El cor humà és el camp de batalla

El Tribú, 7/7/2021

[Confessions d’una màscara. Yukio Mishima. Adesiara. Traducció del japonès d’Albert Nolla]

L’esperit humà és massa ample, jo l’encongiria

Dostoievski, Els germans Karamàzov

Tal com els passa als nens imaginatius, el protagonista de Confessions d’una màscara creia que el món era com l’explicaven els contes de fades. Quan va descobrir que la cosa no anava per aquí i que els límits eren molt més estrets del que preveia, el desengany va ser difícil de remuntar. Aquest nen de salut fràgil i sensibilitat rara va veure que el món no era una fantasia, sinó més aviat un teatre poc sofisticat. Li semblava que la gent portava unes màscares de poca qualitat per a un show tan exigent, “d’aquelles que només de fregar-les et deixen les puntes dels dits plenes de purpurina”. Veient el panorama, va decidir construir-se un escenari més ben fet. 

A Confessions d’una màscara Mishima hi fa una reconstrucció del seu imaginari, començant per l’educació sentimental de la seva infantesa, marcada per imatges icòniques. L’atreien els cossos musculosos i suats, li feien fàstic les dones de posat masculí i l’excitaven els prínceps, sobretot els que morien assassinats o els que tenien un destí lligat a la mort. Les visions dels monarques sanguinolents el perseguien, i amb ells va entendre que havia de transformar en art la relació estreta que al seu cap tenien la violència i el sexe. La idea es va concretar amb la seva primera experiència onanista davant el Sant Sebastià de Guido Reni. La homosexualitat per a Mishima és un esteticisme, que es modela i s’entrena d’una manera física, amb el cos. 

Al llibre, el caos de la sexualitat es barreja amb l’experiència de la guerra, que el protagonista viu als vint anys. Per la velocitat nihilista, Confessions d’una màscara s’assembla a les obres de joventut de Fitzgerald. Els dos escriptors estaven convençuts que moririen joves a la batalla. L’americà se’n volia escapar, Mishima hi estava entregat. Per al japonès i la seva generació, la guerra era una excusa perfecta per no fer plans de futur. El protagonista viu en un present volàtil, envoltat de bombes que van caient, convençut que morirà l’endemà i que no sobreviurà cap membre de la seva família: “jo volia morir entre desconeguts, en un ambient net i clar (…) el que jo desitjava era un suïcidi natural i espontani”. 

Amb el final de la guerra ve el veritable buit. La derrota de Japó inaugura una època funesta, on Mishima s’ha d’enfrontar amb terror a la vida quotidiana. L’obsessió tradicionalista i antiamericana que culmina amb el seu suïcidi teatral comença amb la decepció del final de la guerra. A partir d’aquell moment, com diu la cita de Dostoievski que obre el llibre, “el cor humà és el camp de batalla”. La resta de la novel·la no té tant d’interès, perquè el forat atòmic que volia cavar amb ella ja està fet. Mishima s’està llegint a si mateix, conscient que escriure’s és l’única manera de conèixer-se i construir-se. L’estil del llibre és sec, dur i afilat perquè va en sintonia amb la filosofia de vida del seu autor. Tot en la vida de Mishima és gest artístic, des del naixement fins al moviment de katana amb que es perfora l’estómac. Confessions d’una màscara ensenya, amb una disciplina estoica, que un artista no es fa per casualitat.