Descendents de Sodoma i Gomorra

Marceltennis

[Article publicat a l’Ara Llegim el 26 de març de 2016]

[Sodoma i Gomorra. Marcel Proust. El Cercle de Viena. Traducció de Josep Maria Pinto]

El Gènesi diu que abans de fer ploure del cel sofre i foc sobre Sodoma i Gomorra, Déu va enviar dos àngels a les portes d’aquestes ciutats per salvar els homes justos que hi quedaven. L’Altíssim no tenia més remei que destruir-les perquè eren ciutats corrompudes pel pecat. Marcel Proust (1871-1922) creu que en comptes d’enviar dos àngels compassius a fer de jutges, a Déu li hauria resultat més eficaç enviar-hi sodomites, perquè no hi ha jutges més severs sobre els seus actes que ells mateixos. Segons Proust, els homosexuals viuen la seva condició molt conscients de la condemna que mereixen però alhora gens disposats a abandonar el pecat. Aquest volum de la Recerca del temps perdut és essencialment un tractat sobre l’homosexualitat, quan era vista com un vici glamurós.

El Marcel, el narrador, se situa en una posició interessant i privilegiada per explicar els costums dels sodomites de classe alta: és un voyeur. Des de l’inici del relat se’ns presenta com a espia morbós: es troba amagat en un jardí observant amb molt d’interès la còpula d’un borinot amb una flor i divagant sobre la condició sexual dels insectes quan veu com el baró de Charlus (cèlebre personatges proustià) s’endú un jove cap a dins d’una botiga. El que escolta rere la porta li fa dir que “hi ha una cosa tan sorollosa com el patiment, és el plaer”. A partir d’aquest descobriment iniciàtic, el Marcel comença a elaborar una teoria sobre l’homosexualitat, i en la seva condició d’antropòleg s’autoproclama “botànic moral”, un paper que desenvoluparà amb gran alegria, catalogant els gustos sexuals dels seus compatriotes. El narrador se sorprèn dels diferents tipus de sodomites que viuen al seu món: els efeminats i solitaris, avergonyits de la seva condició, i els que la proclamen orgullosos i es maquillen i vesteixen de dona. I presta una atenció especial a una de les espècies que més l’atrauen: les lesbianes, “les descendents de Gomorra”, que tindran un paper fonamental en aquesta obra, perquè el Marcel ja no és l’adolescent insegur i fràgil que s’excusa dels actes socials fingint un refredat. Ara és un home que sap moure’s com un aristòcrata entre els salons mundans, acostumat a la politesse i la hipocresia que fan funcionar el seu món.

Bona part del relat és una successió d’escenes aparentment banals per tot tipus de festes entre París i Balbec, on el Marcel es mou amb grandiloqüència sabent a qui cal saludar i a qui cal retirar la paraula. Si durant la primera estada a Balbec el Marcel mirava les noies des de la terrassa del Gran Hotel, incapaç d’acostar-s’hi, ara hi torna com a seductor. Des de les belleses vulgars i magnífiques que són les ajudants de cambra fins a les noies que no ha vist mai però coneix per les cròniques de societat, el Marcel està disposat a enamorar-se de totes a condició que l’amor no duri gaire.

Però en aquest món hi ha un element perillós que anticipa el drama de la vida del narrador de la Recerca i que és alhora un dels personatges més importants de la literatura occidental: l’Albertine, una noia amb qui el Marcel té una relació intermitent i estranya. L’Albertine és misteriosa, incontrolable, inaccessible i amaga un secret: no només li agraden els homes. El Marcel ho sospita i ella intenta ocultar-ho per no ferir-lo, però “Gomorra, dispersada, tendeix, a cada ciutat, a aplegar els seus membres separats, a reformar la ciutat bíblica”. I al contrari que els habitants justos que es van salvar del sofre i el foc enviats per Déu, l’Albertine no sembla sentir-se gens culpable pels seus pecats, que seran el martiri del narrador de la Recerca del temps perdut.

