Moralitats

El Tribú, 21/4/2021

Tot i que fa temps que volto per la literatura barcelonina dels anys cinquanta, no havia trobat una bona excusa per llegir a fons El pie de la letra, els assaigs de Gil de Biedma. Ho posposava pel prejudici estúpid de creure, tal com diu la llegenda, que els textos assagístics importants d’aquesta generació són els de Carlos Barral i els de Josep Maria Castellet, i que Gil de Biedma – com fins fa poc tothom s’atrevia a dir de Gabriel Ferrater – ho fiava tot a la poesia. Als dos se’ls explica com a genis que van a la seva, però que s’inclouen en un discurs cultural que ja estava creat. Llegint-los ens adonem que això és una d’aquelles mentides que es van imposant per manca de rèplica.   

El pie de la letra ensenya que són els germans Ferrater – el Joan per la banda de la teoria pura, i el Gabriel per la banda de la diguem-ne crítica aplicada – els que articulen un discurs que Gil de Biedma interioritza i aplica perfectament als seus assaigs. Això costa de veure perquè els llibres de teoria de Joan Ferraté són impossibles de trobar, i amb els de Ferrater passa a mitges. En canvi, els assaigs de Gil de Biedma s’han anat editant i reeditant sense problemes. 

Un dels textos més divertits que hi he trobat és el que em confirma una sospita que havia hagut de mantenir callada per culpa d’aquestes confusions de l’època. És un text que recull unes declaracions estúpides de Barral que van molt bé per veure la diferència entre el que van fer Gil de Biedma i Ferrater i el que l’editor no va fer. També ajuda a entendre el to de burla amb el que els germans Ferrater parlaven d’ell a les seves cartes. 

Es tracta d’un col·loqui on Gil de Biedma discuteix amb Carlos Barral, Beatriz de Moura i Juan Marsé. La conversa es titula, amb la pedanteria habitual, “Sobre el hábito de la literatura como vicio de la mente y otras ociosidades”. Parlen sobre poesia medieval, que va ser importantíssima per al poeta. Barral diu això, i no cal ni explicar l’embolic mental per constatar que no entenia el gest poètic de Ferrater, ni tan sols el de Gil de Biedma: 

tú crees, por ejemplo, que, en todos nosotros, de cuando en cuando, ¿hay una nostalgia de la literatura anterior, meramente objetiva y descriptiva? Por ejemplo, los regresos de Gabriel Ferrater a la poesía medieval, simplemente porque esa poesía debía ser infinitamente más cómoda, porque te excluía del público (…) esos regresos de Gabriel Ferrater estaban llenos de trampas. Por ese camino, vas a parar a una poesía más que modesta, a una poesía generalmente mediocre. 

Barral no comprenia que Gil de Biedma i Ferrater havien hagut de buscar els poetes medievals precisament per evitar arribar a dir una cosa com aquesta. El que buscaven a la poesia medieval era una manera de fugir d’aquests discursos, de quedar-se tancats en el seu temps. El pie de la letra explica per què Gil de Biedma és un artista que es pot llegir sense necessitat d’encasellar-lo en cap escola, mentre que Barral i Castellet perden molt quan els llegeixes sense conèixer el seu context. 

Tant Ferrater com Gil de Biedma van entendre que per a fer alguna cosa de valor necessitaven tornar a aprendre a llegir, i que això només es pot fer escapant de la pròpia tradició. Per fer alguna cosa que tingui valor, un escriptor s’ha de desempallegar de tot i tothom – per reenganxar-s’hi després –. 

Enlloc es veu tan bé com en les obsessions compartides per Ferrater i Gil de Biedma: els medievals, Eliot, Auden, i Baudelaire. A aquest últim Biedma li dedica un assaig molt bonic, a partir d’un dels seus aforismes enlluernadors: “el geni és la infantesa retrobada voluntàriament”. És una altra manera de dir que no t’has de deixar embrutar pels discursos de l’entorn. Has d’evitar que fer-se vell vulgui dir podrir-se. Per això Gil de Biedma troba un aliat en Ferrater, un senyor que defensa que anar cap al passat és el mitjà més subtil i més eficaç per innovar. Aliar-se amb els avis, contra els pares. 

El pie de la letra ajuda a veure el contrast entre els gestos pensats en llibertat i el pensament boví i de cara a la galeria com el de Barral al col·loqui, creient que la poesia medieval serveix per justificar-te si no triomfes amb el públic. Diu Gil de Biedma que una de les coses que l’atreien de Baudelaire és la seva ànsia insatisfeta per fugir “anywhere out of the world”. Tot i el posat de vedette ostentosa del que de vegades s’embafava Gil de Biedma, al fons d’alguns dels seus textos hi ha aquesta necessitat de fugida i alliberament que diferencia els artistes dels buròcrates de la cultura. 

