Morts vivents

El confinament ha fet que em regalés abans d’hora un volum de Proust que em faltava per llegir i reservava per a la calma estival. Per una casualitat macabra, el tema que obre ‘Pel cantó de Guermantes, II’ és la mort. Quan vaig començar el llibre, la idea de la mort flotava a l’ambient amb més intensitat que ara, que hem normalitzat el confinament i tot es tenyeix d’una calma resignada molt gris. Ara que fins i tot els meus amics més vitalistes s’han instal·lat en una estranya tristor nostàlgica, l’elegia proustiana agafa més sentit.

El narrador de la Recerca ens explica que la seva àvia, tot i que encara pot sortir a passejar amb fiacre per les avingudes parisenques, s’està morint. Proust, geni dels intervals, diu que no és morta però que ja és un fantasma, que els que l’havien saludada mentre passejava no l’havien vist a ella sinó a un esperit: “encara no era morta, però jo ja estava sol”. De la mateixa manera que no podem dir “estic dormint” i hem de dir “m’estic adormint”, no podem dir “he mort” sinó que diem “m’estic morint”. Proust aprofita aquesta idea per preguntar-se què vol dir estar i viu, i què vol dir ser un mort en vida, que és la trista condició “d’aquell no res que la meva àvia seria ben aviat”.

Aquests dies, quan camino per la ciutat fantasma, m’imagino carruatges amb esperits d’àvies proustianes de mirada perduda creuant pels carrers desèrtics. “Sí, s’hauria pogut dir que la meva àvia havia passat en un cotxe descobert – escriu– ¿Però, era ben bé veritat?”. Proust diu que un objecte no necessita energia per existir, però que no passa els mateix amb els éssers vivents. En moments de decadència, diu Proust, necessitem “una tensió de forces que no percebem habitualment” per mantenir-nos en vida. Per estar vius necessitem una energia vital que, quan la mort plana en l’ambient, “esdevé objecte d’una lluita esgotadora”.

Proust escriu un final preciós a la seva àvia, que és el primer membre de la família que mor, i la primera esquerda en el món segur i blindat del protagonista, que es llançarà sol ben aviat a la societat mundana. Aquesta elegia també té un punt d’advertiment, molt adequat, perquè ens recorda que per viure es necessita alguna cosa més que respirar. Ens recorda que viure tancat a casa sense propòsit, veient passar els dies, és acostar-se a la fi abans d’hora: “Hom veu que mor no pas en el mateix instant de la mort, sinó uns mesos, de vegades uns anys abans, des del moment en què, espantosament, la mort ha vingut a viure en nosaltres”.