Descendents de Sodoma i Gomorra

[Article publicat a l’Ara Llegim el 26 de març de 2016]

[Sodoma i Gomorra. Marcel Proust. El Cercle de Viena. Traducció de Josep Maria Pinto]

El Gènesi diu que abans de fer ploure del cel sofre i foc sobre Sodoma i Gomorra, Déu va enviar dos àngels a les portes d’aquestes ciutats per salvar els homes justos que hi quedaven. L’Altíssim no tenia més remei que destruir-les perquè eren ciutats corrompudes pel pecat. Marcel Proust (1871-1922) creu que en comptes d’enviar dos àngels compassius a fer de jutges, a Déu li hauria resultat més eficaç enviar-hi sodomites, perquè no hi ha jutges més severs sobre els seus actes que ells mateixos. Segons Proust, els homosexuals viuen la seva condició molt conscients de la condemna que mereixen però alhora gens disposats a abandonar el pecat. Aquest volum de la Recerca del temps perdut és essencialment un tractat sobre l’homosexualitat, quan era vista com un vici glamurós.

El Marcel, el narrador, se situa en una posició interessant i privilegiada per explicar els costums dels sodomites de classe alta: és un voyeur. Des de l’inici del relat se’ns presenta com a espia morbós: es troba amagat en un jardí observant amb molt d’interès la còpula d’un borinot amb una flor i divagant sobre la condició sexual dels insectes quan veu com el baró de Charlus (cèlebre personatges proustià) s’endú un jove cap a dins d’una botiga. El que escolta rere la porta li fa dir que “hi ha una cosa tan sorollosa com el patiment, és el plaer”. A partir d’aquest descobriment iniciàtic, el Marcel comença a elaborar una teoria sobre l’homosexualitat, i en la seva condició d’antropòleg s’autoproclama “botànic moral”, un paper que desenvoluparà amb gran alegria, catalogant els gustos sexuals dels seus compatriotes. El narrador se sorprèn dels diferents tipus de sodomites que viuen al seu món: els efeminats i solitaris, avergonyits de la seva condició, i els que la proclamen orgullosos i es maquillen i vesteixen de dona. I presta una atenció especial a una de les espècies que més l’atrauen: les lesbianes, “les descendents de Gomorra”, que tindran un paper fonamental en aquesta obra, perquè el Marcel ja no és l’adolescent insegur i fràgil que s’excusa dels actes socials fingint un refredat. Ara és un home que sap moure’s com un aristòcrata entre els salons mundans, acostumat a la politesse i la hipocresia que fan funcionar el seu món.

Bona part del relat és una successió d’escenes aparentment banals per tot tipus de festes entre París i Balbec, on el Marcel es mou amb grandiloqüència sabent a qui cal saludar i a qui cal retirar la paraula. Si durant la primera estada a Balbec el Marcel mirava les noies des de la terrassa del Gran Hotel, incapaç d’acostar-s’hi, ara hi torna com a seductor. Des de les belleses vulgars i magnífiques que són les ajudants de cambra fins a les noies que no ha vist mai però coneix per les cròniques de societat, el Marcel està disposat a enamorar-se de totes a condició que l’amor no duri gaire.

Però en aquest món hi ha un element perillós que anticipa el drama de la vida del narrador de la Recerca i que és alhora un dels personatges més importants de la literatura occidental: l’Albertine, una noia amb qui el Marcel té una relació intermitent i estranya. L’Albertine és misteriosa, incontrolable, inaccessible i amaga un secret: no només li agraden els homes. El Marcel ho sospita i ella intenta ocultar-ho per no ferir-lo, però “Gomorra, dispersada, tendeix, a cada ciutat, a aplegar els seus membres separats, a reformar la ciutat bíblica”. I al contrari que els habitants justos que es van salvar del sofre i el foc enviats per Déu, l’Albertine no sembla sentir-se gens culpable pels seus pecats, que seran el martiri del narrador de la Recerca del temps perdut.

