Que la vida no s’acabi mai

[Article publicat a l’Ara Llegim el 16 de juliol de 2016]

[Ballar en la foscor (La Meva Lluita, 4). Karl Ove Knausgaard. L’Altra Editorial. Traducció d’Alexandra Pujol Skjønhaug]

“Volia veure com de lluny podia portar el realisme abans que es fes impossible de llegir”. Aquesta és la idea que resumeix l’obra de Knausgard, l’escriptor noruec que ha escrit una autobiografia en sis volums (3.500 pàgines). I en lloc d’un previsible fracàs ha aconseguit un èxit editorial mundial. Com passa amb tot fenomen, té els seus detractors i defensors. Els primers diuen que els llibres no són tan bons com els proclamen i es queixen del poc interès que té aguantar la vida rutinària d’un home de mitjana edat amb una crisi existencial. Crec que en aquest cas cal estar al bàndol de la defensa. Knausgard ha fet una aposta arriscada i se n’ha sortit. Ha tensat i jugat amb la noció de realitat i servint-se de l’autobiografia ha posat en dubte les normes de la ficció. El crític Christian Lorentzen explica amb una imatge senzilla però efectiva els mecanismes de la seva literatura: “L’experiència de llegir-lo és similar a la de veure un vídeo d’un gran atleta. Per exemple, un jugador de bàsquet. El jugador és constantment brillant, però no està en la natura del joc que cada llançament entri a la cistella, i molts d’ells no entren”. Convé llegir-lo així. Quan algú escriu una obra d’aquesta magnitud no podem jutjar cada pàgina com ho faríem amb una novel·la de 300.

Ballar en la foscor és segurament el més lleuger dels volums i ho és perquè explica la vida d’un adolescent de 18 anys. Aquí han desaparegut les digressions severes de l’adult que fa balanç de la vida que omplen les primeres novel·les. Cada vegada que la narració s’escapa i s’intueix introspecció o prosa assagística, Knausgard ho talla de seguida i ho fa tornar cap a l’acció. El llenguatge és directe, gens metafòric. El ritme és constant -no hi ha ni un capítol-: són 556 pàgines a raig (imitant els mecanismes de la memòria).

El llibre comença amb un viatge. Karl Ove té 17 anys, ha acabat l’institut i se’n va a passar un any fent de professor a Hafjord, al nord de Noruega, molt a prop del pol Nord, en un poblet aïllat on mig any se’l passen engolits per la foscor i l’altre mig enlluernats pel sol. La idea és trobar l’espai per triomfar en la seva vocació: ser escriptor. La novel·la també explica el seu últim any d’institut, marcat pel divorci dels pares. La mare aprèn a viure sola mentre el pare s’enfonsa en l’alcoholisme. Amb aquest panorama Karl Ove decideix tirar pel dret: “Vaig obrir una altra subsecció en la meva vida. Borratxera i esperança de luxúria”. Knausgard ens fa entrar en el seu món de festes absurdes i ressaques terribles (amb blancs de memòria inclosos) i explica els lamentables intents de lligar i els fracassos d’ejaculador precoç. Tot es redueix a dues obsessions: beure i follar. Tot és excés de vitalitat: “Ballo i la felicitat m’omple i només desitjo que duri, que la vida no s’acabi mai”.

En aquest volum, com en tots els de la sèrie, Knausgard ho omple tot. Ell és narrador i figura central de l’obra. Hi surten molts altres personatges, però són només figurants. Això, que hauria de fer l’obra pesada, és un indicador per veure que és bo: en cap moment trobem a faltar més protagonisme de cap altre personatge. I això passa per culpa de la sinceritat gairebé ofensiva amb què escriu. A la novel·la trobem un Knausgard declaradament patètic, un nen amb ínfules de gran escriptor, que es posa calent amb les alumnes i no pot evitar trempar a classe i que s’alcoholitza perquè no troba cap manera de relacionar-se amb els altres. Tot està escrit amb una intensitat tan gran que no ens queda més remei que utilitzar un adjectiu suat per descriure la seva prosa: és hipnòtica. És un clixé, però és la paraula més honesta per descriure l’actitud del lector, que es queda enganxat passant pàgines encara que parlin de la rutina més avorrida.

