Exposar-se i altres atreviments

[Diario de 1926 – Robert Walser. La Uña Rota. Traducció de Juan de Sola]

Hi ha una mena d’homes, de llinatge peculiar i vida poc extraordinària, que sense saber ben bé per què cada dia necessiten asseure’s i anotar alguna cosa. Aquests personatges, que diferencien la vanitat de l’egocentrisme i prefereixen la rutina a la improvisació, prendran les seves notes de qualsevol manera i faran veure que allò que han escrit no compta per a res. Ho deixaran estar, i potser al cap d’unes hores, sense haver pogut deixar de pensar-hi, tornaran per endreçar-ho o intentar que aquelles notes perdin la categoria d’esborrany. Si s’atreveixen, posaran una data al capdamunt del text.

No és que aquest home – girem bruscament cap al singular – escrigui gran cosa, és conscient que mai farà cap obra per a la posteritat de la literatura universal. Les seves notes són pensaments, més intuïtius que raonats, sobre el que ha vist, el que ha llegit o el que recorda, un relat que té forma d’espiral o de passejada que no va massa enlloc. Però acostuma a passar que per escriure sobre res cal escriure molt bé. Els seus textos no ens diran res de nou, al que està ben fet no li cal la novetat. L’home que escriu notes – bolígraf a la solapa de l’americana – només sap tractar un tema: ell mateix. Fins i tot quan ens parla del seu voltant és només una manera de mirar-se i remirar-se per la necessitat de donar-se forma sobre paper, construir-se a si mateix en unes meditacions sobre el no res.

Si obrim aquestes llibretes, o en el pitjor dels casos fulls dispersos, hi veurem anotats els dubtes que generen els errors i els records, tots ben barrejats. També els gargots escrits abans d’anar al llit un cop acabada una nit memorable. Són escrits que revisen un passat que no accepta esmena, però aquest home intenta no posar-se mai massa nostàlgic, que per això és un antiromàntic i un estendard del bon humor. Aquests papers ens diran veritat i ens diran mentida i negaran i afirmaran un mateix fet perquè són notes insegures, la seva manera de donar sentit a l’anar i venir pels dies.  

Posat a escriure línies insignificants sobre un individu que mai acabarà de comprendre del tot, també podria deixar de fer-ho. De vegades s’ho planteja: “De debò m’interessa seguir endavant amb aquesta tasca? (…) No puc deixar de respondre aquesta pregunta amb un ‘sí’ enèrgic i decidit. Perquè el que he començat ha de seguir sent prosseguit; per a mi això és com un evangeli, per a mi això és com un manament (…) De manera que ja no hi ha marxa enrere, per mi no existeix res més que un endavant imperiós, que declara la seva obediència cega a l’ordre del dia”.

Aquest home ha triat viure sol abans que haver d’aguantar alguna cosa més que les pròpies manies, tot i que de vegades trobi a faltar “abandonar-se a la melancolia abraçat, per exemple, a una dona dotada de paciència”. Però tan sols cal que passi massa estona envoltat de gent o que noti que el compromís se li escapa de les mans per reafirmar la felicitat en la solitud; “tinc la impressió de ser algú que, davant del deure, sempre ha fugit”. Aquest home és i se sent, en certa manera, un desplaçat. Viu al marge sense estridències, sense soroll, sense favors a deure ni deutes a pagar.  

És una llàstima que massa sovint aquestes notes, conscients del seu dubtós valor, acostumin a omplir papers que omplen prestatges que no mira ningú. Qui té prou valor les anomena dietari. “Un relat escrit o exposat en primera persona exigeix una dosi de coratge, que no deixa de ser en rigor un fenomen de naturalesa moral”. Rere els fulls d’un calendari (quina gran metàfora) Robert Walser (Biel 1878 – Herisau/Aargau 1956), un d’aquests homes – potser el més noble d’aquest llinatge – va escriure amb llapis, seguint el seu propòsit d’allunyar tota grandesa, les 86 pàgines que trobem a les llibreries des de la passada primavera sota el nom “Diario de 1926”.

