El crim perfecte

todo

[Article publicat a Llavor Cultural el 28 de novembre de 2016]

[Lladres. Joan Todó. Labreu Edicions]

Amb poques pàgines de Joan Todó en tenim prou per veure que és un escriptor que (almenys, literàriament) es pren seriosament a si mateix: es nota l’ambició en uns textos formalment impecables, es nota que hi ha un bagatge de lectures molt ben païdes i es nota la reescriptura meticulosa per aconseguir un artefacte perfecte. Todó és un dels millors escriptors de la seva generació, i crec que ho és no només perquè té talent sinó perquè té prou referències i intel·ligència per fer un discurs crític sobre la literatura que el fa ser molt conscient del que fa. És a dir, sap com funciona el joc i on fallen les coses. I per això sap molt bé que el conte és el seu gènere ideal.

Ell mateix ho explicava en una entrevista: “als contes (…) has de vigilar coses molt petites en un camp de joc molt acotat. En canvi, en una novel·la pots permetre’t escriure vint pàgines fluixes. En un conte, i en un poema, tot ha de ser perfecte. Si intentessis mantenir aquesta atenció, aquesta vigilància meticulosa, en un conjunt de 400 pàgines, acabaries tarat. Per això hi ha bons novel·listes que són uns prosistes pèssims”. I efectivament, Todó és un molt bon prosista: sap treballar els contes fins que queden rodons, controla el ritme i la tensió, i treu la mala llet que el fa bo en girs irònics i finals ben tancats.

Però aquest perfeccionisme té pros i contres. Todó treballa de manera que, com diem en espanyolíssim, “surge el efecto sin que se note el cuidado”. És a dir, encara que diguem que és una prosa on es nota la reescriptura en cap cas és forçada ni es veuen els mecanismes que la fan funcionar. Però de vegades en aquesta prosa hi trobem a faltar allò que Ferrater anomena en algun lloc “vitalitat animal” i que fa bons escriptors als bons prosistes. És un concepte tan ben trobat que no cal explicar-lo massa, i crec que a Todó aquesta animalitat li sortiria en un text més llarg. Sembla com si la por a fer vint pàgines fluixes li impedís de fer-ne cinquanta d’espectaculars.

I això que Todó és un escriptor amb, diguem-ne, consciència professional. El podríem tancar en una habitació i demanar-li un tema a l’atzar i tard o d’hora en sortiria un bon text. De fet, els contes que conformen aquest volum són encàrrecs per a diferents revistes i llibres col·lectius. Són relats que juguen sobre el concepte i la idea del títol del llibre – Lladres – i que s’acosten, amb estils molt diferents, a la figura del delinqüent o a la idea de robatori. Si bé n’hi ha un parell de més fluixos que la resta, el recull lliga molt bé – precisament per la diferència d’estil dels contes, que fa que siguin com una galeria de personatges contemporanis.

Una tieta queixosa que fa un complot amb les veïnes per fer fora d’un pis a la llogatera perfecta, una mare que pateix per la seva filla en un dolor compartit que les separa, un pare i un fill que cremen el taller que és la feina d’una vida per cobrar el seguro, un policia que rebenta una manifestació on hi ha el seu germà o un lladre que entra en una casa d’un barri residencial per provar com se sent això de formar part d’algun lloc. D’alguna manera, gairebé tots els personatges són estranys i estrangers (per als altres però també per a ells mateixos).

En alguns contes potser es nota massa el posat crònic de poeta underground que gasta l’escriptor: en aquest llibre els policies i els polítics sempre són més malvats i corruptes que els lladres i delinqüents. Cap sorpresa, perquè aquesta tendència antisistema sembla ser una moda general entre els escriptors catalans de menys de 40 anys. Però això són retrets ideològics que no afecten un text que exigeix que a la vocació literària de Todó no li faltin mai encàrrecs.

