El talent espontani

[Article publicat a Llavor Cultural el 23 de gener de 2017]

[Les generacions espontànies. Mar Bosch Oliveras. Edicions del Periscopi]

Aquesta novel·la comença amb una comparació entre la vida i la sèrie The Walking Dead, on els zombis envaeixen el món i l’objectiu dels humans és sobreviure. La protagonista d’aquesta història, l’Eva Botet – una noia trenta pocs anys que està a l’atur i encadena entrevistes de feina – està escarxofada al sofà mentre mira la sèrie el dia abans de l’entrevista. Quan fan anuncis i aprofita per anar al lavabo i per inspeccionar la seva trista nevera de jove soltera, es pregunta quants milers de persones deuen estar fent els mateixos gestos, quants zombis contemporanis hi ha rondant pels seus pisos respectius matant el temps durant la publicitat. Aquest pensament no la deprimeix sinó que la fa sentir menys sola. Que les sèries acompanyen ho sap tota la meva generació i els programadors televisius. De fet, a mi mateixa, en un gest de companyia zombi, l’inici de la novel·la de Mar Bosch m’ha fet pensar en el primer minut de la famosa sèrie Narcos, que s’obre amb aquesta cita: “El realisme màgic es defineix com allò que passa quan un escenari realista és envaït per alguna cosa massa estranya per a ser veritat”. La literatura de Bosch s’ajusta perfectament a aquesta definició.

L’Eva Botet ens apareix des del primer moment com una noia peculiar. Orfe de pares, s’ha hagut de construir ella mateixa a partir del no res. D’aquí el títol de la novel·la, ‘Les generacions espontànies’ que fa referència a una teoria científica (desacreditada) que donava una explicació fàcil a la generació de la vida que no semblava tenir una causa concreta: la vida apareixia del no res i perquè sí. Com que l’Eva ha crescut desarrelada i sola, actua amb l’espontaneïtat de veure la vida neta de prejudici, com un bon salvatge que està per domesticar. Així, quan va a l’entrevista de feina – on ella és la rara, la diferent entre totes les candidates – decideix que no pensa ajustar-se al que s’espera d’ella ni pensa fer una entrevista convencional: decideix relatar-li al director de l’empresa que l’entrevista tota la seva vida a partir del seu currículum vitae. I d’aquest experiment literari apareix la novel·la.

Una novel·la que té molts nivells de lectura i per tant molts riscos. Un d’ells és que es pot llegir simplement com una història graciosa sobre una noia que explica la vida a partir de les seves feines (maquilladora de morts, detectiu privat, biòloga a la recerca del préssec perfecte…) en un deliri plenament fantàstic. Un altre risc és que l’ús del realisme fantàstic pot fer que de vegades caigui en la paròdia o la caricaturització excessiva dels personatges (no hi ha ni un gram de maldat en cap personatge del llibre, o alguns diàlegs són massa de planeta piruleta). Un altre risc és que la tendència a crear històries que funcionen com a contes vagi en detriment del ritme narratiu que se suposa que ha de tenir una novel·la. Però Mar Bosch compensa aquests riscos amb el domini de l’escriptura. El primer que se li ha d’agrair és que ha aconseguit una veu narrativa sincera i que controla el to – que podia perdre molt fàcilment per culpa dels girs còmics que fa el llibre -. Aquest és un llibre on l’humor té un paper fonamental, i això és molt difícil aguantar-ho gaire pàgines. Com que l’autora té gràcia descrivint situacions i creant imatges (i un gran domini de la ironia), Bosch ho aconsegueix sense problemes.

Contra moltes interpretacions, aquest no és un llibre generacional. Aquesta és la història d’una tarada que decideix no tenir filtres a l’hora de dir el que pensa – i així es troba explicant-li al seu futur jefe els desenganys amb el seu exnòvio o els seus somnis d’infantesa. Però rere les experiències d’aquesta loca hi ha una segona lectura: com la feina afecta la vida (fins al punt que la millor manera d’explicar-se a un mateix és el currículum laboral) o les contradiccions entre els discursos que celebren i busquen la diferència (sigues tu mateix, sigues únic) i la realitat quotidiana, on ser convencional ajuda a viure millor.