La crueltat de Baudelaire

El Tribú, 23/3/2021

[Les flors del mal. Charles Baudelaire. Traducció i edició de Pere Rovira. Editorial Proa]

Aquest 2021 fa 200 anys que va néixer, “cast com el paper, sobri com l’aigua, mogut a la devoció com un combregant, inofensiu com una víctima”, Charles Baudelaire. El creador de Les flors del mal fa l’efecte d’un déu destructor sobre la tradició poètica. Després d’ell, els artistes estan obligats a mirar-se el món d’una altra manera, perquè ja no és el mateix. Tal com ho veu Ferrater, Baudelaire és com una plataforma giratòria que dóna una orientació nova a tota la poesia occidental, és l’iniciador d’una nova sensibilitat. 

Des de molt jove, Baudelaire es gira contra el seu món i agredeix la idea de veritat i de bellesa que havia imposat una cultura francesa vulgar i cada vegada  més asfixiant. Baudelaire ataca la seva tradició des d’una posició de desplaçat, de poeta maleït, i ho fa de l’única manera que es poden fer els talls, amb contundència i sense dubtar: “El món ha adquirit una espessor de vulgaritat que dóna al menyspreu de l’home espiritual la violència pròpia d’una passió”. 

Com totes les coses importants que s’escriuen, Les flors del mal té efectes. El primer és que a ell el porten als tribunals. L’acusen d’obscenitat per aquestes flors que, segons ell, “extreuen del mal la bellesa”. Baudelaire havia ensenyat amb cruesa les mesquineses, la brutícia i la lletjor del món als seus hipòcrites lectors, semblants i germans; i aquests s’hi van tornar. 

A Baudelaire el va llegir molt bé un home que va néixer exactament mig segle més tard que ell, un compatriota que venia de la mateixa societat sobre la que Baudelaire havia escopit. Marcel Proust i Charles Baudelaire van passar la joventut a l’ull de l’huracà, al cor de les tenebres de l’imperi parisenc, però se’n van allunyar d’adults. Els dos van fer un gest violent contra els seus, però des de llocs i amb armes diferents. Els dos van haver de ser alhora dins i fora de la seva societat: dins per viure-la i entendre-la, i fora per a poder-la explicar amb la distància que demana l’art. 

Al seu assaig Contra Sainte Beuve, Proust s’inventa una conversa amb la seva mare, i en un diàleg mig viscut mig imaginat discuteix amb ella sobre alguns escriptors francesos. Fa gràcia imaginar-se Proust, nen malalt i mimat, intentant explicar a la seva mamà – símbol de l’alta burgesia culta francesa, diana dels insults de Baudelaire – la grandesa de veure el seu propi món destruït. 

Proust explica a la seva escandalitzada mare que entén que Baudelaire només li agradi a mitges, perquè ha trobat en les seves cartes coses cruels, molt difícils de dir – fins i tot de pensar –, sobre la seva família. Diu: “cruel ho és en la seva poesia, cruel amb una sensibilitat infinita, tant més sorprenent en la seva duresa com els sofriments que ridiculitza, que presenta amb aquella impassibilitat, que sentim que els ha sentit fins al fons dels seus nervis”. 

Proust no tria els adjectius en va. Quan descriu Baudelaire com a cruel és perquè als poemes hi ha vist un home absolutament despietat, però ha intuït alguna cosa que va més enllà de la maldat. És cruel “amb una sensibilitat infinita”. És a dir, té ganes de fer mal, però abans d’escriure’l aquest mal l’ha ferit a ell. El dolor que causa és un dolor que ha sentit “fins al fons dels seus nervis”.

Baudelaire és un home que ho veu tot, ho aguanta tot, i sap anar més enllà del seu fàstic. Veu el fons més despietat de les coses, el lloc per on hi ha l’esquerda i per on es trencaran. Proust admira el seu gest perquè “sent tots els dolors, però té prou autocontrol per suportar-los”. La majoria dels qui veuen el fons de les coses ho aprofiten per fer mal, o fan veure que no ho veuen, perquè el risc d’assumir-ho és massa gran.

Baudelaire tria l’opció dels genis, enfrontar-se a la seva sensibilitat ferida per transformar-la: “aquesta subordinació de la sensibilitat a la veritat, a l’expressió, és en el fons una marca del geni, de la força, de l’art superior a la pietat individual”. L’artista, ens ensenya Baudelaire, ha de ser cruel perquè ha de tenir prou força per explicar alguna cosa que faci mal. Lo difícil és trobar la manera de ser-ho; trobar, com diu Proust, “per a tots els dolors, formes inaudites, formes d’un planeta que ha habitat només ell i que no s’assembla a res del que coneixíem”. 