 

Is that all there is?

marti-sales

[Article publicat a Llavor Cultural el 24 de novembre de 2016]

[Principi d’incertesa. Martí Sales. Editorial Males Herbes]

Molts narradors insisteixen a recordar-nos una veritat (antiga i universal) que de tan repetida se’ns acabarà fent insuportable: com que tot depèn de com es miri, no podem conèixer mai res del tot. De fet, no sabem què és ni què vol dir conèixer. En aquest cas, Martí Sales se serveix de la física i del principi d’incertesa de Heisenberg per revestir de rigor científic la necessitat dels escriptors de dir-nos que tot ho creen a través d’una mirada subjectiva. Al llibre, parlant de salts quàntics amb un amic físic, el narrador explica: “Hi ha un canvi radical de paradigma, un gir copernicà en l’estudi i la concepció de la realitat (…) És el regne del possible, del pensable – que, de fet, també és el regne de la ficció”.

Aquest llibre parla sobre realitat, sobre ficció i sobre els seus límits. Un tema postmodern que sembla no tenir final ni aturador. I ho fa a través de l’escriptura mateixa, que és el mitjà que té l’autor per relacionar-se amb la realitat. Tot és susceptible de ser anotat per crear escriptura que al seu torn vol ser pensament. És una escriptura per saber què dir, una escriptura sobre la necessitat d’escriure i per tant, una escriptura per donar sentit. El mecanisme és simple: no és la idea que va al text sinó que a partir del text es genera la idea. Dit així sona massa pedant, però en aquest llibre no hi ha grandiloqüència. Precisament, aquest és un llibre sobre l’absurditat de les grans preguntes vitals. Viure és una prova. Un tempteig per veure què tal, per veure com va, per veure què surt… i això és el que vol explicar Martí Sales narrant un any de la seva vida (el 2008, concretament) en aquestes pàgines.

Aquest també és un llibre sobre la necessitat de moure’s per resistir-se a l’atracció del propi melic: “Canvies de lloc per destruir la pròpia perspectiva i amb els bocins enlluernats pel que has viscut, fer-te’n una de nova, més calidoscòpica, que pugui captar la llum d’altres angles (…) Així resisteixi el món a l’atracció irresistible del propi melic”. Però per molt lluny que vagis – i en aquest cas és de Nova York (i la ja cèlebre Ledig House) fins a Senegal passant per un monestir de Poblet i el poble de Vallclara – l’escriptura sempre acaba tornant a un mateix: “navego aturat a la meva cambra, com Xavier de Maistre i, sense ruta, no albiro port ni ingrata terra ni res que no sigui l’eterna i insofrible deriva de l’escriptura”. O dit d’una altra manera: “El lloc és igual perquè la processó va per dins”.

Aquest text no es pot encasellar en cap gènere perquè en barreja molts (dietari, narrativa de viatges, assaig) i s’entrellaça (molt elegantment) amb moltíssimes referències (escriptors, músics, pintors, poetes) que serveixen d’influència o de guia, però també per lligar històries i pensaments. És especialment bona la part on Sales ens parla de l’escriptor irlandès Flann O’Brien i el que ha significat la seva literatura. És una manera de dir-nos que “tot pot ser santuari: només cal devoció”.

A més, diria que aquest és un llibre que serveix per expiar una absència: la mort de Francisco Casavella, amic de l’autor, que actua com a xoc de la realitat per a despertar-lo i dir-li que sí, que anem provant però que això ve un dia que s’acaba encara que intentem esquivar les grans preguntes incòmodes. Però malgrat la mort, al text hi batega una frase de Proust (a ‘Un amor de Swann’) que explica molt bé al seu autor: “No coneixem la nostra felicitat. Mai som tan desgraciats com ens pensem”. Perquè malgrat totes les incerteses rere aquest llibre hi ha unes ganes de viure que desacrediten qualsevol visió fatalista. Al final, no hi ha res millor que deixar que et passin coses per poder-les escriure: “Això de no saber el que t’espera l’endemà té el seu què: fa trempar. L’únic perill és l’acceleració, s’accelera com una mala cosa i els frens on paren”.

