Cosmopolites de saló

[Article publicat a l’Ara Llegim el 17 de setembre de 2016]

[Brúixola. Mathias Enard. Empúries. Traducció de Jordi Martín Lloret]

Qualsevol narrador amb pretensions aspira a ser Xahrazad, la princesa de Les mil i una nitsque mantenia el sultà despert nit rere nit per escoltar el seu relat. Énard pretén fer el mateix amb aquesta novel·la: embruixar el lector explicant com “l’existència és un somni d’opiòman”, i en aquest somni narrar les mil i una meravelles d’Orient. La novel·la hauria de funcionar perquè Énard és un gran escriptor: la prosa és exuberant sense caure en cursileries, sap enllaçar històries interessants amb elegància i és un bon creador d’imatges. Énard és un erudit amb talent, conscient que té la rara habilitat d’encisar el lector. El plantejament és immillorable, però tot queda en bones intencions. I tothom sap que de bones intencions l’infern n’és ple. A l’infern de la literatura podríem dir que hi tenen un lloc destacat les males novel·les dels bons escriptors, com és el cas de Brúixola.

Aquesta és la història de Franz Ritter, un musicòleg austríac que en una nit d’insomni rememora la seva vida a partir de la relació amb el seu gran amor, la Sarah, una acadèmica orientalista molt reconeguda i força pedant, que aspira al cosmopolitisme universal i que dedica el seu estudi a demostrar “que Orient i Occident sempre han estat barrejats, presents l’un en l’altre”. Amb aquesta filosofia universalista i un esperit aventurer que evoca els exploradors del segle XIX, Ritter rememora les seves experiències a Istanbul, Damasc, Palmira i Teheran, sempre sota l’enamorament gairebé místic amb aquesta noia. Brúixola és la història d’un home malalt que narrant la seva vida des del llit intenta lluitar contra el temps i la mort amb l’escriptura, una clara referència a Les mil i una nits però també a la recerca proustiana, reforçant la idea central de l’obra: no hi ha tradicions diferents sinó una gran xarxa de relacions interculturals.

Però el que comença com una gran història d’amor entre Franz i Sarah, que alhora vol ser una història d’amor amb Orient, s’acaba convertint en un text assagístic on la narració del protagonista desapareix devorada per una tesi doctoral amb pretensions literàries. La llàstima d’aquest canvi de gènere és que Énard havia aconseguit atrapar el lector amb la història de Franz, i es veu frustrat cada vegada que la narració d’algun episodi ràpidament gira cap a disquisicions infinites. Énard ha volgut fer un assaig dins la novel·la i introduir les històries de molts personatges (literats, historiadors, músics, exploradors) que s’han endinsat en l’orientalisme i s’hi han meravellat. No és que aquestes històries no siguin interessants: simplement són excessives i acaben esborrant la novel·la. A més, aquest canvi de gènere implica una trampa de l’autor, que s’amaga rere la veu del seu personatge per vendre les seves idees com a resultats d’una recerca científica.

No podem oblidar que aquesta obra ha rebut un Goncourt, el premi literari més prestigiós de França. No entrarem en el debat de la política i els premis, però no és anecdòtic que França, un dels estendards de la cultura europea, premiï avui un llibre que parla dels prejudicis i la incomprensió occidental cap a Orient. Se’ns fa molt difícil no fer una metàfora del protagonista amb l’Europa d’avui: Ritter pateix una malaltia degenerativa i des del seu pis a Viena es lamenta de tots els mals de la seva societat mentre va degenerant lentament. Europa podria ser aquest musicòleg que mentre va morint declama a favor de la tolerància i la comprensió, “d’incloure l’altre en el jo”. Expressions com “el terrorífic nacionalisme dels cadàvers” o “la violència de les identitats imposades” són les que Énard fa servir per descriure el menyspreu que pateix Orient, segons l’autor, en un món on “la construcció cosmopolita del món ja no es fa en el marc de l’intercanvi de l’amor i el pensament, sinó en el de l’intercanvi de la violència i els objectes manufacturats”. Les cites serien interminables, i totes ens traslladen a un universalisme de claustre universitari que té el seu millor altaveu en els acadèmics europeus. Tot per acabar amb la conclusió de sempre: que la realitat és molt complexa. Un descobriment que, francament, no sé si mereix un Goncourt.

Menys poesia, si us plau

[Publicat a l’Ara Llegim el 6 de febrer de 2016]

[Blat. Josep M. Pagès. Premi Just M. Casero 2015. Empúries]

Gabriel Ferrater va dir que un dels problemes de la prosa catalana era que naixia de la poesia. És a dir: que no hi havia prosadors, sinó poetes que escrivien en prosa. Llegint ‘Blat’ hem de reconèixer que Ferrater encara té raó (almenys en part). Aquesta és una novel·la molt ben escrita però durant bona part de la lectura ens trobem perduts en un excés de prosa poètica. ‘Blat’ és una història que parla sobre la dualitat, sobre la presència de l’altre. Aquest tema – que per si sol ja convida a l’abstracció – es tracta a través de dues històries que passen a Lleida en èpoques diferents (la Guerra Civil i l’actualitat) i que s’entrellacen.

