Josep Pla llegeix Marcel Proust

Seguint amb les classes del professor Antoni Martí Monterde sobre la Recherche, la sorpresa dels lectors francesos davant l’obra de Proust ens va dur a parlar de la recepció catalana de la Recerca. Segons el professor Martí, Proust a casa nostra no pot esmentar-se sense parlar de Josep Pla. De fet, per Martí l’escriptura de Pla no és possible sense la lectura de Proust, perquè aquest li donà a l’empordanès una determinada idea de literatura. No per allò que va escriure, sinó per la manera com ho va fer: a l’obra de Pla hi ha una poètica de la realitat que beu de Marcel Proust.

Que Pla és un dels primers catalans en adonar-se’n de la importància de l’obra proustiana ens ho mostren dos articles, un que data de l’any 20 (a l’aparició dels primers volums de la Recerca) i un altre de l’any 28, quan es dóna acabada (si és que podem referir-nos-hi així). El que dirà posteriorment al Quadern Gris (entre les notes ja preses i els retocs pertinents dècades després) ens acaba d’oferir una idea del que significà el gegant francès per a Josep Pla.

Quan un Proust desconegut rep el premi Goncourt l’any 1919, Pla feia de corresponsal a París. Barcelona li havia donat la configuració urbana necessària per fer de periodista, però la seva arribada a París el deixa provincianament desconcertat. És Quim Borralleras qui el recull a Quai d’Orsay i l’introdueix a la ciutat francesa, i serà el mateix que l’animarà a llegir Marcel Proust (a banda de la motivació que suposaven les paraules de Charles Maurras a l’Action Française).

Un any més tard, Pla publica un article titulat “1920 literari: l’any de Marcel Proust”. De la manera com escriu en aquest article dóna per sobreentès que els catalans coneixen prou les lletres de l’altra banda dels Pirineus i que viuen en un camp intel·lectual prou cultivat com per familiaritzar-se amb allò que aporta Proust, fent evident l’agermanament de les literatures catalana i francesa (Martí ens diu que exceptuant Baroja i Azorin, no hi ha res d’espanyol en la literatura de Pla).

Sense el pes d’una tradició avesada a la novel·la realista (a Catalunya no hi havia una tradició novel·lística potent ni els cicles complexíssims que tenien els francesos), Pla intueix que Proust està canviant alguna cosa, i al seu article el qualifica d’“autor sense precedents, d’una riquesa de visió i d’expressió inhabitual, d’una exactitud literalment aclaparadora, d’una força de captació de la riquesa de la naturalesa humana aguditzada per un cultiu de l’esperit i una lucidesa d’intuïció popular literalment extraordinària”.

L’autor de la Recherche serveix a Pla per a recordar-se a si mateix que ja no som al segle de la novel·la, o si més no que aquest segle està a punt de canviar definitivament; Proust ha enterrat la novel·la realista: “Marcel Proust no és pas un realista de la realitat crua i directa i de vegades poetitzada. És un realista dels records de la realitat – el temps retrobat – cosa sensiblement diferent i sovint més complicada. La realitat dels records se li dóna amb un realisme molt més ric que el realisme directe i immediat. En la base de l’obra de Proust hi ha un onanisme esborronador, microfònic, persistent, deliberat, continuat infinitament petit, infinitament gran, transcendental.” Amb aquesta profusió d’adjectius, l’empordanès és dels primers a moure peça a favor del geni francès, tot i reconèixer que la seva lectura no és ni fàcil ni ràpida ni agraïda: “Cal esforç i constància per acostar-se a Proust, però d’ell apareix un món inacabable de delícies, de suggestions, de filons de realitat riquíssima i insospitada, una imago mundi fascinadora. Les persones que pretenen conèixer l’obra fins ara elaborada per aquest home i el seu pensament asseguren que serà molt vasta i d’un interès creixent”.

Passats uns anys, el 1928, per demostrar que no s’havia equivocat, tornem a trobar una referència proustiana entre els papers del periodista. En un article que du per títol “Marcel Proust vell i nou”, el què a principi de dècada eren suggestions ara són afirmacions categòriques: “S’ha fet una enorme quantitat de literatura al marge de Proust. Una cosa o altra s’ha de dir per a donar pa a la família i anar tirant (…) D’aquí 20 vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu aparegut després de Tolstoi. A França, per trobar un novel·lista semblant, s’ha de saltar fins a Stendhal. Entre aquests dos noms, Flaubert queda com un estilista i Balzac com un creador d’autòmats a l’aigua de roses”.

