Walser, al marge

[Jakob von Gunten – Robert Walser. Quaderns Crema. Traducció de Teresa Vinardell]

En un temps on sembla que mantenir-se al marge no és una opció, la veu sense causa de Robert Walser (Biel 1878 – Herisau/Aargau 1956) ressona com la d’un personatge estrany. No actuar, no implicar-se i adoptar una actitud d’indiferència davant la vida són els trets que caracteritzen el suís i la seva preciosa estètica de la insignificança. El caràcter que neix d’aquests propòsits és indubtablement el d’un home difícil de suportar. Egoista, incapaç de comprometre’s ni de lluitar per ni contra res, Walser no acabà mai de tenir una vida del tot normal i els últims 23 anys de la seva vida els passà tancat per voluntat pròpia en un manicomi. Segurament, però, sense aquesta vida inconstant i desencisada no hagués escrit bona part de la seva obra (la qual, per cert, fou escrita en llapis; un estri més incert, més provisional i sens dubte menys compromès que la ploma).

A la novel·la/dietari que ens ocupa, l’autor utilitza per explicar-se la veu d’en Jakob von Gunten, un noi que ingressa en un internat on els professors no ensenyen res i els alumnes tan sols aprenen a ser uns subjectes insignificants i petits, uns no ningú amb l’objectiu de no fer res de bo a la vida. Sovint adoptar una veu infantil per exposar-se és un recurs més naïf que les idees del propi nen que es vol imitar. Però no passa el mateix quan qui es fa passar per infant és Walser, que aprofita per dir les veritats més gruixudes des d’una ment aparentment innocent. A banda d’un senyor insuportable, Walser també era políticament incorrecte i no té manies per denunciar la incomoditat que li produeix la lletjor dels pobres o per exclamar una de les frases masclistes més enginyoses que he sentit mai: “no hi ha res de més virtuós sota el sol que les flaqueses femenines”. La punyent prosa disfressada de despreocupació infantil també li serveix per reivindicar l’escriptura com alguna cosa contrària a l’acte d’escriure tancat en un despatx pontificant sobre els assumptes més seriosos, com feien la majoria dels seus coetanis alemanyots. “Per escriure no cal veure res extraordinari. Ja és molt el que es veu”.

Per això aquest dietari és també flâneurisme, perquè no hi ha millor indret per a un no ningú que el passeig entre la multitud d’una ciutat. Un passeig que és menys agre que el dels cèlebres flâneurs francesos perquè hi trobem la felicitat de passar desapercebut: “m’agrada que al meu voltant passin moltes coses i no preocupar-me de com passen”. La massa, els cotxes, els gossets, el tramvia elèctric, els pits comprimits en cotilles, autobusos, cigars… “tothom buscant alguna cosa. I pel que sembla, sense trobar mai res de bonic o d’adequat”. A “Jakob von Gunten” també hi ha somnieg, perquè “les coses més properes estan fetes per a l’enteniment, les remotes, en canvi, per al somni”. De fet, cada vegada que a en Jakob li passa quelcom massa difícil d’explicar, ho exposa mitjançant un somni que no ens explica res.

Aquesta mirada desinteressada fa de Walser un insensible, un incapaç que es refugia en aquest vici que és l’escriptura, i dins d’ella en la tradició d’allò mínim, minúscul i fragmentari. Un individu singular que ens subtilment ens suggereix que mantenir-se al marge de vegades serveix per veure-hi més clar. Una de les cites més boniques del llibre és quan Jakob confessa: “No fer res i malgrat tot mantenir-se ferm demana energia, mentre que qui és actiu ho té fàcil (…) Em limito a deixar que les coses vinguin. Sí, que vinguin”. I així li van anar venint a Walser fins el dia de Nadal de 1956, quan dos nens trobaren el seu cos a la neu, on havia caigut sense vida mentre passejava pels volts del manicomi d’Herisau.

Explicar d’on véns

[L’horitzó primer – Joan Todó. L’Avenç]

Hi ha orígens que pesen tant que han de sortir per alguna banda. Joan Todó va néixer a la Sénia, és a dir que no tan sols és ebrenc sinó fill d’un poble que “és com si mirés cap a una altra banda”. Potser per això a ‘l’horitzó primer’ tot agafa un aire de frontera que no acaba de marxar mai. Todó explica el seu poble per explicar-se a ell mateix mentre ens parla de la memòria, de la dificultat de prendre distància per a mirar-nos, de la identitat, de la gestió dels records i també, és clar, de la història de la Sénia. Ja ho deia algú que no som fins que no hem explicat d’on venim.

