El preu de la llibertat

walser

[Article publicat a l’Ara Llegim el 28 de maig de 2016]

[L’ajudant. Robert Walser. Edicions de 1984. Traducció de Ramon Monton]

A la literatura de Robert Walser sempre és molt més important la idea que hi ha darrere el text que la narració mateixa, per això les digressions a les seves obres sempre són molt més importants que la història que ens explica. Podríem dir que la seva és una obra dedicada a la pregunta per la idea de llibertat. Què vol dir ser lliure i fins a quin punt podem ser lliures és la qüestió que ens planteja aquest i tots els llibres de Walser, que més que per un novel·lista semblen escrits per un filòsof existencialista.

Gairebé tots els personatges de Walser s’amaguen rere una vida aparentment insignificant per no afrontar els seus problemes existencials. Joseph Marti, l’ajudant que dóna títol a la novel·la, és un gran personatge walserià condemnat a preguntar-se si està vivint la vida que vol viure. El Joseph té 24 anys quan entra a treballar com a empleat a la mansió de l’enginyer Tobler. Aquest viu a Bärenswil, Suïssa, i casa seva és l’estereotip ideal de la vida burgesa. El Joseph, que mai no ha tingut gaires diners ni feines serioses, s’instal·la a casa els Tobler meravellat pel lloc on ha anat a parar: l’entorn és idíl·lic, la feina li permet tenir força temps lliure, els àpats són esplèndids, i la família l’acull tan amablement que no pot evitar sentir-se’n part.

L’empleat ha estat contractat com a ajudant de l’enginyer Tobler, el cap de família, un home que no aconsegueix dur a terme cap dels projectes que planeja amb gran entusiasme, als quals destina molts diners que no tornaran mai. La sensació de ruïna imminent es nota gairebé des de la primera pàgina, però com més a prop és el naufragi menys ganes té el Joseph de marxar de la casa: no li paguen el sou però viu millor del que ha viscut mai, se sent gairebé un burgès. I, sobretot, no ha de prendre decisions -només ha d’obeir ordres.

Jakob von Gunten, Fritz Kocher o Joseph Marti són personatges inconfusiblement walserians. D’entrada ens semblen plans, simples; ens fa l’efecte que viuen contents amb una vida insignificant, al marge. Però són homes que, com diu el Joseph, senten que “la seva existència no era més que una jaqueta provisional, un vestit que no acabava d’anar bé”. Per això tots ells tenen caràcters imprevisibles i contradictoris; són obedients i alhora rebels. O com li diu la senyora de la casa a l’ajudant: “Vostè és una barreja d’audàcia i covardia”.

El problema és que no tenen ni idea de què volen fer amb la seva vida. Moltes lectures de Walser diuen que això els passa perquè estan subjugats a un poder superior, que estan lligats per mecanismes que els superen. Però en realitat aquests homes tenen por de la llibertat: tenen por de definir-se, de triar la seva opció. Les obres de Walser són importants perquè ens mostren que la vida consisteix a prendre decisions que són rellevants i determinen qui som.

Quan aquests homes tiren pilotes fora a l’hora de respondre a preguntes existencials ens ensenyen que la llibertat no és tenir totes les possibilitats sinó escollir-ne una i descartar les altres. Per això podem dir que el Joseph és un covard quan decideix no marxar d’una casa on no li paguen el sou: ho fa simplement perquè així no ha de triar, no ha de ser lliure. Ens ho diu ell mateix: “El fet d’estar lligat, encadenat a un lloc, de vegades és més càlid i ple de secretes tendreses que la llibertat sense fronteres”.

Aquesta estètica de la insignificança no evoca només l’obra de Walser sinó també la seva vida, que va acabar en un sanatori per a malalts mentals a causa d’una malaltia de caràcter hereditari. Els últims anys els va passar tancat en centres psiquiàtrics, passejant i escrivint (sempre en llapis) en tovallons de paper i als marges de fulls de calendari. Walser va combinar feines precàries -va fer de grum, d’arxiver, de secretari, d’ajudant- fins que la malaltia el va acabar aïllant del tot d’una vida que, com va escriure, definia amb les mateixes propietats que la cendra: “La cendra defineix el meu univers. Si bufem la cendra, no hi ha res en ella que es negui a dispersar-se volant a l’instant”.

