Més enllà del porno: joc i distracció

jamessalterpilot

[Joc i distracció. James Salter. L’Altra Editorial. Traducció d’Albert Torrescasana]

publicat a la revista Endavant

“Només és un joc (…) amb la mateixa facilitat que ens asseiem davant d’una taula ben parada – però no pas més – entra dins seu”. La frase és bonica, és una porcada i és cruel. A la novel·la li passa exactament el mateix.

Escriure sobre sexe és delicat. En el millor dels casos sortirà pornografia, en el pitjor una cosa cursi. S’ha de ser molt bo per fer una novel·la eròtica sense fer porno barat ni embafar, i per això tenim James Salter. La novel·la s’obre, com un catàleg de Victoria’s Secret de províncies, amb la descripció de tot de noies franceses en un tren a la Borgonya. Aquestes noies són només un escenari, joc i distracció, perquè el narrador pugui anar introduint que aquí hem vingut a parlar de porcades. Aquesta novel·la, un crescendo de dues-centes pàgines, explica la relació ¿amorosa? entre Phillip Dean i l’Anne-Marie, un universitari nord-americà i una cambrera francesa.

Ens explica la història – i això és molt important – un narrador extern, un senyor amic del protagonista, un voyeur. El narrador ens relata la relació dels joves en una barreja entre els fets reals i la seva imaginació. És important que el narrador sigui extern perquè “Joc i distracció” és una novel·la que parla de nosaltres i de sexe: no ens interessa conèixer en monòlegs interiors els dubtes i les pors ni d’ell ni d’ella, perquè llavors estaríem convertint la el llibre en novel·la rosa i, precisament, no es tracta d’això.

“Anne-Marie Costallat, nascuda el 8 d’octubre de 1944. Jo començava l’institut i em masturbava dos cops al dia, contorçant-me com una fulla morta, quan ella va néixer (…) Com més t’hi acostes més prodigiós és el seu aspecte. Em sembla que té divuit anys! I n’aparenta menys i tot. Cosa que evidentment, m’espanta. Divuit anys i un amant negre”. Així se’ns presenta aquesta noia i així es coneixen: mentre balla amb el seu amant negre, en Phillip s’hi acosta i ella marxa amb ell. “¿Què havia passat? Havien fugit i havien fet l’amor. No és tan insòlit. Era relativament previsible”. Tots dos s’escapen amb el cotxe d’ell i recorren les carreteres franceses (a la novel·la el paisatge és tan sexy com ells). Passen els caps de setmana en hotels i sobretot follen molt. A la novel·la hi ha una referència molt perversa a la parella quan el narrador diu que tenen una relació com la del començament de “Manon Lescaut”, l’obra de Dumas, una novel·la molt lasciva on un jove s’enamora d’una puta.

Però com que això és una novel·la eròtica el millor de tot és el sexe, on Salter demostra la virilitat d’un ex-pilot de les forces armades. Les escenes sexuals es va repetint fins a convertir-se en (oh, sorpresa) mecàniques. Se’ns explica cada vegada com ella es despulla quan arriba a l’hotel, com ell trempa només de mirar-la, cada postura nova, els crits d’ella, com s’escorre ell; molt detall. Una de les fites més importants del llibre és la consecució del sexe anal i com suposa una nova fase en la relació: “Tot el que s’havia esdevingut fins ara només és una mena de preludi. Ara són amants. L’eixelebrament inicial ja ha passat. han consolidat el seu domini. S’ha inaugurat una felicitat satànica”. En una escena, en Dean li pregunta si vol llegir una revista mentre ell intenta encular-la. Així en fred sona més banal del què és, però a la novel·la funciona, i és en moments com aquests on veiem que Salter no fa porno sinó que escriu sobre sexe, que són dues coses diferents.

Que no en tenim prou amb follar és una lliçó que passada l’adolescència esperem que hagi après tothom. L’erotisme, previsiblement, es va desinflant, i l’Anne-Marie és a estones una deessa i en Phillip no se sap imaginar la vida sense ella, però en d’altres “fa cara de dependenta. Ho veu clarament, bufona però ordinàra”. I resulta que anem sabent que ella a més de despullar-se també vol una nevera americana i un marit atent. Hi ha moments de confusió, aquesta és la gràcia, entre amor i sexe, i em sembla que estem en una postura molt complicada: el sexe no és només sexe però tampoc pot ser res més.

