Bruixeria feminista

townsend

[Article publicat el 7 de gener de 2017, a l’Ara Llegim]

[Lolly Willowes. Sylvia Townsend Warner. Editorial Minúscula. Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez]

Si encara avui les feministes tenen com a crit de guerra “Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar” és perquè la figura de la bruixa s’ha imposat en l’imaginari popular com a icona de la dona reivindicativa. A principis del segle XX, la idea d’una vida (i una cambra) pròpia era un tòpic molt estès, i les autores feministes van fer molta literatura sobre el nou estatus d’alliberades. Sylvia Townsend Warner (1893-1978) va ser una de les primeres escriptores a dedicar una obra a la idea de la bruixa feminista. Nascuda al nord-est de Londres, es va dedicar a la narrativa (publicava contes a la revista New Yorker ), a la poesia, a la música i a la traducció (es va atrevir amb Marcel Proust). Va ser membre del partit comunista i amb la seva parella, la poeta Valentine Ackland, van implicar-se políticament en l’antifeixisme amb protestes i articles.

La seva novel·la més famosa és Lolly Willowes, i l’acaba de publicar l’editorial Minúscula en traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez. L’editorial de Valeria Bergalli continua amb l’ambició de construir un catàleg magnífic fet de literatura rescatada de l’oblit. Sylvia Townsend Warner és una autora oblidada perquè queda en segona fila davant els grans noms anglesos (tot i que no ens hem de cansar mai de repetir que ja voldrien totes les literatures tenir una segona fila com l’anglesa).

La protagonista de Lolly Willowes es converteix en bruixa, però no és una obra de gènere fantàstic. Almenys, no del tot. La novel·la narra la història de Laura Willowes, una dona soltera que amb cinquanta anys decideix deixar de ser l’avorrida i servicial tieta Lolly per tornar a ser la Laura. I ho fa deixant Londres per anar-se’n al camp. Si la primera part de l’obra és realista -s’expliquen els costums anglesos de principis del segle XX i el paper decoratiu de les dones, subjugades a l’existència masculina- a la segona part, on la Laura ja viu sola al camp, aquest realisme es transforma exageradament cap al simbolisme. La natura comença a fer-se central, el relat fa un gir introspectiu i la Laura se sent moguda per “alguna cosa que anava més enllà de la seva experiència, una cosa fosca i amenaçadora, i tot i així agradable”. La Laura està alliberada, lluny de les falses responsabilitats de la vida mundana. Ha marxat sense rebel·lió, sense escàndols. La seva única aspiració és que la deixin en pau. Però quan aquesta pau es veu amenaçada pren una resolució dràstica: es farà bruixa a través d’un pacte amb el diable. Una contradicció irònica: una dona que vol alliberar-se acaba subjugada a la figura més dominadora de la història. I Sylvia Townsend Warner no dissimula aquestes contradiccions. És millor comprar la llibertat que viure esclavitzada: “Quan penso en les bruixes, sembla que veig per tot Anglaterra, per tot Europa, dones que viuen i es fan velles […] Per això ens fem bruixes: per mostrar el nostre menyspreu respecte a aquell fer veure que en la vida no hi ha risc, per satisfer la nostra passió per l’aventura”, confessa la protagonista.

Aquesta és una novel·la contradictòria en tots els aspectes. Està admirablement ben escrita i té l’atractiu del costumisme ben retratat i l’encant d’un conte de fades pervers. Però el seu defecte és precisament que els defectes són massa fàcils d’assenyalar: el lector veu quan una descripció s’escapa de les mans de l’autora, quan un diàleg és impostat o quan un personatge no acaba de ser tan complex com s’esperaria. Per això aquesta obra està destinada a viure als marges de la gran tradició. Al New York Review of Books, Eleanor Perenyi sentencia les mancances de l’autora quan diu que Townsend Warner era feminista, marxista, escriptora de crítica social, de contes de fades… Era tot això però en res d’això era prou bona; i aquest era el seu desavantatge.