Exposar-se i altres atreviments

[Diario de 1926 – Robert Walser. La Uña Rota. Traducció de Juan de Sola]

Hi ha una mena d’homes, de llinatge peculiar i vida poc extraordinària, que sense saber ben bé per què cada dia necessiten asseure’s i anotar alguna cosa. Aquests personatges, que diferencien la vanitat de l’egocentrisme i prefereixen la rutina a la improvisació, prendran les seves notes de qualsevol manera i faran veure que allò que han escrit no compta per a res. Ho deixaran estar, i potser al cap d’unes hores, sense haver pogut deixar de pensar-hi, tornaran per endreçar-ho o intentar que aquelles notes perdin la categoria d’esborrany. Si s’atreveixen, posaran una data al capdamunt del text.

No és que aquest home – girem bruscament cap al singular – escrigui gran cosa, és conscient que mai farà cap obra per a la posteritat de la literatura universal. Les seves notes són pensaments, més intuïtius que raonats, sobre el que ha vist, el que ha llegit o el que recorda, un relat que té forma d’espiral o de passejada que no va massa enlloc. Però acostuma a passar que per escriure sobre res cal escriure molt bé. Els seus textos no ens diran res de nou, al que està ben fet no li cal la novetat. L’home que escriu notes – bolígraf a la solapa de l’americana – només sap tractar un tema: ell mateix. Fins i tot quan ens parla del seu voltant és només una manera de mirar-se i remirar-se per la necessitat de donar-se forma sobre paper, construir-se a si mateix en unes meditacions sobre el no res.

Si obrim aquestes llibretes, o en el pitjor dels casos fulls dispersos, hi veurem anotats els dubtes que generen els errors i els records, tots ben barrejats. També els gargots escrits abans d’anar al llit un cop acabada una nit memorable. Són escrits que revisen un passat que no accepta esmena, però aquest home intenta no posar-se mai massa nostàlgic, que per això és un antiromàntic i un estendard del bon humor. Aquests papers ens diran veritat i ens diran mentida i negaran i afirmaran un mateix fet perquè són notes insegures, la seva manera de donar sentit a l’anar i venir pels dies.  

Posat a escriure línies insignificants sobre un individu que mai acabarà de comprendre del tot, també podria deixar de fer-ho. De vegades s’ho planteja: “De debò m’interessa seguir endavant amb aquesta tasca? (…) No puc deixar de respondre aquesta pregunta amb un ‘sí’ enèrgic i decidit. Perquè el que he començat ha de seguir sent prosseguit; per a mi això és com un evangeli, per a mi això és com un manament (…) De manera que ja no hi ha marxa enrere, per mi no existeix res més que un endavant imperiós, que declara la seva obediència cega a l’ordre del dia”.

Aquest home ha triat viure sol abans que haver d’aguantar alguna cosa més que les pròpies manies, tot i que de vegades trobi a faltar “abandonar-se a la melancolia abraçat, per exemple, a una dona dotada de paciència”. Però tan sols cal que passi massa estona envoltat de gent o que noti que el compromís se li escapa de les mans per reafirmar la felicitat en la solitud; “tinc la impressió de ser algú que, davant del deure, sempre ha fugit”. Aquest home és i se sent, en certa manera, un desplaçat. Viu al marge sense estridències, sense soroll, sense favors a deure ni deutes a pagar.  

És una llàstima que massa sovint aquestes notes, conscients del seu dubtós valor, acostumin a omplir papers que omplen prestatges que no mira ningú. Qui té prou valor les anomena dietari. “Un relat escrit o exposat en primera persona exigeix una dosi de coratge, que no deixa de ser en rigor un fenomen de naturalesa moral”. Rere els fulls d’un calendari (quina gran metàfora) Robert Walser (Biel 1878 – Herisau/Aargau 1956), un d’aquests homes – potser el més noble d’aquest llinatge – va escriure amb llapis, seguint el seu propòsit d’allunyar tota grandesa, les 86 pàgines que trobem a les llibreries des de la passada primavera sota el nom “Diario de 1926”.