Un dels reptes d’aquest text era saber-lo acabar. Sales ho fa de l’única manera digna que hi havia: fent una última pregunta (LA pregunta): “Hi ha una pregunta que torna i torna. És “i ara, què?”. La pregunta de després de l’orgasme, la pregunta de després de la mort, la pregunta en llevar-se, la pregunta de després de l’èxit, la pregunta des del fons del pou: incontestable”. Com passa amb la cançó de la Peggy Lee, tots acabem preguntant-nos: Is that all there is?. ¿Això és tot el que hi ha? I aquest és, ras i curt, el principi d’incertesa de Sales (i el de tots).

Un geni magnètic

tesla

[Article publicat a l’Ara Llegim el 17 de desembre de 2016]

[Llampecs. Jean Echenoz. Editorial Raig Verd. Traducció d’Anna Casassas]

Un dels principals problemes a l’hora d’escriure biografies és trobar el to narratiu per mantenir una distància adequada amb el biografiat. Sovint, o bé l’autor està enamorat del seu objecte d’estudi (i el text es transforma en una carta d’amor) o bé l’odia, i el text es converteix en una acusació. Saber escriure una biografia justa és una missió delicada, i l’encertada decisió de molts autors de ficció que tenen ganes d’experimentar amb el gènere biogràfic és convertir la biografia en material literari i convertir el biografiat en un personatge de ficció. És el gest que ha fet Echenoz a ‘Llampecs’, i la jugada li ha sortit molt bé. És difícil trobar pegues a la treballada prosa descriptiva i antidecorativa d’Echenoz, que no dubta a depurar el text perquè hi quedi la paraula precisa i que relata amb una ironia finíssima que rebaixa qualsevol pompositat i atenua la fredor d’una prosa tan calculada.

En aquest llibre, l’escriptor francès ha explicat la vida de l’inventor Nikola Tesla des de la distància concreta per fer una bona novel·la: està relatant la història d’un personatge històric però fabula com li convé amb les anècdotes, sentiments o pensaments del protagonista. Fins i tot li canvia el nom: l’inventor no és diu Nikola sinó Gregor. Echenoz ha triat per a la seva missió un personatge extravagant i molt atractiu: el científic Tesla és un home que ho va inventar gairebé tot (el corrent altern, la ràdio, els raigs X, el telecomandament, els robots, el microscopi electrònic, l’accelerador de partícules, el radar, el míssil…) però va acabar morint en la misèria. S’afegeix, d’aquesta manera, a la llista de genis caiguts en desgràcia.

Llampecs té un inici espectacular, a l’alçada de l’excentricitat del biografiat. El narrador fa coincidir el moment del naixement de Tesla amb la caiguda d’un llampec que esclata contra un arbre i l’incendia, cosa que provoca un gran caos que fa que ningú sàpiga en quin moment exacte ha nascut el petit geni. Un naixement fora del temps per a un inventor que, ja de petit, tenia l’obsessió de muntar i desmuntar els rellotges de casa seva per entendre’n el mecanisme. De caràcter irascible i extremadament maniàtic, té un cervell que no para de maquinar: “Manifesta el do de representar-se interiorment les coses com si existissin abans que existeixin […], de manera que en el procés d’invenció no necessita mai croquis, esquemes, maquetes ni experiments previs”.

El llibre explica els inicis de la seva carrera amb Edison, que se n’aprofitarà per robar-li els diners i la feina, com farà gairebé tothom al llarg de la seva trajectòria: “Els altres s’apoderaran discretament de les seves idees mentre ell es passa la vida en ebullició”. Perquè aquest científic té un problema tècnic: està massa capficat en la creació per preocupar-se de detalls com ara les patents o el seu sou. Tot i així, es convertirà en un home mundialment famós, que fa conferències multitudinàries en un escenari amb muntatges elèctrics i invents estrafolaris com si fos un espectacle de màgia i que viu a crèdit en una suite de l’hotel més luxós de Nova York (on es feia portar 21 tovallons per netejar els coberts abans de cada àpat).