Anuncis

Caça de bruixes

elizabth-gaskell

[Article publicat a l’Ara Llegim el 5 de novembre de 2016]

[La bruixa Lois. Elizabeth Gaskell. Angle Editorial. Traducció de Pere Guixà]

Fins fa poques dècades, quan alguns acadèmics van reivindicar la importància de la seva obra per entendre la societat anglesa després de la Revolució Industrial, Elizabeth Gaskell (1810-1865) no va ser reconeguda com una de les grans escriptores del segle XIX. Avui ningú dubta de la importància de la seva obra, que se situa entre els noms més destacats de la literatura victoriana. És coneguda com a autora de grans novel·les com Nord i Sud (1854) i Filles i esposes (1865), però els seus relats (la majoria publicats en revistes de l’època) són una part molt important de la seva literatura i expliquen per què Gaskell va tenir tant d’èxit com a escriptora mentre vivia. La bruixa Lois (1861), que l’editorial Angle ha tingut l’encert d’editar amb una bona traducció i introducció de Pere Guixà, és un d’aquests relats que van aparèixer publicats per entregues en una revista literària dirigida per Dickens.

El realisme costumista, la temàtica social i l’intimisme domèstic defineixen la literatura de Gaskell, que també va experimentar amb opcions menys convencionals, com bé ens ensenya La bruixa Lois. Podríem dir que aquest relat barreja elements de la novel·la gòtica amb trets de novel·la psicològica però està explicada com una novel·la realista. La història ens situa a Salem a finals del segle XVII. Evocar aquesta ciutat de la badia de Massachusetts és fer referència a la caça de bruixes, que és precisament el tema central del llibre. La protagonista és la Lois, una jove anglesa i anglicana que es queda òrfena i es veu obligada a travessar l’Atlàntic per anar a viure a casa el seu tiet, que s’ha fet purità i ha emigrat a Nova Anglaterra, a les colònies que comencen a instal·lar-se a Amèrica.

La bruixa Lois descriu la vida opressiva i extrema dels primers colons, que van marxar d’Anglaterra buscant un lloc per viure amb normalitat el seu puritanisme, que posava la religió al centre de la vida pública. Es van instal·lar en petits poblets aïllats, rodejats de boscos desconeguts, colpejats per hiverns duríssims i atemorits d’una banda pels indis i de l’altra pels pirates. Aquest ambient inhòspit feia que veiessin indicis malèfics a tot arreu. “La gent s’espanta per motius reals, però potser després, moguts per la por, que els paralitza i els desorienta, s’imaginen perills ficticis”, diu el narrador.

Aquesta atmosfera, no gaire amable a la diferència, rebrà la Lois com una estranya; una estrangera que porta costums perillosos. La Lois es veurà obligada a viure amb una família que la rebutja i s’anirà trobant més sola i se sentirà cada vegada més amenaçada per un poble que acabarà engolit per una paranoia col·lectiva. El títol del llibre ja ens indica que la protagonista no es trobarà amb un destí gaire afortunat, però la intenció del relat no és crear una trama intrigant sinó més aviat servir de testimoni històric. De fet, Gaskell es va inspirar en fets reals per escriure aquesta història: les filles d’un pastor purità van ser víctimes d’uns atacs epilèptics i les minyones índies de la família van ser acusades de bruixeria com a culpables dels mals de les nenes. La intenció de Gaskell amb aquesta nouvelle és que el lector es compadeixi de la Lois en aquest entorn on “la por atreu la covardia i la covardia crida la crueltat” per mostrar-nos un dels episodis més obscurs de la història d’Amèrica. Com a lectors contemporanis de vegades trobarem la narració massa naïf, però Gaskell no volia crear un artifici literari sofisticat sinó simplement explicar una història. Sembla que aquesta va ser la missió vital de l’anglesa, que en l’acte d’escriure va trobar un propòsit que consistia a relatar les històries de personatges marginats i desvalguts, que no tindrien l’oportunitat d’explicar-se amb la seva pròpia veu.