La història ambientada a la Guerra Civil està narrada en primera persona i ens explica que hi ha un home que vol creuar una frontera. Com a lectors intentem agafar-nos al poc que sabem i no perdre’ns entre tanta metàfora, en un món massa irreal i oníric, però ens cansem d’aquest joc perquè no tenim prou instruments per comprendre’l. “Quan escrivia Blat no pensava en el lector. No he volgut explicar tots els símbols perquè cadascú els interpreti”. Ho va dir Josep M. Pagès, l’autor, i diria que aquest és el pecat del llibre: requereix un esforç massa gran per part del lector perquè sigui capaç d’entendre el què Pagès vol explicar.

Però la segona història és tota una altra cosa. Situada a l’actualitat, ens parla del Tomàs, que treballa en una impremta. Quan rep l’encàrrec de retocar una invitació de casament, es posa en contacte amb la núvia i se n’adona que qui es casa són uns amics íntims seus que fa anys que no veu, i amb qui té una història passada que condiciona aquesta boda. El Tomàs és convidat al casament per la núvia, que sembla que tingui ganes de remoure aquest triangle amorós estrany. I en Tomàs decideix anar-hi, i és aquí on ‘Blat’ agafa molta força.

Ferrater també va dir que de bons escriptors que no se sap per què ho són, no n’hi ha: “la bondat d’un escriptor ha de ser localitzable, s’ha de poder dir: en aquesta línia és bo, en aquesta frase és bo”. En el cas de Pagès podem dir que en el relat d’aquest casament, quan ens està explicant una història que pot narrar com un prosista, és bo. Però volem saber-ne més, i ens quedem amb les ganes. Per això caldria demanar una segona novel·la de Pagès, on deixi de banda la prosa poètica i passi a fer el millor que pot fer un novel·lista: explicar-nos una història. Pagès ha demostrat que té material per fer-ho: el seu estil és impecable, és capaç de crear bones imatges, té sentit del ritme i descriu de manera admirable. L’estarem esperant.

Del whist a la frontera

[Els jugadors de whist · Vicenç Pagès Jordà. Empúries]

A la seva última novel·la, ‘Dies de frontera’ (Proa 2014), Vicenç Pagès juga a la pynchoniana manera amb la idea de la frontera explorant el no lloc que representa La Jonquera, la frontera que a l’autor (Figueres, 1963) li queda més a mà. Els personatges de la novel·la se senten desubicats i el diàleg amb l’espai és un intent de mirar de trobar-se en un moment de la vida en que les fronteres no són gens clares. Aquesta desubicació no és només espacial sinó temporal (són joves de gairebé quaranta anys que se n’adonen que ja no són joves i etcètera), i ja s’inaugurava a l’anterior novel·la de Pagès; ‘Els jugadors de whist’ (Empúries, 2009).

El ‘whist’ és un joc macabre, inventat per tres nens durant les vacances de 1977, que marcarà un punt d’inflexió en la vida de Jordi Recasens, un dels nens que trenta anys després es troba descol·locat i decebut amb una vida que no té res a veure amb la que havia volgut anys enrere. Casat i amb una filla, el desgast matrimonial l’ha empès, lentament però implacable, a anar-se mudant al garatge de casa seva, allunyat de la seva dona i amb una arma molt perillosa: un ordinador amb connexió a Internet. Aquest garatge, el seu oasi, és un intent infantiloide de congelar el temps per tractar d’evitar mirar el passat amb tant de ressentiment. “Quan estava sol, admetia que el que no suportava de dormir junts era tancar el llum de la tauleta i, al cap d’uns segons, sentir els sorollets que emetia aquella dona que un dia s’havia dit Blondie”. En Jordi va conèixer la Blondie una nit de l’any 1984 i se’n va enamorar a l’instant, però al cap d’uns anys es troba atrapat en un matrimoni absurd i amb massa ganes de voler seguir sent jove. Per no amargar-se, en Jordi combina la seva feina (Foto Recasens – Casaments i Batejos) amb aficions com ara la confecció d’un arxiu de pel·lícules que tracten sobre l’adulteri o l’obsessió per les pàgines de les amigues de la seva filla: “Igual que el d’aquella Baronessa dels Champs Elysées, el lema dels fotologs podria haver estat “Non titubans”: la vida era meravellosa o horrible, sense terme mig […] El Jordi seguia els fotologs com els ciutadans dels països comunistes escoltaven Radio Liberty: intuïen que era fals però, què carai, somiar no fa mal a ningú”.