“Joc i distracció”, com totes les novel·les de James Salter, té molt mala llet. Tanta com per obrir el llibre amb una cita de l’Alcorà que diu: “Sapigueu, doncs, que aquesta vida, la d’aquí baix, és com un joc, una distracció…”. El que segueix és, com en tota la seva obra, una prosa elegant i cruel, que va escalfant l’ambient per acabar fent-ho explotar tot. Les novel·les de l’americà tenen aquesta cosa brutal però bonica que fa que encara que el llibre acabi amb un cop de puny sempre en segueixis volent més.

Anuncis

La gàbia d’or

jamessalter

[Años luz. James Salter. Ed. Salamandra. Traducció de Jaime Zulaika]

Una altra novel·la americana sobre l’auge i caiguda d’un matrimoni. ¿Es pot demanar res millor que això, quan es fa bé? Aquesta és l’obra de maduresa de James Salter, és el triomf dels personatges sobre la trama, del llenguatge sobre l’acció. El narrador d’aquesta novel·la és extern perquè Salter s’ha volgut aplicar la frase que fa dir a un dels seus personatges: “no se puede vencer al extraño que nos bombardea con leyendas. En cuanto los ha vertido, esos himnos, esas bromas, esas mentiras se mezclan con el aire y se respiran, no es posible filtrarlos”.

Años luz és una novel·la perfectament estructurada: la divisió en cinc calculades parts ens diu que l’autor és conscient que està descrivint la història de sempre; la del fracàs d’un matrimoni, la de la pèrdua de joventut, la del desig insaciable, la de la insatisfacció permanent. Salter respon amb aquesta novel·la la pregunta que es feia el cineasta Vittorio de Sica quan li preguntaven per què l’adulteri era un tema tan recorrent a la seva obra. El cineasta va contestar: “però si treus l’adulteri de la vida dels burgesos, quin drama hi queda?”. Certament, no és difícil explicar la decadència d’un jove matrimoni amb possibles que viu en una casa al nord de Nova York amb vistes al riu Hudson i que es dediquen a ser amfitrions de sopars i convidats a festes a Manhattan. El que és difícil és que això sigui interessant.

Aquesta és una bona novel·la i no un entreteniment per a pijos perquè James Salter va dir una cosa molt important: escriure a fons sobre algú és destruir-lo. I això és el que fa amb aquest matrimoni. Tal com ho fa “el extraño que nos bombardea con leyendas”, Salter persegueix els seus personatges fins que aquests acaben confessant que la seva vida és absolutament idíl·lica però que són molt infeliços. Viri Berland és un arquitecte no tan reconegut com li agradaria. La seva dona, la Nedra, s’ha casat molt jove i sense cap ocupació a la vida a banda de construir-se un personatge. L’idil·li s’aguanta amb la joventut però, i aquest és el drama que s’explica, el temps passa i uns anys més tard ella se n’adona que no ha viscut tal com voldria: “Había perdido el interés por el matrimonio. No había nada más que decir. Era una cárcel. – No, te diré lo que es – dijo ella – Es indiferencia. Me aburren las parejas felices. No creo en ellas. Son falsas. Se están engañando”. Ell, en canvi, s’havia resignat a aquesta infelicitat perquè entenia que no hi havia cap alternativa millor. Quan ella el deixa, li diu a un amic: “las mujeres habría que encerrarlas en jaulas. Si no… – No terminó. Finalmente dijo -: Si no, no sé”.

És com si veiéssim la història rere un quadre de Hopper: l’escenari és fantàstic però els figurants són molt desgraciats. Els personatges de Salter sempre se senten sols. Es una solitud estranya, una solitud que ells mateixos no acaben d’entendre. L’esfondrament de la vida ideal del Viri i la Nedra és el final d’una festa:  “Noches de matrimonio, conyugales, la casa en silencio por fin, los cojines hundidos donde los invitados se habían sentado, las cenizas calientes. Noches que acababan a las dos de la mañana, nevaba y el último invitado ya se había ido. Dejaban sin fregar los platos de la cena, la cama estaba helada (…) yacían en la oscuridad, como dos víctimas. No tenían nada que darse el uno al otro, estaban atados por un amor puro, inexplicable. El se había dormido, ella lo sabía sin mirarlo. Dormía como un niño, sin ruido, profundamente. Tenía el cabello ralo despeinado y la mano extendida y laxa. Si ellos hubieran sido otra pareja, a ella le habría atraído, lo habría amado, incluso… eran tan infelices”.

