Cosmopolites de saló

enard

[Article publicat a l’Ara Llegim el 17 de setembre de 2016]

[Brúixola. Mathias Enard. Empúries. Traducció de Jordi Martín Lloret]

Qualsevol narrador amb pretensions aspira a ser Xahrazad, la princesa de Les mil i una nitsque mantenia el sultà despert nit rere nit per escoltar el seu relat. Énard pretén fer el mateix amb aquesta novel·la: embruixar el lector explicant com “l’existència és un somni d’opiòman”, i en aquest somni narrar les mil i una meravelles d’Orient. La novel·la hauria de funcionar perquè Énard és un gran escriptor: la prosa és exuberant sense caure en cursileries, sap enllaçar històries interessants amb elegància i és un bon creador d’imatges. Énard és un erudit amb talent, conscient que té la rara habilitat d’encisar el lector. El plantejament és immillorable, però tot queda en bones intencions. I tothom sap que de bones intencions l’infern n’és ple. A l’infern de la literatura podríem dir que hi tenen un lloc destacat les males novel·les dels bons escriptors, com és el cas de Brúixola.

Aquesta és la història de Franz Ritter, un musicòleg austríac que en una nit d’insomni rememora la seva vida a partir de la relació amb el seu gran amor, la Sarah, una acadèmica orientalista molt reconeguda i força pedant, que aspira al cosmopolitisme universal i que dedica el seu estudi a demostrar “que Orient i Occident sempre han estat barrejats, presents l’un en l’altre”. Amb aquesta filosofia universalista i un esperit aventurer que evoca els exploradors del segle XIX, Ritter rememora les seves experiències a Istanbul, Damasc, Palmira i Teheran, sempre sota l’enamorament gairebé místic amb aquesta noia. Brúixola és la història d’un home malalt que narrant la seva vida des del llit intenta lluitar contra el temps i la mort amb l’escriptura, una clara referència a Les mil i una nits però també a la recerca proustiana, reforçant la idea central de l’obra: no hi ha tradicions diferents sinó una gran xarxa de relacions interculturals.

Però el que comença com una gran història d’amor entre Franz i Sarah, que alhora vol ser una història d’amor amb Orient, s’acaba convertint en un text assagístic on la narració del protagonista desapareix devorada per una tesi doctoral amb pretensions literàries. La llàstima d’aquest canvi de gènere és que Énard havia aconseguit atrapar el lector amb la història de Franz, i es veu frustrat cada vegada que la narració d’algun episodi ràpidament gira cap a disquisicions infinites. Énard ha volgut fer un assaig dins la novel·la i introduir les històries de molts personatges (literats, historiadors, músics, exploradors) que s’han endinsat en l’orientalisme i s’hi han meravellat. No és que aquestes històries no siguin interessants: simplement són excessives i acaben esborrant la novel·la. A més, aquest canvi de gènere implica una trampa de l’autor, que s’amaga rere la veu del seu personatge per vendre les seves idees com a resultats d’una recerca científica.

No podem oblidar que aquesta obra ha rebut un Goncourt, el premi literari més prestigiós de França. No entrarem en el debat de la política i els premis, però no és anecdòtic que França, un dels estendards de la cultura europea, premiï avui un llibre que parla dels prejudicis i la incomprensió occidental cap a Orient. Se’ns fa molt difícil no fer una metàfora del protagonista amb l’Europa d’avui: Ritter pateix una malaltia degenerativa i des del seu pis a Viena es lamenta de tots els mals de la seva societat mentre va degenerant lentament. Europa podria ser aquest musicòleg que mentre va morint declama a favor de la tolerància i la comprensió, “d’incloure l’altre en el jo”. Expressions com “el terrorífic nacionalisme dels cadàvers” o “la violència de les identitats imposades” són les que Énard fa servir per descriure el menyspreu que pateix Orient, segons l’autor, en un món on “la construcció cosmopolita del món ja no es fa en el marc de l’intercanvi de l’amor i el pensament, sinó en el de l’intercanvi de la violència i els objectes manufacturats”. Les cites serien interminables, i totes ens traslladen a un universalisme de claustre universitari que té el seu millor altaveu en els acadèmics europeus. Tot per acabar amb la conclusió de sempre: que la realitat és molt complexa. Un descobriment que, francament, no sé si mereix un Goncourt.

Que la vida no s’acabi mai

knausgard.jpg

[Article publicat a l’Ara Llegim el 16 de juliol de 2016]

[Ballar en la foscor (La Meva Lluita, 4). Karl Ove Knausgaard. L’Altra Editorial. Traducció d’Alexandra Pujol Skjønhaug]

“Volia veure com de lluny podia portar el realisme abans que es fes impossible de llegir”. Aquesta és la idea que resumeix l’obra de Knausgard, l’escriptor noruec que ha escrit una autobiografia en sis volums (3.500 pàgines). I en lloc d’un previsible fracàs ha aconseguit un èxit editorial mundial. Com passa amb tot fenomen, té els seus detractors i defensors. Els primers diuen que els llibres no són tan bons com els proclamen i es queixen del poc interès que té aguantar la vida rutinària d’un home de mitjana edat amb una crisi existencial. Crec que en aquest cas cal estar al bàndol de la defensa. Knausgard ha fet una aposta arriscada i se n’ha sortit. Ha tensat i jugat amb la noció de realitat i servint-se de l’autobiografia ha posat en dubte les normes de la ficció. El crític Christian Lorentzen explica amb una imatge senzilla però efectiva els mecanismes de la seva literatura: “L’experiència de llegir-lo és similar a la de veure un vídeo d’un gran atleta. Per exemple, un jugador de bàsquet. El jugador és constantment brillant, però no està en la natura del joc que cada llançament entri a la cistella, i molts d’ells no entren”. Convé llegir-lo així. Quan algú escriu una obra d’aquesta magnitud no podem jutjar cada pàgina com ho faríem amb una novel·la de 300.

