa?; ¿El seu tutor està jugant al mateix joc que Humbert: l’estètica li serveix d’escut per al seu amor pederasta? Aquestes són les preguntes que creen la novel·la, que parla sobre l’inacabable debat dels límits de l’art. Però Oé també parla sobre l’amor i les seves dependències. Sembla que ens vulgui dir, com T.S. Eliot, “ We only live, only suspire, / consumed by either fire or fire ” [“Només vivim, només sospirem, / consumits per un foc o altre”].

El llibre funciona construint-se de referència en referència; com un teixit d’influències i deutes entre literatura, cinema i música. Amb una ambició enorme (parlem d’un premi Nobel), Oé s’utilitza a ell mateix com a personatge per narrar la seva història, que s’inicia així: un Oé ancià passeja amb el seu fill malalt quan es troba Komori, un productor de cinema amb qui havia treballat per fer una adaptació cinematogràfica de Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist. A partir d’aquesta trama es rememora el procés de gravació de la pel·lícula i el triangle que formen Oé, Komori i Sakura com a personatges principals.

Aquesta novel·la és un mecanisme complexíssim i precís; tot està construït amb un detallisme i una precisió extremes. La informació se’ns va donant amb comptagotes, perquè a poc a poc puguem formar una història en què cada anècdota compta i cada gest està interconnectat. Oé fa en aquest llibre una exagerada exhibició d’erudició (però no de pedanteria). Perquè, a diferència del que passa amb molts escriptors cultíssims, Oé és sempre molt conscient de ser un novel·lista i no un catedràtic. I sap, per tant, que la seva erudició ha de jugar sempre a favor de la novel·la. “La lectura és una mena de conversa sofisticada”, diu Gonzalo Torné. No se m’acut un exemple més adequat per il·lustrar la frase.

Bruixeria feminista

townsend

[Article publicat el 7 de gener de 2017, a l’Ara Llegim]

[Lolly Willowes. Sylvia Townsend Warner. Editorial Minúscula. Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez]

Si encara avui les feministes tenen com a crit de guerra “Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar” és perquè la figura de la bruixa s’ha imposat en l’imaginari popular com a icona de la dona reivindicativa. A principis del segle XX, la idea d’una vida (i una cambra) pròpia era un tòpic molt estès, i les autores feministes van fer molta literatura sobre el nou estatus d’alliberades. Sylvia Townsend Warner (1893-1978) va ser una de les primeres escriptores a dedicar una obra a la idea de la bruixa feminista. Nascuda al nord-est de Londres, es va dedicar a la narrativa (publicava contes a la revista New Yorker ), a la poesia, a la música i a la traducció (es va atrevir amb Marcel Proust). Va ser membre del partit comunista i amb la seva parella, la poeta Valentine Ackland, van implicar-se políticament en l’antifeixisme amb protestes i articles.

La seva novel·la més famosa és Lolly Willowes, i l’acaba de publicar l’editorial Minúscula en traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez. L’editorial de Valeria Bergalli continua amb l’ambició de construir un catàleg magnífic fet de literatura rescatada de l’oblit. Sylvia Townsend Warner és una autora oblidada perquè queda en segona fila davant els grans noms anglesos (tot i que no ens hem de cansar mai de repetir que ja voldrien totes les literatures tenir una segona fila com l’anglesa).

La protagonista de Lolly Willowes es converteix en bruixa, però no és una obra de gènere fantàstic. Almenys, no del tot. La novel·la narra la història de Laura Willowes, una dona soltera que amb cinquanta anys decideix deixar de ser l’avorrida i servicial tieta Lolly per tornar a ser la Laura. I ho fa deixant Londres per anar-se’n al camp. Si la primera part de l’obra és realista -s’expliquen els costums anglesos de principis del segle XX i el paper decoratiu de les dones, subjugades a l’existència masculina- a la segona part, on la Laura ja viu sola al camp, aquest realisme es transforma exageradament cap al simbolisme. La natura comença a fer-se central, el relat fa un gir introspectiu i la Laura se sent moguda per “alguna cosa que anava més enllà de la seva experiència, una cosa fosca i amenaçadora, i tot i així agradable”. La Laura està alliberada, lluny de les falses responsabilitats de la vida mundana. Ha marxat sense rebel·lió, sense escàndols. La seva única aspiració és que la deixin en pau. Però quan aquesta pau es veu amenaçada pren una resolució dràstica: es farà bruixa a través d’un pacte amb el diable. Una contradicció irònica: una dona que vol alliberar-se acaba subjugada a la figura més dominadora de la història. I Sylvia Townsend Warner no dissimula aquestes contradiccions. És millor comprar la llibertat que viure esclavitzada: “Quan penso en les bruixes, sembla que veig per tot Anglaterra, per tot Europa, dones que viuen i es fan velles […] Per això ens fem bruixes: per mostrar el nostre menyspreu respecte a aquell fer veure que en la vida no hi ha risc, per satisfer la nostra passió per l’aventura”, confessa la protagonista.

