Descendents de Sodoma i Gomorra

Marceltennis

[Article publicat a l’Ara Llegim el 26 de març de 2016]

[Sodoma i Gomorra. Marcel Proust. El Cercle de Viena. Traducció de Josep Maria Pinto]

El Gènesi diu que abans de fer ploure del cel sofre i foc sobre Sodoma i Gomorra, Déu va enviar dos àngels a les portes d’aquestes ciutats per salvar els homes justos que hi quedaven. L’Altíssim no tenia més remei que destruir-les perquè eren ciutats corrompudes pel pecat. Marcel Proust (1871-1922) creu que en comptes d’enviar dos àngels compassius a fer de jutges, a Déu li hauria resultat més eficaç enviar-hi sodomites, perquè no hi ha jutges més severs sobre els seus actes que ells mateixos. Segons Proust, els homosexuals viuen la seva condició molt conscients de la condemna que mereixen però alhora gens disposats a abandonar el pecat. Aquest volum de la Recerca del temps perdut és essencialment un tractat sobre l’homosexualitat, quan era vista com un vici glamurós.

El Marcel, el narrador, se situa en una posició interessant i privilegiada per explicar els costums dels sodomites de classe alta: és un voyeur. Des de l’inici del relat se’ns presenta com a espia morbós: es troba amagat en un jardí observant amb molt d’interès la còpula d’un borinot amb una flor i divagant sobre la condició sexual dels insectes quan veu com el baró de Charlus (cèlebre personatges proustià) s’endú un jove cap a dins d’una botiga. El que escolta rere la porta li fa dir que “hi ha una cosa tan sorollosa com el patiment, és el plaer”. A partir d’aquest descobriment iniciàtic, el Marcel comença a elaborar una teoria sobre l’homosexualitat, i en la seva condició d’antropòleg s’autoproclama “botànic moral”, un paper que desenvoluparà amb gran alegria, catalogant els gustos sexuals dels seus compatriotes. El narrador se sorprèn dels diferents tipus de sodomites que viuen al seu món: els efeminats i solitaris, avergonyits de la seva condició, i els que la proclamen orgullosos i es maquillen i vesteixen de dona. I presta una atenció especial a una de les espècies que més l’atrauen: les lesbianes, “les descendents de Gomorra”, que tindran un paper fonamental en aquesta obra, perquè el Marcel ja no és l’adolescent insegur i fràgil que s’excusa dels actes socials fingint un refredat. Ara és un home que sap moure’s com un aristòcrata entre els salons mundans, acostumat a la politesse i la hipocresia que fan funcionar el seu món.

Bona part del relat és una successió d’escenes aparentment banals per tot tipus de festes entre París i Balbec, on el Marcel es mou amb grandiloqüència sabent a qui cal saludar i a qui cal retirar la paraula. Si durant la primera estada a Balbec el Marcel mirava les noies des de la terrassa del Gran Hotel, incapaç d’acostar-s’hi, ara hi torna com a seductor. Des de les belleses vulgars i magnífiques que són les ajudants de cambra fins a les noies que no ha vist mai però coneix per les cròniques de societat, el Marcel està disposat a enamorar-se de totes a condició que l’amor no duri gaire.

Però en aquest món hi ha un element perillós que anticipa el drama de la vida del narrador de la Recerca i que és alhora un dels personatges més importants de la literatura occidental: l’Albertine, una noia amb qui el Marcel té una relació intermitent i estranya. L’Albertine és misteriosa, incontrolable, inaccessible i amaga un secret: no només li agraden els homes. El Marcel ho sospita i ella intenta ocultar-ho per no ferir-lo, però “Gomorra, dispersada, tendeix, a cada ciutat, a aplegar els seus membres separats, a reformar la ciutat bíblica”. I al contrari que els habitants justos que es van salvar del sofre i el foc enviats per Déu, l’Albertine no sembla sentir-se gens culpable pels seus pecats, que seran el martiri del narrador de la Recerca del temps perdut.

Eixams de mons formiguegen

parentesi

[Article publicat a l’Ara Llegim el 12 de març de 2016]

[El parèntesi esquerre. Muriel Villanueva. Males Herbes]

Al poema Plus ultra de Jacint Verdaguer, el jo poètic pregunta a una estrella que veu a l’espai si ella es troba al límit de la immensitat, si ella és l’estrella més allunyada que hi ha al cel, si és l’última de l’univers. L’estrella li contesta que ella no és ni pot ser l’última perquè l’univers és infinit i existeix més enllà d’on arriba la vista de l’home. “I aon tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen”, li diu l’estrella al poeta. Aquests versos remeten a tot allò que és ocult i viu entre nosaltres. Si al poema de Verdaguer és una estrella al cel qui ens fa veure que hi ha coses allà on no en veiem, a la novel·la de Muriel Villanueva aquesta funció la fa una estrella de mar.

