A ‘Memòria personal’, les falses memòries de Joseph Conrad, l’escriptor fa unes consideracions sobre l’art d’escriure. Una de les seves preocupacions és, lògicament, trobar el to a l’hora d’escriure. Em sembla que el consell que dóna Conrad al final d’aquesta reflexió farien bé de llegir-lo els escriptors contemporanis perquè és un dels errors més freqüents de trobar en una obra – en podríem dir “excés o exageració sentimentals”. Dit d’una altra manera, un to “afectat”.
Davant del retret d’alguns crítics que afirmaven que Conrad era “suspecte d’una certa acceptació dels fets poc emotiva, severa”, que era “sec de cor”; l’escriptor respon d’aquesta manera:
“Si donem per fet que cada novel·la conté un element d’autobiografia – i això difícilment pot negar-se, atès que el creador només s’expressa en la seva creació –, aleshores per a alguns de nosaltres una manifestació oberta de sentiment esdevé repugnant”.
Perquè: “Per commoure els altres profundament, ens hem de permetre deliberadament a nosaltres mateixos ser enduts més enllà dels límits de la nostra sensibilitat normal – prou innocentment, potser, i per pura necessitat, com un actor que alça la veu a l’escenari. Però, tot i així, ho hem de fer. I segurament aquest no és cap gran pecat”.
Però això té un gran risc, diu Conrad: “El perill rau, en el fet que l’escriptor esdevingui víctima de la seva pròpia exageració, perdi l’exacta noció de sinceritat i, al capdavall, arribi a menysprear la veritat mateixa com una cosa massa freda, massa esmussada per al seu propòsit – de fet, no prou bona per a la seva insistent emoció. Del riure i el plor és fàcil caure en el ploriqueig i la rialleta”.
És un consell molt savi de qui s’anomenava a ell mateix “el més poc literari dels escriptors”.
marinaporras.wordpress.com 