El mentider honest

ICULT HENRY JAMES

[Article publicat el 31 de desembre de 2016, a l’Ara Llegim]

[Els papers d’Aspern. Henry James. L’Avenç. Traducció de Joan Sellent]

El de Henry James és un dels universos més estranys i interessants de la literatura. El seu és un món fet d’enganys i artificis; on les aparences i els sobreentesos són sempre al centre del relat. Els seus textos ens situen en una atmosfera enigmàtica, al regne de l’ambigüitat. Per això és una gran paradoxa que una de les millors virtuts d’aquest mestre de l’engany sigui el compromís que té amb la veritat a l’hora d’escriure mentides. James es compromet a dir la veritat quan carrega bona part del pes de les seves obres en el narrador, la figura que ens explica les històries. Només veurem i sabrem el que veu i sap aquest narrador. Aquest gest mostra un gran respecte pel lector, que serà tractat amb una honestedat implacable. No hi ha trampes: James accepta que el nostre punt de vista és limitat i que la figura d’un narrador omnipotent que sap més coses que els personatges i que el lector és un truc literari. Però la limitació fa que de vegades quedi en evidència una veritat incòmoda (que és central en l’obra de James): no sabem res. El narrador només pot explicar el que sap, i sovint passa que no sap res de res.

És exactament el que ens trobem a Els papers d’Aspern, probablement una de les millors nouvelles de la història. La trama no pot ser més senzilla: un editor obsessionat amb la figura del poeta Jeffrey Aspern arriba a Venècia perquè un col·lega li ha dit que hi trobarà una senyora que havia tingut una relació amorosa amb el poeta i que té uns papers relacionats amb Aspern. Ella resulta ser una anciana aristòcrata arruïnada que viu aïllada en un palazzo decadent i en companyia de la seva neboda, una noia que pràcticament li fa d’esclava. L’atmosfera és la d’un món que mor, la del final de l’aristocràcia europea -un ambient que James coneixia bé-. L’editor, encegat per recuperar aquests papers i sabent que la vella els té amagats com un tresor i no té intenció de vendre’ls, enganya les senyores per instal·lar-se com a llogater al palau i acostar-se així al seu botí. “La hipocresia i el fingiment són la meva única oportunitat”, ens confessa. I la pregunta és òbvia: ¿com de lluny està disposat a arribar l’editor obsessiu per tal d’aconseguir els papers d’Aspern; què pot arribar a fer?

James aconsegueix en poques pàgines, amb un domini magistral de la creació d’expectatives i de tensió, que quedem atrapats per aquesta història de la qual no sabem res: no sabem el nom de l’editor, no sabem res sobre les senyores, no sabem res sobre el poeta, ni sobre el contingut d’aquests papers (ni tan sols sabem si existeixen). I malgrat això, aquesta Venècia lúgubre i aquest editor fanàtic i els seus dubtes constants ens intriguen en una novel·leta que canvia del relat de misteri al psicològic passant pel conte de terror o el melodrama. Perquè James no s’insereix en cap gènere sinó que juga amb ells. L’americà era un innovador que no vol acollir-se completament ni a la novel·la realista ni a la psicològica; i agafarà elements d’allà on més li convingui. També és particular en l’estil: frases llargues plenes de subordinades, descripcions vagues i alhora precises, o rebuscades parelles d’adjectius: “una casa llòbrega i majestuosa, un panorama obscur i sublim, una fredor suau i estranya”.

Amb la seva obra, James anticiparà autors del segle XX que es trobaran jugant als mateixos jocs amb què experimentava l’americà. Però cap d’ells igualarà la seva capacitat per instal·lar-nos en un món boirós i indesxifrable, on tot podria ser el que no és o acabar sent el que sembla. James conviu amb una naturalitat insultant amb el que és estrany perquè comprèn com cap altre que hi ha coses que no podrem explicar ni entendre mai; i que està bé que sigui així. La seva literatura ens serveix per constatar que sempre hi ha coses que se’ns escapen, que habiten en l’univers del misteri, d’allò que és (o no) real però podria (o no) ser-ho. “No ens hem de deixar destruir per les esquerdes en coses que no coneixem”, escriu en una de les seves novel·les. És una advertència que justifica la seva passió per tensar la corda dels límits del que és desconegut i explorar les zones obscures. És precisament d’aquestes foscors d’on va sortir un dels millors escriptors de la literatura universal.

Anuncis

Pensar el mal

ICULT HENRY JAMES

[Article publicat a l’Ara Llegim l’11 de juny de 2016]

[La font sagrada. Henry James. Adesiara editorial. Traducció d’Alfred Sargatal]

Realment està passant, això? Aquesta és la primera pregunta que ens fem llegint La font sagrada. A la segona passem a dubtar de la nostra capacitat com a lectors: ho estic entenent bé? La tercera és la pregunta definitiva sobre la literatura de Henry James: com a algú se li pot ocórrer una història així? Aquesta última qüestió la plantejava Luis Magrinyà, l’editor d’Alba, en un pròleg sobre l’autor, després d’haver llegit un dels seus contes. I és que la reacció a la imaginació de James, que crea històries impossibles i manipula el lector com vol, no pot ser altra que la sorpresa.

