El millor fracàs

thomaswolfe

[El nen perdut. Thomas Wolfe. El Cercle de Viena. Traducció i epíleg de Marcel Riera]

“Una vegada em van preguntar què pensava dels meus contemporanis. Vaig dir “És massa aviat per dir-ne res”. L’entrevistador va dir: “Bé, no té opinió sobre cap d’ells?”. Jo vaig dir “Opinió de qui?”. Va mencionar els noms de Wolfe, Hemingway, Dos Passos, Caldwell i el meu. Vaig posar-los per ordre de preferència: primer Wolfe, després jo, després Dos Passos, Caldwell i Hemingway. No per allò que havíem aconseguit sinó tenint en compte l’única premissa comuna que podia trobar, que era l’intent de fer més del que podíem fer, la mesura del fracàs. Vaig situar Wolfe en primer lloc perquè el seu va ser el fracàs més esplèndid. Wolfe va ser el que havia intentat amb més esforç d’agafar tota l’experiència que era capaç d’observar i imaginar i posar-la en un llibre, com si fos el cap d’una agulla. Wolfe va tenir el coratge d’experimentar, de ser… d’escriure coses que no saps per on agafar-les, ximples i sentimentals, en l’intent d’escriure… aquella mostra única i apassionada de la lluita d’un home […] Penso que és massa aviat per a tothom per tenir una opinió sobre Wolfe. Potser l’única opinió que es pot tenir d’algú és “M’agrada llegir-lo o no?” I si m’agrada llegir-lo, està bé. I si no m’agrada llegir-lo, aleshores potser estarà bé per algú altre, però a mi no em fa el pes”.

Això ho explica William Faulkner, un dels avaladors més segurs que es pot tenir en la història de la literatura. Faulkner enaltia el fracàs de Thomas Wolfe perquè encarnava una de les seves obsessions: barallar-se amb els turments íntims dels homes, forçar l’escriptura sobre allò essencial. La vida d’escriptor excèntric de Wolfe (nascut el 1900 a Asheville, Carolina del Nord) va durar tan sols 38 anys, però van ser prou per situar la seva figura de geni egòlatra, brillant (i alcohòlic) entre els noms més importants de la literatura americana.

“El nen perdut” és una obra breu (només cent pàgines) i és un bon exemple d’aquesta literatura arriscada i sentimental que descriu Faulkner. La novel·la està dividida en quatre parts. La primera ens presenta un nen, Grover, i una plaça; i la manera com aquesta plaça és el centre del seu univers, “al fons de la seva ànima l’eix del planeta, el nucli granític de la immutabilitat, l’indret etern on tot s’esdevenia i se n’anava, on tot romandria per sempre i mai no canviaria”. Un narrador desconegut ens ensenya els records més profunds de la infàntesa d’aquest nen amb una intensitat tan bèstia que ja preveu una desgràcia. La segona i la tercera part ens l’expliquen la mare i la germana, que han sobreviscut a la mort d’aquest nen. La mare repeteix gairebé obsessivament el viatge que marca la tragèdia: “travessàvem Indiana anant cap a Saint Louis, cap a la Fira”. Lentament, tal com va ser la mort d’en Grover, el paisatge anirà canviant i ens mourem de la plaça fins a Saint Louis, la ciutat on la família es trasllada l’any 1904 per treballar a l’Exposició Universal que s’hi celebrava.

L’última part de la novel·la, la quarta, la protagonitza el narrador, germà del nen Grover, que retornarà a Saint Louis en una mena de viatge redemptor. La intensitat del relat torna a créixer en aquest final, on confirmem que Wolfe podia escriure el que Faulkner anomenava una mostra de lluita apassionada en la vida d’un home. Una lluita que ja sabem que el narrador perdrà perquè serà una batalla contra el passat i contra el record, una eina que es descobreix fràgil i absurda: “Saps que estàs perdut i submergit a Amèrica, que és massa gran per a tu, i que no tens llar. Saps que no pots aferrar-t’hi, posseir-la ni comprendre-la, ni convertir-la en una paraula flamejant, com aquella vegada que, en l’esperança exultant i la follia de la joventut i la soledat de la nit, vas creure que podies”.

A “El nen perdut” se’ns mostra l’habilitat poètica i el virtuosisme de Wolfe però també s’hi escolten ecos dels més grans, que són Marcel Proust i el mateix Faulkner. Escriure seriosament sobre la impossibilitat de reconstruir el record en el present és escriure sobre Proust. I també hi ressona Proust per la creació d’un centre de l’univers a la infantesa (la plaça) a través del qual s’intenta confondre la temporalitat: “Aquí tenim la plaça, aquí la permanència i aquí el temps, i tot és tal com ha estat sempre, llevat de mi”. De Faulkner s’hi intueix l’estructura narrativa, el joc de perspectives i un imaginari molt concret sobre com fer literatura del Sud dels Estats Units, un imaginari que fa possible paràgrafs com aquest: “Diguem només que era Amèrica, que era el Sud; familiar com la carn i la sang d’un home – familiar com els vents crus del març -, com una gargamella irritada o un nas que degota – vermella argila fangosa i desolació -, o com l’abril, l’abril i una bellesa salvatge. Diguem que era tot plegat: cru, com un pastís, desolat, bonic, líric i ple d’encís. Diguem que era difícil d’explicar: Amèrica, vells maons que semblen pastissos, una botiga de queviures, l’abril i el Sud”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s