Em mirava i em feia por. Mercè Rodoreda i Montserrat Roig.

rodoiroig

[Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Montserrat Roig. Edicions 62]

A Digues que m’estimes encara que sigui mentida Montserrat Roig prova de situar-se en la tradició catalana com a dona i com a escriptora. Aquest és un assaig fet, tal com diu l’autora, a partir de notes i apunts recollits al llarg de la seva trajectòria. És una obra explícitament feminista, on Roig planteja una sèrie de debats sobre la dona i l’escriptura, com ara els estereotips adoptats per les escriptores al llarg del segle XX i com la mirada masculina ha afectat sobre la seva identitat. Es pren de punt de partida el moment en què la dona deixa de ser musa i es transforma en creadora, i com a partir d’aquí l’escriptora canvia la mirada passiva per una d’activa i implicada. És a dir, la dona no ha d’escriure com a dona escriptora sinó que simplement ha d’escriure. “Els meus ulls han deixat de tenir sexe. O encara més, ja tenen tots els sexes”, diu Roig. I bé, d’acord.

Entre tot aquest magma teòric hi ha un capítol que per mi és especialment interessant. Hi apareix Mercè Rodoreda. Parlant d’ella, Montserrat Roig fa aquesta reflexió: “Si hi ha alguna literatura que t’ajuda a viure, aquesta no és la de la Mercè Rodoreda. Ens va ensenyar l’altra cara del mirall, sí, però no hi vam poder retornar. La seva proposta genial acaba en ella mateixa”. Per aquesta última frase trobo que la millor lliçó de feminisme la dóna, sense proposar-s’ho ni voler-ho, Mercè Rodoreda, que no va necessitar teoria feminista per entendre que si era escriptora s’havia de dedicar només a escriure. Sembla que al seu assaig Roig es queixi del fet que Rodoreda no deixa un llegat a les escriptores que la precedeixen per poder seguir el seu mestratge, quan precisament aquest és el seu mestratge. Rodoreda no és ni vol ser una continuïtat en una escriptura de dones, i per això mateix “la seva proposta genial acaba en ella mateixa”.

Copio alguns fragments de la millor part del llibre, que trobo que és aquesta, i que diu moltes més coses que les que acabo de citar:

“Una vegada, la Mercè Rodoreda em va convidar a dinar al restaurant La Punyalada. Vam enraonar d’una pila de coses, de tantes, que gairebé no les recordo. Però se’m quedaren gravats dos fets: com em mirava i com reia. Reia de sobte, d’alguna cosa que ella havia dit i que jo no hi trobava la gràcia. Reia com si fos entre parèntesi. Perquè sí. Va riure quan em va explicar, com aquell qui no vol la cosa, que de jove havia anat a veure el director de “La Publicitat” plena de pretensions d’escriure, i que aquest li havia aconsellat:

– Miri, senyoreta, primer visqui, després escrigui.

I vinga a riure. Després em va explicar el conte de les tres bufetades de Papini: un noi vol ser poeta i li ho diu al pare. Aquest li clava una bufetada. Però el fill li diu que encara vol ser poeta. I el pare, que li pega de nou. I el fill torna a dir que vol ser poeta. I el pare li clava la tercera bufetada.

– Ara sí que veig que seràs poeta!

I això també li va fer molta gràcia. Després vam anar al seu pis del carrer Balmes i vam estar enraonant fins que l’ombra del vespre ens devorava. Reia, encara, de manera sobtada enmig de la penombra. Només la sentia. La seva mirada, l’havia perduda. No em deixava prendre apunts mentre m’explicava fil per randa com era la torre del seu avi i com ella, de menuda, vivia entre flors. La pena que sentia aleshores de no poder estudiar. I que després va venir el temps de l’exili – el temps de les tres bufetades, amb paràlisi al braç i entestada a escriure. A escriure i en català. Tot això, feia, en una època en què “escriure en català era com voler que creixés una flor al pol nord”.

Vam parlar de literatura, és clar. Però el que recordo més és l’alquímia del seu riure i la seva estranya mirada. Em mirava i em feia por. Darrere de les coses que em deia, hi havia el convenciment, no sé si per totes dues parts, que no hi hauria entesa. I no era la seva infantesa solitària, ni la fam i l’horror a l’exili – he conegut dones que van patir molt més que ella -, ni tampoc el desengany que no la deixava viure. Érem de dues èpoques diferents i les nostres eleccions no lligaven.

