Is that all there is?

marti-sales

[Article publicat a Llavor Cultural el 24 de novembre de 2016]

[Principi d’incertesa. Martí Sales. Editorial Males Herbes]

Molts narradors insisteixen a recordar-nos una veritat (antiga i universal) que de tan repetida se’ns acabarà fent insuportable: com que tot depèn de com es miri, no podem conèixer mai res del tot. De fet, no sabem què és ni què vol dir conèixer. En aquest cas, Martí Sales se serveix de la física i del principi d’incertesa de Heisenberg per revestir de rigor científic la necessitat dels escriptors de dir-nos que tot ho creen a través d’una mirada subjectiva. Al llibre, parlant de salts quàntics amb un amic físic, el narrador explica: “Hi ha un canvi radical de paradigma, un gir copernicà en l’estudi i la concepció de la realitat (…) És el regne del possible, del pensable – que, de fet, també és el regne de la ficció”.

Aquest llibre parla sobre realitat, sobre ficció i sobre els seus límits. Un tema postmodern que sembla no tenir final ni aturador. I ho fa a través de l’escriptura mateixa, que és el mitjà que té l’autor per relacionar-se amb la realitat. Tot és susceptible de ser anotat per crear escriptura que al seu torn vol ser pensament. És una escriptura per saber què dir, una escriptura sobre la necessitat d’escriure i per tant, una escriptura per donar sentit. El mecanisme és simple: no és la idea que va al text sinó que a partir del text es genera la idea. Dit així sona massa pedant, però en aquest llibre no hi ha grandiloqüència. Precisament, aquest és un llibre sobre l’absurditat de les grans preguntes vitals. Viure és una prova. Un tempteig per veure què tal, per veure com va, per veure què surt… i això és el que vol explicar Martí Sales narrant un any de la seva vida (el 2008, concretament) en aquestes pàgines.

Aquest també és un llibre sobre la necessitat de moure’s per resistir-se a l’atracció del propi melic: “Canvies de lloc per destruir la pròpia perspectiva i amb els bocins enlluernats pel que has viscut, fer-te’n una de nova, més calidoscòpica, que pugui captar la llum d’altres angles (…) Així resisteixi el món a l’atracció irresistible del propi melic”. Però per molt lluny que vagis – i en aquest cas és de Nova York (i la ja cèlebre Ledig House) fins a Senegal passant per un monestir de Poblet i el poble de Vallclara – l’escriptura sempre acaba tornant a un mateix: “navego aturat a la meva cambra, com Xavier de Maistre i, sense ruta, no albiro port ni ingrata terra ni res que no sigui l’eterna i insofrible deriva de l’escriptura”. O dit d’una altra manera: “El lloc és igual perquè la processó va per dins”.

Aquest text no es pot encasellar en cap gènere perquè en barreja molts (dietari, narrativa de viatges, assaig) i s’entrellaça (molt elegantment) amb moltíssimes referències (escriptors, músics, pintors, poetes) que serveixen d’influència o de guia, però també per lligar històries i pensaments. És especialment bona la part on Sales ens parla de l’escriptor irlandès Flann O’Brien i el que ha significat la seva literatura. És una manera de dir-nos que “tot pot ser santuari: només cal devoció”.

A més, diria que aquest és un llibre que serveix per expiar una absència: la mort de Francisco Casavella, amic de l’autor, que actua com a xoc de la realitat per a despertar-lo i dir-li que sí, que anem provant però que això ve un dia que s’acaba encara que intentem esquivar les grans preguntes incòmodes. Però malgrat la mort, al text hi batega una frase de Proust (a ‘Un amor de Swann’) que explica molt bé al seu autor: “No coneixem la nostra felicitat. Mai som tan desgraciats com ens pensem”. Perquè malgrat totes les incerteses rere aquest llibre hi ha unes ganes de viure que desacrediten qualsevol visió fatalista. Al final, no hi ha res millor que deixar que et passin coses per poder-les escriure: “Això de no saber el que t’espera l’endemà té el seu què: fa trempar. L’únic perill és l’acceleració, s’accelera com una mala cosa i els frens on paren”.