Xènius sobre Proust (o els genis també s’equivoquen)

Que l’enèrgic Xènius no sentís gaire simpatia per un senyor que escrivia ajagut al llit ens ho podem imaginar. El Ritme i la Civilitat dictatorial d’Eugeni d’Ors no devien comprendre gaire el model de vida contemplatiu de Marcel Proust, un home capaç de dedicar seixanta pàgines a explicar-nos com donar voltes al llit sense poder dormir. El Glosador es va exasperar davant tanta inacció i va arribar a descriure la ‘Recherche’ com a “prosa desleída”. Al seu autor s’hi va referir, amb la delicadesa que caracteritza al noucentista, com a “neurasténico perdido”.

Altres mostres de ‘finezza’, en la línia de l’esperit diplomàtic d’Eugeni d’Ors, les trobem a les pàgines de ‘El dia Gráfico’. El primer contacte d’Ors amb la “prosa desleída” té lloc l’any 1921, quan Proust encara era viu i la ‘Recherche’ inacabada. Xènius explica als seus lectors que ell habitualment no ha de deixar cap senyal per reprendre la lectura d’un llibre perquè troba sense dificultat dins l’obra el moment on la va deixar. Això passa, alliçona el Glosador, perquè els llibre tenen una columna vertebral. Però en el cas de Proust ha de deixar forçosament una senyal per reprendre la lectura. I això és gravíssim, afirma, perquè “tenir vèrtebres és un deure suprem”. Invertebrat és doncs el primer adjectiu que Xènius fa servir per descriure l’obra de Proust.

Quatre anys més tard, en una glosa titulada “Las obras y los días” i veient la revolada que ha agafat la Recherche un cop ja és acabada, Xènius rebaixa el to: “yo también sospechaba, bajo el desorden aparente, un orden real”. El Glosador rectifica argumentant que no podem jutjar una obra fins que no l’hem vist complerta i, fent un gir egocèntric que no sorpèn gaire, afirma: “Podemos juzgar a Dafnis y Cloe, a la Vida Nueva y a la Ben Plantada. También al Mahabharata y a Dostoievski…(…) Aquí también (es refereix al seu Glosari), como en el ‘epos’ de Proust – y más todavía que en el ‘epos’ de Proust – el conjunto es vasto. Aquí también una parte considerable permanece en la oscuridad, o en la semi-oscuridad, que fatalmente envuelve, a vuelta de unos años, a lo publicado en los periódicos. (…) De lo contenido entre sus brazos no hay mapa delineado aún ni ha habido, por parte de terceros, suficiente exploración topogràfica. ¿Qué hacer entonces? (…) esperar lo que Benjamin Crémieux promete al juicio futuro sobre Proust, la ‘evidencia’ que se alcanzará, cuando con la ‘publicación íntegra de la obra’, se puede apreciar ‘la armonía de las partes’ y su ‘mútua correspondencia’.” És a dir que per les grans obres, com la ‘Recherche’ o el ‘Glosario’, cal esperar que siguin completes per poder-les jutjar adequadament.

A Gaziel, defensor de Proust i descobridor de l’obra per als lectors catalans, no se li escapa la pirueta orsiana i replica: “Eugenio d’Ors confiesa que, después de haberlo sospechado, ahora se va convenciendo de que tras el aparente desorden de la obra de Proust, hay escondido un orden racional, exterior y arbitrario, es decir, una estructura, una composición. Para llegar a este convencimiento, Eugenio d’Ors ha tenido la necesidad de barajar una obra suya, la Ben Plantada, con Dafnis y Cloe, con la Vida Nueva, con Mahabharata y con Dostoievski, y comparar su Glorsario con la Recherche de Marcel Proust. Pero el cómo es lo de menos: lo interesante es que d’Ors, una de nuestras inteligencias literarias más afinadas, uno de los mejores conocedores de la cultura francesa, y por lo tanto uno de los poquísimos en España capaces de apreciar directamente a ese escritor, se vayan rindiendo a su grandeza”.