Les virtuts de l’humor anglès

[Article publicat a l’Ara Llegim el 5 de març de 2016]

[El llibre de la senyoreta Buncle.D.E. stevenson. El Cercle de Viena. Traducció de Marta Pera]

El llibre de la senyoreta Buncle, de Dorothy Emily Stevenson (1892-1973) pot semblar d’entrada poc més que una novel·la anglesa de segona fila (i ja voldrien totes les literatures tenir una segona fila com l’anglesa), però aquest llibre és molt més que una comedieta per passar l’estona. És una novel·la excel·lent i a més és entretinguda i recomanable per a tot tipus de lectors. És la prova que demostra que es pot fer bona literatura per a un públic molt ampli. Que sembla una obvietat però no ho és si ens fixem en la indústria editorial, que tendeix a dividir-se entre bestsellers poc literaris i les fílies minoritàries de l’editor de torn. Evidentment hi ha excepcions, i la col·lecció El Cercle de Viena n’és una. L’equilibri entre esperit comercial i qualitat permet que el Cercle guanyi lectors amb cada títol que publica i en mantingui molts altres de fidels i exigents.

Tornant a la novel·la, la nostra protagonista és la senyoreta Buncle, una soltera de quaranta anys que viu en un poblet escocès on el més interessant que passa és la festa infantil que una veïna organitza per Nadal. Els ciutadans de Silverstream viuen una vida agradable i monòtona fins que una novel·la entra a les seves rutines i causa un gran caos. Resulta que la senyoreta Buncle s’ha quedat sense diners i per guanyar-ne uns quants ha decidit que podria criar gallines o escriure un llibre, i d’entre les dues opcions s’ha quedat amb la del llibre perquè així almenys no se li embruta la casa. Però ella no té gens d’imaginació i l’única cosa sobre la qual pot escriure són els seus veïns.

I és que ells no ho saben però són carn de sàtira. En aquesta novel·la hi surten tots els clixés: les velles xafarderes, la senyoreta guapa soltera i malvada, un coronel retirat i enamoradís, un atractiu vicari aficionat al tenis, un erudit fracassat, un metge sensat, la vídua ressentida… Un catàleg immillorable per a una comèdia. Començant per la senyoreta Buncle, una dona insegura, que tothom pren per bleda i que els veïns no poden imaginar que és l’autora del llibre infame. Perquè la novel·la que els ridiculitza i que explica les seves intimitats ha sigut publicada amb un pseudònim, John Smith. Enfurismats, els veïns comencen un pla a la recerca i captura de l’odiós autor perquè, com afirma una afectada, “cal demostrar a Anglaterra que la llar continua sent un lloc sagrat i que no es pot violar amb total impunitat”. Així, seguirem les aventures dels veïns i de la senyoreta Buncle (i del seu afortunat editor, que es fa d’or) en una novel·la d’un fenomenal humor anglès que és un artefacte perfecte en què totes les històries s’entrellacen per acabar amb un final d’aquells tan rodonets i tan Jane Austen en el qual qui és bo acaba bé i qui és dolent acaba malament.

Però a més, i aquí és on podem diferenciar el passatemps del que és un bon llibre, aquesta novel·la que sembla tan simple permet moltes més lectures. Per exemple: arran de les reaccions dels veïns sobre el llibre, la senyoreta Buncle escriu una segona novel·la, i per tant ens trobem un llibre sobre un llibre dins d’un altre llibre -i una boníssima reflexió sobre la metaliteratura-. La novel·la també tracta la qüestió dels límits de la ficció: mentre escriu, Buncle barreja el poble inventat amb el real fins al punt que ella i el personatge que representa es confonen i no distingeix el seu jo literari de la seva identitat. És a dir, que El llibre de la senyoreta Buncle és alguna cosa més que una simpàtica sàtira: és bona literatura per al gran públic. Molt fàcil de dir però bastant més difícil de trobar.

El millor fracàs

[El nen perdut. Thomas Wolfe. El Cercle de Viena. Traducció i epíleg de Marcel Riera]

“Una vegada em van preguntar què pensava dels meus contemporanis. Vaig dir “És massa aviat per dir-ne res”. L’entrevistador va dir: “Bé, no té opinió sobre cap d’ells?”. Jo vaig dir “Opinió de qui?”. Va mencionar els noms de Wolfe, Hemingway, Dos Passos, Caldwell i el meu. Vaig posar-los per ordre de preferència: primer Wolfe, després jo, després Dos Passos, Caldwell i Hemingway. No per allò que havíem aconseguit sinó tenint en compte l’única premissa comuna que podia trobar, que era l’intent de fer més del que podíem fer, la mesura del fracàs. Vaig situar Wolfe en primer lloc perquè el seu va ser el fracàs més esplèndid. Wolfe va ser el que havia intentat amb més esforç d’agafar tota l’experiència que era capaç d’observar i imaginar i posar-la en un llibre, com si fos el cap d’una agulla. Wolfe va tenir el coratge d’experimentar, de ser… d’escriure coses que no saps per on agafar-les, ximples i sentimentals, en l’intent d’escriure… aquella mostra única i apassionada de la lluita d’un home […] Penso que és massa aviat per a tothom per tenir una opinió sobre Wolfe. Potser l’única opinió que es pot tenir d’algú és “M’agrada llegir-lo o no?” I si m’agrada llegir-lo, està bé. I si no m’agrada llegir-lo, aleshores potser estarà bé per algú altre, però a mi no em fa el pes”.