L’any 2007, trenta anys després dels fets del ‘whist’, en Jordi ha de patir el casament de la seva única filla amb un ‘pelao’ que treballa conduint una miniretroexcavadora: “Eren manies d’en Jordi o aquella feina tenia un simbolisme sexual obvi?”. El casament se’ns relata minuciosament hora a hora i és un desplegament de tots els tòpics del típic casori en un masia rehabilitada: l’aperitiu pretensiós, els plats entrant amb bengales aplaudits pels convidats, el pastís de metre i mig i la decadència que comença amb el vals i acaba amb la conga. Una de les virtuts de Pagès és el seu control dels tòpics. Quan l’autor sap que s’està passant, per cursi o per pel·lículero, el narrador directament ens ho fa saber. Així tota la novel·la és un entramat de referències (pel·lícules, llibres, sèries) que tenen la gràcia de ser oportunes i no cansar. “Sempre que en Jordi veu un jardí amb un ambient festiu i persones mudades amb la copa de cava a la mà (…) pensa en una reunió de mafiosos, com la del començament d’El padrí”. Aquest mecanisme aconsegueix el que és una raresa entre les novel·les catalanes: un to que no és ni pedant ni banal. De fet tot el relat té un control del ritme impecable, Pagès munta escenes i diàlegs amb la precisió d’un guionista d’HBO.

L’única manera que té en Jordi Recasens per escapar de l’angoixa que li provoca aquest casament (“aquest toret es pica la meva filla!”) és la seva feina: fa les fotos de l’entranyable esdeveniment. Fent les típiques fotos de grup abans d’entrar a dinar és quan se’ns presenten les veritables protagonistes d’aquesta festa: “Els joves no necessiten assessorament. Les noies vesteixen, es captenen i somriuen amb la professionalitat de les models de passarel·la, amb la deixadesa estudiada de les estrelles del rock o del cinema independent”. Les amigues de la seva filla, les espiades a través de fotolog i MySpace, apareixen per a en Jordi fora de la pantalla:

“- El pare de la núvia! – exclama la Halley, que s’aixeca i li fa dos petonets-. Coneixes totes aquestes ties bones?

Realment, és un bon planter. Totes dues vestit i sandàlies, cabells allisats, kohl als ulls i llavis de color de cirera […] El que no acaba de discernir en Jordi és si són guapes de debò o només són joves […] Parlen d’aquella manera sibilant que és la marca de la high life de Figueres […] Però què és això? Sexe a Nova York?”.

Unes hores més tard, el pare de la núvia ha begut més del compte i a la Halley li agrada molt agradar. La Halley (de nom offline Cristina) és una de les protagonistes del ‘whist’ i l’únic personatge que no acaba de ser versemblant. Nena pija criada en una mansió de Roses, torna boig al Jordi per “la fermesa gairebé infantil de la pell” i per “un culet arremangat dotat del mateix moviment autònom que el nasset de Nicole Kidman a Embruixada”. Però la nena no només està boníssima – tan que un amic del pare li deixa anar “Hauries de dur el mateix cartell que aquells tràilers gavatxos que transporten barques: Convoi Exceptionnel” – sinó que resulta que té pretensions de gran intel·lectual. La ment perversa del Jordi la descriu així: “Intel·ligent i gamberra, destacava en tot el que emprenia i a l’estiu allargava les nits fins que clarejava. Era una intel·lectual amb roba cenyida, un perill públic que treia matrícules d’honor, una cínica enamoradissa, una nena capriciosa amb força de voluntat, una pija tan sofisticada que odiava les pijes. Podia confondre’s amb una lolita tardana, però s’expressava amb la precisió d’un humbert-humbert precoç”. I evidentment, té molt menys anys que el Jordi, que pateix per moments una transformació arriscada: d’Steve Martin a ‘El pare de la núvia’ a Kevin Spacey a ‘American Beauty’.

Tots aquests elements són només una petita part ‘d’Els jugadors de whist’, que és un desplegament de vides que s’enllacen i se separen de 1977 a 2007. El whist també explica com en una mateixa ciutat hi conviuen universos molt allunyats, des del pijerio figuerenc als pelaos amics de la seva filla, i també se’ns relata la història de la ciutat, el dietari d’un nen mallorquí, fragments de blog que en Jordi troba per internet o la llista dels programes de televisió dels anys 80 als que els protagonistes estaven enganxats. Una novel·la postmoderna, si es vol, però que envellirà bé pel simple motiu que la metaliteratura no li fa perdre la narració. Aquesta és una història que parla dels temes més antics del món: la resistència a acceptar el pas de temps i el que passa quan els desitjos no coincideixen amb la realitat. Tot plegat explicat des del segle XXI i sense tractar el lector d’imbècil. Tampoc passa tan sovint i per tant s’ha de celebrar.  

