Gabriel Ferrater no va anar a l’escola fins que tenia 10 anys, però els seus pares tenien una molt bona biblioteca que va tenir sempre a l’abast. Quan la seva família marxa a Bordeus per la guerra, Ferrater estudia part de la seva educació en francès. Allà hi va estudiar durant tres cursos, que són prou perquè la tradició francesa l’afectés d’una manera important. A Bordeus va comprendre que el model educatiu francès era absolutament diferent al català, però no només això. L’estada a França li serveix per adonar-se’n de les diferències de model cultural. A l’obra Tres prosistes, parlant de la manca de tradició dels autors catalans, Ferrater cita una anècdota molt significativa. Quan comença l’escola a França els alumnes podien triar entre dos recorreguts: una opció d’estudis científics i l’altra opció que incorporava l’estudi del grec i del llatí. Ferrater té por de no estar a l’alçada del llatí i el grec dels seus companys francesos i per això tria la modalitat de ciències. A l’institut es fa amic d’un noi de família burgesa i passa algunes tardes a casa d’aquesta família. Un dia la mare del seu amic li pregunta per què ha triat la modalitat científica a l’institut. Ferrater se n’adona que no és que la família del noi estigués especialment interessada en l’estudi de cap de les dues llengües ni tampoc que la seva empresa tingués res a veure amb la cultura clàssica:
“És a dir, que estudiar llatí i grec era per la burgesia francesa una qüestió absolutament social i essencial i, en certa manera, la mare del noi, en preguntar-me per què jo no estudiava llatí i grec, en realitat ella el que tenia inquietud per saber era si jo era capaç de menjar sense ficar-me la pala del peix a la boca, diguéssim. En principi, una persona que no estudiava grec ni llatí era una mala bèstia[1]”.
Pot semblar una anècdota superficial però va ser el contacte amb aquest model cultural i social el que va fer entendre a Ferrater (i també al seu germà) la importància de tenir una cultura sòlida “per no tornar-se imbècil”. De fet, el que criticarà Ferrater és que la manca d’una educació com aquesta a Catalunya té efectes nocius i irreversibles sobre la cultura catalana. Ell creu que la burgesia catalana no transmet cap tipus d’educació al seus fills i que per això hi ha una manca de tradició tan important que fa que no es tingui literatura important. Ho explica així:
“No transmetent-se continguts educatius de cap mena, resulta que la llibertat d’esperit de què disposa una persona, i concretament un escriptor, depèn exactament i exclusivament del grau d’intel·ligència que aquesta persona tingui. No hi ha coercions morals, no hi ha unes tradicions tan espesses que puguin produir res de semblant a la literatura burgesa francesa de començaments de segle, d’un Gide o un Proust, per exemple. Tota la literatura d’aquesta gent consisteix a regirar golfes familiars, a explotar tradicions de família. No hi ha cap correspondència entre les actituds polítiques i el paper davant la literatura que pugui tenir un escriptor. No hi ha cap correspondència. Perquè hi ha això: la manca d’educació. Perquè un dels problemes del país és que, naturalment, funcionant les coses amb aquest règim de manca d’educació, vol dir que tots som autodidactes, i vol dir que, realment, si no tenim una sort fantàstica, és molt difícil que no ens quedem atrofiats, perquè ser autodidacta demana molt de temps; demana molt de temps perquè un ho ha d’aprendre tot per un mateix[2]”.
[1] Ferrater, Gabriel. Tres prosistes. Joaquim Ruyra, Victor Català i Josep Pla. Barcelona, Empúries, 2010.
[2] Ferrater, Gabriel. Foix i el seu temps. Quaderns Crema, 1987.
marinaporras.wordpress.com 