Knausgard sap que la seva gràcia és la sinceritat i juga amb això. Perquè, malgrat que aquesta és una autobiografia, ell és un bon escriptor i ha fet un artefacte molt pensat. El noruec escriu sobre la memòria (“Escriure és recordar, en això sóc un proustià clàssic”) però tria d’aquesta memòria el que funcionarà millor en una novel·la, el que li servirà més per a cada història. Diu: “Tot en l’obra és construït i controlat amb cura. Per a mi escriure és això: una mà freda sobre un front calent”. En aquest, com als altres volums, reconèixer Knausgard com un gran escriptor és l’única resposta que explica per què aquest llibre no és, com hauria de ser, un terrible avorriment.

 

L’amor no és cosa de dos

[Article publicat a l’Ara Llegim el 13 de febrer de 2016]

[La balada del cafè trist. Carson McCullers. L’Altra editorial]

Carson McCullers explica amb la seva obra una idea bastant bèstia: estem molt sols al món. La millor manera d’expressar aquesta idea en el mínim espai la trobem al títol de la seva novel·la més cèlebre: ‘El cor és un caçador solitari’. Aquesta novel·la la va fer famosa quan tenia només 23 anys i era el somni de tot editor amb ganes de vendre una jove i excèntrica escriptora revelació. El seu aspecte androgin hi ajudava: portava els cabells curts, vestia pantalons i camises d’home i tenia un posat bohemi molt atractiu. El seu origen del sud es delatava de seguida pel seu accent, que era molt marcat.

McCullers va néixer l’any 1917 a Columbus (Georgia) amb un presagi que la va marcar tota la vida: des que la duia a la panxa, la seva mare va predir que estava destinada a grans coses. Fins als disset anys va dedicar-se al piano amb gran passió, però una febre reumàtica va decidir-la a passar-se de la música a les lletres per no deixar-les més. La jove escriptora va marxar a Nova York a estudiar i al tornar a casa va trobar-se amb qui havia de ser l’amor de la seva vida: James Reeves. Els dos tenien aspiracions de ser grans escriptors i es van enamorar bojament. Es van mudar a Nova York quan ella va triomfar i sembla que allà tot va començar a torçar-se. Vivien el glamour de ser una parella de literats famosos, i amb això van venir les baralles, les infidelitats i un alcoholisme que va anar incrementant amb els anys. Es van casar, es van divorciar, van reconciliar-se i l’any 53 ell es va suïcidar. D’aquest amor ella en podria haver tret la lliçó central de la nouvelle ‘La balada del cafè trist’: l’amor és cosa de dos però és un sentiment solitari.

Aquesta obra comença avisant-nos que el lloc on passa la història no és una anècdota. Som en un poblet deixat de la mà de Déu al sud dels Estats Units, on els hiverns són curts i durs i els estius implacables per culpa d’una calor terrible que no s’acaba mai. El narrador ens explicarà el més interessant que ha passat mai al poble: l’existència d’un cafè que va transformar la vida dels seus habitants, la majoria treballadors d’una fàbrica de cotó, perquè allà s’hi havia creat un ambient màgic on podien “arraconar la convicció amarga i fonda de no valer gran cosa en realitat”. La mestressa del cafè era la senyoreta Amelia però l’alegria i el renom d’aquell lloc va ser un geperut que la gent coneixia com “el cosí Lymon”, i en la història el tercer protagonista és l’exhome de la senyoreta Amelia, que va tornar al poble per fer-hi mal després d’estar a la presó. El que hi ha rere el relat d’aquest cafè és un triangle amorós que acaba en drama.

El centre de la història és la senyoreta Amelia, una dona imponent amb músculs d’home, cabells curts i la cara cremada pel sol. S’havia fet rica regentant una botiga i una destil·leria. Era una dona solitària, si exceptuem els deu dies que va estar casada amb en Marvin Marcy, a qui clavava una bufa cada vegada que ell intentava apropar-s’hi. Fins que un dia arriba al poblet un geperut que la busca perquè és el seu cosí. Els veïns estan convençuts que ella el farà fora, però aquesta estranya parella comencen a viure junts. De fet, la senyoreta Amelia s’ha enamorat del geperut i viu molt feliç. Però és quan torna en Marcy, l’exhome, quan veiem, com diu McCullers, que “l’amor és una experiència compartida, però que sigui compartida no vol dir que sigui semblant per als dos implicats”. Perquè des del moment que Marcy posa els peus al cafè el geperut s’enamora perdudament d’ell.