[…]

A Romanyà […] Ella i les flors, amb les quals no establia una relació de jardineria, sinó de poder. Les volia dominar. Els geranis i els crisantems, que afloraven amb cautela per entre la rocalla, eren controlats. D’altra manera, esdevindrien monstres. Com els seus fantasmes, que adés eren àngels, adés enemics brutals. Ella i els seus escrits, que eren venjança i desafiament, obres mestres contra els qui no han volgut elegir. Tornava a viure dins la literatura, ja no li calia res més. Però no tornava a viure a través de la literatura. Havia trencat gairebé tots els vincles, entaforada darrere les persianes baixades de casa, veient passar els núvols, mestressa del seu destí. Va saber jugar amb traça, no sé si volguda, amb la impenetrabilitat, com una deessa inaccessible.

Josep Maria Castellet, als Escenaris de la memòria, es pregunta després de descriure amb minuciositat un dels seus retrats: “L’he coneguda mai, aquesta dona?”

Per aquesta raó la seva mirada em produïa una certa basarda. Hi intuïes un to de crueltat que ella matisava amb el seu riure que venia sense avisar, com els seus personatges, els quals, aparentment desvalguts, no ens perdonen res. No ens perdonen que visquem, que ens haguem revoltat contra les tres bufetades, que ho proclamem.

[…]

Si hi ha alguna literatura que t’ajuda a viure, aquesta no és la de la Mercè Rodoreda.

Ens va ensenyar l’altra cara del mirall, sí, però no hi vam poder retornar. La seva proposta genial acaba en ella mateixa. Ens va il·luminar durant uns anys, i, més tard, vam haver d’aprendre dolors nous. Vam aprendre, també, a desvetllar lentament els secrets. Podríem dir-li, al nostre torn, qui sap si ara convertida en àngel o en fulla: “We honour you, Mercè Rodoreda, for keeping secrets some things…” però hi hauríem d’afegir que ara ja no podem riure com ho feia ella, entre parèntesi”.

Anuncis

Jardí vora el mar

[Jardí vora el mar. Mercè Rodoreda. Club Editor]

Dir les coses sense anomenar-les és una manera eficaç d’evitar el sentimentalisme. Quan Armand Obiols escriu a Mercè Rodoreda que ‘Jardí vora el mar’ és una novel·la esplèndida perquè és “plena d’intuïcions”, lloava aquest domini que té l’autora per dir les coses més bèsties amb el to més fràgil. ‘Jardí vora el mar’ és una novel·la on hi trobem un narrador sense nom, una història sense data i un escenari sense localitzar. I on tot s’insinua, en part perquè als protagonistes del relat no els coneixem mai directament. La història ens l’explica el jardiner de la finca d’estiueig que és el centre del relat, la casa amb jardí on passa tot allò que se sap sense necessitat de dir-ho.

Sis capítols que són sis estius serveixen al jardiner per explicar-nos la vida dels amos de la casa, uns joves riquíssims que arriben a estiuejar per Sant Joan i marxen ben entrat el setembre, i que conviden alguns amics a passar les vacances amb ells: una parella de pintors, una noia que treballa en una casa de modes de luxe o un noi que es dedica a explorar l’Àfrica. El temps l’ocupen banyant-se a la platja, fent festes al jardí, muntant a cavall o sortint amb la seva barqueta. “I tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners… i tant de tot… dues desgràcies”, profetitza el jardiner. De seguida sabrem que la primera desgràcia comença quan des de la casa veuen construir una altra finca just davant de la seva: un indiano encara més ric que ells s’està fent una casa per instal·lar-s’hi amb la seva filla i el seu gendre.  

El jardiner que ens parla viu tot l’any en una caseta al mateix jardí dels amos. Aquest narrador no és una tria casual. Ell no ho sap tot, perquè només observa de lluny la història. Ell s’ho mira, pacient i calmat, informat pel que veu mentre treballa i per la xerrameca del servei: les criades, la cuinera o el noi que té cura dels cavalls. El punt de vista de tots ells és tan fred que quan veuen algun dels senyorets plorar diuen que “fa comèdia”. El jardiner, innocent i discret, acaba creant vincles molt estrets amb els amos de la casa, perquè és un home dins de casa seva que els serveix per allunyar-se d’ells mateixos. I així ell ens va explicant la història, des de l’espai privilegiat que és el seu jardí: “Tenia una cosa que jo, com que sóc jardiner, no sé si sabré explicar (…) encara que un jardiner sigui una persona una mica diferent de les altres, i això ens ve de tractar amb flors, també tractem amb la terra. Una cosa es pot dir que fa la balança amb l’altra”.

La novel·la comença en un paradís d’estiu etern que de seguida veiem que s’esquerda. I com sempre amb Rodoreda la felicitat només s’insinua o s’enyora. Els protagonistes estan terriblement sols, viuen de les misèries que els van consumint fins que, cansats de fingir, se’ls va desfent la vida que poc a poc havien ideat com una pel·lícula. A ‘Jardí vora el mar’ qualsevol forma d’amor fracassa estrepitosament, i allò que comença com un idil·li estiuenc acaba amb “una plugeta d’aquelles entre estiu i tardor, quan sembla que tot s’acaba: fina, només una boira”. L’escenari és un dels artificis més fantàstics de ‘Jardí vora el mar’ sense ser de cap manera artificial. El jardí amb el mirador cap a la platja, cuidat amb la devoció del jardiner, canvia i acompanya els sentiments dels personatges sense cap cursileria, i això explica el mèrit de l’obra. Les flors, els arbres i les onades de la platja no són un decorat, sovint són un presagi. Com quan la tardor abans de l’estiu de la desgràcia “la pluja enfortia l’olor de podrit de les fulles mortes”.