Tot i la seva miserable mort, Echenoz no descriu el científic com un desvalgut. Ambiciós i cregut, perjudicarà la seva pròpia carrera amb un ego descomunal i una ambició desmesurada. També té molta mala sort amb els diners i els negocis, que fa que la seva caiguda sigui culpa, a parts iguals, de la seva bogeria i de l’atzar. És el final tràgic d’un home que ha patit un mal comú entre els genis: ha estat tota la vida sol perquè la seva ment privilegiada l’ha aïllat del món. Echenoz ha glossat un antiheroi sense elogiar-lo ni condemnar-lo, des de la distància justa que només saben trobar els bons narradors.

Escriure una ciutat

noria

[Article publicat a l’Ara Llegim el 12 de novembre de 2016]

[‘La noria’, de Luis Romero i ‘Gira Barcelona’, relats de Llucia Ramis, Roc Casagran, Jaume C. Pons Alorda, Sílvia Soler, Najat El Hachmi, Francesc Marc Álvaro, Jordi Nopca, Ramon Solsona, Berta Noy, Jordi Puntí, Gerard Guix i Care Santos. Editorial Comanegra]

Luis Romero (1916-2009) va guanyar el premi Nadal amb La noria l’any 1951. Descatalogat de feia dècades, l’editorial Comanegra ha apostat per tornar a editar una obra clau per a la literatura barcelonina. La ciutat és la protagonista d’aquesta novel·la, que relata 24 hores a la Barcelona del 1951. L’estructura és simpàtica: són capítols curts que entrellacen les hores del dia amb les històries de 37 barcelonins -cada capítol el protagonitza un personatge que dóna pas al següent-. Més enllà d’aquesta gràcia formal, l’obra té un interès més històric que literari. Aquesta és una novel·leta costumista, del realisme social que s’estilava a l’època i que permetia la dictadura; una crònica dels barris de la ciutat que retrata des dels proletaris més pobres fins a la gente bien de la Bonanova. Romero fa una estampa del que significa viure en una Barcelona enfonsada en la postguerra.

Les històries són molt irregulars (algunes ben rodonetes, d’altres més pesades), literàriament simples, sense riscos (monòlegs interiors, descripcions pintoresques, diàlegs graciosos) i pensades per al gran públic. No és gens estrany que, com explica Marina Espasa al pròleg, aquest llibre no faltés a les biblioteques de les famílies mitjanament cultes dels anys 60 i 70. Més que recordar una època, la novel·la ens fa especular què hauria passat amb la literatura barcelonina si no hagués patit una guerra i no s’haguessin frustrat carreres com la de l’escriptor Carles Soldevila, que tenia al cap una idea molt concreta d’una Barcelona moderna i europea, i sabia escriure-la. Per això al costat de l’atrevida i delirant crítica social de Soldevila o Sagarra, la de Romero ens apareix com una literatura molt més limitada. Malgrat tot, trobem a la novel·la moments força inspirats i, sobretot, històries que saben despertar tendresa.

Tendresa és precisament el que no invoquen els relats de Gira Barcelona, un volum que Comanegra ha editat conjuntament amb La noria i que vol actualitzar-ne el relat. En aquest cas són dotze escriptors contemporanis que retraten, a través de dotze històries, un dia a la Barcelona del 2016. Com passa a la novel·la de Romero, també en aquest volum els contes són molt irregulars. Si els lectors esperen un retrat amable i complaent, celebrant la ciutat, aquest no és el seu llibre. A gairebé tots els contes hi trobem vagabunds, joves precaris, immigrants que malviuen, delinqüents, drogoaddictes… un catàleg de misèries que gairebé fan pensar que es vivia millor a la Barcelona de la postguerra que a l’inici del segle XXI. Si un turista llegís aquest recull i després vingués a visitar Barcelona es quedaria sorprès de trobar-se una gran capital europea i no una ciutat en vies de desenvolupament.