Ballar en la foscor és segurament el més lleuger dels volums i ho és perquè explica la vida d’un adolescent de 18 anys. Aquí han desaparegut les digressions severes de l’adult que fa balanç de la vida que omplen les primeres novel·les. Cada vegada que la narració s’escapa i s’intueix introspecció o prosa assagística, Knausgard ho talla de seguida i ho fa tornar cap a l’acció. El llenguatge és directe, gens metafòric. El ritme és constant -no hi ha ni un capítol-: són 556 pàgines a raig (imitant els mecanismes de la memòria).

El llibre comença amb un viatge. Karl Ove té 17 anys, ha acabat l’institut i se’n va a passar un any fent de professor a Hafjord, al nord de Noruega, molt a prop del pol Nord, en un poblet aïllat on mig any se’l passen engolits per la foscor i l’altre mig enlluernats pel sol. La idea és trobar l’espai per triomfar en la seva vocació: ser escriptor. La novel·la també explica el seu últim any d’institut, marcat pel divorci dels pares. La mare aprèn a viure sola mentre el pare s’enfonsa en l’alcoholisme. Amb aquest panorama Karl Ove decideix tirar pel dret: “Vaig obrir una altra subsecció en la meva vida. Borratxera i esperança de luxúria”. Knausgard ens fa entrar en el seu món de festes absurdes i ressaques terribles (amb blancs de memòria inclosos) i explica els lamentables intents de lligar i els fracassos d’ejaculador precoç. Tot es redueix a dues obsessions: beure i follar. Tot és excés de vitalitat: “Ballo i la felicitat m’omple i només desitjo que duri, que la vida no s’acabi mai”.

En aquest volum, com en tots els de la sèrie, Knausgard ho omple tot. Ell és narrador i figura central de l’obra. Hi surten molts altres personatges, però són només figurants. Això, que hauria de fer l’obra pesada, és un indicador per veure que és bo: en cap moment trobem a faltar més protagonisme de cap altre personatge. I això passa per culpa de la sinceritat gairebé ofensiva amb què escriu. A la novel·la trobem un Knausgard declaradament patètic, un nen amb ínfules de gran escriptor, que es posa calent amb les alumnes i no pot evitar trempar a classe i que s’alcoholitza perquè no troba cap manera de relacionar-se amb els altres. Tot està escrit amb una intensitat tan gran que no ens queda més remei que utilitzar un adjectiu suat per descriure la seva prosa: és hipnòtica. És un clixé, però és la paraula més honesta per descriure l’actitud del lector, que es queda enganxat passant pàgines encara que parlin de la rutina més avorrida.

Knausgard sap que la seva gràcia és la sinceritat i juga amb això. Perquè, malgrat que aquesta és una autobiografia, ell és un bon escriptor i ha fet un artefacte molt pensat. El noruec escriu sobre la memòria (“Escriure és recordar, en això sóc un proustià clàssic”) però tria d’aquesta memòria el que funcionarà millor en una novel·la, el que li servirà més per a cada història. Diu: “Tot en l’obra és construït i controlat amb cura. Per a mi escriure és això: una mà freda sobre un front calent”. En aquest, com als altres volums, reconèixer Knausgard com un gran escriptor és l’única resposta que explica per què aquest llibre no és, com hauria de ser, un terrible avorriment.

 

Sense esperança

obioma.jpg

[Article publicat a l’Ara Llegim el 25 de juny de 2016]

[Els pescadors. Chigozie Obioma. Quaderns Crema. Traducció de Marina Bornas]

Tal com passa amb totes les novel·les ambicioses, Els pescadors no té una sola lectura: és una història sobre la família, un retrat del fracàs de Nigèria i una reflexió sobre la convivència entre els valors occidentals i la tradició africana. Tal com passa amb totes les novel·les ambicioses, per citar els temes de l’obra hem de fer servir paraules grandiloqüents: amor, odi, esperança, venjança, compassió, destí. I tal com passa amb totes les novel·les ambicioses, quan són bones ho són d’una manera contundent. Per tot això és sorprenent que aquesta novel·la sigui el debut literari d’un escriptor de trenta anys: Chigozie Obioma.

Els pescadors narra la història de quatre germans (el més petit té 9 anys, el més gran 15) que viuen durant la dècada dels 90 a Akure, al sud-oest de Nigèria. Són la mostra perfecta d’una família unida, on els grans cuiden els petits i fan de referent moral. Estan lligats per uns vincles que ells creuen indestructibles. Els germans Agwu pertanyen a una classe mitjana que els permet rebre l’educació occidental que el pare creu que necessiten per triomfar.

