Bruixeria feminista

townsend

[Article publicat el 7 de gener de 2017, a l’Ara Llegim]

[Lolly Willowes. Sylvia Townsend Warner. Editorial Minúscula. Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez]

Si encara avui les feministes tenen com a crit de guerra “Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar” és perquè la figura de la bruixa s’ha imposat en l’imaginari popular com a icona de la dona reivindicativa. A principis del segle XX, la idea d’una vida (i una cambra) pròpia era un tòpic molt estès, i les autores feministes van fer molta literatura sobre el nou estatus d’alliberades. Sylvia Townsend Warner (1893-1978) va ser una de les primeres escriptores a dedicar una obra a la idea de la bruixa feminista. Nascuda al nord-est de Londres, es va dedicar a la narrativa (publicava contes a la revista New Yorker ), a la poesia, a la música i a la traducció (es va atrevir amb Marcel Proust). Va ser membre del partit comunista i amb la seva parella, la poeta Valentine Ackland, van implicar-se políticament en l’antifeixisme amb protestes i articles.

La seva novel·la més famosa és Lolly Willowes, i l’acaba de publicar l’editorial Minúscula en traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez. L’editorial de Valeria Bergalli continua amb l’ambició de construir un catàleg magnífic fet de literatura rescatada de l’oblit. Sylvia Townsend Warner és una autora oblidada perquè queda en segona fila davant els grans noms anglesos (tot i que no ens hem de cansar mai de repetir que ja voldrien totes les literatures tenir una segona fila com l’anglesa).

La protagonista de Lolly Willowes es converteix en bruixa, però no és una obra de gènere fantàstic. Almenys, no del tot. La novel·la narra la història de Laura Willowes, una dona soltera que amb cinquanta anys decideix deixar de ser l’avorrida i servicial tieta Lolly per tornar a ser la Laura. I ho fa deixant Londres per anar-se’n al camp. Si la primera part de l’obra és realista -s’expliquen els costums anglesos de principis del segle XX i el paper decoratiu de les dones, subjugades a l’existència masculina- a la segona part, on la Laura ja viu sola al camp, aquest realisme es transforma exageradament cap al simbolisme. La natura comença a fer-se central, el relat fa un gir introspectiu i la Laura se sent moguda per “alguna cosa que anava més enllà de la seva experiència, una cosa fosca i amenaçadora, i tot i així agradable”. La Laura està alliberada, lluny de les falses responsabilitats de la vida mundana. Ha marxat sense rebel·lió, sense escàndols. La seva única aspiració és que la deixin en pau. Però quan aquesta pau es veu amenaçada pren una resolució dràstica: es farà bruixa a través d’un pacte amb el diable. Una contradicció irònica: una dona que vol alliberar-se acaba subjugada a la figura més dominadora de la història. I Sylvia Townsend Warner no dissimula aquestes contradiccions. És millor comprar la llibertat que viure esclavitzada: “Quan penso en les bruixes, sembla que veig per tot Anglaterra, per tot Europa, dones que viuen i es fan velles […] Per això ens fem bruixes: per mostrar el nostre menyspreu respecte a aquell fer veure que en la vida no hi ha risc, per satisfer la nostra passió per l’aventura”, confessa la protagonista.

Aquesta és una novel·la contradictòria en tots els aspectes. Està admirablement ben escrita i té l’atractiu del costumisme ben retratat i l’encant d’un conte de fades pervers. Però el seu defecte és precisament que els defectes són massa fàcils d’assenyalar: el lector veu quan una descripció s’escapa de les mans de l’autora, quan un diàleg és impostat o quan un personatge no acaba de ser tan complex com s’esperaria. Per això aquesta obra està destinada a viure als marges de la gran tradició. Al New York Review of Books, Eleanor Perenyi sentencia les mancances de l’autora quan diu que Townsend Warner era feminista, marxista, escriptora de crítica social, de contes de fades… Era tot això però en res d’això era prou bona; i aquest era el seu desavantatge.

