Ningú no coneix ningú

strout

[Article publicat a l’Ara Llegim el 22 d’octubre de 2016]

[Em dic Lucy Barton. Elizabeth Strout. Edicions de 1984. Traducció d’Esther Tallada]

“La gran tragèdia de l’home és que està sol. La gran recerca de l’home és la companyia […]. I ve aleshores que invoquem els Àngels que acudin al nostre socors i ens escoltin com els contem les nostres coses”. Ho va escriure Eugeni d’Ors, però ho podria haver escrit Elizabeth Strout parlant de Lucy Barton; una dona que té vocació d’escriptora i que necessita explicar la seva història, que no és altra que la història de la seva solitud. Els dies que passa acompanyada de la seva mare a l’hospital són el punt de partida per acabar recordant tota una vida. Estructurat en capítols curts, en algunes pàgines gairebé com si fos un dietari, la Lucy va modelant la seva memòria perquè pugui ser narrada en forma de novel·la que acaba convertint-se en una autoafirmació.

El de la Lucy és el relat d’una nena que va créixer rebutjada per la seva pobresa, que vivia en un garatge i que un cop adulta (i havent triomfat com a escriptora a Nova York) encara té d’alguna manera la veu d’aquella marginada. Però no és sentimentalisme: és l’única manera que té de relacionar-se amb el món, com una nena llançada bruscament dins una societat que no coneix: “Tot d’un plegat noto que se m’infla a dintre la consciència d’unes tenebres conegudes […] i llavors em fico a la primera botiga de roba que trobo i comento amb algun desconegut el disseny de les samarretes que els acaben d’arribar. Deu ser així com la majoria de nosaltres ens les empesquem per tirar endavant en el món, mig coneixent, mig sense conèixer”.

La relació amb la mare, a qui fa dècades que no veu, és el centre del relat. Quan es troben a l’hospital no hi ha l’episodi de sinceritat i emoció que esperaríem. En canvi, la mare comença a parlar sobre misèries i fracassos de veïns i coneguts. Com si la conversa banal fos l’única manera que té de comunicar-se amb la filla. De fet, és l’única manera que té d’estimar-la. El silenci entre elles és la incapacitat de la mare per explicar-se i la incapacitat de la Lucy per comprendre-la. La frase “Potser és això el que va voler dir, però no sé què volia dir la mare” es repeteix molt, i és aquesta idea que mou el llibre i la vida de la Lucy.

Ella mateixa té dues filles, que estima amb bogeria però sap que estan ressentides perquè els ha fet patir un divorci i perquè ha pres moltes decisions que no entenen. La Lucy narra la relació amb les nenes com si ens volgués dir que elles tampoc podran arribar a conèixer del tot la seva mare. Perquè no sabem, i no sabrem mai, el que és conèixer del tot una persona. I és això el que vol dir-nos Strout, que sap molt bé, com diu un personatge, que la seva feina com a escriptora “consisteix a informar-nos de la condició humana, a explicar-nos qui som i què pensem i què fem”.

“Tots volem que ens vegin”

cline

[Article publicat a l’Ara Llegim el 15 d’octubre de 2016]

[Les noies. Emma Cline. Editorial Anagrama. Traducció d’Ernest Riera]

Dubto que hi hagi algú que, havent llegit unes quantes pàgines d’aquesta novel·la, no hagi buscat a Google alguna cosa semblant a “Charles Manson assassinats 1969” i no s’hagi entretingut a mirar les fotos escabroses d’aquesta massacre que va sacsejar els Estats Units. Es tracta dels assassinats comesos per un grup de hippies que vivien en una comuna abduïts per la figura xamànica de Charles Manson, una mena de guru espiritual que s’ha convertit en icona de l’horror. A les imatges es veu la casa desballestada, les pintades vandàliques, la cara de boig que fa Manson arrossegat per la policia, i moltes fotos de les noies que van cometre aquests assassinats, somrient i amb posat angelical mentre desfilen cap al judici. Aquests són els fets (i aquestes són les noies) que han inspirat la primera novel·la d’Emma Cline, una autora de 26 anys que ha rebut un avançament de dos milions de dòlars per aquest llibre. Podem sospitar que sense la morbositat lligada a aquest crim Cline no hauria obtingut aquest ressò. Però ¿és aquesta una simple novel·la comercial amb una aura hipster i prestigiosa del segell Anagrama? De cap manera.

