Un cos sense memòria

Diria que és una de les frases més crues de Pla: “La diferència que hi ha entre una dona honrada i una de la prostitució és la memòria. En la prostitució, la memòria no existeix”. Una manera salvatge de dir que el sexe és sempre un instrument de poder i de càlcul. En la prostitució, aquesta operació es concreta d’entrada i no ha de deixar rastre. No hi ha possibilitat, com passa fora del sexe de pagament, que el poder pugui exercir-se.

Pla ho escriu als seixanta anys parlant d’Aurora, una dona de cinquanta-cinc que viu a Buenos Aires amb el seu marit i s’envia cartes eròtiques amb l’escriptor. Havien tingut una relació més o menys estable i Pla la recorda – al llit, obsessivament –, mentre llegeix les cartes i escriu aquest diari a raig, desendreçat i confús.

Diu que Aurora és un d’aquests casos de dones sense memòria. “De vegades en té una mica i de seguida s’entristeix. Però tot li passa a la primera apetència sexual […] És com un ocell que no té el cap fix en res, que mira d’una banda a l’altra […] Per altra part, tot el seu pòsit pneumotècnic és una superposició d’imatges eròtiques, vistes en el curs de la vida – jo ho he vist – i que se li presenten potser com la seva vida psíquica apreciable”.

A la Recerca del temps perdut de Marcel Proust hi ha unes quantes noies que són com ocells que no tenen el cap fix en res, que no tenen memòria. Són aquelles senyoretes mantingudes del narrador, i entre elles regna Albertine (una altra A. obsessiva, com Aurora). Són, totes elles, noies mig mantingudes – l’intercanvi de diners també és un tema en la relació planiana – que viuen una existència bàsicament eròtica, que són pura sensualitat. No és que siguin prostitutes, són dones de societat que s’amistancen amb senyors que els paguen coses, en aquesta ambigüitat tan estesa a la societat de Proust.

El narrador proustià, com Pla, també està obsedit per entendre com aquestes noies poden viure tan centrades en el present físic, sense memòria. El narrador de la Recerca buscarà com un boig el passat d’Albertine. Li preguntarà, l’investigarà, voldrà saber amb quants i quantes ha compartit un llit, quants cossos han passat per on passa ell, i quin rastre han deixat. El narrador proustià està sorprès, com Pla, d’aquesta absència de rastre, d’aquesta absència de presència.

A Arcadi Espada li va interessar aquest diari de 1966 on Pla parla d’Aurora (ho escriu a ‘Notas para una biografía de Josep Pla’), perquè és el lloc on l’escriptor està més a prop d’explicar la seva intimitat. La intimitat, diu Espada, pertany al “jo ja m’entenc”, aquesta fórmula amb que la gent tanca qualsevol possibilitat de coneixement íntim i amb la que designen la nebulosa sense sintaxi on es concentra allò percebut però inexpressable. Aquest diari li interessa perquè Pla hi escriu a raig, sense gaire filtre. “Penso en aquests dies – escriu Pla al diari – Quina història! Tot és d’una sinceritat horrible!”.

Precisament la fascinació de Pla per Proust ve de la manera que té el francès de furgar en la intimitat amb tant realisme. No s’explicava com podia barrejar vida viscuda i vida recordada amb aquesta intensitat. “És una obra feta sobre una confusió inextricable i immensa – exactament com és la vida”. Pla diu que, sobre aquesta confusió, Proust hi posa la llum de la seva memòria, però no es limita a ser un memorialista. Proust, segons Pla, “és una síntesi de contradiccions que semblaven insolubles durant anys i anys”. És un realista que sublima la realitat. Tots els grans escriptors ho voldrien. També ho volia Pla. Però no hi arriba. A Proust no hi arriba ningú.

L’adjectiu “confús” no és estrany en Pla. Sempre el treu per imposar distància. És aquest “jo ja m’entenc”. Les idees generals són menys confuses que les particulars, que són el tema d’aquest diari desendreçat. Per això aprecia la literatura de Proust. Ha pogut escriure la confusió i se n’ha sortit: “en el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques – i sobretot d’una necessitat permanent”.

Pla és un vell que fa recompte de les seves ereccions i masturbacions. Recorda compulsivament una presència. Hi ha alguna cosa en Aurora que el fascina més enllà del record de la intimitat. No és només un vell calent – l’erotisme sense diàleg només pot donar de si una reflexió antieròtica – ni tampoc un enamorat. Potser el fascina que sigui una dona que ni és prostituta ni calcula. Potser és el sexe més net que ha tingut. Una senyora que s’entrega a la confusió. “Quina història tan complexa – escriu – Gran persona, en definitiva”. Espada diu que no és probable que sobre una dona hagi escrit res semblant. Segurament té raó.