A El parèntesi esquerre una noia i la seva filla de vuit mesos arriben a la platja de les Casetes del Garraf, famosa precisament per aquestes casetes vora el mar que es poden llogar per passar-hi uns dies. La Muriel, la mare-escriptora-protagonista, n’ha llogat una. Hi va a escriure una novel·la i a tancar un parèntesi que ha quedat obert després de la mort del seu marit. El text està escrit en primera persona i adopta el to d’una confessió: ens explica per què la Muriel ha quedat tan descol·locada al món, per què ella i el seu marit vivien separats els últims mesos de la relació, per què ser mare és difícil, per què ella no pot ni sap ben bé com estimar. El seu viatge a la platja no és una visita, és una escapada: “La platja de les Casetes em va robar el cor. No l’òrgan, el sentiment. He vingut a recuperar-lo per, després, sortir corrents”.

Vol escapar-se perquè s’ha trobat amb una nova realitat que no esperava i no sap com afrontar: ja no pot fer-se la nena perquè és mare. Per això, com la protagonista de la pel·lícula Persona, d’Ingmar Bergman, la Muriel no parla amb ningú i es fa passar per muda. Com que no sap quin rol ha d’adoptar davant d’aquesta nova situació decideix no parlar, que és una manera de no posicionar-se.

I la Muriel descobreix que per seguir vivint li cal tornar a néixer: “Em vaig casar amb un nen i ara intento renéixer perquè vull estar amb un home”. És l’estrella de mar la que l’ajudarà a fer aquest renaixement. Aquest llibre, que comença com una confessió, gira cap a l’al·legoria amb l’aparició de l’animal. Quan arriben a la caseta, la Muriel veu des de la platja una estrella de mar, que la saluda. És un tipus d’estrella de mar que pot regenerar l’organisme sencer a partir d’un únic braç. L’estrella es cola a la casa de nit i es posa sobre el cos de la Muriel, que començarà a caure a trossos. Primer els braços, després les cames, fins que d’ella només en queda un braç i el cor penjant. Aquesta estrella que mutila la protagonista fa que el llibre es tenyeixi de realisme màgic, perquè els altres personatges del llibre no semblen estranyar-se gens pel fet que una noia estigui mutant davant d’ells.

“I aon tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen”, diu l’estrella del poema verdaguerià. Això mateix sembla dir-nos Muriel Villanueva: que hi ha un món ocult allà on nosaltres no veiem res, i que allò que no entenem sovint és només una excusa per no respondre preguntes que ens són incòmodes. Al contrari de la protagonista del llibre, que en molts moments ens sembla una nena que fuig, Villanueva se’ns presenta amb aquesta novel·la com una autora madura que sap on va, que sap perfectament què fa quan escriu. Ara bé, s’ha d’avisar que aquest no és un llibre per a qui no estigui obert a experiments. Però com que el publica l’editorial Males Herbes, segell especialista en experimentació literària, ja ens ho podíem imaginar.

Les virtuts de l’humor anglès

Buncle

[Article publicat a l’Ara Llegim el 5 de març de 2016]

[El llibre de la senyoreta Buncle.D.E. stevenson. El Cercle de Viena. Traducció de Marta Pera]

El llibre de la senyoreta Buncle, de Dorothy Emily Stevenson (1892-1973) pot semblar d’entrada poc més que una novel·la anglesa de segona fila (i ja voldrien totes les literatures tenir una segona fila com l’anglesa), però aquest llibre és molt més que una comedieta per passar l’estona. És una novel·la excel·lent i a més és entretinguda i recomanable per a tot tipus de lectors. És la prova que demostra que es pot fer bona literatura per a un públic molt ampli. Que sembla una obvietat però no ho és si ens fixem en la indústria editorial, que tendeix a dividir-se entre bestsellers poc literaris i les fílies minoritàries de l’editor de torn. Evidentment hi ha excepcions, i la col·lecció El Cercle de Viena n’és una. L’equilibri entre esperit comercial i qualitat permet que el Cercle guanyi lectors amb cada títol que publica i en mantingui molts altres de fidels i exigents.

Tornant a la novel·la, la nostra protagonista és la senyoreta Buncle, una soltera de quaranta anys que viu en un poblet escocès on el més interessant que passa és la festa infantil que una veïna organitza per Nadal. Els ciutadans de Silverstream viuen una vida agradable i monòtona fins que una novel·la entra a les seves rutines i causa un gran caos. Resulta que la senyoreta Buncle s’ha quedat sense diners i per guanyar-ne uns quants ha decidit que podria criar gallines o escriure un llibre, i d’entre les dues opcions s’ha quedat amb la del llibre perquè així almenys no se li embruta la casa. Però ella no té gens d’imaginació i l’única cosa sobre la qual pot escriure són els seus veïns.