La tornada a casa és el punt de partida d’aquest viatge identitari de Barcelona a l’Ebre (en transport públic!), fet que fa que el viatge adquireixi un to èpic des de l’inici. El relat comença quan Todó prepara el discurs que li han demanat com a pregoner de la festa major de la Sénia, i quan escriu se n’adona que “tancar [el poble] en una imatge perfecta, fixar-lo en un discurs” no només implica descriure el que veu sinó descriure’s a ell mateix des d’aquesta sensació de foranitat permanent. Però amb un pregó no n’hi ha prou per explicar el lloc on has viscut els primers divuit anys de la teva vida i en Todó juga amb allò que veu barrejant-ho amb records propers i llunyans: de l’ambient de festa major (i la calma posterior) als minuts previs d’una classe de solfeig; dels retrats dels veïns (“és bonica la vida, xè, però no mos n’adonem, no mos n’adonem!”) als malnoms que fan servir per anomenar cada racó del poble, “un poble on tot és poc conegut i s’oblida, els noms de les coses són incerts, variables”.

Però aquesta mirada no es limita a dir el que veu. A ‘l’horitzó primer’ també apareix el Todó que juga amb la memòria involuntària, allò que va inventar un senyor que no tenia la barba d’en Todó però sí un bigoti molt ben retallat: “¿Què és, ser d’un lloc? Cada dia, cada mes, cada any que passes lluny d’ell et modifica, te n’allunya. I alhora aquell lloc t’ha dibuixat, d’una manera que la gent de fora percep millor que tu mateix; si tu ets la teua memòria, i la memòria és el relat que et justifica, milers de detalls invisibles procedeixen del lloc on vas nàixer. Com un malnom que et persegueix”.

I aquesta novel·la també ens deixa clara la pugna interna entre el Todó que escriu i el Todó que viu (tot i que a aquest últim li deien: “este xic només val per pensar”).  Des de la primera pàgina l’autor es baralla amb el concepte d’escriptura, amb la ficció i la realitat. I és que deu ser difícil conviure amb una presència fantasmal que escriu al marge de la teva voluntat. Un escrivent-fantasma que s’exposa per si sol: “Només tinc la ficció (i tu només em tens a mi) per recuperar-ho. I ni tu ni jo sabem què es perd pel camí (…) La ficció sempre és més simple que la realitat, el mirall que passeja al llarg del camí tot ho torna pla, deforme, grotesc”. Però tan si agafa el mirall com si el deixa a casa, fa l’efecte que després d’aquest horitzó primer en Todó ja pot anar cap a on vulgui, sobretot ara que ens ha explicat d’on ve. De fet, si no quedés d’una cursileria infinita, aquest article hauria pogut titular-se ‘de la Sénia al món’.

Combray, una pàgina

[Combray. Marcel Proust. El Cercle de Viena. Traducció de Josep Maria Pinto.]

Celebrant la segona edició…

Cada vegada que la gent diu que els màsters no serveixen per a res,  penso en la meva classe de sis hores setmanals amb l’Antoni Martí Monterde ‘revisions en Teoria de la Literatura’ tractant la Recherche. En una aula del claustre de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, Martí intenta explicar què som després de Marcel Proust, ‘algú que s’ha sostret de la mort perquè ha aconseguit aïllar un fragment de temps en estat pur’. Aquest és el relat que fa Martí d’una sola pàgina (la primera de totes) de la Recerca del temps perdut.

 

Combray és el pacte de lectura més difícil d’establir en la història de la literatura. Després de les primeres pàgines de Combray ja ho podem acceptar tot. Proust ens ha canviat la mirada, ens ha fet entrar en un altre règim narratiu.

‘Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tant de pressa que no tenia temps de dir-me: “m’estic adormint”. Així comença Combray, així comença la Recherche. Comença en un moment del dia on tot comença a suspendre’s, tot comença a acabar; quan anem a dormir. Aquest ‘m’estic adormint’; que no és casual perquè no podem pas dir ‘estic dormint’, pel simple fet que quan estem dormint no diem res de res; de la mateixa manera que podem dir ‘m’estic morint’, però no podem dir ‘he mort’. Aquest moment, ‘m’estic adormint’, afirma i nega la capacitat de pronunciar-se. És un moment de frontera. La Recherche comença en aquest interval on afirmem i neguem la capacitat de pronunciar-nos (o d’escriure’ns, o de llegir-nos).

Però seguim: ‘I, mitja hora més tard, em desvetllava la pensada que ja era l’hora de buscar el son; volia desar el llibre que creia tenir entre les mans i bufar el llum; mentre dormia no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquestes reflexions havien agafat un tomb una mica particular; em semblava que jo mateix era allò de què parlava l’obra’. Aquest llibre que Marcel vol desar és molt més que un objecte quotidià. Per suposat Marcel no ens diu de quin llibre es tracta perquè no és cap llibre concret, és el llibre com a idea. Cada vegada que agafem un llibre entre la vigília i el son ens situem al mateix punt que Marcel: tots pensem que el llibre està parlant de nosaltres mateixos –em semblava que jo mateix era allò de què parlava l’obra-. Aquí, a la primera pàgina de la Recherche, Marcel converteix al lector proustià en un lector de si mateix, que és l’objectiu últim de la Recherche. Per això Proust ens dirà, milers de pàgines més tard: ‘en realitat, cada lector és, quan llegeix, el propi lector de si mateix’. Una aparent banalitat, que en realitat és una associació total entre nosaltres i l’acte creatiu: un individu que llegeix posa en relació l’exterior (el que llegeix) i l’interior (el que viu) i relaciona els dos àmbits.

