Un cos sense memòria

ProustPla

Diria que és una de les frases més crues de Pla: “La diferència que hi ha entre una dona honrada i una de la prostitució és la memòria. En la prostitució, la memòria no existeix”. Una manera salvatge de dir que el sexe és sempre un instrument de poder i de càlcul. En la prostitució, aquesta operació es concreta d’entrada i no ha de deixar rastre. No hi ha possibilitat, com passa fora del sexe de pagament, que el poder pugui exercir-se.

Pla ho escriu als seixanta anys parlant d’Aurora, una dona de cinquanta-cinc que viu a Buenos Aires amb el seu marit i s’envia cartes eròtiques amb l’escriptor. Havien tingut una relació més o menys estable i Pla la recorda – al llit, obsessivament –, mentre llegeix les cartes i escriu aquest diari a raig, desendreçat i confús.

Diu que Aurora és un d’aquests casos de dones sense memòria. “De vegades en té una mica i de seguida s’entristeix. Però tot li passa a la primera apetència sexual […] És com un ocell que no té el cap fix en res, que mira d’una banda a l’altra […] Per altra part, tot el seu pòsit pneumotècnic és una superposició d’imatges eròtiques, vistes en el curs de la vida – jo ho he vist – i que se li presenten potser com la seva vida psíquica apreciable”.

A la Recerca del temps perdut de Marcel Proust hi ha unes quantes noies que són com ocells que no tenen el cap fix en res, que no tenen memòria. Són aquelles senyoretes mantingudes del narrador, i entre elles regna Albertine (una altra A. obsessiva, com Aurora). Són, totes elles, noies mig mantingudes – l’intercanvi de diners també és un tema en la relació planiana – que viuen una existència bàsicament eròtica, que són pura sensualitat. No és que siguin prostitutes, són dones de societat que s’amistancen amb senyors que els paguen coses, en aquesta ambigüitat tan estesa a la societat de Proust.

El narrador proustià, com Pla, també està obsedit per entendre com aquestes noies poden viure tan centrades en el present físic, sense memòria. El narrador de la Recerca buscarà com un boig el passat d’Albertine. Li preguntarà, l’investigarà, voldrà saber amb quants i quantes ha compartit un llit, quants cossos han passat per on passa ell, i quin rastre han deixat. El narrador proustià està sorprès, com Pla, d’aquesta absència de rastre, d’aquesta absència de presència.

A Arcadi Espada li va interessar aquest diari de 1966 on Pla parla d’Aurora (ho escriu a ‘Notas para una biografía de Josep Pla’), perquè és el lloc on l’escriptor està més a prop d’explicar la seva intimitat. La intimitat, diu Espada, pertany al “jo ja m’entenc”, aquesta fórmula amb que la gent tanca qualsevol possibilitat de coneixement íntim i amb la que designen la nebulosa sense sintaxi on es concentra allò percebut però inexpressable. Aquest diari li interessa perquè Pla hi escriu a raig, sense gaire filtre. “Penso en aquests dies – escriu Pla al diari – Quina història! Tot és d’una sinceritat horrible!”.

Precisament la fascinació de Pla per Proust ve de la manera que té el francès de furgar en la intimitat amb tant realisme. No s’explicava com podia barrejar vida viscuda i vida recordada amb aquesta intensitat. “És una obra feta sobre una confusió inextricable i immensa – exactament com és la vida”. Pla diu que, sobre aquesta confusió, Proust hi posa la llum de la seva memòria, però no es limita a ser un memorialista. Proust, segons Pla, “és una síntesi de contradiccions que semblaven insolubles durant anys i anys”. És un realista que sublima la realitat. Tots els grans escriptors ho voldrien. També ho volia Pla. Però no hi arriba. A Proust no hi arriba ningú.

L’adjectiu “confús” no és estrany en Pla. Sempre el treu per imposar distància. És aquest “jo ja m’entenc”. Les idees generals són menys confuses que les particulars, que són el tema d’aquest diari desendreçat. Per això aprecia la literatura de Proust. Ha pogut escriure la confusió i se n’ha sortit: “en el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques – i sobretot d’una necessitat permanent”.

Pla és un vell que fa recompte de les seves ereccions i masturbacions. Recorda compulsivament una presència. Hi ha alguna cosa en Aurora que el fascina més enllà del record de la intimitat. No és només un vell calent – l’erotisme sense diàleg només pot donar de si una reflexió antieròtica – ni tampoc un enamorat. Potser el fascina que sigui una dona que ni és prostituta ni calcula. Potser és el sexe més net que ha tingut. Una senyora que s’entrega a la confusió. “Quina història tan complexa – escriu – Gran persona, en definitiva”. Espada diu que no és probable que sobre una dona hagi escrit res semblant. Segurament té raó.

M’ha interessat veure Pla una mica perdut en aquesta confusió que no explica. És l’obsessió, la de Proust també ho era, d’uns homes carregats de memòria fascinats per uns cossos sense memòria. És una obsessió que només pot ser masculina, per inconcreta i nebulosa. No hi ha cap dona que no pogués concretar les seves obsessions eròtiques. Tampoc sé si n’hi ha gaires que aguantin aquesta sinceritat horrible de la que parlava Pla.

Ell, al final, surt per la tangent proustiana i diu que l’única vida viscuda és la literatura. Ho fa dedicant-li aquests ¡versos!:

Però Aurora no era res – penso.

Era un fantasma de la vida. ¿Què més es pot demanar?

4 pensaments sobre “Un cos sense memòria

  1. Crec que en el cas d Albertine la cosa no funciona ben bé així. En primer lloc, si llegim Albertine com una construcció mental del narrador (això és com una síntesi amorfa de la feminitat proustiana, que comprèn la mare, l àvia o l home afeminat) el cos d Albertine és el receptacle (el mirall concau) del propi narrador. Si per contra decidim llegir Albertine com un personatge exempt, la seva condició de dona lesbiana la situa completament al marge d això que dius a l article: la genealogia d Albertine, la seva memòria, sembla buida en tant que inaccessible (el narrador no pot desxifrar una arquitectura de desig lèsbica) però no per això Albertine passa a ser un personatge buit (tal com explica Hélène Cixous o Adrienne Rich) .
    Ara bé, a Pla ni les gràcies.
    Felicitats per l article.

    1. És bonica aquesta lectura de l’Albertine com a mirall. Però no és les dues coses, a la Recerca? Ella existeix com a fascinació del narrador però també com a personatge – el fet que sigui lesbiana està per sota de la seva condició d’ésser físic (tal com se la presenta). La seva innaccessibilitat no és perquè sigui lesbiana (sí que és veritat que el narrador entén del tot el desig lèsbic) però per a mi és innaccessible per la manera com entén el desig. I gràcies a tu per llegir-lo!

  2. Marina, descartada la traducció de Vidal Alcover de La Recerca -la que jo tinc però que ja d’entrada trobo confusa “…em vaig colgar dejorn”- quina em recomanes, la de Valèria Gaillard o la de Josep Maria Pinto? Gràcies

Respon a marinaporrasmarti Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s