Un encàrrec impossible

[Memòria personal. Joseph Conrad. Traducció de Joseo M. Muñoz Lloret. L’Avenç]. Article publicat el 18 de març de 2017 al diari Ara

No és estrany que l’escriptor anglès Ford Madox Ford no quedés gaire content del resultat de l’encàrrec d’aquest llibre, que havien de ser les memòries de Joseph Conrad per a la revista “English Review”. Ell esperava un text autobiogràfic convencional i el que va rebre és un llibre de records dispersos, sense ordre cronològic, on Conrad tria fragments d’episodis de la seva vida i no fa cap esforç per endreçar-los ni connectar-los. Si Conrad fos català aquest llibre hauria de titular-se ‘Notes disperses’. ‘Memòria personal’ no és, de cap manera, una biografia, tot i ser un document biogràfic. També és una obra de ficció i un assaig literari, on hi funciona la memòria per associació, desordenada i evocada. Les dues vides de Conrad (la viscuda al mar i la de novel·lista) es barregen amb escenes d’infància, experiències de joventut i anècdotes de viatges. També s’hi expliquen les primeres temptatives d’escriptura, i com va carregar durant anys l’esborrany del seu primer manuscrit: “des del moment que vaig ennegrir la primera pàgina manuscrita – la jugada era feta”. 

Conrad diu que l’obra conté una intenció i una esperança: “La intenció és donar el registre d’uns records personals tot presentant de forma fefaent els sentiments i les sensacions connectats amb l’escriptura del meu primer llibre i el meu primer contacte amb el mar. L’esperança és que, de la lectura d’aquestes pàgines, en pugui emergir la visió d’una personalitat coherent, justificable tant en el seu origen com en la seva acció”. La intenció es compleix però l’esperança es frustra. El llibre és un magnífic exercici d’estil que fascinarà els lectors de memòries, dietaris i assajos literaris per l’altíssima qualitat de la seva prosa i la intel·ligència de les seves observacions. Però en aquestes memòries no hi trobem res que ensenyi qui va ser realment Conrad. Aquest és un retret habitual, com explica Edward Saïd, un dels seus estudiosos, quan diu que l’escriptor tergiversava i mentia gairebé sempre sobre els fets de la seva vida. 

Per als qui no coneixem en profunditat l’autor, hagués estat útil editar el llibre amb una biografia per no aterrar-hi desorientats. És gairebé impossible resumir una vida tan intensa, però direm que Conrad neix l’any 1857 a l’aleshores Polònia (avui Ucraïna) envaïda per l’imperi rus, que queda orfe als dotze anys i que després de malviure un temps a França es fa mariner de l’armada britànica, on serveix durant quinze anys viatjant per tot l’imperi. Aquests viatges recorrent el món per mar són l’escenari per a la majoria de les seves novel·les; que escriu a partir de l’any 1891 – quan comença la seva vida com a literat. 

Un literat molt preocupat per la seva relació amb la veritat literària, com veiem en aquest text. Conrad vol sincerar-se amb els lectors i per això diu: “L’escriptor roman una figura rere el vel; una presència intuïda més que no pas vista – un moviment i una veu rere els cortinatges de la ficció. En aquestes notes no hi ha aquest vel!”. Però és molt difícil per a un autor deixar la veritat literària i limitar-se als fets; abandonar el posat d’escriptor per mostrar-se sense màscara. Per ajudar-se en l’intent de fer passar ficció per veritat, Conrad cita Novalis: “és segur que la meva convicció guanya infinitament en el moment que una altra ànima hi creu”. Sens dubte. I el mateix passa amb les novel·les, diu Conrad: “¿Què és una novel·la sinó una convicció de l’existència del nostre proïsme prou forta com per prendre per si mateixa una forma de vida imaginada que és més clara que la realitat?”. Aquesta frase explica molt bé per què era impossible esperar una biografia poc literària d’un home que veia més clara la vida imaginada que la real. 