Salter és bo, com les cançons de Leonard Cohen, perquè explica les coses més tristes de la manera més elegant. Evidentment el Viri i la Nedra es divorcien i tot es va torçant. Ell queda desfet. Veu la imatge d’altres matrimonis, aquella imatge que ell abans havia projectat, i se sent absurd: “Envidiaba a todos los que a su alrededor se habían casado con otra mujer y estaban enfrascados en una conversación fluida: a la larga, ¿hay algo más importante que eso?”. Es va fent vell. Intenta enamorar-se, tornar-ho a intentar. Hi ha un capítol, un dels més brillants, on s’explica que una de les solituds més lamentables és la del fracàs del sexe. Quan Viri creu que s’ha tornat a enamorar té una relació amb una noia i s’escapa de viatge per Itàlia. S’avorreixen tant que no els queda més remei que follar: “El acto era un tanto vergonzoso, un acto de aburrimiento y desesperación, acometido porque todo lo demás había fallado”.

Ella, la Nedra, és un personatge més sofisticat. És la dona guapa i madura que ha trobat la felicitat vivint sola. Fa vida d’artista bohèmia als quaranta anys, i Salter, amb molta mala llet i un punt de misogínia, es venja d’ella i ens explica com la dona irresistible acaba sent la reafirmació per a matrimonis avorrits. Quan va a veure una parella de vells amics, se la descriu així: “Era asombrosa, estaba ebria de vida, llevaba la provocación escrita en todo el cuerpo. Le profesaban la misma devoción que se profesa a la idea de la vida bebida a tragos. La caída de Nedra confirmaría su sensatez, su sentido común de pareja”.

A mesura que avança la novel·la se’ns va fent llunyana la casa amb vistes al Hudson i els dies de sopars al jardí. Podríem pensar que és un relat trist però la novel·la en el fons és, com tot el que escriu Salter, una celebració de la vida com a espectacle. També és un homenatge als narradors, com si el fet de fer parlar al “extraño que nos bombardea con leyendas” convertís els lectors en uns privilegiats. I em sembla que, efectivament, per als lectors de Salter la seva obra és una mena de privilegi, com escrigués per a uns happy few i nosaltres en forméssim part.

Altres articles sobre Salter:

Les dones de James Salter, sobre “L’última nit” | James Salter | L’altra editorial (traducció d’Alba Dedeu)

Tot el que té James Salter, sobre “Això és tot” | James Salter | Empúries (traducció de Ferran Ràfols)

Tot el que té James Salter

[Això és tot. James Salter. Empúries. Traducció de Ferran Ràfols]

James Salter té gairebé 90 anys i una sòlida i reconeguda trajectòria rere seu. L’americà podria haver preferit passar els seus dies en la tranquil·litat del silenci que diu que li és imprescindible per treballar a la seva caseta de Birdgehampton. Afortunadament per a nosaltres, Salter s’ha estimat més publicar ‘Això és tot’, la seva darrera novel·la. Salter deu ser un dels pocs escriptors vius que es pot llegir i enyorar alhora, i no tan sols a causa de l’edat. Salter descriu una visió del món que tot ens indica que està a punt de desaparèixer. ‘Això és tot’ narra la vida d’en Philip Bowman, un home que després de lluitar a la guerra des d’un vaixell enmig del Pacífic se’n va a Nova York i es fa editor literari, una feina que l’acompanyarà tota la vida però que no serà mai font de les seves preocupacions. Les principals preocupacions d’en Bowman més aviat passen per les dones que l’acompanyen al llarg de la vida i pel difícil equilibri entre l’emoció de la primera copa de whisky al sofà i l’avorriment de la rutina conjugal.

A James Salter li hauríem d’agrair moltes coses, però la primera de totes és la seva sinceritat. Encara que d’entrada ho pugui semblar, ‘Això és tot’ no és una novel·leta frívola de pijos americans sinó una manera d’entendre el món. Una manera d’entendre’l explícitament masculina i molt viril (fins i tot un punt masclista), però no per això menys autèntica que qualsevol invent dels que ens intenten vendre des de la postmodernitat. El seu estil és net i nu, com el d’algú que no pretén res més que explicar-te una bona història. Salter no és un intel·lectual; és un escriptor, un defensor de l’experiència per damunt de la teoria. Potser per això és tan important l’espai que deixa entre el llibre i el lector: Salter dóna un marge amplíssim perquè la imaginació del lector arribi allà on no cal que ell sigui exhaustiu. Ell insinua i nosaltres ho acabem d’omplir. Així, quan ens diu que “una joveneta que duia pantalons de muntar i un jersei va entrar i va seure amb aire desimbolt a la punta del sofà”, ja ens imaginem del tot qui és i com és aquesta noia, i fins i tot què pretén, sense saber res del personatge.