I aquest triangle amorós acaba en desgràcia. Una desgràcia que, com passa sovint en la tradició literària del sud dels Estats Units, és irrevocable. És en aquest sentit tràgic de l’existència on es veu el lligam de McCullers amb la seva terra: “des del primer moment en Marcy va portar amb ell la dissort (…) arrossegava una malesa desconeguda que se li aferrava gairebé com una olor”. Ell és dolent perquè el mal és innat en l’home: és així i no s’hi pot fer res. I en Marcy ha vingut per sabotejar l’enamorament de la senyoreta Amelia. Del seu amor frustrat ella n’ha après una lliçó que segurament ja sabia: “l’amant sent dins l’ànima que el seu amor és una cosa solitària, que la vàlua i la qualitat d’un amor ve determinat per l’amant i per ningú més”.

Aquesta és la gran lliçó de l’obra de McCullers, que l’Altra Editorial vol recuperar completa. De moment comença amb aquest volum, on a més del relat central hi ha sis magnífics contes que també ens parlen de la solitud de l’amor. Esperem que els propers títols segueixin traduïts per Yannick Garcia, que ha fet una feina excel·lent.

Més enllà del porno: joc i distracció

[Joc i distracció. James Salter. L’Altra Editorial. Traducció d’Albert Torrescasana]

publicat a la revista Endavant

“Només és un joc (…) amb la mateixa facilitat que ens asseiem davant d’una taula ben parada – però no pas més – entra dins seu”. La frase és bonica, és una porcada i és cruel. A la novel·la li passa exactament el mateix.

Escriure sobre sexe és delicat. En el millor dels casos sortirà pornografia, en el pitjor una cosa cursi. S’ha de ser molt bo per fer una novel·la eròtica sense fer porno barat ni embafar, i per això tenim James Salter. La novel·la s’obre, com un catàleg de Victoria’s Secret de províncies, amb la descripció de tot de noies franceses en un tren a la Borgonya. Aquestes noies són només un escenari, joc i distracció, perquè el narrador pugui anar introduint que aquí hem vingut a parlar de porcades. Aquesta novel·la, un crescendo de dues-centes pàgines, explica la relació ¿amorosa? entre Phillip Dean i l’Anne-Marie, un universitari nord-americà i una cambrera francesa.

Ens explica la història – i això és molt important – un narrador extern, un senyor amic del protagonista, un voyeur. El narrador ens relata la relació dels joves en una barreja entre els fets reals i la seva imaginació. És important que el narrador sigui extern perquè “Joc i distracció” és una novel·la que parla de nosaltres i de sexe: no ens interessa conèixer en monòlegs interiors els dubtes i les pors ni d’ell ni d’ella, perquè llavors estaríem convertint la el llibre en novel·la rosa i, precisament, no es tracta d’això.

“Anne-Marie Costallat, nascuda el 8 d’octubre de 1944. Jo començava l’institut i em masturbava dos cops al dia, contorçant-me com una fulla morta, quan ella va néixer (…) Com més t’hi acostes més prodigiós és el seu aspecte. Em sembla que té divuit anys! I n’aparenta menys i tot. Cosa que evidentment, m’espanta. Divuit anys i un amant negre”. Així se’ns presenta aquesta noia i així es coneixen: mentre balla amb el seu amant negre, en Phillip s’hi acosta i ella marxa amb ell. “¿Què havia passat? Havien fugit i havien fet l’amor. No és tan insòlit. Era relativament previsible”. Tots dos s’escapen amb el cotxe d’ell i recorren les carreteres franceses (a la novel·la el paisatge és tan sexy com ells). Passen els caps de setmana en hotels i sobretot follen molt. A la novel·la hi ha una referència molt perversa a la parella quan el narrador diu que tenen una relació com la del començament de “Manon Lescaut”, l’obra de Dumas, una novel·la molt lasciva on un jove s’enamora d’una puta.