La novel·la comença quan el pare és traslladat per feina a mil quilòmetres de casa seva. La seva dona, mare de sis fills, es queda sola a casa i a càrrec de tots quan plega de la feina, una parada al mercat. Amb l’absència del pare, que era la personificació de la disciplina i l’autoritat, els nens comencen a fer de nens: fan tot allò que tenien prohibit. El seu entreteniment consisteix a anar a pescar al riu Omi-Ala, un lloc prohibit per a ells perquè es creu que està maleït. Quan un dia els nens tornen de pescar, un home boig llança una profecia al més gran: “Moriràs a mans d’un pescador”. És a dir, profetitza que el matarà un dels seus germans. Aquest malefici canvia radicalment la vida dels nois i marca l’inici de la seva desgràcia.

“Una vegada vaig sentir a dir que, quan la por s’apodera del cor d’una persona, l’empetiteix”, ens diu el narrador. La tragèdia que s’anticipava va creixent a mesura que els nois es fan grans i que la novel·la es converteix en una Bildungsroman -cadascun d’aquests nens es veurà forçat a madurar de cop, haurà d’aprendre a viure sol-. El narrador d’aquesta història és un dels germans, en Ben, que ens l’explica quan ja és un adult. Aquesta distància permet barrejar l’acció de la infantesa amb la memòria d’un home madur, i fa funcionar molt bé la novel·la: quan se’ns expliquen els fets, es fa des de la mirada d’un nen; però quan cal reflexionar sobre el que passa, ens parla l’adult.

El llibre tracta també sobre la fe, sobretot a través de la figura dels pares, que fan d’enllaç entre el cristianisme i la tradició religiosa africana. Aquesta combinació està molt present en la mentalitat d’aquests nens, i defineix el seu món. La centralitat d’aquesta fe porta a fer que el destí sigui també un element important: de la mateixa manera que els nens saben que tenen el futur marcat des de la profecia, també el destí de Nigèria està marcat. A la novel·la es descriuen els anys de transició entre la dictadura militar i la democràcia, de la qual és partidària la família. El candidat socialdemòcrata, a qui donen suport, porta com a lema electoral “ Hope 93 ” (esperança). I és precisament aquesta esperança la que es veurà derrotada al llibre.

Quan li pregunten per la seva condició d’escriptor africà, Chigozie Obioma respon que ell no escriu des d’enlloc ni per a ningú: la seva obra està dedicada exclusivament al seu art. “No escric per al meu continent, ni per a la meva llengua, ni per a la meva família”. Obioma insisteix que la literatura s’ha de centrar només en l’honestedat. Només des de l’honestedat podria haver escrit aquesta gran tragèdia contemporània, que es convertirà en un dels llibres més importants de l’any.

Proust retrobat (article – crònica sobre les jornades “Proust a Catalunya. Experiències de lectura a la UDG).

magdalena

[Article publicat a Núvol el 17 de juny de 2016]

“Hem vingut a passar-ho bé”, va dir Xavier Pla per tancar les jornades Proust a Catalunya. Experiències de lectura. Contra l’esperit del ploricó, tan present al món de les lletres, la Càtedra Pla prefereix treballar i muntar actes a un ritme admirable, i fa que aquesta institució sigui un referent de l’acadèmia catalana. L’entusiasme és bàsicament el que va reunir la setmana passada a laUniversitat de Girona uns happy few decidits a dedicar unes hores a un seminari sobre la figura i l’obra de Marcel Proust. El seminari girava al voltant d’una idea no gaire estudiada: la recepció catalana de la Recerca explica moltes coses sobre la nostra literatura. L’estudi de les influències i els deutes dels escriptors catalans de principis de segle amb Marcel Proust fan que l’impacte d’aquest autor a la literatura catalana sigui més gran del que sembla.

Divendres, la lliçó inaugural va anar a càrrec de Pere Gimferrer, que situava Proust com un revolucionari de la literatura i comparava la seva obra al que va fer Picasso amb la pintura al segle XX. La primera taula del cicle parlava de la recepció i les primeres lectures de Proust. El professor Herbert Craig va parlar sobre la recepció de Proust a la premsa catalana i castellana, amb un allau de referències i exemples (Ortega, Salinas, D’Ors, Azorín, Manent, Villalonga) per demostrar que el primer que va veure que Proust era un geni va ser Gaziel, que es va barallar amb D’Ors quan aquest deia que el francès no era res més que un “neurasténico perdido” (opinió que va haver de rectificar). Precisament de Gaziel en va parlar Xavier Pla, que comparava la seva lectura amb la de Spitzer i Curtius, que van entendre com d’important era saber llegir l’estructura de l’obra proustiana.

