L’empordanès escollit

Entrevista amb l'escriptor Adrià Pujol, que acaba de publicar el llibre "Guia sentimental de l'Empordanet", al cafè Savoy de Girona.

[Article publicat a Llavor Cultural el 2 de febrer de 2017]

[Guia sentimental de l’Empordanet. Adrià Pujol Cruells. Editorial Pòrtic]

El dia que ens vam conèixer amb un escriptor terrassenc vam trobar-nos al costat de la via de la Renfe, a la seva ciutat. Vam caminar unes hores seguint el camí del tren, per uns carrers que (com passa sempre al costat de la Renfe) no són els més agraciats de la ciutat. M’explicava coses sobre un projecte de novel·la que s’ambientava al voltant d’aquella via i em parlava del paisatge de la seva infantesa en un barri perifèric de Terrassa. Em va dir: “…i un dia em vaig adonar que tot el que m’envoltava era molt lleig”. Vaig riure, però el que primer m’havia semblat una broma bèstia va resultar ser una confessió important. Tots els que hem crescut en ciutats on l’estètica i l’urbanisme no s’han entès gaire hem viscut en algun moment una revelació semblant. Els nens no són gaire conscients del seu voltant, que es va construint com a paisatge quotidià i poc més. Però un dia, de sorpresa, te n’adones que aquell carrer per on passes cada dia té un valor estètic que no havies reconegut. És una doble revelació: et fas conscient de la lletjor i aprens a apreciar la bellesa; que no és mai tan fortuïta com sembla.

L’Adrià Pujol ha hagut de fer el procediment invers. Ha hagut d’aprendre a pair el que comporta haver nascut al que és probablement el lloc més bonic de Catalunya: l’Empordanet. També ha hagut d’empassar-se tota la literatura i el mite d’aquest lloc i fer-se’n un de propi per no esdevenir un altre plagi planià. Pujol podria representar un dels clixés més insuportables del país: l’empordanès enyorat que viu a Barcelona. Com que és conscient d’això, se n’ha sortit creant un estil que recrea aquest tòpic i alhora se’n fot; convertint-se en el candidat ideal per escriure el llibre que ens ocupa: la “Guia sentimental de l’Empordanet”. Aquesta és i no és una guia turística. Hi ha una tria de les millors cales, les millors esglésies i les millors vistes. Hi ha unes pàgines dedicades a descriure els pobles que conformen l’Empordanet. Hi ha crítica gastronòmica i descripcions pintoresques sobre els costums i les festes de poble. Però també hi ha una tria dels millors polígons, llocs on anar a fer kàrting o paintball, o un capítol dedicat a llocs que no existeixen. I és que la premissa que obre el llibre és que l’Empordanet no existeix. És una construcció a la que s’agafa Pujol per explicar-se a ell mateix mentre escriu aquesta guia sentimental.

Al principi del llibre, l’autor ens demana que li fem confiança i que ens el creiem. Un dels encerts d’aquesta guia és el to narratiu que ha trobat Pujol, que parla dirigint-se directament al lector. Això li permet crear una veu sincera i manejable – permet que ens expliqui per què diu el que diu; per què assenyala una cosa i n’omet una altra. Sembla una frivolitat però és important que els narradors tinguin un motiu per a explicar allò que expliquen. I Pujol és el millor escriptor per a aquesta tasca perquè la seva veu opina i s’implica en la causa; perquè aquest és un llibre per explicar-se a un mateix a través d’un lloc. Pujol ens diu: aquest llibre és un encàrrec, jo sóc el vostre guia i us he d’alliçonar (sense que es noti i amb molta habilitat). I el lector el creu i l’acompanya i funciona, i per això aquest llibre és bo. Pujol s’agrada escrivint. Es nota que gaudeix fent frases rodonetes, retorçant adjectius, fent giragonses i exhibint-se amb paraules que fan córrer a buscar el diccionari. I s’agrada prou com per prendre’s l’encàrrec com un desafiament personal i abocar tot el jo en aquest llibre, ple d’anècdotes i vivències i experiències. Aquesta guia havia de tenir una bona dosi d’ego per a funcionar: el lector s’ha de convèncer que Pujol és un expert en la matèria i que és l’empordanès escollit per guiar-nos per la terra promesa. I realment ho és: no només pel fet d’haver-hi crescut sinó perquè es nota que ha passejat i trepitjat i pensat molt sobre el lloc que l’ocupa.

La prosa de Pujol interessa per la seva sinceritat. Hi ha una fase a la pàgina 27 que per a mi condiciona tota la lectura i fa que el llibre pagui la pena. Diu: “El fet de créixer i néixer a Begur em va tatuar aquest país a l’ànima. Malgrat que aquesta frase sigui digna de les novel·les prototípiques que guanyen els premis importants del país, no t’ho puc explicar més bé”. Tot el que implica aquesta frase em sembla un punt de partida narratiu admirable i immillorable. És una revelació molt honesta i molt poc freqüent: el lligam amb la geografia et marca i t’explica. Jo sóc això perquè he nascut i crescut aquí. Quan tothom s’omple la boca de la relativitat dels llocs i dels orígens i de la identitat, està bé que hi hagi un tipus de literatura que recordi i expliqui per què el lloc d’on som ens limita i ens condiciona.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s