Gatsby no existeix

fitzgerald1

[El Gran Gatsby. F.Scott Fitzgerald]

Maxwell Perkins, l’editor de Fitzgerald (i de Hemingway i de Wolfe) passa per ser un dels millors editors de la història. Abans de publicar El gran Gatsby, Perkins va escriure a Fitzgerald comentant-li els defectes que trobava al protagonista de la seva novel·la. A Perkins li sembla que Gatsby és un personatge poc definit, massa misteriós. L’editor diu que entén que en això hi podia haver una intenció artística però que creu que s’està equivocant, perquè els ulls dels lector no poden fixar-se en Gatsby i això és un error. L’editor té raó: no hi ha cap descripció física del protagonista de la novel·la, tot són impressions i detalls. És curiós, sobretot perquè Gatsby és un dandi: no se’ns descriu mai un home que basa la seva existència en la imatge.

Fitzgerald contesta la carta de Perkins dient que coneix millor a Gatsby que al seu fill i que no pensa canviar-lo. Hi ha diverses cartes de l’autor a l’editor, i en totes elles es veu com Fitzgerald està absolutament convençut que ha fet una gran novel·la. En una d’aquestes cartes, l’autor diu: “no es publica gran cosa en literatura de ficció americana que no porti lleugerament el meu segell. En certa manera, vaig ser un original”.

No sé ben bé que vol dir aquesta frase. Una professora de Yale diu que vol dir que Fitzgerald està orgullós que la seva grandesa es trobi en les coses petites, que és en els petits detalls de El Gran Gatsby on a l’autor li agradaria ser llegit. Em sembla que això és veritat i que es demostra en aquest exemple:

És l’escena on se’ns presenta la Daisy (protagonista femenina, amant de Gatsby) per primera vegada. Ens apareix amb una altra noia jove. Estan estirades en un sofà enorme, vestides de blanc. Pel balcó passa vent i els seus vestits es mouen i s’inflen com si haguessin aterrat suaument al sofà després de volar per casa. El narrador les mira i ens diu que les cortines feien soroll i els quadres grinyolaven una mica a la paret. Després se sent un “boom” quan el Tom Buchanan (el marit de l’estimada d’en Gatsby) tanca les finestres i fa parar el vent i les cortines i les catifes i els vestits de les noies cauen lentament i es desinflen.

És una imatge genial. De fet és una al·legoria visual de tota la novel·la. L’argument de El gran Gatsby és precisament això: la Daisy inflant-se i aixecant-se per volar, tornant al seu passat i a la seva història d’amor amb Gatbsy. Però és només un vol curt i absurd, i de seguida tornarà a terra i deixarà de volar per l’acció del seu marit, que tanca la història d’amor tal com tanca la finestra.

Hi ha en tota l’obra una contradicció entre la indefinició dels personatges i la precisió de les imatges que es descriuen. Potser passa perquè El gran Gatsby és la història d’una il·lusió: Gatsby no està enamorat d’una noia sinó de la idea que s’ha format d’aquesta noia, de la mateixa manera que Gatsby no és res més que la imatge poc definida i misteriosa que projecta. Per això els ulls dels lectors no poden fixar-se en ell i per això Fitzgerald està convençut que no pot definir-lo, perquè el mateix Gatsby només és la imatge que cada lector projecta d’ell.

Per si algú té interès en dues hores de classe magistral sobre El gran Gatsby que expliquen decentment aquesta tesi, són aquí, gentilesa de la universitat de Yale i de Wai Chee Dimock.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s