I és que ells no ho saben però són carn de sàtira. En aquesta novel·la hi surten tots els clixés: les velles xafarderes, la senyoreta guapa soltera i malvada, un coronel retirat i enamoradís, un atractiu vicari aficionat al tenis, un erudit fracassat, un metge sensat, la vídua ressentida… Un catàleg immillorable per a una comèdia. Començant per la senyoreta Buncle, una dona insegura, que tothom pren per bleda i que els veïns no poden imaginar que és l’autora del llibre infame. Perquè la novel·la que els ridiculitza i que explica les seves intimitats ha sigut publicada amb un pseudònim, John Smith. Enfurismats, els veïns comencen un pla a la recerca i captura de l’odiós autor perquè, com afirma una afectada, “cal demostrar a Anglaterra que la llar continua sent un lloc sagrat i que no es pot violar amb total impunitat”. Així, seguirem les aventures dels veïns i de la senyoreta Buncle (i del seu afortunat editor, que es fa d’or) en una novel·la d’un fenomenal humor anglès que és un artefacte perfecte en què totes les històries s’entrellacen per acabar amb un final d’aquells tan rodonets i tan Jane Austen en el qual qui és bo acaba bé i qui és dolent acaba malament.

Però a més, i aquí és on podem diferenciar el passatemps del que és un bon llibre, aquesta novel·la que sembla tan simple permet moltes més lectures. Per exemple: arran de les reaccions dels veïns sobre el llibre, la senyoreta Buncle escriu una segona novel·la, i per tant ens trobem un llibre sobre un llibre dins d’un altre llibre -i una boníssima reflexió sobre la metaliteratura-. La novel·la també tracta la qüestió dels límits de la ficció: mentre escriu, Buncle barreja el poble inventat amb el real fins al punt que ella i el personatge que representa es confonen i no distingeix el seu jo literari de la seva identitat. És a dir, que El llibre de la senyoreta Buncle és alguna cosa més que una simpàtica sàtira: és bona literatura per al gran públic. Molt fàcil de dir però bastant més difícil de trobar.

L’amor no és cosa de dos

carson mccullers

[Article publicat a l’Ara Llegim el 13 de febrer de 2016]

[La balada del cafè trist. Carson McCullers. L’Altra editorial]

Carson McCullers explica amb la seva obra una idea bastant bèstia: estem molt sols al món. La millor manera d’expressar aquesta idea en el mínim espai la trobem al títol de la seva novel·la més cèlebre: ‘El cor és un caçador solitari’. Aquesta novel·la la va fer famosa quan tenia només 23 anys i era el somni de tot editor amb ganes de vendre una jove i excèntrica escriptora revelació. El seu aspecte androgin hi ajudava: portava els cabells curts, vestia pantalons i camises d’home i tenia un posat bohemi molt atractiu. El seu origen del sud es delatava de seguida pel seu accent, que era molt marcat.

McCullers va néixer l’any 1917 a Columbus (Georgia) amb un presagi que la va marcar tota la vida: des que la duia a la panxa, la seva mare va predir que estava destinada a grans coses. Fins als disset anys va dedicar-se al piano amb gran passió, però una febre reumàtica va decidir-la a passar-se de la música a les lletres per no deixar-les més. La jove escriptora va marxar a Nova York a estudiar i al tornar a casa va trobar-se amb qui havia de ser l’amor de la seva vida: James Reeves. Els dos tenien aspiracions de ser grans escriptors i es van enamorar bojament. Es van mudar a Nova York quan ella va triomfar i sembla que allà tot va començar a torçar-se. Vivien el glamour de ser una parella de literats famosos, i amb això van venir les baralles, les infidelitats i un alcoholisme que va anar incrementant amb els anys. Es van casar, es van divorciar, van reconciliar-se i l’any 53 ell es va suïcidar. D’aquest amor ella en podria haver tret la lliçó central de la nouvelle ‘La balada del cafè trist’: l’amor és cosa de dos però és un sentiment solitari.

Aquesta obra comença avisant-nos que el lloc on passa la història no és una anècdota. Som en un poblet deixat de la mà de Déu al sud dels Estats Units, on els hiverns són curts i durs i els estius implacables per culpa d’una calor terrible que no s’acaba mai. El narrador ens explicarà el més interessant que ha passat mai al poble: l’existència d’un cafè que va transformar la vida dels seus habitants, la majoria treballadors d’una fàbrica de cotó, perquè allà s’hi havia creat un ambient màgic on podien “arraconar la convicció amarga i fonda de no valer gran cosa en realitat”. La mestressa del cafè era la senyoreta Amelia però l’alegria i el renom d’aquell lloc va ser un geperut que la gent coneixia com “el cosí Lymon”, i en la història el tercer protagonista és l’exhome de la senyoreta Amelia, que va tornar al poble per fer-hi mal després d’estar a la presó. El que hi ha rere el relat d’aquest cafè és un triangle amorós que acaba en drama.