I és aquí, a l’habitació de Combray, en aquesta claror interior (el fet d’estar llegint i veure’s) i la foscor exterior (el llum ja està apagat) quan Marcel qüestiona (ja a la primera pàgina!): em demanava quina hora podria ser; sentia el xiulet més o menys allunyat dels trens que, com el cant d’un ocell en un bosc, tot assenyalant les distàncies, em descrivia l’extensió de la campanya deserta en la qual el viatger s’apressa cap a la següent estació, i el camí que segueix en el seu record…’ Ja a la primera pàgina Marcel pregunta quant de temps ha passat – em demanava quina hora podria ser-. I la manera de pensar en el temps és calculant distàncies a l’espai (el tren que marxa). El temps i la distància, alhora, com el tren, s’estan allunyant de nosaltres mateixos, de la veu narrativa. I Marcel esdevé conscient, ja a la primera pàgina de Combray, que està sol llegint un llibre que parla de nosaltres. Que narrar és aprendre a explicar la solitud.

I tan sols una pàgina remet a l’infinit.

La senyora Dalloway, desinteressadament

[La senyora Dalloway. Virginia Woolf. La Magrana. Traducció de Dolors Udina]

Deia fa no gaire un gran escriptor que tots llegim en benefici propi. Llegim modificant relats a favor dels nostres interessos. Llegim buscant-nos. Però Virginia Woolf a ‘la senyora Dalloway’ ens vol ensenyar precisament el contrari: el desinterès és la millor actitud davant la lectura i el major plaer del lector. Si t’han de llegir desinteressadament per força a l’obra hi ha d’haver alguna cosa que transcendeixi i faci, com deia l’autora, ‘que ningú llegeixi per arribar al final’. Per a una esteta com Virginia Woolf, el què transcendeix és la bellesa, tret fonamental de ‘la senyora Dalloway’.

Si aquesta novel·la va revolucionar la narrativa anglesa és per la manera com tracta la realitat, passada per un filtre que la transforma en bella (sigui bonic o terrible el que ens estigui explicant).  Woolf pot, a través d’una transformació poètica, oferir-nos una realitat que sabem que és completament falsa però prenem com a veritat. Perquè la realitat per ella és una sensació que canvia amb els nostres estats d’ànim: la realitat és ‘això, aquí, ara’, i es mou i parpelleja amb cada nova percepció. ‘La senyora Dalloway’ és un viatge (sense final) on se’ns passeja per la ment de molts personatges que ens fan entendre que cap persona no és completa sense totes les altres, que el moment està format tan pel passat com pel present i que cal estimar la vida sense buscar-hi res a canvi perquè, que no ho veieu?, és meravellosa.

‘La senyora Dalloway’ és el relat d’un dia en la vida de la Clarissa, des que surt a comprar flors fins que els convidats marxen de la festa que organitza a casa seva aquella mateixa nit. Tot se’ns explica des de la perspectiva íntima d’algun dels personatges, en una imitació precisa dels mecanismes de la nostra ment quan pensem. ‘La senyora Dalloway’ és en el seu conjunt una sèrie de moments privilegiats: el marit de la Clarissa creuant la ciutat amb la imatge de l’esposa al cap, la filla Elizabeth sentint-se lliure als seus divuit anys mentre viatja amb òmnibus, en Peter recordant les dones de la seva vida assegut en un banc d’un parc londinenc o en Septimus explicant que ser infeliç és un somni estúpid… “Que bojos que som. Només Déu sap per quina raó l’arribem a estimar tant, la veiem com la veiem, inventant-la, construint-la al nostra voltant, destruint-la i creant-la de nou a cada moment: estimem la vida”.

L’única manera que tenia Woolf de reconciliar-se amb el món (diu Bloom) era a través de l’estètica, per això a les seves novel·les la bellesa ho justifica tot. I per això cal molt de desinterès per comprendre l’esteticisme de Woolf, que preferia la poesia del viatge al seu final. ‘La senyora Dalloway’ s’ha de llegir sense buscar-nos, amb poca energia i molta contemplació, esperant la sensació i no el raonament, limitant-nos a admirar sense fer massa preguntes. Ja ens ho recordava la mateixa Clarissa Dalloway: ‘la intel·ligència és una estupidesa’.