El món és un escenari

[El mar, el mar. Iris Murdoch. Edicions de 1984. Traducció de Laura Baena. Article publicat el 4 de març de 2017 al diari Ara]

Si sempre és difícil confiar en un narrador en primera persona, que pot fer trampes i manipular-nos, encara es fa més difícil quan aquest narrador és un egòlatra convençut que el món gira al seu voltant. És el cas de Charles, protagonista i veu d’aquesta novel·la, un dramaturg d’èxit i renom que als seixanta anys abandona el teatre i es muda, en un gest teatral i místic, a una casa aïllada i envoltada de penya-segats de la costa anglesa. Des d’allà escriu aquest diari personal que aspira a ser unes memòries que acaben convertides en vida novel·lada. “Sóc en Charles Arrowby (…) no tinc dona, ni fills ni germans, sóc el mateix vell conegut de sempre, glamurós i fràgil a causa de la fama. Vaig néixer a Stratford-upon-Avon, en el frondós centre d’Anglaterra. Naturalment, dec tota la meva vida a Shakespeare”.

Aquest excèntric narrador té per missió tramar un vincle de confiança amb nosaltres, i triomfa perquè la seva és una veu carismàtica i potent. Les confessions sobre la família, les explicacions trivials sobre els seus àpats i les disquisicions filosòfiques es barregen en un text que té un magnetisme tan atractiu com el seu autor. Perquè seduir i manipular és el que ha fet Charles amb tots els qui ha tingut al voltant. El seu encant el fa un controlador, sobretot amb les moltes dones que l’han estimat: “Sempre he corregut cap a les dones com cap a un refugi. De fet, ¿què són les dones, sinó refugis?”. I el mateix dubte s’aplica a nosaltres, que ens preguntem si aquest megalòman ens està fent servir per amagar-se. Hi ha una cita de La Bruyère que es va repetint i explica molt bé la seva relació amb l’amor: “només estimem una vegada, la primera”. Aquesta serà l’excusa d’en Charles per explicar-nos la bogeria d’història que és la trama central del llibre, que té a veure amb el retrobament del seu primer amor, que li va robar la puresa quan el va deixar plantat. L’aparició de la dona que va ser l’amor de joventut d’en Charles és el punt d’inflexió que canvia el mecanisme de ‘El mar, el mar’, que es transforma en una novel·la extraordinàriament teatral.

La casa del penya-segat es converteix en un escenari on van apareixent personatges que es creuen entrant i sortint, que s’imposen i que s’amaguen, que ens ofereixen situacions estranyíssimes i sorpreses per anar recargolant una trama que sembla que no s’hagi de resoldre. L’accident central es va complicant mentre el lector s’acomoda en el paper d’espectador d’aquesta comèdia d’aires shakespearians i reflexions proustianes. La barreja entre aquest to vodevilesc i les disquisicions morals, mesclades amb l’aparició d’elements fantàstics i desconcertants (d’aura mística, de faula moral) són la clau de l’èxit narratiu de Murdoch. Aquesta combinació va ser criticada per Harold Bloom, que deia que l’autora era alhora fantasiosa i realista, i que la barreja de les dues visions de vegades se li descontrolava. És un retret que podem entendre quan hem llegit cinc centres pàgines i les divagacions s’allarguen indefinidament. Però un dels secrets de la lectura és que hem d’acceptar que Murdoch vulgui allargar el final, que no vulgui resoldre la trama tal com Charles no vol enfrontar-se a la realitat. Al capdavall, el llibre és un joc, i l’autora està jugant amb la resistència i la confiança dels lectors per veure fins on aguanta.

Murdoch deixa clara les seves influències quan diu que l’exemple de com s’ha d’explicar una història ve de Shakespeare: inventar personatges i enfrontar-los a alguna cosa dramàtica que alhora tingui un profund significat espiritual. És així com funciona la novel·la, que és la lluita d’un home contra els seus fantasmes i la idealització de la seva joventut. I és també una baralla constant entre l’art i la vida, perquè costa molt d’acceptar que “a diferència de l’art, la vida té una manera irritant de tirar endavant a ensopegades, coixejant, posant en dubte solucions i, en general, il·lustrant la impossibilitat de tenir una vida feliç o virtuosa per sempre”. Ficció i realitat, literatura i vida, mentida i veritat. Són conceptes forts i no podria ser de cap altra manera venint d’una autora que reconeix Shakespeare com a mestre i que es resisteix a separar gaire fantasia i realitat perquè sap, com sabia el geni, que “el món és un escenari”.