El centre de la història és la senyoreta Amelia, una dona imponent amb músculs d’home, cabells curts i la cara cremada pel sol. S’havia fet rica regentant una botiga i una destil·leria. Era una dona solitària, si exceptuem els deu dies que va estar casada amb en Marvin Marcy, a qui clavava una bufa cada vegada que ell intentava apropar-s’hi. Fins que un dia arriba al poblet un geperut que la busca perquè és el seu cosí. Els veïns estan convençuts que ella el farà fora, però aquesta estranya parella comencen a viure junts. De fet, la senyoreta Amelia s’ha enamorat del geperut i viu molt feliç. Però és quan torna en Marcy, l’exhome, quan veiem, com diu McCullers, que “l’amor és una experiència compartida, però que sigui compartida no vol dir que sigui semblant per als dos implicats”. Perquè des del moment que Marcy posa els peus al cafè el geperut s’enamora perdudament d’ell.

I aquest triangle amorós acaba en desgràcia. Una desgràcia que, com passa sovint en la tradició literària del sud dels Estats Units, és irrevocable. És en aquest sentit tràgic de l’existència on es veu el lligam de McCullers amb la seva terra: “des del primer moment en Marcy va portar amb ell la dissort (…) arrossegava una malesa desconeguda que se li aferrava gairebé com una olor”. Ell és dolent perquè el mal és innat en l’home: és així i no s’hi pot fer res. I en Marcy ha vingut per sabotejar l’enamorament de la senyoreta Amelia. Del seu amor frustrat ella n’ha après una lliçó que segurament ja sabia: “l’amant sent dins l’ànima que el seu amor és una cosa solitària, que la vàlua i la qualitat d’un amor ve determinat per l’amant i per ningú més”.

Aquesta és la gran lliçó de l’obra de McCullers, que l’Altra Editorial vol recuperar completa. De moment comença amb aquest volum, on a més del relat central hi ha sis magnífics contes que també ens parlen de la solitud de l’amor. Esperem que els propers títols segueixin traduïts per Yannick Garcia, que ha fet una feina excel·lent.

Menys poesia, si us plau

[Publicat a l’Ara Llegim el 6 de febrer de 2016]

[Blat. Josep M. Pagès. Premi Just M. Casero 2015. Empúries]

Gabriel Ferrater va dir que un dels problemes de la prosa catalana era que naixia de la poesia. És a dir: que no hi havia prosadors, sinó poetes que escrivien en prosa. Llegint ‘Blat’ hem de reconèixer que Ferrater encara té raó (almenys en part). Aquesta és una novel·la molt ben escrita però durant bona part de la lectura ens trobem perduts en un excés de prosa poètica. ‘Blat’ és una història que parla sobre la dualitat, sobre la presència de l’altre. Aquest tema – que per si sol ja convida a l’abstracció – es tracta a través de dues històries que passen a Lleida en èpoques diferents (la Guerra Civil i l’actualitat) i que s’entrellacen.

La història ambientada a la Guerra Civil està narrada en primera persona i ens explica que hi ha un home que vol creuar una frontera. Com a lectors intentem agafar-nos al poc que sabem i no perdre’ns entre tanta metàfora, en un món massa irreal i oníric, però ens cansem d’aquest joc perquè no tenim prou instruments per comprendre’l. “Quan escrivia Blat no pensava en el lector. No he volgut explicar tots els símbols perquè cadascú els interpreti”. Ho va dir Josep M. Pagès, l’autor, i diria que aquest és el pecat del llibre: requereix un esforç massa gran per part del lector perquè sigui capaç d’entendre el què Pagès vol explicar.

Però la segona història és tota una altra cosa. Situada a l’actualitat, ens parla del Tomàs, que treballa en una impremta. Quan rep l’encàrrec de retocar una invitació de casament, es posa en contacte amb la núvia i se n’adona que qui es casa són uns amics íntims seus que fa anys que no veu, i amb qui té una història passada que condiciona aquesta boda. El Tomàs és convidat al casament per la núvia, que sembla que tingui ganes de remoure aquest triangle amorós estrany. I en Tomàs decideix anar-hi, i és aquí on ‘Blat’ agafa molta força.

Ferrater també va dir que de bons escriptors que no se sap per què ho són, no n’hi ha: “la bondat d’un escriptor ha de ser localitzable, s’ha de poder dir: en aquesta línia és bo, en aquesta frase és bo”. En el cas de Pagès podem dir que en el relat d’aquest casament, quan ens està explicant una història que pot narrar com un prosista, és bo. Però volem saber-ne més, i ens quedem amb les ganes. Per això caldria demanar una segona novel·la de Pagès, on deixi de banda la prosa poètica i passi a fer el millor que pot fer un novel·lista: explicar-nos una història. Pagès ha demostrat que té material per fer-ho: el seu estil és impecable, és capaç de crear bones imatges, té sentit del ritme i descriu de manera admirable. L’estarem esperant.