Anuncis

La felicitat és un intent

[A l’ombra de les noies en flor, II. Marcel Proust. El Cercle de Viena. Traducció de Josep Maria Pinto]

“Pel que feia a les noies boniques que passaven, des del dia en què havia sabut que les seves galtes podien ser besades, em vaig encuriosir per la seva ànima. I l’univers m’havia semblat més interessant”. En aquest volum de laRecerca del temps perdut, l’univers és un estiu a Balbec; una estació balneària on en Marcel, la seva àvia i la seva serventa, la Françoise, passaran allunyats de París els mesos de calor. Marcel és un adolescent intel·lectualoide i malaltís que està molt preocupat per adaptar-se a la seva nova habitació davant del mar al Gran Hotel Balbec; un lloc on es troben aristòcrates del gran món i burgesos adinerats. És una societat que s’odia però conviu gràcies a les respectives fortunes (guanyades o heretades) i les fórmules de cortesia. Els primers dies de la vida social de la família els ocupen les visites de la noble senyora de Villeparisis i la princesa de Luxemburg; i Marcel es mou entre els dinars protocol·laris al gran saló de l’hotel i les escapades per sopar amb el seu amic Saint-Loup als restaurants dels voltants de Balbec, on l’adolescent enveja les mirades de les amants del seu amic i pateix els efectes de beure més del compte. “Tot envoltat de monstres i de déus, no es coneix gaire la calma […] Més tard les coses es veuen d’una manera més pràctica, en plena conformitat amb la resta de la societat, però l’adolescència és l’únic temps en què hem après alguna cosa”. L’adolescència per a Marcel és convertir Balbec en un paradís; és la recerca insistent i fallida de la felicitat. Aquesta felicitat la buscarà allà on hi pugui trobar bellesa, i la bellesa a l’adolescència es troba, evidentment, en el descobriment de les noies. “Si havia de morir aviat, m’hauria agradat saber com estaven fetes de prop, en realitat, les noies més boniques que la vida pogués oferir, encara que hagués estat un altre i no jo, o fins i tot ningú, qui s’hagués d’aprofitar d’aquesta oferta”.

Hauran de passar 182 pàgines per tal que el desplegament de bellesa que crea Proust se centri en allò que a Marcel l’obsessionarà durant les 200 pàgines següents: “…quasi ben bé a l’extrem de l’escullera vaig veure com s’avançaven cinc o sis noies, tan diferents, en l’aspecte i les maneres, de totes les persones a les quals hom estava acostumat a Balbec, com hauria pogut ser, desembarcada de qui sap on, una bandada de gavines […] Tot i que cadascuna era d’un tipus absolutament diferent de les altres, totes eren belles; però, en realitat, les veia des de feia tan poca estona i sense gosar mirar-les fixament, que encara no n’havia individualitzat cap […] i quan veia emergir un oval blanc, uns ulls negres, uns ulls verds, no sabia si eren els mateixos que m’havien aportat ja l’encís de feia un moment, no podia referir-los a tal noia que pogués separar de les altres i reconèixer-la. I aquesta absència, en la meva visió, de les demarcacions que ben aviat havia d’establir entre elles, propagava a través del seu grup una fluctuació harmoniosa, la translació contínua d’una bellesa fluïda, col·lectiva i mòbil. Potser, en la vida, no era solament l’atzar el que, per reunir aquelles amigues, les havia triades totes tan belles, potser aquelles noies (l’actitud de les quals era prou per revelar-ne la naturalesa ardida, frívola i dura), extremadament sensibles a tot ridícul i a tota lletjor, incapaces d’experimentar una atracció d’ordre intel·lectual o moral, s’havien trobat naturalment…”. A partir del moment en que veu aparèixer aquestes nimfes, l’estiu d’en Marcel orbitarà al voltant de les seves cares i els seus cossos. Els dies passen només per poder-s’hi apropar. Aquell adolescent educat i dèbil ara s’aixeca de la taula a mig dinar, davant la sorpresa de l’àvia, i declina invitacions per anar d’excursió amb famílies de llinatges antics només per la possibilitat de veure-les passar uns instants pel passeig marítim.