Amb la Recherche acabada, les apreciacions se centren en el gir narratiu que ha produït. A Pla l’interessa Proust perquè el francès, com ell, no està interessat en la novel·la, sinó en la narració. Aquest projecte de fer ficció de la pròpia vida, un relat que havia començat a França amb Stendhal, ha trobat una nova manera de narrar que és alhora novetat i tradició: “A ningú se li ha ocorregut, però, de fer constar que l’obra de Proust s’assembla a tota la bona literatura que s’ha fet sempre, que si té alguna novetat és la seva gran tradició, i que l’ambició de l’escriptor és la mateixa que la de tots els descriptius que han existit fins ara: arribar a fer un retrat d’home vivent i posar-lo sobra un paisatge i a dins d’una atmosfera operant i real. (…) La gran novetat de Proust – l’única, potser, de la seva obra – es troba en el material humà que manipula.”.

La fascinació proustiana ve d’aquesta capacitat d’entendre i narrar aquest gest de la memòria involuntària, de crear realitats atemporals que s’activen gràcies al mecanisme del record. Proust està treballant amb una realitat tan fràgil (les interferències entre la descripció empírica i la descripció d’un somni) que quan el periodista l’ha de descriure es veu obligat utilitzar antònims: en un mateix paràgraf el qualifica de desdibuixat i de precís: “És per això que l’aspecte exterior que té l’obra d’aquest novel·lista d’ésser quelcom difús, desdibuixat i llarg, us resulta, una vegada hi heu entrat a dins; purament aparent; quedeu, de fet, encarats que sou davant l’obra, enlluernats per la precisió, el dibuix i la justesa del que teniu davant (…) Proust crea interferències de realitat imaginada o somiada i de realitat sensorial. Té una traça prodigiosa que us deixa bocabadat.”

La conclusió d’aquest mateix article defineix el què Martí volia dir quan explicava que Proust va ensenyar a Pla una ‘poètica de la realitat’: “Per culpa dels russos, hom ha cregut que per a fer una novel·la interessant era necessari posar-hi, almenys, un assassí, un desequilibrat o un anormal. Els escriptors del nord d’Europa han seguit, encara que, de totes maneres, no han tan pessimistes. Amb una institutriu, un professor estrany i un senyor més o menys tocat d’herència ens han entretingut una pila d’anys. (…) Proust ha completat el cicle humà d’aquesta gran invasió de la novel·la i ens ha demostrat que en un saló distingit de París, ple de personatges de tota respectabilitat, passen coses tan interessants i tan dignes d’ésser explicades com en una presó o en un ambient de mal mirar. Això, ens costa encara avui de creure-ho, tan forts són els precedents immediats. En tot cas, ha estat una verdadera revelació saber que una persona que té un “de” i dos o tres títols pot ser tan interessant, literàriament parlant, com un idiota, un alcohòlic o un pertorbat.”

Passades unes dècades, amb força teoria publicada sobre l’obra que ha canviat la història de la literatura, es refereix a la Recerca en aquests termes a les últimes pàgines del Quadern Gris, on cal notar la importància de la idea que extreu el periodista del concepte proustià de ‘detall’, que fa que trobem en Pla una textura proustiana articulada en un lloc gens proustià; el periodisme: “L’obra de Proust és un pou sense fons. Conté coses directament viscudes i coses viscudes per una gran quantitat de gent. No hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història. És una obra feta sobre una confusió inextricable i l’autor hi projecta la llum de la seva memòria – que és en definitiva l’element classificatiu, però, dintre dels seus límits, decisiu. (…) Que Proust ha bandejat de la temàtica literària el realisme petit, baix de sostre, estricte, em sembla evident. D’un cantó és molt més realista que els escriptors d’aquesta formula, al mateix temps arriba a sublimar la realitat acostant-se molt més a la seva essència, donant-la en tota la seva essència, donant-la en tota la seva prodigiosa i enorme complexitat. L’acumulació de detalls en els escriptors realistes és de vegades tan gran que arriba a fatigar. Arriben al naturalisme, al fotografisme. En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran que en aquests escriptors. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre. Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària – l’interès diríem bàsic, primari – es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una quantitat de detalls, davant dels quals ha d’escollir. De vegades un detall suggereix en el lector tot un món. En l’obra de Proust els detalls són diferents, tenen més gruix – la qual cosa no vol dir que siguin més espessos ni més vulgars; són diferents, van més al fons, són més complets. En el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques”.