La terra segueix plena de ràbia

faulkner

[Publicat a l’Ara Llegim el 12 de desembre de 2015] [La ciutat. William Faulkner. Edicions de 1984. Traducció de Maria Iniesta i Agulló]

Quan li preguntaven sobre el futur de la literatura William Faulkner sempre responia més o menys el mateix: “La literatura haurà de dir les mateixes coses que la gent ha hagut de dir i ha dit des que l’home va trobar una manera de pintar quadres a les parets d’una cova: els eterns problemes del cor de l’home, que no tenen res a veure amb bombes atòmiques ni amb sindicats, ni amb el preu dels cotxes, ni amb la segregació ni amb la integració. Es tracta de l’home lluitant amb les eternes veritats de l’ànima. El jove escriptor avui ha de resistir la pressió de pertànyer a un grup. Ha d’escriure sobre les mateixes passions i esperances i aspiracions i angoixes que els homes han escrit des que qui sigui va escriure l’Antic Testament”. I això és el que Faulkner va intentar a cada línia.

La seva obra és un intent d’explicar per què no ens podem desfer del que es va escriure a l’Antic Testament, un intent d’explicar per què les grans passions dels homes són sempre les mateixes. Per a aquestes històries no hi ha millor escenari que una terra dura, despietada, una terra per a uns personatges pels qui la vida és una lluita contra la fatalitat. I aquest escenari és Yoknapatawpha, un comtat imaginari que Faulkner va situar al nord-oest de Mississipí. Una de les ciutats del comtat és Jefferson, la veritable protagonista d’aquesta novel·la.

‘La ciutat’ és la història de la desgràcia provocada per un secret que Jefferson ha guardat durant divuit anys. Un secret fosc i vergonyant, que ha destruït la reputació d’una família i de la ciutat sencera. A Jefferson s’ha comès adulteri, i tothom n’ha estat còmplice perquè han preferit conviure-hi que explicar-ho: “Va ser com si haguéssim tingut una cosa a Jefferson durant divuit anys i no tenia cap mena d’importància si estava bé o no perquè era nostra, hi havíem conviscut”. Però en una ciutat del sud un secret com aquest – que ha ferit els principis morals de la ciutat – no fa de bon guardar. Perquè com escriu Faulkner, “el que es dóna a la terra, la terra ho guarda fins que està preparada per revelar-ho”. Tothom a Jefferson sap que aquest secret serà revelat, perquè si hi ha alguna cosa segura en Faulkner és que el destí està escrit, és irrevocable i ens condemna a tots.

Aquesta novel·la és la segona part d’una trilogia que narra l’auge i la caiguda de Flem Snopes, un home que encarna el mal absolut. A Yoknapatawpha la paraula Snopes no és només un cognom, és una amenaça i un càstig diví. Els Snopes són gent sense escrúpols que destrossen tot el que troben per fer-se amb el poder, mentre la resta de ciutadans fan el que personatges de Faulkner saben fer molt bé: resignar-se. Tot i que en Flem és un dels protagonistes, no sentim gairebé mai la seva veu. Aquesta tragèdia ens l’expliquen tres narradors que descriuen els mateixos fets: on no arriben els ulls d’un arriben els de l’altre. Són una veu que tracta d’esbrinar què pot suportar la ciutat.

Però la ciutat no està preparada per tolerar el pecat, l’adulteri comès per l’Eula, la dona d’en Flem, amb l’alcalde De Spain. L’Eula Snopes és un dels millors personatges faulknerians, i és massa dona per ser descrita. Amb la seva simple existència afirma més poder del que els homes poden suportar. L’Eula és un ésser gairebé mitològic: “Massa blancor, massa femella (…) només de veure-la al primer moment senties una mena de xoc de gratitud pel sol fet d’estar viu i de ser un mascle que coincidia amb ella en el temps i en l’espai”.

Jefferson és l’escenari d’una fatalitat que es va preparant tota la novel·la per acabar esclatant, però no és només una ciutat: no és simplement un lloc on viure. Com passa sempre amb Faulkner, la terra no és una circumstància: és un imperatiu. La ciutat és “una miniatura de les passions, esperances i desgràcies humanes (…) totes entrellaçades, en equilibri precari i atrotinat”. I aquest paisatge marca el caràcter dels seus habitants: és un paisatge moral. Jefferson és una ciutat condemnada i la seva història és la història d’uns homes que tracten, sense èxit, de lluitar contra una cosa que els sobrepassa: el seu destí. Perquè com deia Faulkner al primer volum de la trilogia, “la sang és espessa i la terra està plena de ràbia”. I és així precisament perquè no ens podem desfer del que es va escriure a l’Antic Testament.