No busca enamorar-se d’una d’elles, ni tan sols creu que podrà arribar a posseir-les. De fet, elles per si mateixes no són importants, són només “espècies rares de joves flors” a les quals és molt agradable mirar. A Marcel li interessen tan sols pel que són ara, perquè tot i la seva joventut ja sap que aquestes que ara són flors en uns quants anys acabaran convertides, literalment, en patates: “Malauradament, en la flor més fresca es poden distingir els punts imperceptibles que per a l’esperit previngut dibuixen ja el que serà, per la dessecació o la fructificació de les carns avui en flor, la forma immutable i ja predestinada de la llavor. […] Els rostres humans no sembla que canviïn en el moment en què els mirem perquè la revolució que duen a terme és massa lenta perquè ens n’adonem. Però n’hi ha prou de veure al costat d’aquestes noies la seva mare o la seva tia, per mesurar les distàncies que, sota l’atracció interna d’un tipus generalment espantós, aquests trets haurien travessat en menys de trenta anys, fins a l’hora del declivi de les mirades, fins a l’hora en què la cara, que ha passat sencera per sota de l’horitzó, ja no rep més llum […] Com en un planter on les flors maduren en èpoques diferents, en aquesta platja de Balbec les havia vistes en velles dames, aquestes dures llavors, aquests tubercles tous que les meves amigues serien un dia. Però què hi feia? En aquell moment era l’estació de les flors”. Marcel s’estalvia un dels desenganys que normalment es produeixen a l’edat adulta, i fins i tot sentencia, en una frase una mica massa carregada de testosterona per ser proustiana: “És tan curt aquest matí radiant que acabem estimant solament les noies molt joves, aquelles en què la carn, com una pasta preciosa, encara treballa”.

En aquestes noies hi busca “aquella prolongació, aquella multiplicació possible d’un mateix que és la felicitat”. La felicitat per Proust és l’intent de fixar el record. Per això Marcel busca, al llarg de tota la Recerca, el que va sentir amb la cèlebre magdalena; una sensació que concentra tot el passat en el present: un moment fora del temps. En aquest volum trobem un episodi on el narrador Marcel creu que podrà tornar a viure aquell moment que és per a ell la felicitat. Ocorre dins d’un cotxe, amb la senyora de Villeparisis: “tot d’una em vaig sentir ple d’aquella felicitat profunda que des de Combray no havia tornat a sentir, una felicitat anàloga a la que m’havien donat, entre d’altres, els campanars de Martinville. Però aquella vegada va quedar incompleta. Acabava de veure, apartats de la carretera plena de pujades i baixades que seguíem, tres arbres que devien servir d’entrada a un caminal obert i formaven un dibuix que no veia per primera vegada, no podia arribar a reconèixer el lloc en què estaven com separats però sentia que en un altre temps m’havia estat familiar; de manera que, com que el meu esperit va ensopegar entre algun any llunyà i el moment present, els voltants de Balbec van vacil·lar i em vaig demanar si tota aquella passejada no era una ficció; Balbec, un lloc on no havia estat mai si no era amb la imaginació; la senyora de Villeparisis, un personatge de novel·la, i els tres vells arbres, la realitat que retrobem quan alcem els ulls del llibre que estàvem llegint i que ens descrivia un ambient en el qual havíem acabat per creure’ns definitivament transportats […] Aquell plaer, l’objecte del qual només pressentia, que havia de crear jo mateix […] només aferrant-me a la seva realitat podria començar finalment una vida veritable”. Marcel intenta recordar: ¿on els havia vist abans? El cotxe avança, no aconsegueix recordar, ja no veu els arbres. “Se m’enduia lluny del que jo creia que era l’únic vertader, d’allò que m’havia fet veritablement feliç: aquell cotxe s’assemblava a la meva vida”.

La felicitat és, dons, un intent. La felicitat només és possible en el record. I quan aquest record trontolla i no es pot fixar, la vida viscuda es barreja amb la vida llegida i per això Marcel confon vida i literatura, realitat i ficció. De la mateixa manera ocorre amb les noies. La gràcia d’aquestes noies, flors adolescents, és que són canviants, que mai no són la mateixa noia. La memòria no les pot fixar perquè elles canvien constantment: “Aquella noia amb les galtes molsudes que em va mirar tan atrevida a la cantonada del carreró i de la platja i que penso que em podria haver estimat, en el sentit estricte de l’expressió ‘tornar a veure’, no l’he tornada a veure mai més”. El que passa amb aquestes flors és que una d’elles és alhora totes les noies: “L’esperança del plaer que trobaria amb una noia nova venia d’una altra noia a través de la qual l’havia coneguda, la més recent era aleshores com una d’aquelles varietats de roses que s’obtenen gràcies a una rosa d’una altra espècie. I remuntant de corol·la en corol·la en aquella cadena de flors, el plaer de conèixer-ne una de diferent em feia tornar cap a aquella a qui la devia, amb un reconeixement barrejat amb tant de desig com la meva esperança nova”. Com que no les pot retenir en la memòria, tal com li passa amb els arbres en el record, també aquestes noies el faran dubtar de si la seva vida és una vida viscuda o és tan sols literatura, l’escenari d’una ficció. És així com es construeix l’obra i també la vida de Marcel, i és així com l’una és impossible sense l’altra.

