Nenes, Sally Rooney diu que us caseu

El Tribú, 23/9/2021

[On ets, món bonic. Sally Rooney. Edicions del Periscopi. Traducció d’Octavi Gil Pujol]

És ridícul fingir que es pot escriure sobre Sally Rooney sense tenir en compte que és l’espectacle literari i mediàtic més sonat d’últimament. S’ha d’escriure sobre ella és precisament perquè ha venut tres milions d’exemplars, perquè l’han traduïda a 46 llengües i perquè s’ha convertit en una icona de la seva generació. El seu triomf, com tots els èxits exagerats, diu més sobre la nostra època que sobre els seus llibres. Rooney és, i ha estat des del principi de la seva carrera, més interessant com a fenomen que com a escriptora. 

La seva prosa és de quiròfan; plana i funcional, neutra fins a l’extenuació. Els personatges són clixés i les històries banals, però les seves novel·les arriben a tot arreu, des d’adolescents ansioses fins als professors de literatura de les millors facultats occidentals. Rooney busca el gran públic i busca la validació literària. El primer ja el té, i lo segon només ho perdrà si es desinfla la bombolla, perquè a l’acadèmia no hi ha cap jerarquia més enllà de les modes que toquen a cada moment. 

A mi em cau bé perquè ha aconseguit que la progressia mundial es rendeixi a la que és la més conservadora de les novel·listes mil·lenials. Els llibres de Rooney ens diuen que les últimes dècades, pel que fa a la sofisticació de les relacions entre humans, no ens ha servit per a res: al seu univers no hi ha alternativa a la convenció. Els seus personatges femenins són noies que volen ser salvades i dominades, i per això el seu públic és essencialment femení i la llegeix amb addicció, buscant respostes als seus buits. 

A On ets, món bonic llegim la història de dues noies que s’han passat la dècada dels vint als trenta pensant que havien d’arreglar el món, destruir el capitalisme i reciclar molt mentre es convertien en senyores independents i radicals. És el que els havien ensenyat a l’escola, a la premsa i a la facultat, bevent dels postulats teòrics de l’últim segle. Quan les noies fan trenta anys veuen que aquest constructe és un somni d’adolescents que han crescut en un ambient massa woke per la pressió que estan disposades a aguantar. Als trenta, aquestes noies només volen que se les estimin i que se les follin, per aquest ordre, tot i que de vegades facin veure que és al revés. Han tornat als somnis de princesa de quan eren petites, que havien rebutjat mentre feien carreres i màsters i intentaven provar alguna cosa diferent.

La novel·lacomença quan una de les protagonistes se’n va a viure a una rectoria d’un poble a la costa irlandesa. És milionària gràcies a la seva feina i no depèn de ningú, però només arribar busca un noi per Tinder, perquè necessita companyia. La noia no surt gaire de casa. Llegeix, fa tasques domèstiques amb cura i s’escriu correus llarguíssims amb la seva millor amiga, que viu a Dublín. De fet, mitja novel·la és epistolar, un fenomen que ha marcat la tradició clàssica anglesa. 

L’amiga a qui escriu, l’altra protagonista, està embolicada amb un noi molt catòlic que gairebé es fa mossèn i a qui coneix des de petita perquè treballava als estius a la granja del seu poble. Sembla broma però no ho és. Amb aquest noi es van conèixer fa una dècada però la moral de l’època no permetia que estiguessin junts: ella només tenia vint anys, i havia de gaudir d’un temps d’experimentació sexual i relacions precàries abans d’emprendre una vida convencional. Com Persuasió de Jane Austen però al revés i en paròdia. A la novel·la també hi ha un viatge iniciàtic a Roma que posa a prova una relació, com a Retrat d’una dama de Henry James. Per últim, i com no pot faltar en cap novel·la victoriana, també hi ha alguna festa i un gran casament. 

Rooney passeja pel llibre totes les convencions de la novel·la decimonònica per dir-nos que aquí no ha canviat res en dos segles. A més, hagués pogut deixar el llibre en un final obert, amb marge per a interpretacions. Però Rooney no s’hi posa per poc i l’acaba amb un final cursi, redundant, ensucrat: l’única solució per als seus protagonistes, maniquins de la nostra època tova i desfeta. 