L’Evie és una adolescent de 14 anys que viu en una ciutat del cinturó agrícola de Califòrnia. Ni prou llesta ni prou guapa, desorientada i avorrida, desesperada perquè li facin cas. Per l’estil acurat i brillant i per l’ambient asfixiant que aconsegueix crear, la primera part d’aquesta novel·la ens recorda Frankie Addams, de Carson McCullers -i aquesta no és una referència menor-. Només pel fet d’aconseguir evocar McCullers i el desemparament de l’adolescència, Cline ja mereix el respecte dels lectors. Aquest llibre descriu, amb molta intel·ligència, l’adolescència com a desig de pertànyer (a qualsevol preu). La novel·la s’obre descrivint la fascinació que sent la protagonista quan veu unes noies (les futures assassines) que travessen un parc mentre van a robar menjar. L’actitud d’indiferència i llibertat i el posat seductor i despreocupat de la líder del grup atrau l’Evie fins al punt de deixar la seva vida de nena acomodada per passar a ser una més al ranxo on els seus nous amics viuen en comunitat. A partir d’aquí, ens ho podem imaginar: la vida pseudoespiritual a la comuna, el descobriment del sexe (i la seva violència), drogues i delinqüència. El relat l’explica la mateixa Evie quan ja és una dona adulta i, per tant, la veu de la narradora recorda però alhora valora des de la maduresa la fragilitat i l’estupidesa de la vida adolescent.

Les noies funciona molt bé perquè anem descobrint l’enorme (i sorprenent) ventall de recursos de Cline. És un desplegament estilístic tan gran que sembla que la novel·la ens faci ullets. Però potser vol agradar massa, fins al punt que alguns d’aquests virtuosismes van en detriment del contingut de la novel·la. Sembla com si els focs d’artifici formals deixessin en segon lloc la trama, les reflexions i la profunditat que podria arribar a tenir aquest text, que de vegades sembla massa encotillat en una estructura funcional d’escola d’escriptura, que queda petit davant la potència de l’escriptura de Cline. Malgrat aquests inconvenients, la novel·la no decau perquè està molt ben pensada i escrita, amb una veu que no pretén judicis que sonarien ridículs. “Al meu llibre ningú no aprèn res ni va a millor”, deia Cline en una entrevista. Això és així fins al punt que, passats els fets criminals (en què ella no va participar), l’Evie diu: “Almenys la Suzanne (la líder de la secta) ha rebut la redempció que segueix la condemna, mentre que jo tan sols vaig obtenir la flama apagada de qui passava per allà […] mig esperant i mig aterrida que mai ningú no em vingués a buscar”. Aquesta capacitat per veure tan clara la brutalitat en les coses mostra que Cline no és només una autora comercial que ha triat un tema atractiu. ¿És, però, una escriptora brillant? L’autora ha dit que està preparant una segona novel·la, i em temo que serà allà on respongui aquesta pregunta.