Però no només d’Ors no va rectificar mai sinó que l’última frase que dedicarà al francès, recollida al Nuevo Glosario, no deixa gaire marge per pensar que havia gaudit llegint la Recherche: “¡Piedad para el lamentable Marcel Proust, ese que buscaba el tiempo perdido, como la persona distraída que busca y no encuentra los lentes cabalgados en su propia nariz!… (…) Demos, inversamente, el debido honor al cronómetro, que nos apoya cíclicamente en la cuenta lúcida de las horas; al Calendario, victorioso fluir con armas del ritmo. Y el honor máximo al mismo Ritmo, en toda su generalidad; desde aquél, delicioso, con que se miden los pasos de una danza, hasta aquel otro, trágico, en que se reproducen las virulencias de una peste.”

Xènius, abduït en la seva obsessió per l’acció, no va saber apreciar la grandesa proustiana. El Calendari contra el temps perdut. Només ens queda un consol. Veure com els genis, de vegades, també s’equivoquen.

El profeta que mirava enrere

[Infància a Berlín cap al 1900 – Walter Benjamin. Editorial Lleonard Muntaner. Traducció d’Anna Soler Horta]

Peter Szondi, el primer catedràtic de teoria literària a Alemanya, va pronunciar el seu discurs d’obtenció de càtedra a la universitat lliure de Berlín l’any 1961. Tenia 31 anys i segurament era el més jove de la sala. El discurs es titulava “Esperança en el passat” i parlava de Walter Benjamin, un autor que per aquelles dates només havien estudiat Adorno i Hans Heinz Holz. Els convidats a l’acte esperaven que el jove aspirant a catedràtic, ja que s’havia atrevit a parlar d’un filòsof gairebé desconegut, triés un text teòric entre l’extensa producció benjaminiana. Es veu que la sorpresa fou majúscula quan Szondi va exposar que havia triat per la seva tesi un text literari: els records d’infància.

Per exposar la tesi Szondi fa un muntatge de situacions: situa els records d’infància de Benjamin en el context de la recepció de l’obra de Marcel Proust a Alemanya. Un muntatge que era força pertinent si tenim compte que Walter Benjamin era traductor de Proust i havia estudiat a fons l’obra del francès. De fet, Szondi fa notar que els dos autors fan un gest semblant: miren enrere per trobar l’experiència del temps. Tots dos fan l’intent impossible per recuperar el passat, la seva infància. Szondi pregunta a Benjamin i Proust: ¿què vol dir mirar enrere? I ho fa per demostrar que el francès i l’alemany són antagònics en la seva concepció del temps. Proust busca al passat per trobar un moment que per analogia coincideixi amb el present i així trobar l’atemporalitat (a grandíssims trets: menjo una magdalena, torno a ser el nen a Combray – passat i present conviuen).

Però què busca Benjamin en el passat? El futur. Quan Benjamin mira cap a la infància ho fa per buscar i trobar els trets característics d’allò que ha de venir. “Allò que em passava a mi quan era un nen té relació amb allò que li passa a l’adult que sóc ara”, sembla dir-nos. “I és important notar-ho, perquè l’única manera d’intuir què passarà al futur és mirant al passat”. Aquest gest benjaminià, amb tota la seva càrrega ètica, pretén que la història tingui relació amb nosaltres i no sigui una simple successió de fets. El passat no està tancat, sinó que està obert vers el futur. I tornar al passat és descobrir aquella idea o esperança que s’ha perdut, aquella idea o esperança que el futur ha decebut. La història decep, frustra i traeix; per tant la història és un intent per descobrir aquelles coses que no s’han realitzat. Els records d’infància de Walter Benjamin miren de trencar la desorientació en la nostra concepció quotidiana del temps, on fem veure que el present és simplement ara.

A banda de ser un dels exercicis literaris més bonics de Benjamin, recórrer la seva ciutat d’infantesa amb a la mirada lúcida de l’adult és una gran manera d’introduir-se en l’inacabable món del filòsof. Fins que no ha passat un cert temps no podem ser conscients del que ha passat. Per això en aquesta obra pren tant de sentit la frase de Schlegel: “l’historiador és un profeta que mira cap enrere”. Per comprendre com hem arribat fins aquí ens cal recuperar la imatge del nostre passat. I això és precisament el que fa Benjamin als seus records d’infància, mostrant-nos de quina manera l’infant és en l’adult i l’adult en l’infant.