L’irlandesa ha anat afinant la veu a cada llibre. La seva primera novel·la, Conversations with friends, em va semblar un llibre de campus pedant, d’universitària que descobreix el món. Amb Gent normal, la segona i la que li ha donat l’èxit mundial, m’ho vaig passar bé i em vaig enfadar. Em molestava que els seus personatges insofribles i la seva trama absurda se m’haguessin enganxat al cap i no em deixessin tranquil·la. Potser em feia ràbia veure la rapidesa amb què hem passat d’adorar el petardisme de Sex and the City o el nervi de Girls a venerar nens reprimits amb problemes induïts. 

He llegit On ets, món bonic amb una ànsia pròpia dels fenòmens però sense sorprendre’m. Els personatges insuportables de Rooney cada dia em cauen millor. M’agrada la fredor de la prosa i la manera com Rooney veu les relacions com a estructures de poder. La seva mirada sobre el món és molt sexual, però reprimida, com si el sexe només fos una eina per endreçar-nos els uns als altres. 

Al llibre, un dels nois es posa calent perquè la noia li demana que la cuidi: “Té gràcia, crec que m’agrada que em manis. Una part de mi fa com sí, sisplau, digue’m què he de fer amb la meva vida (…) Com quan te m’estic queixant de qualsevol cosa i em dius princesa: em posa una mica”. Les noies del llibre són l’antimodel de l’alliberament que ens venen cada dia. Només volen un home que les cuidi i a qui puguin controlar: “per ella, estar entre els seus braços i sentir-lo moure’s dins seu, aquell home que mantenia la distància amb tothom, sentir-lo cedint, obrint-se amb ella, allò era la seva idea de sexualitat més absoluta, mai havia anat més enllà, encara”. 

Rooney explica que l’alternativa a la convenció no és tan fàcil com ens l’han pintada. Ser una dona alliberada és aguantar molta pressió i molta solitud. Això no està a l’abast de qualsevol, i menys encara d’unes nenes que només volen descansar i deixar d’analitzar-se. Alguns personatges han patit crisis d’angoixa perquè no sabien què fer amb la seva vida. Un altre s’ha salvat per la religió catòlica, que dóna estructura i sentit al seu univers. Fins i tot hi ha una defensa del matrimoni tradicional, que segons un dels personatges gairebé sempre acaba en fracàs “però com a mínim era un intent d’aconseguir alguna cosa, i no només un embargament trist i estèril de la possibilitat de la vida”. 

On ets, món bonic està ple de referències a la nostàlgia i a la idea del passat com una cosa millor. S’explica en frases tan retorçadament banals com “mirant per internet, no veig gaires idees per les quals valgui la pena morir”. Aquestes noies s’han trobat amb un present buit, i es giren contra un món que només els ha ensenyat coses inútils que no els serveixen per viure: “si abans solies estar en sintonia amb el discurs cultural, ara ja no ho estàs, i et sents lluny del món de les idees, alienada, sense una llar intel·lectual”. 

L’emoció més forta del llibre és quan una de les noies diu que ha acabat de llegir La copa daurada de Henry James i l’ha trobat tan bo que l’ha llançat contra la paret de l’habitació. El sentiment més intens de la novel·la està dedicat a uns personatges de ficció; a uns senyors de fa un segle que, ells sí, es van atrevir a transgredir les normes de la seva societat. És un gest d’impotència de Rooney, que veu que no pot aprofitar res del seu temps, però tampoc pot arribar on arriben aquests escriptors. 

En aquest llibre, Rooney se salta tots els referents que, per moda i per norma, li haurien de ser propis. A la novel·la no hi ha Sontag, no hi ha Gornick ni Zadie Smith, no hi ha Beauvoir, ni tan sols Woolf. Els citats al llibre són Proust, James i Tolstoi. L’escenari és el dels grans, i Rooney no ho fa de manera gratuïta, encara que alguns la vulguin menysprear com a simple producte. 

Rooney sap que hi ha alguna cosa en els bons que no hi és enlloc més. El problema, i n’és conscient, és que ella no és una escriptora amb la força per fer un discurs a l’alçada dels seus ídols. Sap que ningú llançarà On ets, món bonic contra la paret de l’habitació. I si no té la força de la radicalitat, s’ha d’acollir a la convenció, com fa tothom. Rooney té una manera molt perversa i molt comercial d’explicar-nos que tot el que té al voltant li sembla una merda i alhora l’única sortida que té a l’abast.