A la segona taula, Lectors i crítics, es van tractar les figures de Josep Pla, Maurici Serrahima i Ramon Esquerra. La professora Sílvia Coll-Vinentva parlar de com Serrahima i Proust compartien (a causa de l’asma) una percepció de la realitat desfigurada i de com els dietaris de Serrahima parlen d’una infantesa condicionada per la malaltia i d’uns estius envoltats de familiars que en tenien cura ―uns elements molt proustians que uneixen les dues figures. La intervenció de Guillem Molla tractava sobre Ramon Esquerra, i de com el crític catòlic va captar el sentit de la novel·la que representava Proust: “El millor mitjà per descriure el pensament en acció”. Molla va fer una gran dissecció de les crítiques d’Esquerra sobre el francès, que descrivia com un “autor fred”, però a qui reconeixia la revolució de la seva obra sobre la tècnica narrativa. Per tancar aquesta taula, Bernat Padró va llegir un text del professor Antoni Martí Monterde que se centrava en l’impacte de Proust sobre la figura de Pla. Martí situa la reescriptura com l’acció que uneix els dos escriptors i els fa entendre la literatura d’una determinada manera. El realisme planià, com Proust, es fixa amb esforç en els detalls segmentats per crear-ne un món. El text de Martí citava l’article “Marcel Proust, vell i nou”, un article genial de Pla on es veu la influència sobre l’empordanès.

A l’última taula, Ecos i ressons, Vicent Santamaria va parlar de la devoció deDalí per Proust i els seus temes: la gelosia, l’homosexualitat i la passió per l’art. Quan l’any 76 Dalí va rebre l’encàrrec d’il·lustrar un número de la revista Vogue va dedicar una pàgina sencera a Proust, que era, segons Dalí, “el nostre mestre en les associacions gastrovisuals”. Eloi Grasset va relacionar la figura de Proust amb la de Fortuny i la de Gimferrer, fent una jugada a tres bandes on l’imaginari de Gimferrer i el de la Recerca s’unien amb la metàfora al centre dels seus estils literaris, perquè “la metàfora és l’única cosa que pot donar a una obra la condició d’eternitat”. Per acabar, Oriol Ponsatí va parlar de l’últim paràgraf de la Recerca, que li inspirava la imatge “som com nans que hem anat a caure en espatlles de gegants”; una imatge que relacionava Proust amb Chartres però també amb Nietzsche i Montaigne i amb la manera que tenen tots ells de relacionar el present i el passat i de percebre la gran diferència que hi ha entre el record i la memòria. Tot per acabar concloent que “el punt final de la Recerca no és un punt i final perquè només pot ser un punt i seguit”.

Pensar el mal

ICULT HENRY JAMES

[Article publicat a l’Ara Llegim l’11 de juny de 2016]

[La font sagrada. Henry James. Adesiara editorial. Traducció d’Alfred Sargatal]

Realment està passant, això? Aquesta és la primera pregunta que ens fem llegint La font sagrada. A la segona passem a dubtar de la nostra capacitat com a lectors: ho estic entenent bé? La tercera és la pregunta definitiva sobre la literatura de Henry James: com a algú se li pot ocórrer una història així? Aquesta última qüestió la plantejava Luis Magrinyà, l’editor d’Alba, en un pròleg sobre l’autor, després d’haver llegit un dels seus contes. I és que la reacció a la imaginació de James, que crea històries impossibles i manipula el lector com vol, no pot ser altra que la sorpresa.

La font sagrada és un dels millors exemples per veure com James pot enganyar-nos. I com ho fa a través del narrador, que és una figura central en la seva obra. El de James és un narrador pendent del lector, que dialoga amb ell i dialogant amb ell el manipula. Però en aquesta novel·la es passa de frenada. La crítica ha coincidit a afirmar, encertadament, queLa font sagrada ocupa un lloc molt secundari en l’obra de James. Aquest és un llibre esgotador, que ens deixa totalment desorientats: no tenim ni idea del que pot estar passant i no la tindrem quan acabi el llibre. Però estem parlant d’un dels millors escriptors de la nostra tradició i, per tant, tot i el ritme inaguantable, aquesta és una novel·la d’obligada lectura per a lectors experimentats o escriptors vanitosos que vulguin comprovar que els genis també tenen obres menors.

La font sagrada és una història de terror protagonitzada per un narrador de qui no sabem ni el nom. El conviden a una mena de festa de cap de setmana en una mansió aristocràtica que de dia és esplèndida però de nit fa l’efecte d’una casa encantada, envoltada de jardins on la llum del capvespre sembla convidar les presències estranyes.

El to de la novel·la, espectral i sense sobresalts, acompanya perfectament aquest ambient tenebrós. El narrador s’adona que a dos dels seus companys de festa els passa alguna cosa estranya: una dona que era vella s’ha tornat jove i guapa, i un home idiota s’ha tornat llest i encantador. Això és tot el que sabem. A partir d’aquí, el narrador començarà una recerca per saber quin mecanisme ha pogut fer que els seus companys s’hagin transformat. I així comença una novel·la plena de disquisicions interiors sobre els pensaments i impressions del narrador; i molts diàlegs carregats d’evasives, subordinades i sobreentesos. La trama se’ns planteja en un escenari molt teatral, com un ball de fantasmes, que és precisament el que sospitem que són aquests convidats.

Però no ho sabrem del cert, perquè el nostre paper com a lectors està molt limitat. Només veiem i pensem el que veu i pensa el narrador, i per això mateix tendim a ser benvolents amb ell i la seva versió dels fets. Sense tenir en compte que des de fora aquest narrador és un personatge sospitós. Com el veuen, els altres personatges? Sembla que el veuen com un alienat, com un autèntic boig. Però, ho és realment? Aquest és el dubte que converteix la novel·la en una història de por.