Aquesta és una novel·la contradictòria en tots els aspectes. Està admirablement ben escrita i té l’atractiu del costumisme ben retratat i l’encant d’un conte de fades pervers. Però el seu defecte és precisament que els defectes són massa fàcils d’assenyalar: el lector veu quan una descripció s’escapa de les mans de l’autora, quan un diàleg és impostat o quan un personatge no acaba de ser tan complex com s’esperaria. Per això aquesta obra està destinada a viure als marges de la gran tradició. Al New York Review of Books, Eleanor Perenyi sentencia les mancances de l’autora quan diu que Townsend Warner era feminista, marxista, escriptora de crítica social, de contes de fades… Era tot això però en res d’això era prou bona; i aquest era el seu desavantatge.

El mentider honest

ICULT HENRY JAMES

[Article publicat el 31 de desembre de 2016, a l’Ara Llegim]

[Els papers d’Aspern. Henry James. L’Avenç. Traducció de Joan Sellent]

El de Henry James és un dels universos més estranys i interessants de la literatura. El seu és un món fet d’enganys i artificis; on les aparences i els sobreentesos són sempre al centre del relat. Els seus textos ens situen en una atmosfera enigmàtica, al regne de l’ambigüitat. Per això és una gran paradoxa que una de les millors virtuts d’aquest mestre de l’engany sigui el compromís que té amb la veritat a l’hora d’escriure mentides. James es compromet a dir la veritat quan carrega bona part del pes de les seves obres en el narrador, la figura que ens explica les històries. Només veurem i sabrem el que veu i sap aquest narrador. Aquest gest mostra un gran respecte pel lector, que serà tractat amb una honestedat implacable. No hi ha trampes: James accepta que el nostre punt de vista és limitat i que la figura d’un narrador omnipotent que sap més coses que els personatges i que el lector és un truc literari. Però la limitació fa que de vegades quedi en evidència una veritat incòmoda (que és central en l’obra de James): no sabem res. El narrador només pot explicar el que sap, i sovint passa que no sap res de res.

És exactament el que ens trobem a Els papers d’Aspern, probablement una de les millors nouvelles de la història. La trama no pot ser més senzilla: un editor obsessionat amb la figura del poeta Jeffrey Aspern arriba a Venècia perquè un col·lega li ha dit que hi trobarà una senyora que havia tingut una relació amorosa amb el poeta i que té uns papers relacionats amb Aspern. Ella resulta ser una anciana aristòcrata arruïnada que viu aïllada en un palazzo decadent i en companyia de la seva neboda, una noia que pràcticament li fa d’esclava. L’atmosfera és la d’un món que mor, la del final de l’aristocràcia europea -un ambient que James coneixia bé-. L’editor, encegat per recuperar aquests papers i sabent que la vella els té amagats com un tresor i no té intenció de vendre’ls, enganya les senyores per instal·lar-se com a llogater al palau i acostar-se així al seu botí. “La hipocresia i el fingiment són la meva única oportunitat”, ens confessa. I la pregunta és òbvia: ¿com de lluny està disposat a arribar l’editor obsessiu per tal d’aconseguir els papers d’Aspern; què pot arribar a fer?

James aconsegueix en poques pàgines, amb un domini magistral de la creació d’expectatives i de tensió, que quedem atrapats per aquesta història de la qual no sabem res: no sabem el nom de l’editor, no sabem res sobre les senyores, no sabem res sobre el poeta, ni sobre el contingut d’aquests papers (ni tan sols sabem si existeixen). I malgrat això, aquesta Venècia lúgubre i aquest editor fanàtic i els seus dubtes constants ens intriguen en una novel·leta que canvia del relat de misteri al psicològic passant pel conte de terror o el melodrama. Perquè James no s’insereix en cap gènere sinó que juga amb ells. L’americà era un innovador que no vol acollir-se completament ni a la novel·la realista ni a la psicològica; i agafarà elements d’allà on més li convingui. També és particular en l’estil: frases llargues plenes de subordinades, descripcions vagues i alhora precises, o rebuscades parelles d’adjectius: “una casa llòbrega i majestuosa, un panorama obscur i sublim, una fredor suau i estranya”.

Amb la seva obra, James anticiparà autors del segle XX que es trobaran jugant als mateixos jocs amb què experimentava l’americà. Però cap d’ells igualarà la seva capacitat per instal·lar-nos en un món boirós i indesxifrable, on tot podria ser el que no és o acabar sent el que sembla. James conviu amb una naturalitat insultant amb el que és estrany perquè comprèn com cap altre que hi ha coses que no podrem explicar ni entendre mai; i que està bé que sigui així. La seva literatura ens serveix per constatar que sempre hi ha coses que se’ns escapen, que habiten en l’univers del misteri, d’allò que és (o no) real però podria (o no) ser-ho. “No ens hem de deixar destruir per les esquerdes en coses que no coneixem”, escriu en una de les seves novel·les. És una advertència que justifica la seva passió per tensar la corda dels límits del que és desconegut i explorar les zones obscures. És precisament d’aquestes foscors d’on va sortir un dels millors escriptors de la literatura universal.