Pensar el mal

ICULT HENRY JAMES

[Article publicat a l’Ara Llegim l’11 de juny de 2016]

[La font sagrada. Henry James. Adesiara editorial. Traducció d’Alfred Sargatal]

Realment està passant, això? Aquesta és la primera pregunta que ens fem llegint La font sagrada. A la segona passem a dubtar de la nostra capacitat com a lectors: ho estic entenent bé? La tercera és la pregunta definitiva sobre la literatura de Henry James: com a algú se li pot ocórrer una història així? Aquesta última qüestió la plantejava Luis Magrinyà, l’editor d’Alba, en un pròleg sobre l’autor, després d’haver llegit un dels seus contes. I és que la reacció a la imaginació de James, que crea històries impossibles i manipula el lector com vol, no pot ser altra que la sorpresa.

La font sagrada és un dels millors exemples per veure com James pot enganyar-nos. I com ho fa a través del narrador, que és una figura central en la seva obra. El de James és un narrador pendent del lector, que dialoga amb ell i dialogant amb ell el manipula. Però en aquesta novel·la es passa de frenada. La crítica ha coincidit a afirmar, encertadament, queLa font sagrada ocupa un lloc molt secundari en l’obra de James. Aquest és un llibre esgotador, que ens deixa totalment desorientats: no tenim ni idea del que pot estar passant i no la tindrem quan acabi el llibre. Però estem parlant d’un dels millors escriptors de la nostra tradició i, per tant, tot i el ritme inaguantable, aquesta és una novel·la d’obligada lectura per a lectors experimentats o escriptors vanitosos que vulguin comprovar que els genis també tenen obres menors.

La font sagrada és una història de terror protagonitzada per un narrador de qui no sabem ni el nom. El conviden a una mena de festa de cap de setmana en una mansió aristocràtica que de dia és esplèndida però de nit fa l’efecte d’una casa encantada, envoltada de jardins on la llum del capvespre sembla convidar les presències estranyes.

El to de la novel·la, espectral i sense sobresalts, acompanya perfectament aquest ambient tenebrós. El narrador s’adona que a dos dels seus companys de festa els passa alguna cosa estranya: una dona que era vella s’ha tornat jove i guapa, i un home idiota s’ha tornat llest i encantador. Això és tot el que sabem. A partir d’aquí, el narrador començarà una recerca per saber quin mecanisme ha pogut fer que els seus companys s’hagin transformat. I així comença una novel·la plena de disquisicions interiors sobre els pensaments i impressions del narrador; i molts diàlegs carregats d’evasives, subordinades i sobreentesos. La trama se’ns planteja en un escenari molt teatral, com un ball de fantasmes, que és precisament el que sospitem que són aquests convidats.

Però no ho sabrem del cert, perquè el nostre paper com a lectors està molt limitat. Només veiem i pensem el que veu i pensa el narrador, i per això mateix tendim a ser benvolents amb ell i la seva versió dels fets. Sense tenir en compte que des de fora aquest narrador és un personatge sospitós. Com el veuen, els altres personatges? Sembla que el veuen com un alienat, com un autèntic boig. Però, ho és realment? Aquest és el dubte que converteix la novel·la en una història de por.

Quan tanquem el llibre ens adonem que hem estat dins la ment d’un maníac i que ens hem cregut el seu discurs i la seva percepció. I això provoca més terror que saber si aquells éssers misteriosos són fantasmes o vampirs. S’ho ha imaginat tot? Ha passat realment? Són preguntes que James planteja sempre a les seves històries, perquè la qüestió és no deixar mai de fer-se preguntes. “Fer que el lector pensi el mal”, deia James. És una premissa que només és a l’abast d’un gran escriptor com ell, que sabia molt bé que “la ment de l’home està seduïda per les fantasmagòriques atraccions de la vida”.