M’ha interessat veure Pla una mica perdut en aquesta confusió que no explica. És l’obsessió, la de Proust també ho era, d’uns homes carregats de memòria fascinats per uns cossos sense memòria. És una obsessió que només pot ser masculina, per inconcreta i nebulosa. No hi ha cap dona que no pogués concretar les seves obsessions eròtiques. Tampoc sé si n’hi ha gaires que aguantin aquesta sinceritat horrible de la que parlava Pla.

Ell, al final, surt per la tangent proustiana i diu que l’única vida viscuda és la literatura. Ho fa dedicant-li aquests ¡versos!:

Però Aurora no era res – penso.

Era un fantasma de la vida. ¿Què més es pot demanar?

Una mica de polsim d’or

No sé si sortiria a cap antologia, però ‘Carnaval’ és un dels meus contes preferits de Rodoreda. Hi ha una noia rica que surt d’una festa de Carnaval en una torre de l’Avinguda del Tibidabo, vestida de nimfa vaporosa. Hi ha un noi que seu al carrer, mig abatut. La veu sortir i queda impressionat perquè és bonica i perquè té diamants a la sola de les sabates, com diu la cançó de Paul Simon. Són molt joves.

És tard, no hi ha taxis i ella diu que ha de tornar a casa i ell no li diu però sap que l’acompanyaria fins a la fi del món. I baixen des d’allà fins a Passeig de Gràcia amb Gran Via, que és on viu la noia. Baixen per una ciutat deserta i per a ella és només el substitut d’un taxi de tornada a casa i per a ell és una nit que recordarà tota la vida. Ella ho sap, i controla i gestiona el noi enamorat una mica com pot però sobretot com vol. Es van explicant la vida i la veritat triga a sortir. Ell li explica tota – és pobre, està frustrat, necessita cuidar els pares i ha hagut de renunciar als seus somnis –. Ella li explica només el que vol ensenyar.

Ella se n’està adonant que no sap si mai ho explicarà tot a algú. No ho sap encara, però comença a intuir-ho, que caldrà alguna cosa més que un Carnaval perquè les nits no s’assemblin massa les unes a les altres. Ell potser se n’adona que, com escriurà McCullers, el cor és un caçador solitari, i que l’amor no és cosa de dos. Ell se n’adona que la metamorfosi de l’ànima – l’única que compta, com escriu Rodoreda – és una cosa que s’ha de fer sol, perquè després d’aquesta nit només li queda “una mica de polsim d’or com el que deixen les papallones”.

M’agrada aquesta Rodoreda dels Vint-i-dos contes, intuïtiva i sensual, donant voltes al caire de l’abisme, mirant cap a baix sense caure-hi, posant el peu al llindar per confirmar que existeix el buit. Encara no s’ha vist del tot el monstre que acabarà sent, encara hi ha algunes nits tristes però indulgents com aquesta del conte de Carnaval.

Desvirgar la mirada

Aquests dies he llegit Guimerà, Ruyra i Català, i tinc la sensació d’estar tota l’estona voltant sobre la mateixa idea: les conseqüències de descobrir el desig. És una idea que és al centre d’aquests autors, i que lliga molt de prop erotisme i violència, un tema que no s’acaba mai. Explico aquests escriptors a nois que ronden els vint anys, i tinc la sensació d’estar ensenyant una manera de mirar el sexe, però és exactament el que fan aquests escriptors: educar la mirada per a l’erotisme. Sovint ho fan amb personatges que són postadolescents, aquest llindar tan fi entre dos móns.

Aprendre a mirar és precisament el que es fa legint. Però és també el que fan la Mila de Solitud, la Fineta de Ruyra o la Marta o la Maria Rosa de Guimerà. Ferrater diu que Solitud és una al·lucinació eròtica. Però no és que la Mila al·lucinés, no és que els sentits li fallessin, és que no se’ls coneixia. Les protagonistes dels relats de descobriment sexual sovint són noies, perquè la descoberta és més forta que en els homes. Són noies que es miren i, mirant-se, descobreixen com les miren els altres. No es un tema que vingui de nou a ningú, però em sembla que en la nostra literatura s’ha treballat amb intensitat i ganes.