Aquestes noies en flor i l’adolescència de Marcel són, en definitiva, un prodigiós intent. La Recerca és la història d’una vida i també la història d’una escriptura i per això Marcel Proust és una manera d’entendre la literatura que implica necessàriament el joc entre enganyós entre la realitat i la ficció, entre viure i escriure. És també per això que Marcel diu, parlant d’aquestes noies i de la seva adolescència: “l’existència no té gaire interès si no és en els dies en què la pols de les realitats es barreja amb la sorra màgica, en què algun vulgar incident esdevé novel·lesc”.

Altres articles sobre Proust:

Combray, una pàgina

Josep Pla llegeix Marcel Proust

Xènius sobre Proust (o els genis també s’equivoquen)

Combray, una pàgina

[Combray. Marcel Proust. El Cercle de Viena. Traducció de Josep Maria Pinto.]

Celebrant la segona edició…

Cada vegada que la gent diu que els màsters no serveixen per a res,  penso en la meva classe de sis hores setmanals amb l’Antoni Martí Monterde ‘revisions en Teoria de la Literatura’ tractant la Recherche. En una aula del claustre de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, Martí intenta explicar què som després de Marcel Proust, ‘algú que s’ha sostret de la mort perquè ha aconseguit aïllar un fragment de temps en estat pur’. Aquest és el relat que fa Martí d’una sola pàgina (la primera de totes) de la Recerca del temps perdut.

 

Combray és el pacte de lectura més difícil d’establir en la història de la literatura. Després de les primeres pàgines de Combray ja ho podem acceptar tot. Proust ens ha canviat la mirada, ens ha fet entrar en un altre règim narratiu.

‘Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tant de pressa que no tenia temps de dir-me: “m’estic adormint”. Així comença Combray, així comença la Recherche. Comença en un moment del dia on tot comença a suspendre’s, tot comença a acabar; quan anem a dormir. Aquest ‘m’estic adormint’; que no és casual perquè no podem pas dir ‘estic dormint’, pel simple fet que quan estem dormint no diem res de res; de la mateixa manera que podem dir ‘m’estic morint’, però no podem dir ‘he mort’. Aquest moment, ‘m’estic adormint’, afirma i nega la capacitat de pronunciar-se. És un moment de frontera. La Recherche comença en aquest interval on afirmem i neguem la capacitat de pronunciar-nos (o d’escriure’ns, o de llegir-nos).

Però seguim: ‘I, mitja hora més tard, em desvetllava la pensada que ja era l’hora de buscar el son; volia desar el llibre que creia tenir entre les mans i bufar el llum; mentre dormia no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquestes reflexions havien agafat un tomb una mica particular; em semblava que jo mateix era allò de què parlava l’obra’. Aquest llibre que Marcel vol desar és molt més que un objecte quotidià. Per suposat Marcel no ens diu de quin llibre es tracta perquè no és cap llibre concret, és el llibre com a idea. Cada vegada que agafem un llibre entre la vigília i el son ens situem al mateix punt que Marcel: tots pensem que el llibre està parlant de nosaltres mateixos –em semblava que jo mateix era allò de què parlava l’obra-. Aquí, a la primera pàgina de la Recherche, Marcel converteix al lector proustià en un lector de si mateix, que és l’objectiu últim de la Recherche. Per això Proust ens dirà, milers de pàgines més tard: ‘en realitat, cada lector és, quan llegeix, el propi lector de si mateix’. Una aparent banalitat, que en realitat és una associació total entre nosaltres i l’acte creatiu: un individu que llegeix posa en relació l’exterior (el que llegeix) i l’interior (el que viu) i relaciona els dos àmbits.