PS: Sobre la primera part de la trilogia dels Snopes, ‘El llogaret’: “La terra està plena de ràbia”

Una comedieta italiana

[Publicat a l’Ara Llegim el 21 de novembre de 2015] [Som una família. Fabio Bartolomei. Angle Editorial. Traducció d’Anna Casassas]

Quan l’humor és totalment inofensiu corre el risc de transformar-se en comedieta lleugera. En aquesta novel·la l’excés de tendresa crea una atmosfera massa naïf que impedeix queSom una família sigui res més que un llibre per passar l’estona. Fabio Bartolomei ha plantejat una idea bona i graciosa, té l’habilitat de crear brillants imatges per presentar-la i troba el to simpàtic que cal per explicar-la. Amb això n’hi hauria prou per a una entretinguda pel·lícula de 90 minuts (Bartolomei també és guionista) però no és suficient per a una novel·la de 300 pàgines. I no és que hi hagi un problema d’habilitat narrativa. El problema és que l’autor s’embolica i no aconsegueix mantenir l’atenció del lector, desconcertat i cansat per massa alts i baixos: contrasten els capítols ben pensats i divertits amb d’altres que simplement no aporten res i carreguen el relat.

Ambientada a la Itàlia dels 70, la història la narra en primera persona un nen prodigi que amb 4 anys sap llegir, escriure, fer càlculs complicats i té una imaginació enorme que li fa creure que està destinat a salvar el món. L’Al Santamaria, aquest superdotat, viu amb un pare fan de l’Elvis i conductor d’autobús, una mare que cuina les millors coques d’Itàlia, i la Vittoria, la seva germana gran. La veu innocent de l’Al ens explica que es considera “el nen més afortunat del món”, mentre anem veient que realment els Santamaria són una família molt pobra que intenta compensar els problemes estimant-se molt. Però ell viu la vida com si fos un paradís perquè els pares insisteixen a dir-li: “Quan tens una família com la nostra ho tens tot”.

La veu de l’Al al principi ens sembla original, però a còpia de pàgines -l’acompanyem a la novel·la des dels 4 anys fins que en té 22- se’ns fa pesada. A més, l’autor interfereix massa en aquesta veu i ens alliçona amb les seves opinions sobre política internacional i religió posant-les en boca d’un nen petit, i és un truc que molesta, perquè ens sentim enganyats. En canvi, un dels punts forts de la novel·la és el personatge de la Vittoria. Quan els dos germans es queden sols en una casa aïllada i semidestruïda (perquè els pares marxen en un viatge que s’acabarà allargant), ella es fa càrrec del germà. És un personatge que sí que evoluciona i guanya força: passa de ser una adolescent autodestructiva a una protectora cap de família. És ella qui dóna a l’Al i al lector un missatge de superació i d’optimisme veritablement bonic. De tota manera, sorprèn que Angle Editorial hagi volgut incloure en la seva fantàstica col·lecció Narratives aquest autor que no encaixa amb les excel·lents apostes que han fet els últims anys.

 

Sortir de l’armari a cops de puny

[Publicat a l’Ara Llegim el 31 d’octubre de 2015] [El primer hombre malo. Miranda July. Random House. Traducció de Luis Murillo Fort]

Per si hi havia algun dubte sobre si la directora, actriu, artista i escriptora Miranda July és una autora postmoderna, aquesta novel·la comença amb la visita de la protagonista a una clínica de cromoteràpia (teràpia que cura les malalties amb l’ús de colors). Som a Los Angeles i la Cheryl, la protagonista, és una soltera de classe mitjana i quaranta-pocs anys que treballa en una ONG que es dedica a fer vídeos d’autodefensa femenina. Durant les primeres pàgines tenim por que la novel·la ens parli dels típics problemes d’una neuròtica addicta a l’ordre i obsessionada amb un company de feina. De seguida veurem que la cosa no va per aquí. La Cheryl està massa boja per ser una simple neuròtica: té unes fantasies sexuals molt estranyes, creu que l’amor es connecta amb vides passades i que està lligada a l’ànima d’un bebè que va conèixer de petita.

Que aquesta no és una novel·la sobre els drames de la dona contemporània també ho sabrem per l’aparició de la Clee. Ella és la filla dels caps de l’empresa de la Cheryl, i quan li demanen si pot acollir la seva “nena” a casa fins que trobi feina no s’hi pot negar. La nena té vint anys i és una rossa de pits enormes. Dorm al sofà, no es dutxa i es passa el dia mirant la tele i escalfant precuinats al microones. La relació és insuportable perquè la Clee és una quinqui mal educada. I a mesura que la relació empitjora, millor va la novel·la. Entre les dues s’estableix un lligam pervers i esclata, de sobte, la violència. Sempre que es troben comença una baralla que les deixa exhaustes. És com un ritual salvatge que, sorprenentment, les fa sentir bé. Fins que aquesta violència fa un gir per transformar-se en atracció sexual, després d’un fet que canviarà la vida de totes dues i les farà conviure com una parella feliç.