Quan tanquem el llibre ens adonem que hem estat dins la ment d’un maníac i que ens hem cregut el seu discurs i la seva percepció. I això provoca més terror que saber si aquells éssers misteriosos són fantasmes o vampirs. S’ho ha imaginat tot? Ha passat realment? Són preguntes que James planteja sempre a les seves històries, perquè la qüestió és no deixar mai de fer-se preguntes. “Fer que el lector pensi el mal”, deia James. És una premissa que només és a l’abast d’un gran escriptor com ell, que sabia molt bé que “la ment de l’home està seduïda per les fantasmagòriques atraccions de la vida”.

Adolescents i llibreries

A la llibreria tinc un problema amb les lectures d’estiu de les nenes adolescents (especialment les que fan la ESO). Als nens els obliguen a llegir un llibre per l’estiu. Fins aquí bé. Hi ha alguns professors que fan llistes i aleshores la meva funció és triar d’entre la llista quin em sembla millor i recomanar i etc. Ara, hi ha professors que no fan llistes. Com que crec en el sistema i em nego a pensar que el motiu per no fer llistes sigui la mandra, aleshores ho deuen fer perquè volen que els nois triïn lliurement els llibres per no fer que totes les lectures escolars siguin obligatòries. Ja se sap que lectura obligatòria equival a avorriment. Però resulta que quan els deixen triar a ells trien (òbviament) els llibres de moda, els més anunciats i els més venuts (com fan els adults). En el cas de les nenes adolescents, trien una mena de best-sellers mig pornogràfics plegats de tòpics absurds sobre l’amor i el sexe. Però clar, són nenes adolescents amb les hormones així i els interessen aquestes coses. A més, no cal que les obliguin a llegir això, ja ho fan tot l’any per voluntat pròpia.

El problema és quan vénen amb mares i pares a triar una lectura d’estiu. Com que no tenen llista, elles trien aquestes coses. Llavors els pares em pregunten a mi: ¿està bé, això? I jo dic: home, és una tonteria (parèntesi 1: quan les nenes ho agafen soles no els dic res. Perquè la gent ha de llegir el que li doni la gana, perquè no sóc ningú per jutjar-les i perquè crec que si els agrada llegir ja es reconduiran – hi ha molts casos d’èxits vistos a còpia d’anys a la llibreria). Però tornem al cas. Quan dic als pares, i dissimuladament, que aquests llibres no em semblen gaire bé com a lectura d’estiu i que hi ha coses millors; molts d’ells em responen: “és que això els motiva i prefereixo que llegeixin coses que els motivin. Estic content perquè llegeix molt”. Entenc el que diuen: llegint això ningú les ha d’obligar perquè llegeixin i s’ho fan tot soles (parèntesi 2: cal treure’n la conclusió que com a pares és molt important ser uns controladors intervencionistes i informar-se molt del què llegeixen els fills). Però el tema és que quan això passa, quan prefereixen que surtin contentes i felices sense mirar-s’hi gaire, el meu marge de maniobra queda molt reduït i sorgeix un problema que crec que té a veure amb l’oferta de llibres juvenils.

Quan jo intento oferir alternatives a aquests llibres, quan ensenyo altres llibres juvenils que em semblen bons, sovint (no sempre, gràcies a Déu) veuen les meves opcions massa allunyades d’allò que compren normalment i que llegeixen per plaer. És molt diferent per format, per temàtica i per estil. I així és molt difícil intentar reconduir les coses. Ja ho he dit alguna vegada però em sembla important repetir-ho. Al mercat literari català hi falten editorials juvenils que facin llibres amb bon gust però també amb prou esperit comercial com per competir amb aquests fenòmens*.

*Comentaris de l’estil “doncs no venguis aquests llibres” no em serveixen. La meva feina és vendre llibres.

El preu de la llibertat

walser

[Article publicat a l’Ara Llegim el 28 de maig de 2016]

[L’ajudant. Robert Walser. Edicions de 1984. Traducció de Ramon Monton]

A la literatura de Robert Walser sempre és molt més important la idea que hi ha darrere el text que la narració mateixa, per això les digressions a les seves obres sempre són molt més importants que la història que ens explica. Podríem dir que la seva és una obra dedicada a la pregunta per la idea de llibertat. Què vol dir ser lliure i fins a quin punt podem ser lliures és la qüestió que ens planteja aquest i tots els llibres de Walser, que més que per un novel·lista semblen escrits per un filòsof existencialista.

Gairebé tots els personatges de Walser s’amaguen rere una vida aparentment insignificant per no afrontar els seus problemes existencials. Joseph Marti, l’ajudant que dóna títol a la novel·la, és un gran personatge walserià condemnat a preguntar-se si està vivint la vida que vol viure. El Joseph té 24 anys quan entra a treballar com a empleat a la mansió de l’enginyer Tobler. Aquest viu a Bärenswil, Suïssa, i casa seva és l’estereotip ideal de la vida burgesa. El Joseph, que mai no ha tingut gaires diners ni feines serioses, s’instal·la a casa els Tobler meravellat pel lloc on ha anat a parar: l’entorn és idíl·lic, la feina li permet tenir força temps lliure, els àpats són esplèndids, i la família l’acull tan amablement que no pot evitar sentir-se’n part.