Això ho explica William Faulkner, un dels avaladors més segurs que es pot tenir en la història de la literatura. Faulkner enaltia el fracàs de Thomas Wolfe perquè encarnava una de les seves obsessions: barallar-se amb els turments íntims dels homes, forçar l’escriptura sobre allò essencial. La vida d’escriptor excèntric de Wolfe (nascut el 1900 a Asheville, Carolina del Nord) va durar tan sols 38 anys, però van ser prou per situar la seva figura de geni egòlatra, brillant (i alcohòlic) entre els noms més importants de la literatura americana.

“El nen perdut” és una obra breu (només cent pàgines) i és un bon exemple d’aquesta literatura arriscada i sentimental que descriu Faulkner. La novel·la està dividida en quatre parts. La primera ens presenta un nen, Grover, i una plaça; i la manera com aquesta plaça és el centre del seu univers, “al fons de la seva ànima l’eix del planeta, el nucli granític de la immutabilitat, l’indret etern on tot s’esdevenia i se n’anava, on tot romandria per sempre i mai no canviaria”. Un narrador desconegut ens ensenya els records més profunds de la infàntesa d’aquest nen amb una intensitat tan bèstia que ja preveu una desgràcia. La segona i la tercera part ens l’expliquen la mare i la germana, que han sobreviscut a la mort d’aquest nen. La mare repeteix gairebé obsessivament el viatge que marca la tragèdia: “travessàvem Indiana anant cap a Saint Louis, cap a la Fira”. Lentament, tal com va ser la mort d’en Grover, el paisatge anirà canviant i ens mourem de la plaça fins a Saint Louis, la ciutat on la família es trasllada l’any 1904 per treballar a l’Exposició Universal que s’hi celebrava.

L’última part de la novel·la, la quarta, la protagonitza el narrador, germà del nen Grover, que retornarà a Saint Louis en una mena de viatge redemptor. La intensitat del relat torna a créixer en aquest final, on confirmem que Wolfe podia escriure el que Faulkner anomenava una mostra de lluita apassionada en la vida d’un home. Una lluita que ja sabem que el narrador perdrà perquè serà una batalla contra el passat i contra el record, una eina que es descobreix fràgil i absurda: “Saps que estàs perdut i submergit a Amèrica, que és massa gran per a tu, i que no tens llar. Saps que no pots aferrar-t’hi, posseir-la ni comprendre-la, ni convertir-la en una paraula flamejant, com aquella vegada que, en l’esperança exultant i la follia de la joventut i la soledat de la nit, vas creure que podies”.

A “El nen perdut” se’ns mostra l’habilitat poètica i el virtuosisme de Wolfe però també s’hi escolten ecos dels més grans, que són Marcel Proust i el mateix Faulkner. Escriure seriosament sobre la impossibilitat de reconstruir el record en el present és escriure sobre Proust. I també hi ressona Proust per la creació d’un centre de l’univers a la infantesa (la plaça) a través del qual s’intenta confondre la temporalitat: “Aquí tenim la plaça, aquí la permanència i aquí el temps, i tot és tal com ha estat sempre, llevat de mi”. De Faulkner s’hi intueix l’estructura narrativa, el joc de perspectives i un imaginari molt concret sobre com fer literatura del Sud dels Estats Units, un imaginari que fa possible paràgrafs com aquest: “Diguem només que era Amèrica, que era el Sud; familiar com la carn i la sang d’un home – familiar com els vents crus del març -, com una gargamella irritada o un nas que degota – vermella argila fangosa i desolació -, o com l’abril, l’abril i una bellesa salvatge. Diguem que era tot plegat: cru, com un pastís, desolat, bonic, líric i ple d’encís. Diguem que era difícil d’explicar: Amèrica, vells maons que semblen pastissos, una botiga de queviures, l’abril i el Sud”.