I és aquí, a l’habitació de Combray, en aquesta claror interior (el fet d’estar llegint i veure’s) i la foscor exterior (el llum ja està apagat) quan Marcel qüestiona (ja a la primera pàgina!): em demanava quina hora podria ser; sentia el xiulet més o menys allunyat dels trens que, com el cant d’un ocell en un bosc, tot assenyalant les distàncies, em descrivia l’extensió de la campanya deserta en la qual el viatger s’apressa cap a la següent estació, i el camí que segueix en el seu record…’ Ja a la primera pàgina Marcel pregunta quant de temps ha passat – em demanava quina hora podria ser-. I la manera de pensar en el temps és calculant distàncies a l’espai (el tren que marxa). El temps i la distància, alhora, com el tren, s’estan allunyant de nosaltres mateixos, de la veu narrativa. I Marcel esdevé conscient, ja a la primera pàgina de Combray, que està sol llegint un llibre que parla de nosaltres. Que narrar és aprendre a explicar la solitud.

I tan sols una pàgina remet a l’infinit.

Proust i les noies en flor

[A l’ombra de les noies en flor, I – Marcel Proust (A la recerca del temps perdut). Traducció de Josep Maria Pinto. Viena Edicions]

Quan algú no és un geni i vol parlar o escriure sobre Proust té, a grans trets, dues opcions: la primera és caure en els llocs comuns més espantosos, la segona és ser cursi fins a fregar el ridícul.  De fet, només ens cal citar el títol d’aquest volum de la Recerca per posar-nos a to: «a l’ombra de les noies en flor». No sabríem definir què és, exactament, «una noia en flor». Però, ens cal? La imatge d’«una noia en flor» val per si sola. Com voldríem veure’ns, posats a cursilejar, sinó «a l’ombra de les noies en flor»? Aquest títol és tota una declaració d’intencions per explicar que si hi ha algú a qui li justificarem tot en favor de la creació d’imatges, aquest és Marcel Proust. Quan es tracta de l’art de la paraula, «el geni consisteix en el poder reflector, i no en la qualitat intrínseca de l’espectacle reflectit.» Però és clar que Proust no ha vingut només a regalar-nos imatges poètiques sinó a fer-nos una radiografia moral a través d’elles.

En aquest volum de la Recerca, el francès ens jutja de mà d’un jove bon-vivant parisenc i el seu pas de l’adolescència a l’edat adulta. En un magnífic desplegament de l’univers proustià, que és simplement un espectacle, se’ns narra l’educació sentimental d’aquest petit artista que passa de jugar vora les flors dels Champs Elysées a ensumar les flors del saló de casa la senyora Swann. De la pompositat de l’òpera a l’artificialitat dels salons, el nostre heroi ens parla, ell que té aires de poeta, de la naturalesa de l’art, del tedi d’omplir les hores i de la dificultat de fer coincidir el desig amb la felicitat.

Sobretot ens parla de nosaltres, constantment i persistent, mitjançant tots els seus personatges. I com que Proust ens coneix, i de quina manera, ens explica la tendresa dels primers amors i com aquesta tendresa se substitueix per sentiments menys nobles quan aquests amors ja no són primerencs. Ho fa, gens lliure de perversió, a través de les dues dones que omplen la novel·la i són, curiosament, mare i filla. La Gilbertte, amor d’adolescència del nostre protagonista, és una floreta de cabellera panotxa i pell daurada. L’Odette, la senyora Swann, de gràcia botticel·liana, és mestressa d’un magnetisme fora límits que acaba per dominar totes les hores del nostre protagonista, que prefereix les bates xineses de l’Odette als rínxols de la Gilbertte, mentre s’endinsa poc a poc a casa de les dues dones com qui entra al paradís.

Però el que importa a la Recerca Proust ho explica, novament, només amb un títol (i aquí el tòpic): el temps perdut. Aquest món idíl·lic només serveix de magnífic escenari per dir-nos que el temps no s’atura ni al més preciós dels paradisos. «Teòricament sabem que la terra gira, però de fet no ens n’adonem, el terra per on caminem sembla que no es mogui i vivim tranquils. Així succeeix amb el Temps en la vida.» Què no ens dirà Proust si és capaç de tant en una frase. Davant de la Recerca, aquesta radiografia moral, el millor que podem fer és callar i gaudir-ne, sobretot si es tracta de la traducció meravellosa i extraordinària de Josep Maria Pinto. Jo ja faig tard i he pecat amb tòpics i cursileries. Ho he fet només per compartir l’alegria d’anar rebent els volums d’una Recerca que ens diu que ja ens podem anar omplint de flors, que el temps no s’atura.