La prosa cinematogràfica

[L’amor de la meva vida de moment. Pep Puig. L’Altra Editorial] – llavor cultural

La de Pep Puig és una prosa cinematogràfica en el sentit més literal: sembla que hagi estat escrita pensant en la pantalla, sembla que els personatges actuïn posant per a la càmera. Perquè Puig és, sobretot, un gran creador d’imatges. Els nens que corren al carrer del poble d’estiueig volen un tràveling, la noia que baixa per la carretera en bicicleta demana un pla llarg i la cara del marit quan descobreix que és un cornut espera un primeríssim primer pla. La prosa cinematogràfica només funciona amb els escriptors que són bons descrivint i creant atmosferes, que és on Puig se’n surt millor. 

I aquesta és la virtut i alhora el defecte de la seva escriptura. La de Puig és una prosa magnífica en l’ordre estilístic; s’allunya de la retòrica típica del filòleg i de les pretensions retorçades de l’escriptor intel·lectual. Però és una prosa massa descriptiva: es queda a la superfície i no es baralla prou amb els conflictes de les seves històries i dels seus personatges. Aquests contes parlen del desengany que provoca el pas de la infantesa a l’edat adulta, de la innocència perduda i del cinisme dels adults. Parla d’infidelitats i de traïcions, i de la culpa. Tot es narra a través de la idea central del llibre (que és al seu títol): que l’amor de la meva vida només pot ser l’amor de la meva vida de moment. I per això la meitat dels contes se centren en la idea de la infantesa; perquè ‘l’amor de la meva vida’ és un concepte que, segons l’autor, només té sentit quan som nens. 

Una adolescent que fuig del seu poble mentre juga a fet i amagar, un nen que descobreix com la seva mare es folla el seu tiet o un altre que presencia en directe el trencament d’un matrimoni. Són històries bèsties, crues. En canvi, estan explicades amb una prosa lluminosa i de cotó fluix que suavitza les històries, revestint-les d’una aura d’irrealitat. De fet, molts dels ambients dels contes de Puig són ambients idíl·lics, gairebé impossibles. Un dels més aconseguits és el poble d’estiueig, un espai que es concep aïllat del temps; amb vinyes de rerefons decoratiu, la piscina municipal, les motos tronades, els nens de ‘la colla’ i una calor enganxifosa… tòpics d’infantesa que formen part de tots els contes on els nens són protagonistes. 

Però al món dels nens hi ha crueltat, hi ha brutalitat i hi ha absurd. I això no apareix enlloc en aquests relats. Més aviat, el protagonista dels contes sempre és sempre el mateix bon nen: enamoradís, tímid, vergonyós, càndid. Aquest nen innocent es contraposa a l’adult desenganyat que protagonitza el segon bloc de contes. Puig vol que els lectors ens trobem el xoc entre aquests dos mons. I la idea és bona i fa sentit. Però tot s’explica amb una prosa tan neta i descriptiva que el cop que hauríem de rebre arriba esmorteït. 

El que em sembla que els falta, a aquestes contes, és el que podríem anomenar “efecte Rodoreda”: concentrar la crueltat en detalls aparentment insignificants, en frases que semblen innocents però que amaguen molta intel·ligència. Puig va dir en una entrevista que a ell “els efectes” no li interessaven; que allò important era la història que explicaven. Però precisament les escenes de Puig requeririen un narrador que deixés de sobrevolar i s’impliqués més amb els seus personatges. 

Que Puig és bo ho veiem en l’enfosquiment progressiu de la veu del narrador: del nen que espera a l’adult que està de tornada de tot. Els relats són una justificació de la pèrdua d’innocència que provoquen els desenganys. Per això els que estan protagonitzats per adults parlen de la impossibilitat de fer durar l’amor, de la vida desencantada i de la infidelitat com a simple recurs contra l’avorriment. L’últim conte, “El Dúgol”, un dels millors del recull, té un punt de violència i de mala llet descarnada que anuncia el que pot arribar a fer Puig amb l’escriptura si s’atreveix a seguir el consell de Faulkner: “només paga la pena escriure sobre una cosa: el cor humà en conflicte amb ell mateix”.