Caça de bruixes

elizabth-gaskell

[Article publicat a l’Ara Llegim el 5 de novembre de 2016]

[La bruixa Lois. Elizabeth Gaskell. Angle Editorial. Traducció de Pere Guixà]

Fins fa poques dècades, quan alguns acadèmics van reivindicar la importància de la seva obra per entendre la societat anglesa després de la Revolució Industrial, Elizabeth Gaskell (1810-1865) no va ser reconeguda com una de les grans escriptores del segle XIX. Avui ningú dubta de la importància de la seva obra, que se situa entre els noms més destacats de la literatura victoriana. És coneguda com a autora de grans novel·les com Nord i Sud (1854) i Filles i esposes (1865), però els seus relats (la majoria publicats en revistes de l’època) són una part molt important de la seva literatura i expliquen per què Gaskell va tenir tant d’èxit com a escriptora mentre vivia. La bruixa Lois (1861), que l’editorial Angle ha tingut l’encert d’editar amb una bona traducció i introducció de Pere Guixà, és un d’aquests relats que van aparèixer publicats per entregues en una revista literària dirigida per Dickens.

El realisme costumista, la temàtica social i l’intimisme domèstic defineixen la literatura de Gaskell, que també va experimentar amb opcions menys convencionals, com bé ens ensenya La bruixa Lois. Podríem dir que aquest relat barreja elements de la novel·la gòtica amb trets de novel·la psicològica però està explicada com una novel·la realista. La història ens situa a Salem a finals del segle XVII. Evocar aquesta ciutat de la badia de Massachusetts és fer referència a la caça de bruixes, que és precisament el tema central del llibre. La protagonista és la Lois, una jove anglesa i anglicana que es queda òrfena i es veu obligada a travessar l’Atlàntic per anar a viure a casa el seu tiet, que s’ha fet purità i ha emigrat a Nova Anglaterra, a les colònies que comencen a instal·lar-se a Amèrica.

La bruixa Lois descriu la vida opressiva i extrema dels primers colons, que van marxar d’Anglaterra buscant un lloc per viure amb normalitat el seu puritanisme, que posava la religió al centre de la vida pública. Es van instal·lar en petits poblets aïllats, rodejats de boscos desconeguts, colpejats per hiverns duríssims i atemorits d’una banda pels indis i de l’altra pels pirates. Aquest ambient inhòspit feia que veiessin indicis malèfics a tot arreu. “La gent s’espanta per motius reals, però potser després, moguts per la por, que els paralitza i els desorienta, s’imaginen perills ficticis”, diu el narrador.

Aquesta atmosfera, no gaire amable a la diferència, rebrà la Lois com una estranya; una estrangera que porta costums perillosos. La Lois es veurà obligada a viure amb una família que la rebutja i s’anirà trobant més sola i se sentirà cada vegada més amenaçada per un poble que acabarà engolit per una paranoia col·lectiva. El títol del llibre ja ens indica que la protagonista no es trobarà amb un destí gaire afortunat, però la intenció del relat no és crear una trama intrigant sinó més aviat servir de testimoni històric. De fet, Gaskell es va inspirar en fets reals per escriure aquesta història: les filles d’un pastor purità van ser víctimes d’uns atacs epilèptics i les minyones índies de la família van ser acusades de bruixeria com a culpables dels mals de les nenes. La intenció de Gaskell amb aquesta nouvelle és que el lector es compadeixi de la Lois en aquest entorn on “la por atreu la covardia i la covardia crida la crueltat” per mostrar-nos un dels episodis més obscurs de la història d’Amèrica. Com a lectors contemporanis de vegades trobarem la narració massa naïf, però Gaskell no volia crear un artifici literari sofisticat sinó simplement explicar una història. Sembla que aquesta va ser la missió vital de l’anglesa, que en l’acte d’escriure va trobar un propòsit que consistia a relatar les històries de personatges marginats i desvalguts, que no tindrien l’oportunitat d’explicar-se amb la seva pròpia veu.

Una comedieta italiana

[Publicat a l’Ara Llegim el 21 de novembre de 2015] [Som una família. Fabio Bartolomei. Angle Editorial. Traducció d’Anna Casassas]

Quan l’humor és totalment inofensiu corre el risc de transformar-se en comedieta lleugera. En aquesta novel·la l’excés de tendresa crea una atmosfera massa naïf que impedeix queSom una família sigui res més que un llibre per passar l’estona. Fabio Bartolomei ha plantejat una idea bona i graciosa, té l’habilitat de crear brillants imatges per presentar-la i troba el to simpàtic que cal per explicar-la. Amb això n’hi hauria prou per a una entretinguda pel·lícula de 90 minuts (Bartolomei també és guionista) però no és suficient per a una novel·la de 300 pàgines. I no és que hi hagi un problema d’habilitat narrativa. El problema és que l’autor s’embolica i no aconsegueix mantenir l’atenció del lector, desconcertat i cansat per massa alts i baixos: contrasten els capítols ben pensats i divertits amb d’altres que simplement no aporten res i carreguen el relat.

Ambientada a la Itàlia dels 70, la història la narra en primera persona un nen prodigi que amb 4 anys sap llegir, escriure, fer càlculs complicats i té una imaginació enorme que li fa creure que està destinat a salvar el món. L’Al Santamaria, aquest superdotat, viu amb un pare fan de l’Elvis i conductor d’autobús, una mare que cuina les millors coques d’Itàlia, i la Vittoria, la seva germana gran. La veu innocent de l’Al ens explica que es considera “el nen més afortunat del món”, mentre anem veient que realment els Santamaria són una família molt pobra que intenta compensar els problemes estimant-se molt. Però ell viu la vida com si fos un paradís perquè els pares insisteixen a dir-li: “Quan tens una família com la nostra ho tens tot”.

La veu de l’Al al principi ens sembla original, però a còpia de pàgines -l’acompanyem a la novel·la des dels 4 anys fins que en té 22- se’ns fa pesada. A més, l’autor interfereix massa en aquesta veu i ens alliçona amb les seves opinions sobre política internacional i religió posant-les en boca d’un nen petit, i és un truc que molesta, perquè ens sentim enganyats. En canvi, un dels punts forts de la novel·la és el personatge de la Vittoria. Quan els dos germans es queden sols en una casa aïllada i semidestruïda (perquè els pares marxen en un viatge que s’acabarà allargant), ella es fa càrrec del germà. És un personatge que sí que evoluciona i guanya força: passa de ser una adolescent autodestructiva a una protectora cap de família. És ella qui dóna a l’Al i al lector un missatge de superació i d’optimisme veritablement bonic. De tota manera, sorprèn que Angle Editorial hagi volgut incloure en la seva fantàstica col·lecció Narratives aquest autor que no encaixa amb les excel·lents apostes que han fet els últims anys.