Walser, al marge

[Jakob von Gunten – Robert Walser. Quaderns Crema. Traducció de Teresa Vinardell]

En un temps on sembla que mantenir-se al marge no és una opció, la veu sense causa de Robert Walser (Biel 1878 – Herisau/Aargau 1956) ressona com la d’un personatge estrany. No actuar, no implicar-se i adoptar una actitud d’indiferència davant la vida són els trets que caracteritzen el suís i la seva preciosa estètica de la insignificança. El caràcter que neix d’aquests propòsits és indubtablement el d’un home difícil de suportar. Egoista, incapaç de comprometre’s ni de lluitar per ni contra res, Walser no acabà mai de tenir una vida del tot normal i els últims 23 anys de la seva vida els passà tancat per voluntat pròpia en un manicomi. Segurament, però, sense aquesta vida inconstant i desencisada no hagués escrit bona part de la seva obra (la qual, per cert, fou escrita en llapis; un estri més incert, més provisional i sens dubte menys compromès que la ploma).

A la novel·la/dietari que ens ocupa, l’autor utilitza per explicar-se la veu d’en Jakob von Gunten, un noi que ingressa en un internat on els professors no ensenyen res i els alumnes tan sols aprenen a ser uns subjectes insignificants i petits, uns no ningú amb l’objectiu de no fer res de bo a la vida. Sovint adoptar una veu infantil per exposar-se és un recurs més naïf que les idees del propi nen que es vol imitar. Però no passa el mateix quan qui es fa passar per infant és Walser, que aprofita per dir les veritats més gruixudes des d’una ment aparentment innocent. A banda d’un senyor insuportable, Walser també era políticament incorrecte i no té manies per denunciar la incomoditat que li produeix la lletjor dels pobres o per exclamar una de les frases masclistes més enginyoses que he sentit mai: “no hi ha res de més virtuós sota el sol que les flaqueses femenines”. La punyent prosa disfressada de despreocupació infantil també li serveix per reivindicar l’escriptura com alguna cosa contrària a l’acte d’escriure tancat en un despatx pontificant sobre els assumptes més seriosos, com feien la majoria dels seus coetanis alemanyots. “Per escriure no cal veure res extraordinari. Ja és molt el que es veu”.

Per això aquest dietari és també flâneurisme, perquè no hi ha millor indret per a un no ningú que el passeig entre la multitud d’una ciutat. Un passeig que és menys agre que el dels cèlebres flâneurs francesos perquè hi trobem la felicitat de passar desapercebut: “m’agrada que al meu voltant passin moltes coses i no preocupar-me de com passen”. La massa, els cotxes, els gossets, el tramvia elèctric, els pits comprimits en cotilles, autobusos, cigars… “tothom buscant alguna cosa. I pel que sembla, sense trobar mai res de bonic o d’adequat”. A “Jakob von Gunten” també hi ha somnieg, perquè “les coses més properes estan fetes per a l’enteniment, les remotes, en canvi, per al somni”. De fet, cada vegada que a en Jakob li passa quelcom massa difícil d’explicar, ho exposa mitjançant un somni que no ens explica res.

Aquesta mirada desinteressada fa de Walser un insensible, un incapaç que es refugia en aquest vici que és l’escriptura, i dins d’ella en la tradició d’allò mínim, minúscul i fragmentari. Un individu singular que ens subtilment ens suggereix que mantenir-se al marge de vegades serveix per veure-hi més clar. Una de les cites més boniques del llibre és quan Jakob confessa: “No fer res i malgrat tot mantenir-se ferm demana energia, mentre que qui és actiu ho té fàcil (…) Em limito a deixar que les coses vinguin. Sí, que vinguin”. I així li van anar venint a Walser fins el dia de Nadal de 1956, quan dos nens trobaren el seu cos a la neu, on havia caigut sense vida mentre passejava pels volts del manicomi d’Herisau.