Així que, si bé com a retrat fidedigne aquest volum no acompleix el propòsit d’explicar Barcelona, el que sí que confirma és que la ciutat té bons narradors: Pons Alorda fa un artefacte atrevit i ben resolt, Nopca signa un d’aquells contes de final brutal amb el qual no saps si posar-te a riure o a plorar desconsoladament, Solsona fa un joc metaliterari molt ben trobat amb Romero… I en aquest volum hi destaca un virtuós Jordi Puntí, que ha plasmat al conte (i és una constant en la seva literatura) una paradoxa important: una ciutat només és un dibuix de carrers però cada mapa només pot explicar les seves històries particulars. Gira Barcelona explica precisament això: la dificultat d’escriure sobre una ciutat sense prostituir-la com a escenari, la dificultat de saber incorporar la ciutat a la pròpia literatura. Avui encara busquem sense èxit la gran novel·la sobre Barcelona. Però mentre hi hagi bona literatura sortida d’aquest fragment del mapa, no caldria buscar res més.

 

Caça de bruixes

elizabth-gaskell

[Article publicat a l’Ara Llegim el 5 de novembre de 2016]

[La bruixa Lois. Elizabeth Gaskell. Angle Editorial. Traducció de Pere Guixà]

Fins fa poques dècades, quan alguns acadèmics van reivindicar la importància de la seva obra per entendre la societat anglesa després de la Revolució Industrial, Elizabeth Gaskell (1810-1865) no va ser reconeguda com una de les grans escriptores del segle XIX. Avui ningú dubta de la importància de la seva obra, que se situa entre els noms més destacats de la literatura victoriana. És coneguda com a autora de grans novel·les com Nord i Sud (1854) i Filles i esposes (1865), però els seus relats (la majoria publicats en revistes de l’època) són una part molt important de la seva literatura i expliquen per què Gaskell va tenir tant d’èxit com a escriptora mentre vivia. La bruixa Lois (1861), que l’editorial Angle ha tingut l’encert d’editar amb una bona traducció i introducció de Pere Guixà, és un d’aquests relats que van aparèixer publicats per entregues en una revista literària dirigida per Dickens.

El realisme costumista, la temàtica social i l’intimisme domèstic defineixen la literatura de Gaskell, que també va experimentar amb opcions menys convencionals, com bé ens ensenya La bruixa Lois. Podríem dir que aquest relat barreja elements de la novel·la gòtica amb trets de novel·la psicològica però està explicada com una novel·la realista. La història ens situa a Salem a finals del segle XVII. Evocar aquesta ciutat de la badia de Massachusetts és fer referència a la caça de bruixes, que és precisament el tema central del llibre. La protagonista és la Lois, una jove anglesa i anglicana que es queda òrfena i es veu obligada a travessar l’Atlàntic per anar a viure a casa el seu tiet, que s’ha fet purità i ha emigrat a Nova Anglaterra, a les colònies que comencen a instal·lar-se a Amèrica.

La bruixa Lois descriu la vida opressiva i extrema dels primers colons, que van marxar d’Anglaterra buscant un lloc per viure amb normalitat el seu puritanisme, que posava la religió al centre de la vida pública. Es van instal·lar en petits poblets aïllats, rodejats de boscos desconeguts, colpejats per hiverns duríssims i atemorits d’una banda pels indis i de l’altra pels pirates. Aquest ambient inhòspit feia que veiessin indicis malèfics a tot arreu. “La gent s’espanta per motius reals, però potser després, moguts per la por, que els paralitza i els desorienta, s’imaginen perills ficticis”, diu el narrador.