Tot el que té James Salter

[Això és tot. James Salter. Empúries. Traducció de Ferran Ràfols]

James Salter té gairebé 90 anys i una sòlida i reconeguda trajectòria rere seu. L’americà podria haver preferit passar els seus dies en la tranquil·litat del silenci que diu que li és imprescindible per treballar a la seva caseta de Birdgehampton. Afortunadament per a nosaltres, Salter s’ha estimat més publicar ‘Això és tot’, la seva darrera novel·la. Salter deu ser un dels pocs escriptors vius que es pot llegir i enyorar alhora, i no tan sols a causa de l’edat. Salter descriu una visió del món que tot ens indica que està a punt de desaparèixer. ‘Això és tot’ narra la vida d’en Philip Bowman, un home que després de lluitar a la guerra des d’un vaixell enmig del Pacífic se’n va a Nova York i es fa editor literari, una feina que l’acompanyarà tota la vida però que no serà mai font de les seves preocupacions. Les principals preocupacions d’en Bowman més aviat passen per les dones que l’acompanyen al llarg de la vida i pel difícil equilibri entre l’emoció de la primera copa de whisky al sofà i l’avorriment de la rutina conjugal.

A James Salter li hauríem d’agrair moltes coses, però la primera de totes és la seva sinceritat. Encara que d’entrada ho pugui semblar, ‘Això és tot’ no és una novel·leta frívola de pijos americans sinó una manera d’entendre el món. Una manera d’entendre’l explícitament masculina i molt viril (fins i tot un punt masclista), però no per això menys autèntica que qualsevol invent dels que ens intenten vendre des de la postmodernitat. El seu estil és net i nu, com el d’algú que no pretén res més que explicar-te una bona història. Salter no és un intel·lectual; és un escriptor, un defensor de l’experiència per damunt de la teoria. Potser per això és tan important l’espai que deixa entre el llibre i el lector: Salter dóna un marge amplíssim perquè la imaginació del lector arribi allà on no cal que ell sigui exhaustiu. Ell insinua i nosaltres ho acabem d’omplir. Així, quan ens diu que “una joveneta que duia pantalons de muntar i un jersei va entrar i va seure amb aire desimbolt a la punta del sofà”, ja ens imaginem del tot qui és i com és aquesta noia, i fins i tot què pretén, sense saber res del personatge.

Tot i ser el protagonista i anar creixent com més va la novel·la, Philip Bowman no construeix la història tot sol. De fet, aquesta és una novel·la coral on Salter fa un gran desplegament de personatges. L’únic tret que comparteixen tots ells és la seva vitalitat explosiva, unes ganes enormes de viure, com si haguessin de morir l’endemà. Tots tenen la seva escena esplèndida, el seu moment d’or. Encara que només sigui per una frase, com en el cas d’aquesta noia: “jo papallonejava d’una banda a l’altra, ell em va veure i es va enamorar. Va veure una rossa blanca i protestant, ja saps, els homes tenen aquestes coses al cap, i allò ho va decidir tot”.

Però el centre de la novel·la em temo que són les dones, amb qui Salter hi té una virtut esplèndida. El recorregut per totes les dones de Philip Bowman parteix d’una idea fonamental: “no es pot conèixer l’altre tota l’estona”. El problema d’en Bowman és, com el de tots els personatges de Salter, la consciència de la irremeiable solitud. La Vivian, l’Enid, la Christine, l’Anet… la llista és llarga i totes han estat en algun moment per a en Philip “la dona més meravellosa del món”. En Philip enganyarà i serà enganyat, però sempre en sortirà esperançat perquè sempre creurà que malgrat tot la vida paga la pena. Ell persegueix esdevenir “l’home que havia aspirat a ser, un home complet, acostumat a la meravella”. I un home acostumat a la meravella sempre trobarà alguna excusa per continuar vivint intensament.

Una de les maneres que té en Bowman de mantenir la meravella és a través de les dones, per tant a través del sexe, un element que recorre tota la novel·la. El sexe en Salter és molt explícit i és tractat com un acte líric gairebé sagrat. Però no és només el sexe sinó tot el que l’envolta: la roba que duen, els gestos quan parlen o la manera com dormen, tot en Salter és sensualitat. Aquesta visió forçosament crea una dona més objecte del que hauria de ser, però l’americà ho deixa clar des del principi: “a en Bowman no li agradaven les dones que, pel motiu que fos, el miraven per sobre de l’espatlla. Dins de certs límits, li agradava exactament el contrari”. I Salter no té problemes amb aquesta concepció. De fet, la seva virilitat es trasllada a la novel·la amb la vitalitat dels personatges i amb un ritme que encomana la seva energia. James Salter és en tots els sentits un home dels d’abans, de l’antiga escola. I precisament per això, entre tant afany de novetat, ell destaca per la innovació.