L’empleat ha estat contractat com a ajudant de l’enginyer Tobler, el cap de família, un home que no aconsegueix dur a terme cap dels projectes que planeja amb gran entusiasme, als quals destina molts diners que no tornaran mai. La sensació de ruïna imminent es nota gairebé des de la primera pàgina, però com més a prop és el naufragi menys ganes té el Joseph de marxar de la casa: no li paguen el sou però viu millor del que ha viscut mai, se sent gairebé un burgès. I, sobretot, no ha de prendre decisions -només ha d’obeir ordres.

Jakob von Gunten, Fritz Kocher o Joseph Marti són personatges inconfusiblement walserians. D’entrada ens semblen plans, simples; ens fa l’efecte que viuen contents amb una vida insignificant, al marge. Però són homes que, com diu el Joseph, senten que “la seva existència no era més que una jaqueta provisional, un vestit que no acabava d’anar bé”. Per això tots ells tenen caràcters imprevisibles i contradictoris; són obedients i alhora rebels. O com li diu la senyora de la casa a l’ajudant: “Vostè és una barreja d’audàcia i covardia”.

El problema és que no tenen ni idea de què volen fer amb la seva vida. Moltes lectures de Walser diuen que això els passa perquè estan subjugats a un poder superior, que estan lligats per mecanismes que els superen. Però en realitat aquests homes tenen por de la llibertat: tenen por de definir-se, de triar la seva opció. Les obres de Walser són importants perquè ens mostren que la vida consisteix a prendre decisions que són rellevants i determinen qui som.

Quan aquests homes tiren pilotes fora a l’hora de respondre a preguntes existencials ens ensenyen que la llibertat no és tenir totes les possibilitats sinó escollir-ne una i descartar les altres. Per això podem dir que el Joseph és un covard quan decideix no marxar d’una casa on no li paguen el sou: ho fa simplement perquè així no ha de triar, no ha de ser lliure. Ens ho diu ell mateix: “El fet d’estar lligat, encadenat a un lloc, de vegades és més càlid i ple de secretes tendreses que la llibertat sense fronteres”.

Aquesta estètica de la insignificança no evoca només l’obra de Walser sinó també la seva vida, que va acabar en un sanatori per a malalts mentals a causa d’una malaltia de caràcter hereditari. Els últims anys els va passar tancat en centres psiquiàtrics, passejant i escrivint (sempre en llapis) en tovallons de paper i als marges de fulls de calendari. Walser va combinar feines precàries -va fer de grum, d’arxiver, de secretari, d’ajudant- fins que la malaltia el va acabar aïllant del tot d’una vida que, com va escriure, definia amb les mateixes propietats que la cendra: “La cendra defineix el meu univers. Si bufem la cendra, no hi ha res en ella que es negui a dispersar-se volant a l’instant”.

Notes sobre ‘The Affair’

theaffair

[Article publicat a la Revista Endavant]

 

No he escrit mai sobre sèries perquè n’he vist molt poques i no en sé gens, però acabem de veure ‘The Affair’, i m’ha semblat just recomanar-la.

La història no és gens original. Noah Solloway és un professor d’institut i novel·lista frustrat (la seva primera novel·la ha passat sense pena ni glòria) feliçment casat i pare de quatre fills. En Noah i la seva dona viuen còmodament a Brooklyn gràcies a les seves feines però sobretot als diners que els passen els pares d’ella, que són rics gràcies al sogre, que és un novel·lista d’èxit. La sèrie comença quan la família va a Montauk (un poble de platja a Long Island, Nova York) a passar les vacances a casa els pares d’ella. Dinant en un restaurant, en Noah veu una cambrera, l’Alison Lockhart (que també està casada). S’enamoren i comencen un affair, que és el que s’explica durant les dues temporades de la sèrie.

Per què ‘The Affair’?