Aquesta atmosfera, no gaire amable a la diferència, rebrà la Lois com una estranya; una estrangera que porta costums perillosos. La Lois es veurà obligada a viure amb una família que la rebutja i s’anirà trobant més sola i se sentirà cada vegada més amenaçada per un poble que acabarà engolit per una paranoia col·lectiva. El títol del llibre ja ens indica que la protagonista no es trobarà amb un destí gaire afortunat, però la intenció del relat no és crear una trama intrigant sinó més aviat servir de testimoni històric. De fet, Gaskell es va inspirar en fets reals per escriure aquesta història: les filles d’un pastor purità van ser víctimes d’uns atacs epilèptics i les minyones índies de la família van ser acusades de bruixeria com a culpables dels mals de les nenes. La intenció de Gaskell amb aquesta nouvelle és que el lector es compadeixi de la Lois en aquest entorn on “la por atreu la covardia i la covardia crida la crueltat” per mostrar-nos un dels episodis més obscurs de la història d’Amèrica. Com a lectors contemporanis de vegades trobarem la narració massa naïf, però Gaskell no volia crear un artifici literari sofisticat sinó simplement explicar una història. Sembla que aquesta va ser la missió vital de l’anglesa, que en l’acte d’escriure va trobar un propòsit que consistia a relatar les històries de personatges marginats i desvalguts, que no tindrien l’oportunitat d’explicar-se amb la seva pròpia veu.

Ningú no coneix ningú

strout

[Article publicat a l’Ara Llegim el 22 d’octubre de 2016]

[Em dic Lucy Barton. Elizabeth Strout. Edicions de 1984. Traducció d’Esther Tallada]

“La gran tragèdia de l’home és que està sol. La gran recerca de l’home és la companyia […]. I ve aleshores que invoquem els Àngels que acudin al nostre socors i ens escoltin com els contem les nostres coses”. Ho va escriure Eugeni d’Ors, però ho podria haver escrit Elizabeth Strout parlant de Lucy Barton; una dona que té vocació d’escriptora i que necessita explicar la seva història, que no és altra que la història de la seva solitud. Els dies que passa acompanyada de la seva mare a l’hospital són el punt de partida per acabar recordant tota una vida. Estructurat en capítols curts, en algunes pàgines gairebé com si fos un dietari, la Lucy va modelant la seva memòria perquè pugui ser narrada en forma de novel·la que acaba convertint-se en una autoafirmació.

El de la Lucy és el relat d’una nena que va créixer rebutjada per la seva pobresa, que vivia en un garatge i que un cop adulta (i havent triomfat com a escriptora a Nova York) encara té d’alguna manera la veu d’aquella marginada. Però no és sentimentalisme: és l’única manera que té de relacionar-se amb el món, com una nena llançada bruscament dins una societat que no coneix: “Tot d’un plegat noto que se m’infla a dintre la consciència d’unes tenebres conegudes […] i llavors em fico a la primera botiga de roba que trobo i comento amb algun desconegut el disseny de les samarretes que els acaben d’arribar. Deu ser així com la majoria de nosaltres ens les empesquem per tirar endavant en el món, mig coneixent, mig sense conèixer”.

La relació amb la mare, a qui fa dècades que no veu, és el centre del relat. Quan es troben a l’hospital no hi ha l’episodi de sinceritat i emoció que esperaríem. En canvi, la mare comença a parlar sobre misèries i fracassos de veïns i coneguts. Com si la conversa banal fos l’única manera que té de comunicar-se amb la filla. De fet, és l’única manera que té d’estimar-la. El silenci entre elles és la incapacitat de la mare per explicar-se i la incapacitat de la Lucy per comprendre-la. La frase “Potser és això el que va voler dir, però no sé què volia dir la mare” es repeteix molt, i és aquesta idea que mou el llibre i la vida de la Lucy.

Ella mateixa té dues filles, que estima amb bogeria però sap que estan ressentides perquè els ha fet patir un divorci i perquè ha pres moltes decisions que no entenen. La Lucy narra la relació amb les nenes com si ens volgués dir que elles tampoc podran arribar a conèixer del tot la seva mare. Perquè no sabem, i no sabrem mai, el que és conèixer del tot una persona. I és això el que vol dir-nos Strout, que sap molt bé, com diu un personatge, que la seva feina com a escriptora “consisteix a informar-nos de la condició humana, a explicar-nos qui som i què pensem i què fem”.