La felicitat és un intent

[A l’ombra de les noies en flor, II. Marcel Proust. El Cercle de Viena. Traducció de Josep Maria Pinto]

“Pel que feia a les noies boniques que passaven, des del dia en què havia sabut que les seves galtes podien ser besades, em vaig encuriosir per la seva ànima. I l’univers m’havia semblat més interessant”. En aquest volum de laRecerca del temps perdut, l’univers és un estiu a Balbec; una estació balneària on en Marcel, la seva àvia i la seva serventa, la Françoise, passaran allunyats de París els mesos de calor. Marcel és un adolescent intel·lectualoide i malaltís que està molt preocupat per adaptar-se a la seva nova habitació davant del mar al Gran Hotel Balbec; un lloc on es troben aristòcrates del gran món i burgesos adinerats. És una societat que s’odia però conviu gràcies a les respectives fortunes (guanyades o heretades) i les fórmules de cortesia. Els primers dies de la vida social de la família els ocupen les visites de la noble senyora de Villeparisis i la princesa de Luxemburg; i Marcel es mou entre els dinars protocol·laris al gran saló de l’hotel i les escapades per sopar amb el seu amic Saint-Loup als restaurants dels voltants de Balbec, on l’adolescent enveja les mirades de les amants del seu amic i pateix els efectes de beure més del compte. “Tot envoltat de monstres i de déus, no es coneix gaire la calma […] Més tard les coses es veuen d’una manera més pràctica, en plena conformitat amb la resta de la societat, però l’adolescència és l’únic temps en què hem après alguna cosa”. L’adolescència per a Marcel és convertir Balbec en un paradís; és la recerca insistent i fallida de la felicitat. Aquesta felicitat la buscarà allà on hi pugui trobar bellesa, i la bellesa a l’adolescència es troba, evidentment, en el descobriment de les noies. “Si havia de morir aviat, m’hauria agradat saber com estaven fetes de prop, en realitat, les noies més boniques que la vida pogués oferir, encara que hagués estat un altre i no jo, o fins i tot ningú, qui s’hagués d’aprofitar d’aquesta oferta”.

Hauran de passar 182 pàgines per tal que el desplegament de bellesa que crea Proust se centri en allò que a Marcel l’obsessionarà durant les 200 pàgines següents: “…quasi ben bé a l’extrem de l’escullera vaig veure com s’avançaven cinc o sis noies, tan diferents, en l’aspecte i les maneres, de totes les persones a les quals hom estava acostumat a Balbec, com hauria pogut ser, desembarcada de qui sap on, una bandada de gavines […] Tot i que cadascuna era d’un tipus absolutament diferent de les altres, totes eren belles; però, en realitat, les veia des de feia tan poca estona i sense gosar mirar-les fixament, que encara no n’havia individualitzat cap […] i quan veia emergir un oval blanc, uns ulls negres, uns ulls verds, no sabia si eren els mateixos que m’havien aportat ja l’encís de feia un moment, no podia referir-los a tal noia que pogués separar de les altres i reconèixer-la. I aquesta absència, en la meva visió, de les demarcacions que ben aviat havia d’establir entre elles, propagava a través del seu grup una fluctuació harmoniosa, la translació contínua d’una bellesa fluïda, col·lectiva i mòbil. Potser, en la vida, no era solament l’atzar el que, per reunir aquelles amigues, les havia triades totes tan belles, potser aquelles noies (l’actitud de les quals era prou per revelar-ne la naturalesa ardida, frívola i dura), extremadament sensibles a tot ridícul i a tota lletjor, incapaces d’experimentar una atracció d’ordre intel·lectual o moral, s’havien trobat naturalment…”. A partir del moment en que veu aparèixer aquestes nimfes, l’estiu d’en Marcel orbitarà al voltant de les seves cares i els seus cossos. Els dies passen només per poder-s’hi apropar. Aquell adolescent educat i dèbil ara s’aixeca de la taula a mig dinar, davant la sorpresa de l’àvia, i declina invitacions per anar d’excursió amb famílies de llinatges antics només per la possibilitat de veure-les passar uns instants pel passeig marítim.