El violí s’estremeix com un cor a qui fem mal, diu un vers de Baudelaire, en un resum perfecte. El poeta sap que la bellesa surt fent mal, fins i tot sap que de vegades no hi ha més remei que fer mal per crear bellesa. Però que Baudelaire faci sonar el violí no vol dir que no sàpiga quin patiment fa néixer amb el seu so. D’assumir el fons d’aquesta idea de crueltat i ser capaç de transformar-la en art, d’extreure del mal la bellesa, és d’on surten aquestes flors inesgotables. 

El xaman aristocràtic

El Tribú, 1/3/2021

[Pandora. Henry James. Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers. Traducció de Xavier Pàmies]

Hi ha escriptors que se’t gasten. Passada la fascinació del principi i la lectura compulsiva, n’has tret tot el que n’havies de treure i els esgotes. Els recordes amb la complicitat de les coses que t’han acompanyat, però ja no et poden descobrir res. Amb els llibres passa una mica allò que diu Proust que passa amb les persones, que ens sentim atrets per qualsevol vida que representi alguna cosa de desconegut, per una última il·lusió per destruir. 

Amb els escriptors, com amb la resta d’humans, hi ha mèrit en els que aguanten. A mi em passa amb Henry James. No és que sempre sigui brillant, però el llindar de la seva prosa mitjana està tan amunt que sempre t’aguanta per una cosa o altra. El mèrit de James és que no s’esgota precisament per la seva obra immensa, perquè és tan extensa que hi cap de tot. Passa el mateix amb la seva intel·ligència, que és horitzontal i s’expandeix per un repertori molt ample, i gairebé sempre guanya per esgotament. James té relats de fantasia i terror, contes i novel·les sobre artistes, relats que són jocs literaris, i moltes pàgines dedicades al retrat social dels europeus i americans, que són els seus animalons preferits. 

Pandora forma part d’aquests últims, dels relats de societat. No és dels millors de James però és interessant per veure com li funcionen els trucs. La protagonista és una noia, i sempre és curiós veure com James tracta els personatges femenins, amb una misogínia d’homosexual reprimit molt divertida. Està escrit en una època (1884) en què James viatjava molt entre Europa i Estats Units, quan els americans començaven a deixar de creure en la farsa de la cultura europea. El llibre és ple d’americans que deixen l’existencialisme fleumàtic als de l’altra banda de l’Atlàntic perquè entenen que els convé enfocar la vida al profit de manera descarada. Però a Pandora, com sempre en James, rep tothom: els europeus per vanitosos, els americans per trepes; i les dues nacionalitats per hipòcrites. 

El protagonista masculí de la història és un alt funcionari alemany que agafa un vaixell per arribar a Washington, on l’ha destinat el govern. A bord hi coneix Pandora, una jove americana simpàtica que viatja amb una família de baixa estofa. El funcionari creu que la noia fa esforços per sortir-se’n tot i la seva inexperiència. Evidentment s’enamora dels encants de la noia, però tothom li ha advertit des d’Europa, família aristòcrata inclosa, que no es refiï de les noies americanes, que volen crear un estil de dona nou que no li convé. 

Quan arriben a Amèrica, cadascú se’n va per la seva banda. Ell es dedica a treballar i a entendre, a còpia de burles, que no pot anar per les festes avorrint al personal preguntant-los de quin llinatge familiar provenen. A Amèrica ningú vol explicar d’on ve i a ningú li importa. Pandora i el jove es retroben al cap d’uns mesos en una d’aquestes festes on ell ronda com un peix bullit condecorat. Ella sembla una altra: ha après totes les convencions i juga amb els homes importants de tot arreu, fins i tot – broma cruel de James, contra el provincianisme americà – li demana favors al president d’Estats Units. 

James s’ho passa molt bé construint aquesta mena de faula moral sense moral que és Pandora, on la noia dóna una lliçó al funcionari aristòcrata (no desvelarem el final, però evidentment la noia és més espavilada del que sembla). No sabem si ell ha fet bé de no refiar-se’n d’ella, que probablement li hagués pres el pel, o si és un pobre noi que ha desaprofitat una oportunitat d’or i li han passat la mà per la cara. Sigui com sigui, James la fa guanyar a ella dues vegades, com a dona i com a americana. 

El mèrit del relat, a banda de l’humor àcid amb el que James s’agrada tant, és que Pandora no es tanca, i el llibre deixa més dubtes al final que al principi. James es mou en un terreny d’encontres i embolics socials per aprofundir en una idea que és molt seva com a escriptor, i que és l’arma que li permet sortir-se’n sempre: l’ambigüitat. James posa el dubte al centre perquè els seus relats no s’acabin mai, perquè sempre hi hagi un pes de responsabilitat que surti del llibre i l’acabi rebent el lector, desconcertat i encuriosit. Aquesta tàctica a mig camí entre el bruixot xamànic i el mag virtuós, que no saps si enreda les coses o les eleva, és el que explica que Henry James no s’esgoti mai i faci sempre tanta companyia.