Un dels que ho explica més bé és Ruyra – com diu Toni Sala, el més precís i per tant el millor –. “La Fineta” és un dels meus contes preferits, perquè al meu cap sempre serà la fundadora d’aquestes noies que comencen a entendre’s quan comencen a mirar-se: una idea que explotarà en Rodoreda amb tota la seva imperial mala llet.

Aquesta Fineta de Ruyra és una noia molt jove, de pell tendra i ufanosa. És una noia en plena simbiosi amb la natura, perquè la natura és amable amb els nens que encara no han crescut. Quan les noies es fan grans, la natura ja no és tan acollidora amb elles, perquè hi descobreixen la sensualitat i, amb ella, els perills del desig.

Ruyra agafa aquesta idea i l’estira: la natura fa que la Fineta se n’adoni que ja no és una nena. La Fineta es passa el dia sola a casa perquè el seu pare i el seu germà són pescadors. Un dia surt a passejar i la natura sembla celebrar-la. Baixa cap al mar i s’hi llença. És dins l’aigua, mig despullada:

Tot just l’aigua li cobreix el cos, el seu cos molsudet que, mal abrigat, quasi nu, se manifesta com a través d’un cristall pur i verdós. Mes la nina es figura estar ben tapada, perquè, tenint el rostre girat cap a la part assolellada, veu al davant seu l’aigua llustrosa, impenetrable a tot aguait. No es figura que son propi cos esvaeixi darrera seu aquell efecte de llum.

Com que el sol li toca de cara, ella no es veu el cos sota l’aigua, i pensa que ningú la veu. No s’imagina que des de fora sí que la poden veure. Ruyra ens està explicant que és una noia que no sap quin efecte fa el seu cos sobre els altres. No sap quina mena de mirada provoca. És perquè ella mateixa encara no se sap mirar. Perquè ella encara no s’havia vist:

Plau-li també mirar-hi sa cara tendra i bonica de donzella de setze anys. No es recorda de quant temps fa que no se l’havia vista. Té tot el semblant d’una dona, però és més formosa que abans… força més. Sa pell conserva la tendror d’abans, però més ufanosa.

La Fineta descobreix que li agrada mirar-se. Se n’adona que és més bonica que abans. Que no es la mateixa. Mentre està distreta pensant-hi, un home – “L’home del Bosc” – s’ha llançat a l’aigua i l’ha agafat per intentar violar-la. Primer ella pensa que li està fent una broma i riu, després s’enfada, després s’hi baralla i finalment es desmaia. L’home no la viola perquè el vaixell del pare apareix per salvar-la i la bèstia ha de fugir.

Passa un mes i ningú se’n recorda de l’ensurt. Només ella:

la Fineta, que ha esdevingut malaltissa, hi pensa, a voltes, amb esborronament: hi pensa amb esborronament i… és estrany!… amb certa mena de compassió i enyorança. A l’hora dels crepuscles, quan està sola al portal de casa seva, s’apodera d’ella un decandiment d’esperit tot somniós i dolç, i li apar que l’ànima se li’n va, amb la mirada, errant pels penyals de la costa. Pels senyals soledat, soledat per les cales, soledat arreu: no hi troba res més. I li acut una ombra d’idea de que, quan l’Home del Bosc feia ses aparicions, per allí no hi havia tanta desanimació. Pensa que és una llàstima que aquell home feréstec s’hagués tornat boig, pobret!, i hagués fugit per a no tornar mai més, mai més, mai més… I aquest mai més es repeteix dintre el seu cor com aquells ecos que reborsen pels caires d’un congost i s’allunyen, sonant cada vegada més apagats i melangiosos. Enmig de ses tristeses, a voltes el perfil d’un arbre o d’unes garrotxes li sembla la figura del carboner desaparegut. Llavors se sobresalta, s’esborrona, corre a tancar-se a casa, i se li seguen les cames i quasi no es pot tenir dreta.

Si hagués de triar entre el no res i el dolor – diu Faulkner – triaria el dolor. La Fineta ha descobert la mirada dels altres, i li agrada. Hi ha alguna cosa que li agrada en la violència que provoca. És una noia que ha descobert que es pot mirar diferent, i ara enyorarà que la mirin, encara que sigui amb desig violent.

Encara no s’ha educat la mirada: només l’ha descoberta. Fer-se gran, ho explica Ruyra – i ho expliquen tants altres – és aprendre a carregar amb un desig que has d’anar domesticant però que, d’entrada, és salvatge. Per això desig i violència s’han d’explicar tant junts i tan de prop, i només es poden separar quan la mirada ja no és verge.