Ferrater, Carner, Proust. L’única vida viscuda

A les seves classes sobre Josep Carner, Gabriel Ferrater torna una i una altra vegada als versos del Nabí que li serveixen per endreçar la seva lectura sobre el poema:

Tot és follia,

córrer i estar, vetllar i dormir;

tot és engany de vides condemnades:

donar-se i escometre i resistir

Diu Ferrater que aquests versos expliquen la desesperació de Carner, que sovint queda amagada rere la imatge de poeta noucentista inofensiu i amable. Ferrater el presenta com un poeta abatut per la realitat, però que no es rendeix a aquest abatiment. Carner se’n salva perquè treu partit d’aquesta follia que és la vida.

Aquesta cita és Ferrater sobre Carner:

“mai no ens podrem veure viure a nosaltres mateixos ni comprendre la nostra vida, però hi ha una possibilitat de que de la nostra vida i d’aquest desordre foll en surti (…) una figura que serveixi als que venen després per interpretar, durant un moment, la seva vida i posar-hi ordre”.

Aquesta possibilitat d’endreçar la follia es presenta en Carner, òbviament, a partir de la poesia. Però m’interessa aturar-me en un detall de la frase de Ferrater. Hi ha possibilitat d’entendre i interpretar la nostra vida, però és només “durant un moment”.

Aquesta precisió en la temporalitat ens porta a pensar en Marcel Proust, que deixa escrit a la Recerca que només durant un moment” (en les reminiscències, segons el francès) és quan som capaços d’entendre amb sentit la nostra vida a partir dels nostres records. La vida sempre està en alguna altra banda, diu Ferrater parlant de Proust, i només podem comprendre-la sortint d’ella i situant-nos en un “lloc nul”.

És el que li passa a Carner. “Durant un moment”, gràcies a la figura imaginativa del seu poema, podrà donar sentit a la follia. Però, continua Ferrater, “aquesta figura es tornarà a desfer. Tornarà tothom (…) a veure com se li ensorren les racionalitzacions i com no pot creure en res”. També a Proust li passarà el mateix.

Segons Ferrater, al centre de la imaginació de Proust hi ha la nul·litat, una manera de viure sense percepcions de primera mà. En aquesta nul·litat “hi apareixen tots els objectes del món, però apareixen interpretant-se a si mateixos, privats d’urgència i convertits en símbols”. Fa l’efecte que, segons Ferrater, tota obra és un símbol que descriu i que fa present una realitat desplaçada.

Tot tornarà a ensorrar-se, diu Ferrater, “però hi ha l’esperança que, si és poeta, creï una nova figura o bé, si no, que dins del dins del dipòsit mític de la humanitat trobi una altra figura per posar-hi ordre”. La literatura, segons Ferrater, és l’únic espai on la vida té la possibilitat de no ser follia, de presentar-se en un ordre que faci sentit. Però aquesta vida endreçada només pot ser mental. O, dit en paraules de Proust, “l’única vida veritablement viscuda és la literatura”.

Però, i aquí hi ha el drama, ningú pot deixar de viure i seguir vivint, com bé diu Ferrater parlant de Proust. Sobre Carner repetirà la mateixa idea: “l’única experiència que podem treure de qualsevol cosa que ens passa a la vida és aquesta figura imaginativa per, potser, posar ordre en noves experiències. Ara: en l’ensenyament moral, en l’experiència moral i en l’experiència, simplement, en el sentit que la usem ordinàriament, Carner no hi creu”.

L’única manera d’endreçar la vida és la literatura, però aquesta no ens serveix per aprendre a viure. L’única manera d’entendre’ns és la literatura, però aquesta és incompatible amb l’experiència de la realitat. I d’aquí la relació complicada que hi ha entre realitat, ficció i temps, un dels grans temes literaris de Ferrater, de Carner, de Proust i de tots els grans escriptors.

Morts vivents

El confinament ha fet que em regalés abans d’hora un volum de Proust que em faltava per llegir i reservava per a la calma estival. Per una casualitat macabra, el tema que obre ‘Pel cantó de Guermantes, II’ és la mort. Quan vaig començar el llibre, la idea de la mort flotava a l’ambient amb més intensitat que ara, que hem normalitzat el confinament i tot es tenyeix d’una calma resignada molt gris. Ara que fins i tot els meus amics més vitalistes s’han instal·lat en una estranya tristor nostàlgica, l’elegia proustiana agafa més sentit.

El narrador de la Recerca ens explica que la seva àvia, tot i que encara pot sortir a passejar amb fiacre per les avingudes parisenques, s’està morint. Proust, geni dels intervals, diu que no és morta però que ja és un fantasma, que els que l’havien saludada mentre passejava no l’havien vist a ella sinó a un esperit: “encara no era morta, però jo ja estava sol”. De la mateixa manera que no podem dir “estic dormint” i hem de dir “m’estic adormint”, no podem dir “he mort” sinó que diem “m’estic morint”. Proust aprofita aquesta idea per preguntar-se què vol dir estar i viu, i què vol dir ser un mort en vida, que és la trista condició “d’aquell no res que la meva àvia seria ben aviat”.

Aquests dies, quan camino per la ciutat fantasma, m’imagino carruatges amb esperits d’àvies proustianes de mirada perduda creuant pels carrers desèrtics. “Sí, s’hauria pogut dir que la meva àvia havia passat en un cotxe descobert – escriu– ¿Però, era ben bé veritat?”. Proust diu que un objecte no necessita energia per existir, però que no passa els mateix amb els éssers vivents. En moments de decadència, diu Proust, necessitem “una tensió de forces que no percebem habitualment” per mantenir-nos en vida. Per estar vius necessitem una energia vital que, quan la mort plana en l’ambient, “esdevé objecte d’una lluita esgotadora”.

Proust escriu un final preciós a la seva àvia, que és el primer membre de la família que mor, i la primera esquerda en el món segur i blindat del protagonista, que es llançarà sol ben aviat a la societat mundana. Aquesta elegia també té un punt d’advertiment, molt adequat, perquè ens recorda que per viure es necessita alguna cosa més que respirar. Ens recorda que viure tancat a casa sense propòsit, veient passar els dies, és acostar-se a la fi abans d’hora: “Hom veu que mor no pas en el mateix instant de la mort, sinó uns mesos, de vegades uns anys abans, des del moment en què, espantosament, la mort ha vingut a viure en nosaltres”.