  1. El motiu de la narració. Els dos protagonistes ens expliquen en primera persona la història no perquè vulguin sinó perquè un policia els està interrogant. Durant l’affair s’ha comès un crim que cal resoldre i estan explicant els fets a un detectiu que els investiga. Això dóna una importància al relat que no tindria si estiguessin explicant-ho a un amic, i a més a la trama dramàtica s’hi suma la trama policíaca.
  1. La realitat vs. la percepció. La sèrie està muntada d’aquesta manera: els capítols estan partits en dos parts iguals (Part 1. Noah/ Part 2. Allisson). S’expliquen els mateixos fets des de l’òptica de l’un i de l’altre i se’ns recorda la gran obvietat que els fets són una cosa i com els veu i els sent cadascú una altra de ben diferent. Per tant, és una sèrie que tracta d’un affair on els sentiments acaben important poc al costat dels fets.
  1. La impossibilitat de condemnar. ‘The Affair’ explica les conseqüències que tenen les decisions que prenem. És una sèrie sobre dilemes morals. I tot i així, no ens és fàcil jutjar ningú (i aquesta és la grandesa). Els personatges no accepten etiquetes de bons i dolents.
  1. Noah Solloway. Un idiota que ho té tot i no pot evitar-se follar la cambrera i destruir-ho. Un senyor que s’ha trobat atrapat en una vida monòtona i sense escapatòria. Un geni incomprès a qui ningú es pren seriosament. Un pobre home que s’ha enamorat bojament. Un egoista que ha destrossat la seva pròpia família. La gràcia és que som incapaços de triar amb quin Noah Solloway ens quedem.
  1. Alison Lockhart i la impossibilitat d’escapar. És una noia de trenta anys traumatitzada per la mort d’un fill i atrapada en un poblet de pescadors, Montauk, perquè es va casar molt jove i no té ni recursos ni estudis per anar enlloc. És la història d’una noia intentant fugir d’una cosa de la que no pot escapar. És un personatge obscur i trist perquè es baralla constantment amb ella mateixa per trobar una mica de sentit a una vida que no en té gaire.
  1. Helen Solloway. La dona d’ell, a qui se li destrossa la vida quan descobreix que el seu marit l’ha enganyat. No perquè no pugui viure sense ell sinó perquè, com l’Alison, es troba perduda. “¿Per què ens estàs fent això?” és la frase que li repeteix moltes vegades al seu marit i és la frase que millor la defineix. Ella era una nena pija que va poder triar tots els milionaris que va voler però el va triar a ell pensant que era un tio que no li fallaria mai, que no marxaria. La Helen és una dona que descobreix que no serveix de res planificar-te la vida.
  1. Cole Lockhart. El marit de l’Alison i l’antagonista perfecte del Noah (noi senzill de poble vs. escriptor culte i refinat de ciutat). És un personatge molt més important del que sembla als primers capítols. És un noi jove i guapo i molt enamorat de la seva dona, a qui intenta ajudar per superar la mort del seu fill. Ell i la seva família han viscut sempre a Montauk, i lluiten perquè el poble no acabi convertit en una atracció turística. En Cole no té grans aspiracions a banda que el deixin viure tranquil, però és un personatge que porta dins seu el drama callat de moltes frustracions.
  1. Els fills del matrimoni Solloway. Són un gran contrapunt perquè són els danys col·laterals d’aquest affair: com les decisions dels pares afecten els fills. Per molt tòpic que soni, està molt ben muntat.
  1. L’escenari. Montauk és un poble de pescadors que lluita per seguir sent-ho mentre un allau de turistes de Nova York l’està convertint en un poble per a hipsters que passen les vacances lluny de la ciutat. La resistència del poble a canviar és també una metàfora de la vida dels protagonistes de la sèrie. A banda d’això, el mar i els pescadors i la platja i els fars dónen grans escenaris.
  1. Metaliteratura. La primera temporada tracta de Noah Solloway intentant escriure la seva segona novel·la, que evidentment anirà sobre l’affair que ha tingut. Per tant és una sèrie que parla d’una novel·la mentre s’està escrivint aquesta novel·la que tracta sobre els fets que passen a la sèrie. Es veuen molt bé les problemàtiques entre la realitat i la ficció en un guió que precisament parla sobre la importància de distingir els fets de les percepcions.
  1. Contra la mort. ‘The Affair’ és bona perquè parla de grans passions (l’amor, l’odi, la infidelitat, la crueltat, la solitud) sense cursileria ni dramatismes. Aquesta és una sèrie que prova, sense grans tragèdies, que la vida és molt bèstia. Tots els protagonistes tenen, en algun moment, ganes de morir, de fotre’s un tret i fora problemes. Per alguna cosa o altra, i això és el que intenta explicar la sèrie, cap d’ells es vola el cervell.

Una gallina entre gallets

joycei

[Article publicat a l’Ara Llegim el 30 d’abril de 2016]

[Joyce i les gallines. Anna Ballbona. Anagrama]

Si els mestres de la Dora haguessin sabut el trauma que carregaria per culpa d’haver fet de gallina al festival de l’escola li haurien donat un paper principal per pietat. Vivim temps complicats per als qui aspiren a no ser especials, per als qui no creuen en la retòrica del tot és possible. “Encara que no se n’adonin, tothom agafa tanda per fer un paper de més anomenada que el de poble, arbre o gallina”, diu la protagonista de la novel·la. I té tota la raó. Per algun estrany motiu tothom es pensa que està cridat a fer alguna cosa important.

En canvi, la Dora no ha destacat mai gaire. És una jove periodista (d’aquesta generació que pot allargar la joventut indefinidament) que sent que la seva feina és com estar “dins d’una roda de hàmster, que gira i gira però no porta enlloc”. La Dora viu al Vallès Oriental i cada dia passa pel suplici de la Renfe per anar a treballar a Barcelona. Ella ve de pagès i es troba descol·locada al món hipster dels periodistes de la capital. Sembla que la seva vida li recordi, massa sovint, el comentari que li va fer algú després d’haver actuat de gallina: “Molt bé, maca, has fet molt bé de gallina, pensa que és molt important”.

Abans de crear sospites que serien injustes cal advertir que aquesta no és, afortunadament, una novel·la de queixa generacional. Aquesta és la història d’una revelació: la que pateix la Dora quan va de viatge a Irlanda i coneix en Murphy, un fanàtic de Joyce que té gallines com a animals de companyia. I d’aquí el títol. I d’aquí el sentit de l’obra, que juga a desemmascarar les aparents fronteres entre l’alta cultura i la cultura popular, entre la periodista i la pagesa, entre el centre i la perifèria, entre Joyce i les gallines.