No busca enamorar-se d’una d’elles, ni tan sols creu que podrà arribar a posseir-les. De fet, elles per si mateixes no són importants, són només “espècies rares de joves flors” a les quals és molt agradable mirar. A Marcel li interessen tan sols pel que són ara, perquè tot i la seva joventut ja sap que aquestes que ara són flors en uns quants anys acabaran convertides, literalment, en patates: “Malauradament, en la flor més fresca es poden distingir els punts imperceptibles que per a l’esperit previngut dibuixen ja el que serà, per la dessecació o la fructificació de les carns avui en flor, la forma immutable i ja predestinada de la llavor. […] Els rostres humans no sembla que canviïn en el moment en què els mirem perquè la revolució que duen a terme és massa lenta perquè ens n’adonem. Però n’hi ha prou de veure al costat d’aquestes noies la seva mare o la seva tia, per mesurar les distàncies que, sota l’atracció interna d’un tipus generalment espantós, aquests trets haurien travessat en menys de trenta anys, fins a l’hora del declivi de les mirades, fins a l’hora en què la cara, que ha passat sencera per sota de l’horitzó, ja no rep més llum […] Com en un planter on les flors maduren en èpoques diferents, en aquesta platja de Balbec les havia vistes en velles dames, aquestes dures llavors, aquests tubercles tous que les meves amigues serien un dia. Però què hi feia? En aquell moment era l’estació de les flors”. Marcel s’estalvia un dels desenganys que normalment es produeixen a l’edat adulta, i fins i tot sentencia, en una frase una mica massa carregada de testosterona per ser proustiana: “És tan curt aquest matí radiant que acabem estimant solament les noies molt joves, aquelles en què la carn, com una pasta preciosa, encara treballa”.

En aquestes noies hi busca “aquella prolongació, aquella multiplicació possible d’un mateix que és la felicitat”. La felicitat per Proust és l’intent de fixar el record. Per això Marcel busca, al llarg de tota la Recerca, el que va sentir amb la cèlebre magdalena; una sensació que concentra tot el passat en el present: un moment fora del temps. En aquest volum trobem un episodi on el narrador Marcel creu que podrà tornar a viure aquell moment que és per a ell la felicitat. Ocorre dins d’un cotxe, amb la senyora de Villeparisis: “tot d’una em vaig sentir ple d’aquella felicitat profunda que des de Combray no havia tornat a sentir, una felicitat anàloga a la que m’havien donat, entre d’altres, els campanars de Martinville. Però aquella vegada va quedar incompleta. Acabava de veure, apartats de la carretera plena de pujades i baixades que seguíem, tres arbres que devien servir d’entrada a un caminal obert i formaven un dibuix que no veia per primera vegada, no podia arribar a reconèixer el lloc en què estaven com separats però sentia que en un altre temps m’havia estat familiar; de manera que, com que el meu esperit va ensopegar entre algun any llunyà i el moment present, els voltants de Balbec van vacil·lar i em vaig demanar si tota aquella passejada no era una ficció; Balbec, un lloc on no havia estat mai si no era amb la imaginació; la senyora de Villeparisis, un personatge de novel·la, i els tres vells arbres, la realitat que retrobem quan alcem els ulls del llibre que estàvem llegint i que ens descrivia un ambient en el qual havíem acabat per creure’ns definitivament transportats […] Aquell plaer, l’objecte del qual només pressentia, que havia de crear jo mateix […] només aferrant-me a la seva realitat podria començar finalment una vida veritable”. Marcel intenta recordar: ¿on els havia vist abans? El cotxe avança, no aconsegueix recordar, ja no veu els arbres. “Se m’enduia lluny del que jo creia que era l’únic vertader, d’allò que m’havia fet veritablement feliç: aquell cotxe s’assemblava a la meva vida”.

La felicitat és, dons, un intent. La felicitat només és possible en el record. I quan aquest record trontolla i no es pot fixar, la vida viscuda es barreja amb la vida llegida i per això Marcel confon vida i literatura, realitat i ficció. De la mateixa manera ocorre amb les noies. La gràcia d’aquestes noies, flors adolescents, és que són canviants, que mai no són la mateixa noia. La memòria no les pot fixar perquè elles canvien constantment: “Aquella noia amb les galtes molsudes que em va mirar tan atrevida a la cantonada del carreró i de la platja i que penso que em podria haver estimat, en el sentit estricte de l’expressió ‘tornar a veure’, no l’he tornada a veure mai més”. El que passa amb aquestes flors és que una d’elles és alhora totes les noies: “L’esperança del plaer que trobaria amb una noia nova venia d’una altra noia a través de la qual l’havia coneguda, la més recent era aleshores com una d’aquelles varietats de roses que s’obtenen gràcies a una rosa d’una altra espècie. I remuntant de corol·la en corol·la en aquella cadena de flors, el plaer de conèixer-ne una de diferent em feia tornar cap a aquella a qui la devia, amb un reconeixement barrejat amb tant de desig com la meva esperança nova”. Com que no les pot retenir en la memòria, tal com li passa amb els arbres en el record, també aquestes noies el faran dubtar de si la seva vida és una vida viscuda o és tan sols literatura, l’escenari d’una ficció. És així com es construeix l’obra i també la vida de Marcel, i és així com l’una és impossible sense l’altra.

