El mentider honest

ICULT HENRY JAMES

[Article publicat el 31 de desembre de 2016, a l’Ara Llegim]

[Els papers d’Aspern. Henry James. L’Avenç. Traducció de Joan Sellent]

El de Henry James és un dels universos més estranys i interessants de la literatura. El seu és un món fet d’enganys i artificis; on les aparences i els sobreentesos són sempre al centre del relat. Els seus textos ens situen en una atmosfera enigmàtica, al regne de l’ambigüitat. Per això és una gran paradoxa que una de les millors virtuts d’aquest mestre de l’engany sigui el compromís que té amb la veritat a l’hora d’escriure mentides. James es compromet a dir la veritat quan carrega bona part del pes de les seves obres en el narrador, la figura que ens explica les històries. Només veurem i sabrem el que veu i sap aquest narrador. Aquest gest mostra un gran respecte pel lector, que serà tractat amb una honestedat implacable. No hi ha trampes: James accepta que el nostre punt de vista és limitat i que la figura d’un narrador omnipotent que sap més coses que els personatges i que el lector és un truc literari. Però la limitació fa que de vegades quedi en evidència una veritat incòmoda (que és central en l’obra de James): no sabem res. El narrador només pot explicar el que sap, i sovint passa que no sap res de res.

És exactament el que ens trobem a Els papers d’Aspern, probablement una de les millors nouvelles de la història. La trama no pot ser més senzilla: un editor obsessionat amb la figura del poeta Jeffrey Aspern arriba a Venècia perquè un col·lega li ha dit que hi trobarà una senyora que havia tingut una relació amorosa amb el poeta i que té uns papers relacionats amb Aspern. Ella resulta ser una anciana aristòcrata arruïnada que viu aïllada en un palazzo decadent i en companyia de la seva neboda, una noia que pràcticament li fa d’esclava. L’atmosfera és la d’un món que mor, la del final de l’aristocràcia europea -un ambient que James coneixia bé-. L’editor, encegat per recuperar aquests papers i sabent que la vella els té amagats com un tresor i no té intenció de vendre’ls, enganya les senyores per instal·lar-se com a llogater al palau i acostar-se així al seu botí. “La hipocresia i el fingiment són la meva única oportunitat”, ens confessa. I la pregunta és òbvia: ¿com de lluny està disposat a arribar l’editor obsessiu per tal d’aconseguir els papers d’Aspern; què pot arribar a fer?

James aconsegueix en poques pàgines, amb un domini magistral de la creació d’expectatives i de tensió, que quedem atrapats per aquesta història de la qual no sabem res: no sabem el nom de l’editor, no sabem res sobre les senyores, no sabem res sobre el poeta, ni sobre el contingut d’aquests papers (ni tan sols sabem si existeixen). I malgrat això, aquesta Venècia lúgubre i aquest editor fanàtic i els seus dubtes constants ens intriguen en una novel·leta que canvia del relat de misteri al psicològic passant pel conte de terror o el melodrama. Perquè James no s’insereix en cap gènere sinó que juga amb ells. L’americà era un innovador que no vol acollir-se completament ni a la novel·la realista ni a la psicològica; i agafarà elements d’allà on més li convingui. També és particular en l’estil: frases llargues plenes de subordinades, descripcions vagues i alhora precises, o rebuscades parelles d’adjectius: “una casa llòbrega i majestuosa, un panorama obscur i sublim, una fredor suau i estranya”.

Amb la seva obra, James anticiparà autors del segle XX que es trobaran jugant als mateixos jocs amb què experimentava l’americà. Però cap d’ells igualarà la seva capacitat per instal·lar-nos en un món boirós i indesxifrable, on tot podria ser el que no és o acabar sent el que sembla. James conviu amb una naturalitat insultant amb el que és estrany perquè comprèn com cap altre que hi ha coses que no podrem explicar ni entendre mai; i que està bé que sigui així. La seva literatura ens serveix per constatar que sempre hi ha coses que se’ns escapen, que habiten en l’univers del misteri, d’allò que és (o no) real però podria (o no) ser-ho. “No ens hem de deixar destruir per les esquerdes en coses que no coneixem”, escriu en una de les seves novel·les. És una advertència que justifica la seva passió per tensar la corda dels límits del que és desconegut i explorar les zones obscures. És precisament d’aquestes foscors d’on va sortir un dels millors escriptors de la literatura universal.