Caça de bruixes

elizabth-gaskell

[Article publicat a l’Ara Llegim el 5 de novembre de 2016]

[La bruixa Lois. Elizabeth Gaskell. Angle Editorial. Traducció de Pere Guixà]

Fins fa poques dècades, quan alguns acadèmics van reivindicar la importància de la seva obra per entendre la societat anglesa després de la Revolució Industrial, Elizabeth Gaskell (1810-1865) no va ser reconeguda com una de les grans escriptores del segle XIX. Avui ningú dubta de la importància de la seva obra, que se situa entre els noms més destacats de la literatura victoriana. És coneguda com a autora de grans novel·les com Nord i Sud (1854) i Filles i esposes (1865), però els seus relats (la majoria publicats en revistes de l’època) són una part molt important de la seva literatura i expliquen per què Gaskell va tenir tant d’èxit com a escriptora mentre vivia. La bruixa Lois (1861), que l’editorial Angle ha tingut l’encert d’editar amb una bona traducció i introducció de Pere Guixà, és un d’aquests relats que van aparèixer publicats per entregues en una revista literària dirigida per Dickens.

El realisme costumista, la temàtica social i l’intimisme domèstic defineixen la literatura de Gaskell, que també va experimentar amb opcions menys convencionals, com bé ens ensenya La bruixa Lois. Podríem dir que aquest relat barreja elements de la novel·la gòtica amb trets de novel·la psicològica però està explicada com una novel·la realista. La història ens situa a Salem a finals del segle XVII. Evocar aquesta ciutat de la badia de Massachusetts és fer referència a la caça de bruixes, que és precisament el tema central del llibre. La protagonista és la Lois, una jove anglesa i anglicana que es queda òrfena i es veu obligada a travessar l’Atlàntic per anar a viure a casa el seu tiet, que s’ha fet purità i ha emigrat a Nova Anglaterra, a les colònies que comencen a instal·lar-se a Amèrica.

La bruixa Lois descriu la vida opressiva i extrema dels primers colons, que van marxar d’Anglaterra buscant un lloc per viure amb normalitat el seu puritanisme, que posava la religió al centre de la vida pública. Es van instal·lar en petits poblets aïllats, rodejats de boscos desconeguts, colpejats per hiverns duríssims i atemorits d’una banda pels indis i de l’altra pels pirates. Aquest ambient inhòspit feia que veiessin indicis malèfics a tot arreu. “La gent s’espanta per motius reals, però potser després, moguts per la por, que els paralitza i els desorienta, s’imaginen perills ficticis”, diu el narrador.

Aquesta atmosfera, no gaire amable a la diferència, rebrà la Lois com una estranya; una estrangera que porta costums perillosos. La Lois es veurà obligada a viure amb una família que la rebutja i s’anirà trobant més sola i se sentirà cada vegada més amenaçada per un poble que acabarà engolit per una paranoia col·lectiva. El títol del llibre ja ens indica que la protagonista no es trobarà amb un destí gaire afortunat, però la intenció del relat no és crear una trama intrigant sinó més aviat servir de testimoni històric. De fet, Gaskell es va inspirar en fets reals per escriure aquesta història: les filles d’un pastor purità van ser víctimes d’uns atacs epilèptics i les minyones índies de la família van ser acusades de bruixeria com a culpables dels mals de les nenes. La intenció de Gaskell amb aquesta nouvelle és que el lector es compadeixi de la Lois en aquest entorn on “la por atreu la covardia i la covardia crida la crueltat” per mostrar-nos un dels episodis més obscurs de la història d’Amèrica. Com a lectors contemporanis de vegades trobarem la narració massa naïf, però Gaskell no volia crear un artifici literari sofisticat sinó simplement explicar una història. Sembla que aquesta va ser la missió vital de l’anglesa, que en l’acte d’escriure va trobar un propòsit que consistia a relatar les històries de personatges marginats i desvalguts, que no tindrien l’oportunitat d’explicar-se amb la seva pròpia veu.