El viatge a Dublín és un abans i un després en la vida de la Dora, que decideix que s’ha acabat fer el paper de gallina, “de no molestar, de passar desapercebut, de qui dia passa any empeny i cloc, cloc, cloc”. I s’inventa, com diu la cançó de Standstill, “un plan para escapar hacia adelante ”. Un pla que passa per convertir-se en artista contemporània, en una Banksy del Vallès Oriental. Les gallines seran el seu símbol i la seva invisibilitat serà el pretext per començar una successió de pseudovandalismes que acabaran en una “Gran Acció Final”.

Aquesta bogeria de relat funciona perquè la novel·la està escrita en un to que podríem dir-ne “antièpic”, carregat d’ironia, precisament perquè és la història d’una gallina entre gallets. És la història d’una noia que una nit de Cap d’Any surt disposada a menjar-se el món amb unes vambes Le Coq Sportif (sí, les del logo de la gallina) i, mentre la seva amiga se’n va a casa d’un tio amb qui ha lligat, ella ha de tornar sola al matí amb tren i tremolant pel fred que passa a través de les vambes. La veu d’aquesta novel·la no és transcendent, no pretén alliçonar i es fot d’ella mateixa i del seu voltant amb una naturalitat insultant que ensenya que, rere aquest to pretesament banal, hi ha una escriptora molt intel·ligent.

L’artista conceptual Fina Miralles va fer l’any 1976 una de les seves obres més famoses. Es titula Petjades i és una performance. Miralles va inscriure el seu nom a la sola d’unes sabates ( Fina a la sola esquerra, Miralles a la dreta) i es va passejar sobre ciment moll, de manera que el carrer quedava marcat amb les petjades que inscrivien el seu nom. Anna Ballbona ha fet el mateix gest amb la seva primera novel·la: ha estampat el seu nom al món literari català per confirmar-se com una de les veus que cal tenir molt en compte entre aquesta anomenada generació dels 80.

Jambalaia

jambalaia

[Jambalaia. Albert Forns. Premi Llibres Anagrama]

De la manera com em va agradar la primera novel·la d’Albert Forns vaig pensar que seria molt difícil que la segona no fos (per a mi) una decepció. La primera tenia el mèrit de la novetat: Forns havia decidit fer autoficció (tothom en parla com si hi estiguéssim molt acostumats, però aquí no ho fa ningú) i li va funcionar, sobretot perquè el narrador-Forns era un gran personatge. A alguns els cansa i alguns el troben pretensiós, però jo crec que és bastant honest agafar-te com a protagonista.

Quan Jambalaia (la segona novel·la) estava a punt de sortir, li vaig preguntar al Forns si aquesta s’assemblava a la primera. Em va dir que sí mig rient mig resignat, potser suposant que s’arriscava a quedar com un pesat encasellat en un gènere d’on és molt difícil escapar.

Però la idea que els escriptors han d’evolucionar novel·la a novel·la em sembla bastant cursi i bastant equivocada. Per això em sembla molt bé que l’Albert Forns hagi decidit fer amb la segona novel·la el mateix que va fer amb la primera però forçant el gènere. Com que sabia que era molt difícil mantenir l’estil de la primera i quedar bé, ha decidit fer una novel·la sobre ell mateix encallat fent la segona novel·la. I se n’ha sortit (i no era fàcil).

Coses bones de Jambalaia:

  • El protagonista i narrador segueix sent una mena d’alter ego del Forns: un periodista i escriptor maniàtic i obsessiu i irònic i pedant – només per això ja és un mèrit que el personatge no cansi.
  • L’escenari: L’escriptor se’n va a Amèrica (a Montauk, a Long Island) per estar-se en una residència d’escriptors. Aquest poblet de pescador envaït per hipsters és un lloc que dóna molt de joc al protagonista per fer les seves digressions sobre la cultura americana.
  • Els companys de residència i l’Albee: uns grans secundaris (que permeten grans diàlegs!)
  • Les obsessions: com que el protagonista és un neuròtic, es va encaparrant amb manies absurdíssimes, però les digressions sobre les seves fòbies estan molt bé.
  • La cosa metaliterària: mentre escriu, el narrador ens explica els problemes que té per escriure. És un bon joc amb el lector i amb la construcció de la pròpia novel·la – a més d’un catàleg de cites i referències interessant per a poder seguir llegint a partir del llibre.
  • El món literari barceloní: al principi de la novel·la Forns fa una mena de paròdia molt graciosa del món literari i les seves misèries a través del seu personatge fent de famoset gaudint dels cinc minuts de fama. Hi surt el món de la crítica literària, de les agències i tota l’aparent pompa d’un món bastant ridícul. Les parts on s’explica això són de les millors de la novel·la, i crec que aquest tema es podria estirar molt.
  • El Forns escriptor segueix sabent escriure i descriure molt bé (segueix repassant-ho tot obsessivament i el resultat és un text molt ben pensat i molt ben fet).

Contres:

  • Quan la crítica política/cultural s’allarga gaire pàgines sembla que veiem un adolescent rebel enfadat amb el món perquè no és com ell voldria. Per sort passa molt poc – i a més fa broma amb el seu posat pseudoantisistema.
  • Tractar la masturbació com si fos un tema tabú. El subtema de la masturbació al llibre em sembla que funciona però no entenc per què se’ns presenta la masturbació com si fos res trencador. És mil vegades més trencadora l’escena al despatx de l’agent literària que la crònica de qualsevol ejaculació.