La lectura metafòrica de l’autodefensa femenina i el lesbianisme és un tema que el lector ha de resoldre en la intimitat, igual que July deu haver reflexionat íntimament per què una novel·la queer sobre la indefinició del gènere i els seus rols acaba convertint-se en una història d’amor maternal. Tot i la veu potent i divertida que fa que a El primer hombre maloes puguin explicar les coses més absurdes de la manera més natural, la novel·la té molts problemes. Li sobren pàgines i li falta estructura. I per molt que entrem en el joc que la narradora proposa, hi ha coses que simplement són inversemblants, massa retorçades. Potser són danys col·laterals de la postmodernitat o potser la relació de July amb la literatura és com la que explica la Cheryl a la seva terapeuta: “ Lo real viene y va, no tiene demasiado interés ”.

Decadència anglesa a Hollywood

evelyn_waugh_24354s

[Publicat a l’Ara Llegim el 17 d’octubre de 2015] [L’ésser estimat. Evelyn Waugh. Labreu Edicions. Traducció d’Albert Pijuan Hereu]

L’escriptor americà William Faulkner era un home de paraules grandiloqüents. Ell mateix va dir que només escrivia sobre “les velles veritats universals sense les quals qualsevol història és efímera i està condemnada al fracàs”. Faulkner es prenia molt seriosament la seva obra, i a les novel·les estudia cada gest i cada contradicció dels personatges. Quan li van preguntar què li semblava Faulkner, Evelyn Waugh va respondre que el trobava “intolerablement dolent”. Potser el detestava perquè els dos autors tenen concepcions oposades sobre l’escriptura. Waugh explica en una entrevista que ell no està interessat en la psicologia ni en la profunditat de caràcter dels personatges, sinó que està obsessionat amb el llenguatge i amb el seu joc: “Hi ha escriptors que pensen en imatges, jo penso en paraules”. Waugh diu que aquestes paraules li volten pel cap tot el dia i que quan s’asseu a escriure s’han d’anar ordenant de manera presentable. L’autor anglès tenia clares les seves prioritats: “M’interessen el drama, el discurs i els esdeveniments”.

Per això Waugh es mou tan bé en el gènere de la sàtira, en què l’agudesa de les idees i el refinament del llenguatge tenen un paper protagonista. L’ésser estimat és una sàtira en què les víctimes de la burla són la indústria funerària i la hipocresia d’una societat que amb les aparences amaga qualsevol intent seriós d’enfrontar-se a la vida, fins i tot a l’hora de tractar amb els morts. La novel·la neix d’un viatge que Waugh fa a Califòrnia, on li han proposat d’adaptar una novel·la al cinema. És en un cementiri de Los Angeles on sent com els empleats d’una funerària anomenen “éssers estimats” els cadàvers. Aquest tractament tan artificial de la mort és el que li dóna la idea per escriure una història sobre la vida i la mort en l’ambient esnob del Hollywood dels anys 40.

Molts anglesos, aprofitant que eren europeus refinats, havien fet fortuna en el món del cinema. Hollywood els havia fet de refugi durant molts anys. Un d’ells és Francis Hinley, un vell anglès que ha caigut en desgràcia després de dècades d’èxits cinematogràfics. Dennis Barlow, compatriota anglès, és un jove poeta que viu amb ell però per guanyar-se la vida treballa en una funerària d’animals. Aquesta funerària és una còpia barata de la “Clariana dels Remors”, una luxosa funerària californiana que més aviat sembla un parc d’atraccions. Allà tracten els morts amb una sofisticació que frega el deliri, i els cadàvers troben un final perfecte per a l’American Way of Life, en què les aparences maquillen en excés la realitat. La història transcorre en aquesta funerària, en aquest ambient de fals refinament. El jove Dennis s’enamora d’una esteticista per a qui la feina de maquillar morts és el centre del món. L’Aimée és una noia estúpida que queda molt impressionada pels versos que en Dennis li escriu, que són plagis de poetes famosos. Però en aquest enamorament hi entra en joc un tercer personatge: el repulsiu senyor Joyboy, embalsamador en cap. Totes les treballadores de la funerària estan boges per ell, que amaga amb la devoció per la feina una existència patètica. Aquest triangle amorós acabarà amb un final macabre digne d’un escriptor amb tanta mala llet com és Waugh.

Un dels grans temes que recorre l’obra és la tensió constant entre la cultura anglesa i l’americana. L’ésser estimat vol reivindicar la sofisticació britànica contra la vulgaritat americana, però acaba narrant la decadència d’uns anglesos exiliats. Waugh explica que els anglesos viuen a Califòrnia com si fossin un lobi poderós mentre són vistos com una colònia exòtica. Un personatge diu: “Nosaltres, els anglesots, estem obligats a mantenir certa posició. Pot ser que es mofin de nosaltres una mica… la manera de parlar, la manera de vestir; els monocles… però, per Déu, ens tenen respecte. No trobaràs mai un anglès entre la xusma… excepte a Anglaterra, esclar”.