Les virtuts de l’humor anglès

Buncle

[Article publicat a l’Ara Llegim el 5 de març de 2016]

[El llibre de la senyoreta Buncle.D.E. stevenson. El Cercle de Viena. Traducció de Marta Pera]

El llibre de la senyoreta Buncle, de Dorothy Emily Stevenson (1892-1973) pot semblar d’entrada poc més que una novel·la anglesa de segona fila (i ja voldrien totes les literatures tenir una segona fila com l’anglesa), però aquest llibre és molt més que una comedieta per passar l’estona. És una novel·la excel·lent i a més és entretinguda i recomanable per a tot tipus de lectors. És la prova que demostra que es pot fer bona literatura per a un públic molt ampli. Que sembla una obvietat però no ho és si ens fixem en la indústria editorial, que tendeix a dividir-se entre bestsellers poc literaris i les fílies minoritàries de l’editor de torn. Evidentment hi ha excepcions, i la col·lecció El Cercle de Viena n’és una. L’equilibri entre esperit comercial i qualitat permet que el Cercle guanyi lectors amb cada títol que publica i en mantingui molts altres de fidels i exigents.

Tornant a la novel·la, la nostra protagonista és la senyoreta Buncle, una soltera de quaranta anys que viu en un poblet escocès on el més interessant que passa és la festa infantil que una veïna organitza per Nadal. Els ciutadans de Silverstream viuen una vida agradable i monòtona fins que una novel·la entra a les seves rutines i causa un gran caos. Resulta que la senyoreta Buncle s’ha quedat sense diners i per guanyar-ne uns quants ha decidit que podria criar gallines o escriure un llibre, i d’entre les dues opcions s’ha quedat amb la del llibre perquè així almenys no se li embruta la casa. Però ella no té gens d’imaginació i l’única cosa sobre la qual pot escriure són els seus veïns.

I és que ells no ho saben però són carn de sàtira. En aquesta novel·la hi surten tots els clixés: les velles xafarderes, la senyoreta guapa soltera i malvada, un coronel retirat i enamoradís, un atractiu vicari aficionat al tenis, un erudit fracassat, un metge sensat, la vídua ressentida… Un catàleg immillorable per a una comèdia. Començant per la senyoreta Buncle, una dona insegura, que tothom pren per bleda i que els veïns no poden imaginar que és l’autora del llibre infame. Perquè la novel·la que els ridiculitza i que explica les seves intimitats ha sigut publicada amb un pseudònim, John Smith. Enfurismats, els veïns comencen un pla a la recerca i captura de l’odiós autor perquè, com afirma una afectada, “cal demostrar a Anglaterra que la llar continua sent un lloc sagrat i que no es pot violar amb total impunitat”. Així, seguirem les aventures dels veïns i de la senyoreta Buncle (i del seu afortunat editor, que es fa d’or) en una novel·la d’un fenomenal humor anglès que és un artefacte perfecte en què totes les històries s’entrellacen per acabar amb un final d’aquells tan rodonets i tan Jane Austen en el qual qui és bo acaba bé i qui és dolent acaba malament.

Però a més, i aquí és on podem diferenciar el passatemps del que és un bon llibre, aquesta novel·la que sembla tan simple permet moltes més lectures. Per exemple: arran de les reaccions dels veïns sobre el llibre, la senyoreta Buncle escriu una segona novel·la, i per tant ens trobem un llibre sobre un llibre dins d’un altre llibre -i una boníssima reflexió sobre la metaliteratura-. La novel·la també tracta la qüestió dels límits de la ficció: mentre escriu, Buncle barreja el poble inventat amb el real fins al punt que ella i el personatge que representa es confonen i no distingeix el seu jo literari de la seva identitat. És a dir, que El llibre de la senyoreta Buncle és alguna cosa més que una simpàtica sàtira: és bona literatura per al gran públic. Molt fàcil de dir però bastant més difícil de trobar.