Cosmopolites de saló

enard

[Article publicat a l’Ara Llegim el 17 de setembre de 2016]

[Brúixola. Mathias Enard. Empúries. Traducció de Jordi Martín Lloret]

Qualsevol narrador amb pretensions aspira a ser Xahrazad, la princesa de Les mil i una nitsque mantenia el sultà despert nit rere nit per escoltar el seu relat. Énard pretén fer el mateix amb aquesta novel·la: embruixar el lector explicant com “l’existència és un somni d’opiòman”, i en aquest somni narrar les mil i una meravelles d’Orient. La novel·la hauria de funcionar perquè Énard és un gran escriptor: la prosa és exuberant sense caure en cursileries, sap enllaçar històries interessants amb elegància i és un bon creador d’imatges. Énard és un erudit amb talent, conscient que té la rara habilitat d’encisar el lector. El plantejament és immillorable, però tot queda en bones intencions. I tothom sap que de bones intencions l’infern n’és ple. A l’infern de la literatura podríem dir que hi tenen un lloc destacat les males novel·les dels bons escriptors, com és el cas de Brúixola.

Aquesta és la història de Franz Ritter, un musicòleg austríac que en una nit d’insomni rememora la seva vida a partir de la relació amb el seu gran amor, la Sarah, una acadèmica orientalista molt reconeguda i força pedant, que aspira al cosmopolitisme universal i que dedica el seu estudi a demostrar “que Orient i Occident sempre han estat barrejats, presents l’un en l’altre”. Amb aquesta filosofia universalista i un esperit aventurer que evoca els exploradors del segle XIX, Ritter rememora les seves experiències a Istanbul, Damasc, Palmira i Teheran, sempre sota l’enamorament gairebé místic amb aquesta noia. Brúixola és la història d’un home malalt que narrant la seva vida des del llit intenta lluitar contra el temps i la mort amb l’escriptura, una clara referència a Les mil i una nits però també a la recerca proustiana, reforçant la idea central de l’obra: no hi ha tradicions diferents sinó una gran xarxa de relacions interculturals.

Però el que comença com una gran història d’amor entre Franz i Sarah, que alhora vol ser una història d’amor amb Orient, s’acaba convertint en un text assagístic on la narració del protagonista desapareix devorada per una tesi doctoral amb pretensions literàries. La llàstima d’aquest canvi de gènere és que Énard havia aconseguit atrapar el lector amb la història de Franz, i es veu frustrat cada vegada que la narració d’algun episodi ràpidament gira cap a disquisicions infinites. Énard ha volgut fer un assaig dins la novel·la i introduir les històries de molts personatges (literats, historiadors, músics, exploradors) que s’han endinsat en l’orientalisme i s’hi han meravellat. No és que aquestes històries no siguin interessants: simplement són excessives i acaben esborrant la novel·la. A més, aquest canvi de gènere implica una trampa de l’autor, que s’amaga rere la veu del seu personatge per vendre les seves idees com a resultats d’una recerca científica.

No podem oblidar que aquesta obra ha rebut un Goncourt, el premi literari més prestigiós de França. No entrarem en el debat de la política i els premis, però no és anecdòtic que França, un dels estendards de la cultura europea, premiï avui un llibre que parla dels prejudicis i la incomprensió occidental cap a Orient. Se’ns fa molt difícil no fer una metàfora del protagonista amb l’Europa d’avui: Ritter pateix una malaltia degenerativa i des del seu pis a Viena es lamenta de tots els mals de la seva societat mentre va degenerant lentament. Europa podria ser aquest musicòleg que mentre va morint declama a favor de la tolerància i la comprensió, “d’incloure l’altre en el jo”. Expressions com “el terrorífic nacionalisme dels cadàvers” o “la violència de les identitats imposades” són les que Énard fa servir per descriure el menyspreu que pateix Orient, segons l’autor, en un món on “la construcció cosmopolita del món ja no es fa en el marc de l’intercanvi de l’amor i el pensament, sinó en el de l’intercanvi de la violència i els objectes manufacturats”. Les cites serien interminables, i totes ens traslladen a un universalisme de claustre universitari que té el seu millor altaveu en els acadèmics europeus. Tot per acabar amb la conclusió de sempre: que la realitat és molt complexa. Un descobriment que, francament, no sé si mereix un Goncourt.