Tot i ser el protagonista i anar creixent com més va la novel·la, Philip Bowman no construeix la història tot sol. De fet, aquesta és una novel·la coral on Salter fa un gran desplegament de personatges. L’únic tret que comparteixen tots ells és la seva vitalitat explosiva, unes ganes enormes de viure, com si haguessin de morir l’endemà. Tots tenen la seva escena esplèndida, el seu moment d’or. Encara que només sigui per una frase, com en el cas d’aquesta noia: “jo papallonejava d’una banda a l’altra, ell em va veure i es va enamorar. Va veure una rossa blanca i protestant, ja saps, els homes tenen aquestes coses al cap, i allò ho va decidir tot”.

Però el centre de la novel·la em temo que són les dones, amb qui Salter hi té una virtut esplèndida. El recorregut per totes les dones de Philip Bowman parteix d’una idea fonamental: “no es pot conèixer l’altre tota l’estona”. El problema d’en Bowman és, com el de tots els personatges de Salter, la consciència de la irremeiable solitud. La Vivian, l’Enid, la Christine, l’Anet… la llista és llarga i totes han estat en algun moment per a en Philip “la dona més meravellosa del món”. En Philip enganyarà i serà enganyat, però sempre en sortirà esperançat perquè sempre creurà que malgrat tot la vida paga la pena. Ell persegueix esdevenir “l’home que havia aspirat a ser, un home complet, acostumat a la meravella”. I un home acostumat a la meravella sempre trobarà alguna excusa per continuar vivint intensament.

Una de les maneres que té en Bowman de mantenir la meravella és a través de les dones, per tant a través del sexe, un element que recorre tota la novel·la. El sexe en Salter és molt explícit i és tractat com un acte líric gairebé sagrat. Però no és només el sexe sinó tot el que l’envolta: la roba que duen, els gestos quan parlen o la manera com dormen, tot en Salter és sensualitat. Aquesta visió forçosament crea una dona més objecte del que hauria de ser, però l’americà ho deixa clar des del principi: “a en Bowman no li agradaven les dones que, pel motiu que fos, el miraven per sobre de l’espatlla. Dins de certs límits, li agradava exactament el contrari”. I Salter no té problemes amb aquesta concepció. De fet, la seva virilitat es trasllada a la novel·la amb la vitalitat dels personatges i amb un ritme que encomana la seva energia. James Salter és en tots els sentits un home dels d’abans, de l’antiga escola. I precisament per això, entre tant afany de novetat, ell destaca per la innovació.

Les dones de James Salter

[L’última nit. James Salter. L’Altra Editorial. Traducció d’Alba Dedeu]

Quan a les seves classes sonava el nom d’Edward Hopper la meva professora d’art contemporani sempre feia mala cara. Deia que no li agradava la pintura de Hopper perquè no era pintura sinó literatura. La Teresa Camps tenia devoció pels quadres matèrics, enormes quantitats de pintura sobre teles de molts metres. Creia que la representació era un tema menor al costat de la força del color ben posat. “Si ja vam decidir fa molt de temps que cada art ha de servir-se del seu propi llenguatge, la pintura és pintura i això és una altra cosa”. Per això el desinterès per Hopper, als quadres hi veia simplement narració, la fotografia d’una història que no es podia explicar amb la pròpia representació. A mi em sembla que si Hopper s’hagués posat a escriure li hagués sortit un conte de James Salter. Que és el mateix que dir que els contes de Salter m’han semblat quadres de Hopper en moviment. Amb una diferència, aquests contes no necessiten prendre res de cap altre art per representar-se per si sols.

Si alguns autors necessiten una novel·la per explicar el fracàs d’una vida, a Salter tan sols li fan falta dues frases. Aquest expilot de la United States Air Force sembla que escrigui només per arribar a poder dir això: “No sabia què li agafava, però al bell mig del carrer es va posar a plorar”. Aquestes formules sovint són prova de la qualitat d’un autor perquè quan no funcionen es veu de seguida. En canvi, si funcionen acostumen a fer-ho d’una manera fulminant. Per arribar a aquesta frase s’ha hagut de traçar una història amb prou força perquè el lector entengui tan poc com el personatge el motiu del plor però comparteixi les ganes de plorar. Aquests solitaris personatges s’emparen en una Amèrica que ens sembla el millor lloc on podríem viure: cases elegants de porxo i jardí, habitacions i restaurants d’hotels luxosos, pisos moderns amb habitacions de pocs mobles, i la llum a tot arreu. Llum de capvespre, el sol del matí o la claror de la lluna per una finestra. Salter, com Hopper, es preocupa sempre dels contrastos lumínics dels seus espais: “Recordava les tardes amb la llum que es filtrava per les escletxes, la seva pròpia roba en una cadira o escampada per terra, la repetició humida i mecànica d’allò, o a ell, o a vés a saber què: oh, Déu meu, oh, Déu meu, oh, Déu meu”.