Però com que això és una novel·la eròtica el millor de tot és el sexe, on Salter demostra la virilitat d’un ex-pilot de les forces armades. Les escenes sexuals es va repetint fins a convertir-se en (oh, sorpresa) mecàniques. Se’ns explica cada vegada com ella es despulla quan arriba a l’hotel, com ell trempa només de mirar-la, cada postura nova, els crits d’ella, com s’escorre ell; molt detall. Una de les fites més importants del llibre és la consecució del sexe anal i com suposa una nova fase en la relació: “Tot el que s’havia esdevingut fins ara només és una mena de preludi. Ara són amants. L’eixelebrament inicial ja ha passat. han consolidat el seu domini. S’ha inaugurat una felicitat satànica”. En una escena, en Dean li pregunta si vol llegir una revista mentre ell intenta encular-la. Així en fred sona més banal del què és, però a la novel·la funciona, i és en moments com aquests on veiem que Salter no fa porno sinó que escriu sobre sexe, que són dues coses diferents.

Que no en tenim prou amb follar és una lliçó que passada l’adolescència esperem que hagi après tothom. L’erotisme, previsiblement, es va desinflant, i l’Anne-Marie és a estones una deessa i en Phillip no se sap imaginar la vida sense ella, però en d’altres “fa cara de dependenta. Ho veu clarament, bufona però ordinàra”. I resulta que anem sabent que ella a més de despullar-se també vol una nevera americana i un marit atent. Hi ha moments de confusió, aquesta és la gràcia, entre amor i sexe, i em sembla que estem en una postura molt complicada: el sexe no és només sexe però tampoc pot ser res més.

“Joc i distracció”, com totes les novel·les de James Salter, té molt mala llet. Tanta com per obrir el llibre amb una cita de l’Alcorà que diu: “Sapigueu, doncs, que aquesta vida, la d’aquí baix, és com un joc, una distracció…”. El que segueix és, com en tota la seva obra, una prosa elegant i cruel, que va escalfant l’ambient per acabar fent-ho explotar tot. Les novel·les de l’americà tenen aquesta cosa brutal però bonica que fa que encara que el llibre acabi amb un cop de puny sempre en segueixis volent més.

Les dones de James Salter

[L’última nit. James Salter. L’Altra Editorial. Traducció d’Alba Dedeu]

Quan a les seves classes sonava el nom d’Edward Hopper la meva professora d’art contemporani sempre feia mala cara. Deia que no li agradava la pintura de Hopper perquè no era pintura sinó literatura. La Teresa Camps tenia devoció pels quadres matèrics, enormes quantitats de pintura sobre teles de molts metres. Creia que la representació era un tema menor al costat de la força del color ben posat. “Si ja vam decidir fa molt de temps que cada art ha de servir-se del seu propi llenguatge, la pintura és pintura i això és una altra cosa”. Per això el desinterès per Hopper, als quadres hi veia simplement narració, la fotografia d’una història que no es podia explicar amb la pròpia representació. A mi em sembla que si Hopper s’hagués posat a escriure li hagués sortit un conte de James Salter. Que és el mateix que dir que els contes de Salter m’han semblat quadres de Hopper en moviment. Amb una diferència, aquests contes no necessiten prendre res de cap altre art per representar-se per si sols.

Si alguns autors necessiten una novel·la per explicar el fracàs d’una vida, a Salter tan sols li fan falta dues frases. Aquest expilot de la United States Air Force sembla que escrigui només per arribar a poder dir això: “No sabia què li agafava, però al bell mig del carrer es va posar a plorar”. Aquestes formules sovint són prova de la qualitat d’un autor perquè quan no funcionen es veu de seguida. En canvi, si funcionen acostumen a fer-ho d’una manera fulminant. Per arribar a aquesta frase s’ha hagut de traçar una història amb prou força perquè el lector entengui tan poc com el personatge el motiu del plor però comparteixi les ganes de plorar. Aquests solitaris personatges s’emparen en una Amèrica que ens sembla el millor lloc on podríem viure: cases elegants de porxo i jardí, habitacions i restaurants d’hotels luxosos, pisos moderns amb habitacions de pocs mobles, i la llum a tot arreu. Llum de capvespre, el sol del matí o la claror de la lluna per una finestra. Salter, com Hopper, es preocupa sempre dels contrastos lumínics dels seus espais: “Recordava les tardes amb la llum que es filtrava per les escletxes, la seva pròpia roba en una cadira o escampada per terra, la repetició humida i mecànica d’allò, o a ell, o a vés a saber què: oh, Déu meu, oh, Déu meu, oh, Déu meu”.