Un purità amb fantasies

[L’holocaust de la terra – Nathaniel Hawthorne. Quaderns Crema. Traducció de Joan Sellent]

“(…) Aquesta lliçó moral és que la flor de l’art només floreix allà on la terra és profunda, que cal una gran quantitat d’història per produir una mica de literatura, que cal una complexa maquinària social per posar un escriptor en marxa. La civilització americana fins ara ha tingut altres coses a fer que produir flors, i abans de generar escriptors ha tingut el seny de proporcionar-los alguna cosa de la qual escriure”. Això deia Henry James, amb la finor i precisió habituals, parlant de Nathaniel Hawthorne. Com que als genis els hem de creure sempre donarem per bo que una de les primeres flors de la literatura americana és el purità Hawthorne, nascut a Salem, Massachussets, l’any 1804.

Si als escriptors europeus a aquestes alçades ja els pesava el llegat d’una tradició literària immensa, a Hawthorne li pesava la tradició religiosa, un puritanisme que el du a veure pecats, culpes i càstigs a tot arreu. Hawthorne s’esforçava a fer de la consciència humana el seu tema, però de vegades la seva imaginació era tan potent que no deixava lloc a la reflexió moral, i per això als seus contes el límit entre fantasia i realitat és molt fràgil. Precisament per la tirada imaginativa Borges es va fixar en l’escriptor americà, i va dictar una conferència on el tractava de senyora perquè, diu l’argentí “pensava per imatges, per intuïcions, com les dones”. Que vol dir que Hawthorne s’inventava situacions i després havia de buscar personatges que hi encaixessin com fos. Borges també diu coses més enraonades, com ara que a la seva escriptura la debilita un error estètic; el desig de fer de cada ficció una faula, a encabir-hi la moral encara que sigui massa forçada. Per això llegim contes brillants que acaben amb un últim paràgraf que és tan sols un intent moralista de justificar el que acaba d’escriure.

Però si Hawthorne hagués escrit deixant córrer la imaginació sense haver-la de pair s’hagués convertit en un producte massa obscur, com un Edgar Allan Poe de segona, o bé la bogeria seria tan bèstia que no hi hauria manera d’entendre’l. Per això aquest equilibri entre la preocupació moral i la fantasia sense límits no ens sembla gaire forçat, sinó que hi queda molt bé. Hawthorne només necessitava aquesta “terra profunda” de què parlava Henry James, i enfrontar-la amb el seu talent. Afortunadament l’americà és un moralista lliure del tret més pesat dels moralistes: el to. Ni críptic ni dens, contes com ara “Wakefield” o “l’holocaust de la terra” són senzillament creacions d’una ment brillant. La seva mirada no és compassiva però tampoc pessimista: per damunt de tot és un observador serè. Està tan disposat a jutjar severament com a no exaltar-se mai per allò que veu. Ni cinisme ni tragèdia: calma.

Hawthorne no tenia manies ni excentricitats, el seu testimoni d’una vida planera el va deixar en sis volums de llibretes anotades on no s’hi pot trobar res d’extraordinari i, per tant, porten de cap als seus biògrafs. Simplement es tancava en una habitació, escrivia, i quan el sol queia sortia a passejar. En una de les seves cartes diu: “M’he reclòs, sense el menor propòsit de fer-ho (…) m’he tancat en un calabós i ara ja no trobo la clau, i encara que la porta fos oberta, em faria por sortir”. I és justament això el que llegim als seus contes: el que Hawthorne s’imagina que hi ha fora del calabós.