Ella, una nit a Barcelona

[CARNAVAL, dins de “Vint – i – dos contes”, Mercè Rodoreda (aplegats a ‘tots els contes’, Ed.62)]

“Taxi! Taxi!

Un cotxe particular passà davant de la noia sense aturar-se. A la una de la nit, entre els seus dos rengles de jardins, l’avinguda del Tibidabo era deserta (…)

Duia una capa ampla, sedosa i lleugera, llarga fins als peus, i una estrella rutilant al front. I careta. El vent, un vent de nit de març, feia moure els plecs de la capa. Els cabells de la noia voleiaven, tots llençats cap a un costat (…)             

Era rossa i tenia la pell molt bruna. Aquell somriure recollit, els ulls d’atzabeja, aquells cabells daurats i flonjos que devien fer olor de camps de primavera. (…) Tenia divuit anys, i en el moment de tenir-los, ja els sentia perduts”.

Hi ha una noia, en un conte de Rodoreda, que no sé ben bé qui és. No és com cap noia dels altres vint-i-un contes. És jove però no hi ha cap relació que la lligui a res massa aviat. No està enamorada ni se sent perduda per un sentiment que adora i l’espanta. No és casada ni se sent poc bonica, ni tem que el marit vagi mirant altres noies mentre s’adona que ella ja és gran. No ha de passar el dia sencer a casa mentre sospita que el seu home cada matí compra flors que mai són per a ella. No ignora que el seu marit només pensa en la primavera que comença i en faldilles de seda damunt cames nues. Tampoc és vella ni recorda amb pena i decepció un munt de records que ja no pot salvar.  

Al conte que protagonitza la noia (l’inici del qual apareix més amunt), ella surt d’una festa de Carnaval a l’avinguda del Tibidabo, disfressada de fada, i busca un taxi. No en troba. Es creua amb un noi, que va disfressat de sastre jueu, de Lluís XV. No es coneixen. Intercanvien, ella despreocupada i ell tímid, algunes paraules. S’asseuen a la vorera de l’avinguda, mengen pastís, beuen xampany. Només de mirar-la, ell s’ha enamorat. Com que no passen taxis, s’ofereix a acompanyar-la a peu fins a casa, a Consell de Cent, “de cara a mar, a l’esquerra, baixant del passeig de Gràcia”. Junts, anar baixant mentre parlen de no-res, aniran d’avinguda del Tibidabo fins al gran reixat de ferro i cristall de la porta de casa la noia. No es coneixen, però la ciutat de Barelona, més bonica que mai, els permet l’anonimat i la coneixença alhora, els fa passar una nit junts, tan sols passejant pels carrers: “al fons Barcelona brillava: un halo rogenc incendiava el cel i feia una campana màgica de claror.  Si el vent parava un instant, només els quedava el silenci i la nit per companyia”.

“Agafats de la mà es precipitaren carrer avall perseguits per la pluja i el vent”. Corrent sota les gotes de pluja freda d’una nit de març s’expliquen mentides: els dos s’inventen una vida que no és la seva. Ell vol impressionar-la. Què vol ella? Ella ha fet saltar el noi per una tanca per collir gardènies que resulta que no ho són perquè és Carnaval i les gardènies floreixen per Sant Joan. Ella li diu que ha fugit d’una festa on l’amo de la casa era el seu amant: ha marxat perquè li feia vergonya ser-hi en presència de la dona. Li diu que “a cinquanta anys, passaré comptes de tot, em felicitaré del resultat. Hauré tingut l’amor, la il·lusió, les paraules amables, almenys. Hauré evitat, com evitem un bassal d’aigua un dia de pluja, l’ensopiment i la vulgaritat”. Però resulta que res de tot això és veritat: no ha tingut mai un amant perquè confessa: “mai ho he estimat ningú”.

El noi s’ha enamorat bojament quan arriben a la porta i ella, que durant els hores de camí li ha explicat totes les seves pors i mancances, es mor de son. Veu el noi palplantat davant seu incapaç de marxar i ella només pensa en posar-se al llit i si pogués l’esborraria en aquell instant i faria que tota aquella nit no hagués passat.

Ell volia que aquella nit no s’acabés mai. Però, i ella, què volia? No ho sé ben bé. Potser només deixar-se acompanyar.