Entre la hipocresia del Somni Americà i els desesperats intents d’uns britànics decadents per mantenir la pompa, l’ Ésser estimat és una novel·la divertida i cruel, i una crítica a la seva societat. És una sàtira que fa certa la cita de Waugh (que també podria signar Faulkner) que diu que l’artista ha de ser un reaccionari perquè s’ha d’oposar al to del seu temps.

 

 

“Vós esperaré a tots a l’infern”

malcontenta

[Publicat a l’Ara Llegim el 26 de setembre de 2015]

[La Malcontenta. Sebastià Alzamora. Proa]

Després d’haver assassinat sense contemplacions una família de camperols, la Malcontenta pregunta al seu amant si tornaria a matar. Ell li contesta: “Saps què passa amb els cans? Una vegada han tastat sa sang, ja no els ve d’una presa”. Com ja ha fet en altres ocasions, Alzamora gaudeix explorant la naturalesa del mal absolut en aquesta novel·la que és un joc macabre disfressat d’història d’amor. És cert que se’ns explica com la protagonista s’enamora d’un bandoler sanguinari i com aquest amor li fa perdonar la maldat i les atrocitats del criminal. Però més que una història d’amor, La Malcontenta és sobretot una història de violència.

La violència és un sentiment que es fa fort entre els qui es troben desemparats i envoltats de misèria, com és el cas de l’escenari que presenta Alzamora. I és també la violència el que permet crear l’atmosfera salvatge que acompanya aquesta novel·la d’aventures. Ens trobem al sud de Mallorca a principis del segle XIX, en un indret rural d’escassetat absoluta, truculent, faulknerià: un ambient favorable als instints més baixos. És en aquest lloc desolador on se situa la història d’Antònia Suau, la Malcontenta, una jove pagesa que s’enamora d’un bandoler, Joan Durí, quan aquest es presenta a casa seva per reclamar un deute i acaba maltractant el seu pare i el seu germà. Ignorant els retrets de la família, ella fugirà amb el criminal i s’unirà al grup de bandolers que recorren l’illa arrasant tot el que troben pel camí.

Tot i que és la protagonista de la novel·la, l’Antònia és un personatge massa pla fins al final del relat. No acabem de saber què pensa o per què actua: quan marxa de casa, no podríem dir si ho fa perquè s’ha enamorat bojament o perquè estava morta d’avorriment (o per totes dues coses). La Malcontenta és un personatge submís, que viu l’amor com un esclavatge. És així fins al moment més intens de la novel·la: la venjança. L’Antònia decideix venjar la mort del seu amant, que ha estat executat perquè un dels companys de la banda l’ha denunciat. És en aquest moment que el relat agafa molta força. La Malcontenta recorre sola, morta de gana i de pena, el camí de la revenja per anar a matar el traïdor. A mesura que s’acosta a la seva víctima es va fent protagonista i el lector comença a compartir la causa. Fins i tot agraeix que s’expliqui amb detall com volen els trossos de cervell del traïdor quan ella prem el gallet. De fet, les millors parts de la novel·la són les que donen més veu al narrador i menys als personatges. Una de les febleses de la novel·la és que l’excés de diàleg de vegades trenca el ritme narratiu. I això que l’estructura dóna molt de joc per als canvis de registre: La Malcontenta està estructurada en flash-backs i el·lipsis que permeten incorporar moltes històries que es van entrellaçant, des d’una vella que canta romanços profètics fins a les massacres que els bandolers cometen per l’illa.

Però el millor d’aquesta novel·la és el personatge de Joan Durí. Alzamora vol que el lector el perdoni perquè és un home enamorat. Però de cap manera podem empatitzar amb algú que representa el mal d’una manera tan bèstia. Com que som més comprensius amb una venjança que amb una matança, som capaços de perdonar la protagonista del llibre i incapaços de perdonar l’amant: la Malcontenta és una dona enamorada que mata per revenja, però ell és simplement un assassí. Durí aconsegueix ser el personatge més interessant perquè durant tota la novel·la volem conèixer les raons de la seva maldat. No sabem si és un lladre, un boig, un assassí o una combinació terrible de totes les anteriors. Però cap al final del relat anem donant la raó a la frase que es va repetint tot el llibre i que Durí pronuncia abans de morir penjat: “Vos esperaré a tots a l’infern”. Després dels dubtes, veiem com el bandoler és simplement el mal, sense matisos. I descobrint això veiem com Alzamora ha fet, en aquesta novel·la que vol recrear un mite, una aposta contra el relativisme contemporani: a les històries de debò el bé i el mal existeixen. I els dolents han d’acabar, com mereixen, a l’infern.