Per a l’americà gairebé és tan important descriure els seus personatges com dir la seva història. Com a bon home d’un altre temps, té especial traça creant figures femenines, en tot moment superiors als seus companys. Per com les tracta, sembla que conegui la vida sentimental d’una dona mirant-li la caiguda del vestit. Salter fins i tot fa boniques les seves obsessions: gairebé en tots els contes hi ha una noia en biquini, i segur que no hi ha cap escriptor en tot el panorama literari que ho sàpiga descriure millor: “Va seure tota sola a la platja. No hi havia gairebé ningú. Es va estirar d’esquena, en banyador, amb el sol a la cara i als genolls. Feia calor i el mar estava en calma. Li agradava més estirar-se a la vora de les dunes mentre batien les ones, escoltar-ne l’esclat com els últims acords d’una simfonia, encara que les ones no paraven mai. No hi havia res tan magnífic com allò. Va sortir de l’aigua i es va eixugar com la noia gitana, els turmells coberts de sorra. Sentia com el sol li polia les espatlles. Amb els cabells humits, immersa en la buidor dels dies, va pujar fins a la carretera empenyent la bicicleta, amb la sorra vellutada sota els peus. (…) Com n’és, de bonica, una dona sola, amb una camisa blanca d’estiu i les cames nues”.

Totes les seves dones són fantàstiques per fer entendre les veritats cruels que es descriuen als contes. De senyores que no acaben d’acceptar la pèrdua de la joventut a noies de vint i pocs que encara no saben que la impunitat no els durarà sempre, passant per dones de trenta i molts que coneixen perfectament els seus avantatges. Salter les domina totes i les fa aparèixer als seus millors i pitjors moments. L’americà sap descriure vides esquerdades per culpa d’un segon: “Només els va veure un instant mentre marxaven, la llum sobre els cabells d’ella, la porta del taxi que es mantenia oberta perquè hi entrés, i, per un moment, en Brian va oblidar que ho tenia tot”. O de vegades una sola imatge fa entendre trenta anys de desenganys: “Recordava les ampolles de cervesa que rodaven per la part del darrere del cotxe quan tenia quinze anys i ell li feia l’amor cada matí, i ella no sabia si amb allò començava la vida o si l’estava desgraciant, però l’estimava i no se n’oblidaria mai”. També hi és sempre present la lluita constant entre el sentiment i el record, l’angoixa que suposa recordar però saber que no es pot tornar a sentir. “Un dia ella havia sortit d’un restaurant, esglaons avall, molta estona després de dinar; amb un vestit de seda cenyit als malucs que el vent li ficava entre les cames. Les tardes, va pensar en Hollis per un moment. Ho recordo tot, però ara no ho puc sentir. Ha passat (…) El passat, com una onada abrupta, l’havia envestit, no com havia estat, sinó com no podia evitar recordar-lo”.

Però si Salter i Hopper s’assemblen en alguna cosa és sobretot en la representació de la solitud. Tots els seus personatges beuen d’una solitud que no es resol ni amb la vida de parella ni amb els fills ni en qualsevol altra combinació. És la solitud del qui no s’acaba d’entendre. James Salter sap perfectament el que ens passa i ho mostra en una prosa que l’ha convertit en un dels referents de la literatura americana contemporània. Després de Salter seguim sense entendre res, però almenys algú ho ha intentat aclarir sense trampes: exposant les coses tal com les veu. La seva és una felicitat resignada. No hi podrem fer res, però tampoc és cap drama. De fet, l’última frase podria justificar tot el recull: “Sigui el que sigui que uneix les persones, ja no hi era. Ella li va dir que no hi podia fer res. Així era la vida”.  

[A James Salter el publica per primera vegada en català l’Altra Editorial, una nova editorial que estrena catàleg amb aquesta obra i amb “Els nois” de Toni Sala. Els desitjaríem molta sort, però amb aquests títols no la necessiten]