Ginebra i poesia: Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma

[Les dones i els dies – Gabriel Ferrater / Las personas del verbo – Jaime Gil de Biedma]

De vegades hi ha coincidències tan perfectes en l’espai i el temps que ens obliguen a creure en alguna cosa més que en la casualitat. Devia ser un gran consol pel posat aristocràtic del poeta Gil de Biedma trobar algú per les tertúlies intel·lectualoides barcelonines que preferís, com ell, la ginebra enlloc de la cervesa. Gabriel Ferrater, aquest amant de la ginebra,  feia temps que escrivia crítica d’art a la revista Laye quan a Gil de Biedma li proposen de començar a col·laborar-hi. Sembla que tots dos ja s’havien trobat alguna nit de molt alcohol perquè compartien molts amics, i a Ferrater, que era 7 anys més gran, li devia fer gràcia aquell jove elegantíssim que segons Barral “era locuaz y agresivo, cáustico. Ante un auditorio de más de tres interlocutores se sentía irreprimiblemente impedido a avasallar con su inteligencia”. Diuen que l’amistat va néixer de la seva passió compartida: la literatura anglesa; però no és gens estrany que dues ments ràpides i brillants s’unissin així, entre tertúlies i la redacció de la Laye, en una relació tan intensa que els sobrepassava i que va acabar desembocant en una poètica compartida.

Fins a tal punt connecten als seus poemes que Ferrater confessarà això molts anys després: “…Ara t’hauria d’explicar la complicitat, la confabulació que vam fer en Jaime Gil de Biedma i jo, i en la qual vam tenir una sort fantàstica, perquè l’un escrivia en català i l’altre en castellà, ja que, si no, ens hauríem copiat mútuament, i així ens sortí diferent”.

Però els més brillants de la mal anomenada escuela de Barcelona no s’assemblaven només en qüestió de versos. Compartien una intel·ligència fora de sèrie, força mala llet quan calia i una gràcia de paraula que afavoria les converses fins la matinada (“and talked ourselves to drunkenness for hours without end”, que diu Jaime Gil al poema que dedica a Ferrater). Anglòfils confessos, T.S.Eliot fou sempre el seu mestre a l’hora d’apropar-se a la realitat. A les semblances s’hi afegien l’interès per Auden, el fervor per Baudelaire i l’admiració per Catul. Tots dos adoraven la literatura medieval, odiaven el surrealisme i es defensaven amb la mateixa arma; la ironia, que els evitava fer el ridícul quan es posaven massa sentimentals. Naturalment, amb aquestes coincidències no podien fer altra cosa que escriure el mateix en llengües diferents.

Continua Ferrater en la mateixa confessió: “¿Quin sentit té, com diu algun poeta, “amb sang voldria fer una cançó de marbre?” Cap. I aquesta complicitat nostra era contra tothom, no sols contra els poetes irrealistes (…) Et donaré un altre exemple del boig d’Emilio Prados, que escriu de la felicitat de l’estiu de l’any 36, abans de l’alçament militar, i diu “Cuando las mariposas fecundaban los cuerpos desnudos de las muchachas a la orilla de los ríos”. El comentari d’en Jaime Gil és: si eso ocurría, el Ejército tuvo razón de echarse a la calle”.

Dues obres poètiques, la mateixa concepció: escriure l’experiència sense contaminar-se pel sentiment: “El que volíem en Jaime i jo no eren mandangues de poesia social, sinó que la poesia fos tan interessant com, posem, una novel·la: expressar situacions humanes, partint de la base que a les persones l’únic que ens interessa són els homes i les dones, amb la mateixa complexitat amb què tu pots fer-ho en una novel·la. I em penso que ho hem aconseguit, vet aquí”. Gil de Biedma diu al prefaci de Compañeros de viaje: “al fin y al cabo, un libro de poemas no viene a ser otra cosa que la historia del hombre que es autor, pero elevada a nivel de significados en los que la vida de uno es ya la vida de todos los hombres, o por lo menos – atendidas las inevitables limitaciones objectivas dde cada experiencia individual – de unos cuantos de ellos”; i Ferrater li respon a la nota que tanca Da Nuces Pueris: “entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari que sóc jo”.

El que guia els seus versos és el temps i l’amor: l’angoixa que els causa l’inevitable pas dels anys que se’ls emporta la joventut i la incapacitat de convivència entre un amor reposat i un desig que ni té límits ni s’apaga mai. Ferrater no pogué enfrontar-se a una maduresa inevitable i se suïcidà a pocs dies de fer cinquanta anys. Jaime Gil deixà d’escriure vora els 40. Dues vides, una relació de joventut eterna i impagables versos de llegat, tan paral·lels que de vegades freguen el diàleg. Quan li comenten a Ferrater: “Jaime Gil de Biedma me decía que el único tema de su poesía es el paso del tiempo y él”; contesta: “Eso me divierte, porque si me hubiera pedido una formulación de mi poesía, le hubiera dicho que mi único tema es el paso difícil del tiempo y las mujeres que han pasado por mí”.

Llegint-los pren sentit l’últim vers del poema que dedica Jaime Gil a en Gabriel (curiosament, en anglès): “Your poems and my poems, our old own private joke!”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s