La font sagrada és un dels millors exemples per veure com James pot enganyar-nos. I com ho fa a través del narrador, que és una figura central en la seva obra. El de James és un narrador pendent del lector, que dialoga amb ell i dialogant amb ell el manipula. Però en aquesta novel·la es passa de frenada. La crítica ha coincidit a afirmar, encertadament, queLa font sagrada ocupa un lloc molt secundari en l’obra de James. Aquest és un llibre esgotador, que ens deixa totalment desorientats: no tenim ni idea del que pot estar passant i no la tindrem quan acabi el llibre. Però estem parlant d’un dels millors escriptors de la nostra tradició i, per tant, tot i el ritme inaguantable, aquesta és una novel·la d’obligada lectura per a lectors experimentats o escriptors vanitosos que vulguin comprovar que els genis també tenen obres menors.

La font sagrada és una història de terror protagonitzada per un narrador de qui no sabem ni el nom. El conviden a una mena de festa de cap de setmana en una mansió aristocràtica que de dia és esplèndida però de nit fa l’efecte d’una casa encantada, envoltada de jardins on la llum del capvespre sembla convidar les presències estranyes.

El to de la novel·la, espectral i sense sobresalts, acompanya perfectament aquest ambient tenebrós. El narrador s’adona que a dos dels seus companys de festa els passa alguna cosa estranya: una dona que era vella s’ha tornat jove i guapa, i un home idiota s’ha tornat llest i encantador. Això és tot el que sabem. A partir d’aquí, el narrador començarà una recerca per saber quin mecanisme ha pogut fer que els seus companys s’hagin transformat. I així comença una novel·la plena de disquisicions interiors sobre els pensaments i impressions del narrador; i molts diàlegs carregats d’evasives, subordinades i sobreentesos. La trama se’ns planteja en un escenari molt teatral, com un ball de fantasmes, que és precisament el que sospitem que són aquests convidats.

Però no ho sabrem del cert, perquè el nostre paper com a lectors està molt limitat. Només veiem i pensem el que veu i pensa el narrador, i per això mateix tendim a ser benvolents amb ell i la seva versió dels fets. Sense tenir en compte que des de fora aquest narrador és un personatge sospitós. Com el veuen, els altres personatges? Sembla que el veuen com un alienat, com un autèntic boig. Però, ho és realment? Aquest és el dubte que converteix la novel·la en una història de por.

Quan tanquem el llibre ens adonem que hem estat dins la ment d’un maníac i que ens hem cregut el seu discurs i la seva percepció. I això provoca més terror que saber si aquells éssers misteriosos són fantasmes o vampirs. S’ho ha imaginat tot? Ha passat realment? Són preguntes que James planteja sempre a les seves històries, perquè la qüestió és no deixar mai de fer-se preguntes. “Fer que el lector pensi el mal”, deia James. És una premissa que només és a l’abast d’un gran escriptor com ell, que sabia molt bé que “la ment de l’home està seduïda per les fantasmagòriques atraccions de la vida”.

Jane Austen no era una tieta

[Emma. Jane Austen. Adesiara editorial. Traducció d’Alba Dedeu]

Henry James no va ser gaire educat quan va dir que Jane Austen ho escrivia tot tan mono que ell no tenia cap curiositat per saber en quines experiències es basava per escriure-ho, “de la mateixa manera que m’és igual la vida d’un ocellet que canta des de la branca d’un arbre del jardí”. A James les senyoretes de les novel·les d’Austen li devien semblar poc més que fleumes avorrides comparades amb les passionals i imprevisibles heroïnes dels seus llibres. Però el mateix James reconeixia, tot i la mofa, que Jane Austen va suposar un punt de partida per a tots aquells que decidissin escriure sobre el que en llenguatge cursi anomenem els afectes humans.

“Sens dubte d’una manera molt menys explícita”, diu James, “l’Emma Woodhouse i l’Anne Elliot (protagonistes de les novel·les d’Austen) ens donen una magnífica idea de la passió – aquesta celebrada qualitat – tant com ho fan les protagonistes de les novel·les de Sand o Balzac. La seva petita elegància i la seva vida de saló de convidats no suprimeixen la seva passió, tan sols modifiquen la seva forma exterior”. A James li era molt difícil creure en les reaccions afectades de les heroïnes d’Austen, perquè allà on la protagonista d’una novel·la d’ell faria una tragèdia, la d’ella deixa anar dues llàgrimes. El problema no és de fons sinó de forma, i és que resulta molt difícil entendre la contenció, la paradoxal passió calmada de les protagonistes d’Austen davant el que la majoria de lectors considerem un drama. Però no és qüestió de voler fer-ho mono; és que a les novel·les de l’autora anglesa encara té molt més pes la mirada i els judicis del narrador que no pas les reaccions dels personatges, i Austen prefereix mostrar que sap llegir molt bé la seva societat i és capaç de prendre la distància exacta per explicar-la que no pas demostrar-nos el seu virtuosisme per crear escenes dramàtiques o girs de trama inesperats.

