Compassió

[Reflexos en un ull daurat. Cason McCullers. Traducció d’Alba Dedeu. L’altra Editorial]

L’alba, a la poesia trobadoresca, descriu el disgust dels amants furtius que s’han de separar quan es fa de dia per no ser descoberts. A Reflexos en un ull daurat, l’alba i el crepuscle, aquests intervals ambigus, són la part més important del temps, aquest “endless idiot” que “runs screaming round the world”, en paraules de McCullers. Són uns moments gairebé de suspensió del temps, on els homes i les dones poden deixar de fingir, poden abandonar-se a la seva naturalesa. Però en aquest llibre no ho fan mai del tot: es respira sexe per tot arreu però no el llegim, ha quedat soterrat sota massa incomprensió.

En aquesta novel·la d’albes i crepuscules, situada en una base militar dels sud dels Estats Units, no hi dorm gairebé ningú. No dorm l’oficial secretament homosexual, que passa les nits al seu estudi fumant i bevent per reprimir-se. No dorm tampoc la dona d’un altre oficial, que es turmenta perquè sap que el seu marit l’enganya amb la dona de l’homosexual. L’única que dorm és aquesta dona adúltera, perquè és una senyora feta només de desig. Estúpida i sensual, típic personatge sudista, és l’única que passa les nits plàcidament perquè viu al marge del seu cervell.

Però per damunt de tots no dorm el soldat ras, l’element més eteri d’aquest llibre, un d’aquells àngels místics que s’inventa McCullers i semblen sortits del més enllà. Aquest soldat “caminava per un somni tenebrós, els seus passos no feien gens de soroll”. El soldat passa les nits davant la casa de l’oficial i la dona adúltera. S’espera que el marit sigui al seu estudi i puja a l’habitació de la dona que dorm indiferent a tot. S’agenolla al costat del seu llit i la mira, i només s’atreveix a tocar-li els cabells o el teixit de la camisa de dormir, com un animaló espantat.

De fet, diria que els homes d’aquesta història falsament vodevilesca fan de contrapunt a uns altres protagonistes: els cavalls que munten els personatges. Els homes fan servir els animals per intentar controlar la seva pròpia bèstia. Però els cavalls, els únics que no tenen cap problema amb la seva naturalesa salvatge, no es deixen. “El capità deixava fer la seva al cavall només prou estona perquè se li desvetllés la joia de la llibertat, i tot seguit el frenava sense avisar. Aquella mena de conducta no era nova pe a ell. Sovint, al llarg de la seva vida, s’havia sotmès a moltes petites penitències estranyes i secretes que hauria trobat difícil d’explicar als altres”.

En aquesta novel·la lluminosa hi ha concretats tots els elements que fan que McCullers sigui una escriptora majúscula. La tragèdia està destil·lada per una tendresa estranya, per la cura que té McCullers a deixar-nos veure totes les llums i les ombres dels personatges sense que li passi pel cap jutjar-los. Són figuretes delicades del seu univers on sempre és més important el que va per dins que el que es deixa veure per fora. El tema de McCullers és sempre el mateix: la possibilitat de treure alguna cosa cap enfora: “Hi ha moments en què la necessitat més vital de l’home és tenir algú a qui estimar, un punt en què concentrar les seves emocions disperses. També hi ha moments en els quals les irritacions, les decepcions i les pors de la vida, inquietes com espermatozoides, s’han d’alliberar en forma d’odi”.

Hi ha una idea de compassió fonda que lliga les novel·les de Faulkner i les de McCullers. Els dos són sudistes i s’enfronten a un escenari on, si vius sense compassió, quedes destruït d’una manera fulminant. Cadascú amb les seves armes, els dos s’asseguren de saber trobar les escletxes de l’ambigüitat humana per explicar-nos el patiment sense moralisme ni patetisme. McCullers l’ensenya a la llum de l’alba i del crepuscle, on tot se suavitza i fa menys mal. Hi ha un moment al llibre on la dona traïda i el seu criat filipí juguen amb unes flors japoneses que s’obren amb el contacte de l’aigua. Tot al seu voltant s’enfonsa, i ells es consolen amb els colors d’aquestes flors calidoscòpiques, aïllats del temps i de l’espai, com si poguessin escapar del destí funest que els espera. La pietat de McCullers és un pou sense fons.