Sempre es diu que la segona novel·la és la prova de foc. ‘Les generacions espontànies’ és la segona novel·la de Bosch, que ha passat la prova sense cremar-se però amb la sensació que encara queda feina a fer: allunyar-se una mica de la paròdia per crear personatges més complexos i trames més treballades i explorar les possibilitats que té el seu gran domini del to. La tercera novel·la és la que ha de demostrar que el talent espontani de Mar Bosch s’acompanya d’unes ambicions literàries que no deixen res a mercè de l’atzar. La protagonista del llibre diu que de petita “tenia un cert problema amb la voluntat, i és que ho volia tot”. L’aspiració literària de Bosch ha de ser aquesta.

Pensar el mal

[Article publicat a l’Ara Llegim l’11 de juny de 2016]

[La font sagrada. Henry James. Adesiara editorial. Traducció d’Alfred Sargatal]

Realment està passant, això? Aquesta és la primera pregunta que ens fem llegint La font sagrada. A la segona passem a dubtar de la nostra capacitat com a lectors: ho estic entenent bé? La tercera és la pregunta definitiva sobre la literatura de Henry James: com a algú se li pot ocórrer una història així? Aquesta última qüestió la plantejava Luis Magrinyà, l’editor d’Alba, en un pròleg sobre l’autor, després d’haver llegit un dels seus contes. I és que la reacció a la imaginació de James, que crea històries impossibles i manipula el lector com vol, no pot ser altra que la sorpresa.

La font sagrada és un dels millors exemples per veure com James pot enganyar-nos. I com ho fa a través del narrador, que és una figura central en la seva obra. El de James és un narrador pendent del lector, que dialoga amb ell i dialogant amb ell el manipula. Però en aquesta novel·la es passa de frenada. La crítica ha coincidit a afirmar, encertadament, queLa font sagrada ocupa un lloc molt secundari en l’obra de James. Aquest és un llibre esgotador, que ens deixa totalment desorientats: no tenim ni idea del que pot estar passant i no la tindrem quan acabi el llibre. Però estem parlant d’un dels millors escriptors de la nostra tradició i, per tant, tot i el ritme inaguantable, aquesta és una novel·la d’obligada lectura per a lectors experimentats o escriptors vanitosos que vulguin comprovar que els genis també tenen obres menors.

La font sagrada és una història de terror protagonitzada per un narrador de qui no sabem ni el nom. El conviden a una mena de festa de cap de setmana en una mansió aristocràtica que de dia és esplèndida però de nit fa l’efecte d’una casa encantada, envoltada de jardins on la llum del capvespre sembla convidar les presències estranyes.

El to de la novel·la, espectral i sense sobresalts, acompanya perfectament aquest ambient tenebrós. El narrador s’adona que a dos dels seus companys de festa els passa alguna cosa estranya: una dona que era vella s’ha tornat jove i guapa, i un home idiota s’ha tornat llest i encantador. Això és tot el que sabem. A partir d’aquí, el narrador començarà una recerca per saber quin mecanisme ha pogut fer que els seus companys s’hagin transformat. I així comença una novel·la plena de disquisicions interiors sobre els pensaments i impressions del narrador; i molts diàlegs carregats d’evasives, subordinades i sobreentesos. La trama se’ns planteja en un escenari molt teatral, com un ball de fantasmes, que és precisament el que sospitem que són aquests convidats.

Però no ho sabrem del cert, perquè el nostre paper com a lectors està molt limitat. Només veiem i pensem el que veu i pensa el narrador, i per això mateix tendim a ser benvolents amb ell i la seva versió dels fets. Sense tenir en compte que des de fora aquest narrador és un personatge sospitós. Com el veuen, els altres personatges? Sembla que el veuen com un alienat, com un autèntic boig. Però, ho és realment? Aquest és el dubte que converteix la novel·la en una història de por.

Quan tanquem el llibre ens adonem que hem estat dins la ment d’un maníac i que ens hem cregut el seu discurs i la seva percepció. I això provoca més terror que saber si aquells éssers misteriosos són fantasmes o vampirs. S’ho ha imaginat tot? Ha passat realment? Són preguntes que James planteja sempre a les seves històries, perquè la qüestió és no deixar mai de fer-se preguntes. “Fer que el lector pensi el mal”, deia James. És una premissa que només és a l’abast d’un gran escriptor com ell, que sabia molt bé que “la ment de l’home està seduïda per les fantasmagòriques atraccions de la vida”.