Aquestes noies en flor i l’adolescència de Marcel són, en definitiva, un prodigiós intent. La Recerca és la història d’una vida i també la història d’una escriptura i per això Marcel Proust és una manera d’entendre la literatura que implica necessàriament el joc entre enganyós entre la realitat i la ficció, entre viure i escriure. És també per això que Marcel diu, parlant d’aquestes noies i de la seva adolescència: “l’existència no té gaire interès si no és en els dies en què la pols de les realitats es barreja amb la sorra màgica, en què algun vulgar incident esdevé novel·lesc”.

Altres articles sobre Proust:

Combray, una pàgina

Josep Pla llegeix Marcel Proust

Xènius sobre Proust (o els genis també s’equivoquen)

Proust i les noies en flor

[A l’ombra de les noies en flor, I – Marcel Proust (A la recerca del temps perdut). Traducció de Josep Maria Pinto. Viena Edicions]

Quan algú no és un geni i vol parlar o escriure sobre Proust té, a grans trets, dues opcions: la primera és caure en els llocs comuns més espantosos, la segona és ser cursi fins a fregar el ridícul.  De fet, només ens cal citar el títol d’aquest volum de la Recerca per posar-nos a to: «a l’ombra de les noies en flor». No sabríem definir què és, exactament, «una noia en flor». Però, ens cal? La imatge d’«una noia en flor» val per si sola. Com voldríem veure’ns, posats a cursilejar, sinó «a l’ombra de les noies en flor»? Aquest títol és tota una declaració d’intencions per explicar que si hi ha algú a qui li justificarem tot en favor de la creació d’imatges, aquest és Marcel Proust. Quan es tracta de l’art de la paraula, «el geni consisteix en el poder reflector, i no en la qualitat intrínseca de l’espectacle reflectit.» Però és clar que Proust no ha vingut només a regalar-nos imatges poètiques sinó a fer-nos una radiografia moral a través d’elles.

En aquest volum de la Recerca, el francès ens jutja de mà d’un jove bon-vivant parisenc i el seu pas de l’adolescència a l’edat adulta. En un magnífic desplegament de l’univers proustià, que és simplement un espectacle, se’ns narra l’educació sentimental d’aquest petit artista que passa de jugar vora les flors dels Champs Elysées a ensumar les flors del saló de casa la senyora Swann. De la pompositat de l’òpera a l’artificialitat dels salons, el nostre heroi ens parla, ell que té aires de poeta, de la naturalesa de l’art, del tedi d’omplir les hores i de la dificultat de fer coincidir el desig amb la felicitat.

Sobretot ens parla de nosaltres, constantment i persistent, mitjançant tots els seus personatges. I com que Proust ens coneix, i de quina manera, ens explica la tendresa dels primers amors i com aquesta tendresa se substitueix per sentiments menys nobles quan aquests amors ja no són primerencs. Ho fa, gens lliure de perversió, a través de les dues dones que omplen la novel·la i són, curiosament, mare i filla. La Gilbertte, amor d’adolescència del nostre protagonista, és una floreta de cabellera panotxa i pell daurada. L’Odette, la senyora Swann, de gràcia botticel·liana, és mestressa d’un magnetisme fora límits que acaba per dominar totes les hores del nostre protagonista, que prefereix les bates xineses de l’Odette als rínxols de la Gilbertte, mentre s’endinsa poc a poc a casa de les dues dones com qui entra al paradís.

Però el que importa a la Recerca Proust ho explica, novament, només amb un títol (i aquí el tòpic): el temps perdut. Aquest món idíl·lic només serveix de magnífic escenari per dir-nos que el temps no s’atura ni al més preciós dels paradisos. «Teòricament sabem que la terra gira, però de fet no ens n’adonem, el terra per on caminem sembla que no es mogui i vivim tranquils. Així succeeix amb el Temps en la vida.» Què no ens dirà Proust si és capaç de tant en una frase. Davant de la Recerca, aquesta radiografia moral, el millor que podem fer és callar i gaudir-ne, sobretot si es tracta de la traducció meravellosa i extraordinària de Josep Maria Pinto. Jo ja faig tard i he pecat amb tòpics i cursileries. Ho he fet només per compartir l’alegria d’anar rebent els volums d’una Recerca que ens diu que ja ens podem anar omplint de flors, que el temps no s’atura.