A “Emma” no és que no hi hagi girs de inesperats, és que més aviat no hi passa res de res. El relat no té cap importància en si mateix i precisament és aquesta la seva gràcia. L’Emma ens diu a la primera pàgina que no es pensa casar amb ningú, i evidentment des de la primera pàgina sabem que la novel·la acabarà amb el casament de l’Emma. I el mèrit de la novel·la és que això no té cap importància. Austen presenta un escenari, crea una ficció molt versemblant, intriga el lector amb les diferents possibilitats de desenredar de la poca acció que hi té lloc, i finalment tot es resol d’una manera gens extraordinària. Disfressada com si fos una veïna més, membre d’aquesta societat que viu de rebre i fer visites, Jane Austen sap veure perfectament les incongruències i les ironies del seu temps, i el lector no n’espera passions exaltades sinó una batalla del vici contra la virtut on aquesta última sempre guanya.

La novel·la se situa a Highbury, una vila de províncies a setze milles de Londres. L’Emma Woodhouse té vint-i-un anys i viu amb el seu pare, que és vidu i que en molt poc temps ha vist marxar de casa per motiu d’un casament la seva filla gran i la institutriu que ensenyava les noies. Durant els seus vint-i-un anys, a l’Emma li han dit i repetit que és molt guapa i que és molt llesta i lògicament, ella s’ho ha acabat creient. De manera que, tot i ser en el fons una bona noia, a la senyoreta Woodhouse li han pujat els elogis al cap. La seva intel·ligència la dedica a planejar aparellaments per als seus amics. Tampoc té altra feina a fer a Highbury, on l0única obligació és anar cultivant una vida social agitadíssima; l’activitat més important de tots els habitants de la vila. D’aquesta manera se’ns va presentant un escenari amb una quinzena de personatges on tothom té un paper molt calculat; des de la vella xerraire passant pel jove ben plantat però vanitós o la nova rica insuportable fins al cavaller perfecte o al noi de classe una mica inferior però-molt-bona-persona. L’activitat de tots ells i per tant el nostre relat es veu reduït a rebre i fer visites als salons de les cases dels veïns, a planejar excursions al camp per collir maduixes o preparar un ball durant setmanes. La lectura consisteix, carruatge amunt carruatge avall, a assistir a les trobades i les converses (el millor de la novel·la) entre els habitants de Highbury, on el més extraordinari és el contratemps que suposa que els enxampi una tempesta i hagin d’esperar deu minuts a agafar els cavalls.

L’interès en aquesta història banal, encara que allò banal tingui interès per si mateix, és la manera com ens l’expliquen. Ho fa un narrador que ho veu tot i que sap molt més que els propis personatges; i no només narra la història sinó que la jutja, per tant ens ordena com hem de llegir-la. Depenem del narrador per concedir el nostre favor als personatges, per culpar-los o disculpar-los. Per això no importa la magnitud dels drames que fan les senyoretes sinó la severitat amb que seran jutjades per aquell qui narra la història, que té la capacitat de fer odiós un personatge però perdonar-lo al cap de quinze pàgines. El narrador ens ho va explicant tot perquè nosaltres pugem dir, entonant com una tieta, “això ja es veia a venir”. Diríem que a partir d’Austen les normes van canviar i el lector ja no accepta que ningú el dirigeixi, i per això a les novel·les de Henry James els protagonistes ens fan patir mentre que amb Austen si passa cap desgràcia ja l’han intuït tantes vegades les xafarderies dels veïns que no ens pot sorprendre gaire.

Però això no ens fa donar la raó a James quan diu, amb molta mala llet, que “la clau de la sort que Jane Austen ha tingut amb la posteritat és deguda en part a la gràcia extraordinària de la seva facilitat i, de fet, a la seva inconsciència: és com si, a tot estirar, per dificultat o per vergonya, de vegades, damunt del cistell de cosir, sobre el seu tapís de flors, en la fresca sala per rebre visites, quedés absorta en els seus pensaments, i els punts que se salta cosint en aquests moments preciosos i ben excusables després són refets com a petits tocs de veritat humana, petits esclats de visió precisa, petites pinzellades magistrals d’imaginació”. Les novel·les de Jane Austen, i això es fa evident llegint “Emma”, no són fruit d’una senyora que es distreu fent mitja i somia en balls de saló i excursions al camp, sinó dels càlculs d’una autora gens innocent que controla el lector amb tanta facilitat com canta l’ocellet des de la branca de l’arbre del jardí.