“Tots volem que ens vegin”

cline

[Article publicat a l’Ara Llegim el 15 d’octubre de 2016]

[Les noies. Emma Cline. Editorial Anagrama. Traducció d’Ernest Riera]

Dubto que hi hagi algú que, havent llegit unes quantes pàgines d’aquesta novel·la, no hagi buscat a Google alguna cosa semblant a “Charles Manson assassinats 1969” i no s’hagi entretingut a mirar les fotos escabroses d’aquesta massacre que va sacsejar els Estats Units. Es tracta dels assassinats comesos per un grup de hippies que vivien en una comuna abduïts per la figura xamànica de Charles Manson, una mena de guru espiritual que s’ha convertit en icona de l’horror. A les imatges es veu la casa desballestada, les pintades vandàliques, la cara de boig que fa Manson arrossegat per la policia, i moltes fotos de les noies que van cometre aquests assassinats, somrient i amb posat angelical mentre desfilen cap al judici. Aquests són els fets (i aquestes són les noies) que han inspirat la primera novel·la d’Emma Cline, una autora de 26 anys que ha rebut un avançament de dos milions de dòlars per aquest llibre. Podem sospitar que sense la morbositat lligada a aquest crim Cline no hauria obtingut aquest ressò. Però ¿és aquesta una simple novel·la comercial amb una aura hipster i prestigiosa del segell Anagrama? De cap manera.

L’Evie és una adolescent de 14 anys que viu en una ciutat del cinturó agrícola de Califòrnia. Ni prou llesta ni prou guapa, desorientada i avorrida, desesperada perquè li facin cas. Per l’estil acurat i brillant i per l’ambient asfixiant que aconsegueix crear, la primera part d’aquesta novel·la ens recorda Frankie Addams, de Carson McCullers -i aquesta no és una referència menor-. Només pel fet d’aconseguir evocar McCullers i el desemparament de l’adolescència, Cline ja mereix el respecte dels lectors. Aquest llibre descriu, amb molta intel·ligència, l’adolescència com a desig de pertànyer (a qualsevol preu). La novel·la s’obre descrivint la fascinació que sent la protagonista quan veu unes noies (les futures assassines) que travessen un parc mentre van a robar menjar. L’actitud d’indiferència i llibertat i el posat seductor i despreocupat de la líder del grup atrau l’Evie fins al punt de deixar la seva vida de nena acomodada per passar a ser una més al ranxo on els seus nous amics viuen en comunitat. A partir d’aquí, ens ho podem imaginar: la vida pseudoespiritual a la comuna, el descobriment del sexe (i la seva violència), drogues i delinqüència. El relat l’explica la mateixa Evie quan ja és una dona adulta i, per tant, la veu de la narradora recorda però alhora valora des de la maduresa la fragilitat i l’estupidesa de la vida adolescent.

Les noies funciona molt bé perquè anem descobrint l’enorme (i sorprenent) ventall de recursos de Cline. És un desplegament estilístic tan gran que sembla que la novel·la ens faci ullets. Però potser vol agradar massa, fins al punt que alguns d’aquests virtuosismes van en detriment del contingut de la novel·la. Sembla com si els focs d’artifici formals deixessin en segon lloc la trama, les reflexions i la profunditat que podria arribar a tenir aquest text, que de vegades sembla massa encotillat en una estructura funcional d’escola d’escriptura, que queda petit davant la potència de l’escriptura de Cline. Malgrat aquests inconvenients, la novel·la no decau perquè està molt ben pensada i escrita, amb una veu que no pretén judicis que sonarien ridículs. “Al meu llibre ningú no aprèn res ni va a millor”, deia Cline en una entrevista. Això és així fins al punt que, passats els fets criminals (en què ella no va participar), l’Evie diu: “Almenys la Suzanne (la líder de la secta) ha rebut la redempció que segueix la condemna, mentre que jo tan sols vaig obtenir la flama apagada de qui passava per allà […] mig esperant i mig aterrida que mai ningú no em vingués a buscar”. Aquesta capacitat per veure tan clara la brutalitat en les coses mostra que Cline no és només una autora comercial que ha triat un tema atractiu. ¿És, però, una escriptora brillant? L’autora ha dit que està preparant una segona novel·la, i em temo que serà allà on respongui aquesta pregunta.