Per a l’americà gairebé és tan important descriure els seus personatges com dir la seva història. Com a bon home d’un altre temps, té especial traça creant figures femenines, en tot moment superiors als seus companys. Per com les tracta, sembla que conegui la vida sentimental d’una dona mirant-li la caiguda del vestit. Salter fins i tot fa boniques les seves obsessions: gairebé en tots els contes hi ha una noia en biquini, i segur que no hi ha cap escriptor en tot el panorama literari que ho sàpiga descriure millor: “Va seure tota sola a la platja. No hi havia gairebé ningú. Es va estirar d’esquena, en banyador, amb el sol a la cara i als genolls. Feia calor i el mar estava en calma. Li agradava més estirar-se a la vora de les dunes mentre batien les ones, escoltar-ne l’esclat com els últims acords d’una simfonia, encara que les ones no paraven mai. No hi havia res tan magnífic com allò. Va sortir de l’aigua i es va eixugar com la noia gitana, els turmells coberts de sorra. Sentia com el sol li polia les espatlles. Amb els cabells humits, immersa en la buidor dels dies, va pujar fins a la carretera empenyent la bicicleta, amb la sorra vellutada sota els peus. (…) Com n’és, de bonica, una dona sola, amb una camisa blanca d’estiu i les cames nues”.

Totes les seves dones són fantàstiques per fer entendre les veritats cruels que es descriuen als contes. De senyores que no acaben d’acceptar la pèrdua de la joventut a noies de vint i pocs que encara no saben que la impunitat no els durarà sempre, passant per dones de trenta i molts que coneixen perfectament els seus avantatges. Salter les domina totes i les fa aparèixer als seus millors i pitjors moments. L’americà sap descriure vides esquerdades per culpa d’un segon: “Només els va veure un instant mentre marxaven, la llum sobre els cabells d’ella, la porta del taxi que es mantenia oberta perquè hi entrés, i, per un moment, en Brian va oblidar que ho tenia tot”. O de vegades una sola imatge fa entendre trenta anys de desenganys: “Recordava les ampolles de cervesa que rodaven per la part del darrere del cotxe quan tenia quinze anys i ell li feia l’amor cada matí, i ella no sabia si amb allò començava la vida o si l’estava desgraciant, però l’estimava i no se n’oblidaria mai”. També hi és sempre present la lluita constant entre el sentiment i el record, l’angoixa que suposa recordar però saber que no es pot tornar a sentir. “Un dia ella havia sortit d’un restaurant, esglaons avall, molta estona després de dinar; amb un vestit de seda cenyit als malucs que el vent li ficava entre les cames. Les tardes, va pensar en Hollis per un moment. Ho recordo tot, però ara no ho puc sentir. Ha passat (…) El passat, com una onada abrupta, l’havia envestit, no com havia estat, sinó com no podia evitar recordar-lo”.

Però si Salter i Hopper s’assemblen en alguna cosa és sobretot en la representació de la solitud. Tots els seus personatges beuen d’una solitud que no es resol ni amb la vida de parella ni amb els fills ni en qualsevol altra combinació. És la solitud del qui no s’acaba d’entendre. James Salter sap perfectament el que ens passa i ho mostra en una prosa que l’ha convertit en un dels referents de la literatura americana contemporània. Després de Salter seguim sense entendre res, però almenys algú ho ha intentat aclarir sense trampes: exposant les coses tal com les veu. La seva és una felicitat resignada. No hi podrem fer res, però tampoc és cap drama. De fet, l’última frase podria justificar tot el recull: “Sigui el que sigui que uneix les persones, ja no hi era. Ella li va dir que no hi podia fer res. Així era la vida”.  

[A James Salter el publica per primera vegada en català l’Altra Editorial, una nova editorial que estrena catàleg amb aquesta obra i amb “Els nois” de Toni Sala. Els desitjaríem molta sort, però amb aquests títols no la necessiten]