Un dels reptes d’aquest text era saber-lo acabar. Sales ho fa de l’única manera digna que hi havia: fent una última pregunta (LA pregunta): “Hi ha una pregunta que torna i torna. És “i ara, què?”. La pregunta de després de l’orgasme, la pregunta de després de la mort, la pregunta en llevar-se, la pregunta de després de l’èxit, la pregunta des del fons del pou: incontestable”. Com passa amb la cançó de la Peggy Lee, tots acabem preguntant-nos: Is that all there is?. ¿Això és tot el que hi ha? I aquest és, ras i curt, el principi d’incertesa de Sales (i el de tots).

Eixams de mons formiguegen

parentesi

[Article publicat a l’Ara Llegim el 12 de març de 2016]

[El parèntesi esquerre. Muriel Villanueva. Males Herbes]

Al poema Plus ultra de Jacint Verdaguer, el jo poètic pregunta a una estrella que veu a l’espai si ella es troba al límit de la immensitat, si ella és l’estrella més allunyada que hi ha al cel, si és l’última de l’univers. L’estrella li contesta que ella no és ni pot ser l’última perquè l’univers és infinit i existeix més enllà d’on arriba la vista de l’home. “I aon tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen”, li diu l’estrella al poeta. Aquests versos remeten a tot allò que és ocult i viu entre nosaltres. Si al poema de Verdaguer és una estrella al cel qui ens fa veure que hi ha coses allà on no en veiem, a la novel·la de Muriel Villanueva aquesta funció la fa una estrella de mar.

A El parèntesi esquerre una noia i la seva filla de vuit mesos arriben a la platja de les Casetes del Garraf, famosa precisament per aquestes casetes vora el mar que es poden llogar per passar-hi uns dies. La Muriel, la mare-escriptora-protagonista, n’ha llogat una. Hi va a escriure una novel·la i a tancar un parèntesi que ha quedat obert després de la mort del seu marit. El text està escrit en primera persona i adopta el to d’una confessió: ens explica per què la Muriel ha quedat tan descol·locada al món, per què ella i el seu marit vivien separats els últims mesos de la relació, per què ser mare és difícil, per què ella no pot ni sap ben bé com estimar. El seu viatge a la platja no és una visita, és una escapada: “La platja de les Casetes em va robar el cor. No l’òrgan, el sentiment. He vingut a recuperar-lo per, després, sortir corrents”.

Vol escapar-se perquè s’ha trobat amb una nova realitat que no esperava i no sap com afrontar: ja no pot fer-se la nena perquè és mare. Per això, com la protagonista de la pel·lícula Persona, d’Ingmar Bergman, la Muriel no parla amb ningú i es fa passar per muda. Com que no sap quin rol ha d’adoptar davant d’aquesta nova situació decideix no parlar, que és una manera de no posicionar-se.

I la Muriel descobreix que per seguir vivint li cal tornar a néixer: “Em vaig casar amb un nen i ara intento renéixer perquè vull estar amb un home”. És l’estrella de mar la que l’ajudarà a fer aquest renaixement. Aquest llibre, que comença com una confessió, gira cap a l’al·legoria amb l’aparició de l’animal. Quan arriben a la caseta, la Muriel veu des de la platja una estrella de mar, que la saluda. És un tipus d’estrella de mar que pot regenerar l’organisme sencer a partir d’un únic braç. L’estrella es cola a la casa de nit i es posa sobre el cos de la Muriel, que començarà a caure a trossos. Primer els braços, després les cames, fins que d’ella només en queda un braç i el cor penjant. Aquesta estrella que mutila la protagonista fa que el llibre es tenyeixi de realisme màgic, perquè els altres personatges del llibre no semblen estranyar-se gens pel fet que una noia estigui mutant davant d’ells.

“I aon tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen”, diu l’estrella del poema verdaguerià. Això mateix sembla dir-nos Muriel Villanueva: que hi ha un món ocult allà on nosaltres no veiem res, i que allò que no entenem sovint és només una excusa per no respondre preguntes que ens són incòmodes. Al contrari de la protagonista del llibre, que en molts moments ens sembla una nena que fuig, Villanueva se’ns presenta amb aquesta novel·la com una autora madura que sap on va, que sap perfectament què fa quan escriu. Ara bé, s’ha d’avisar que aquest no és un llibre per a qui no estigui obert a experiments. Però com que el publica l’editorial Males Herbes, segell especialista en experimentació literària, ja ens ho podíem imaginar.