Que la vida no s’acabi mai

knausgard.jpg

[Article publicat a l’Ara Llegim el 16 de juliol de 2016]

[Ballar en la foscor (La Meva Lluita, 4). Karl Ove Knausgaard. L’Altra Editorial. Traducció d’Alexandra Pujol Skjønhaug]

“Volia veure com de lluny podia portar el realisme abans que es fes impossible de llegir”. Aquesta és la idea que resumeix l’obra de Knausgard, l’escriptor noruec que ha escrit una autobiografia en sis volums (3.500 pàgines). I en lloc d’un previsible fracàs ha aconseguit un èxit editorial mundial. Com passa amb tot fenomen, té els seus detractors i defensors. Els primers diuen que els llibres no són tan bons com els proclamen i es queixen del poc interès que té aguantar la vida rutinària d’un home de mitjana edat amb una crisi existencial. Crec que en aquest cas cal estar al bàndol de la defensa. Knausgard ha fet una aposta arriscada i se n’ha sortit. Ha tensat i jugat amb la noció de realitat i servint-se de l’autobiografia ha posat en dubte les normes de la ficció. El crític Christian Lorentzen explica amb una imatge senzilla però efectiva els mecanismes de la seva literatura: “L’experiència de llegir-lo és similar a la de veure un vídeo d’un gran atleta. Per exemple, un jugador de bàsquet. El jugador és constantment brillant, però no està en la natura del joc que cada llançament entri a la cistella, i molts d’ells no entren”. Convé llegir-lo així. Quan algú escriu una obra d’aquesta magnitud no podem jutjar cada pàgina com ho faríem amb una novel·la de 300.

Ballar en la foscor és segurament el més lleuger dels volums i ho és perquè explica la vida d’un adolescent de 18 anys. Aquí han desaparegut les digressions severes de l’adult que fa balanç de la vida que omplen les primeres novel·les. Cada vegada que la narració s’escapa i s’intueix introspecció o prosa assagística, Knausgard ho talla de seguida i ho fa tornar cap a l’acció. El llenguatge és directe, gens metafòric. El ritme és constant -no hi ha ni un capítol-: són 556 pàgines a raig (imitant els mecanismes de la memòria).

El llibre comença amb un viatge. Karl Ove té 17 anys, ha acabat l’institut i se’n va a passar un any fent de professor a Hafjord, al nord de Noruega, molt a prop del pol Nord, en un poblet aïllat on mig any se’l passen engolits per la foscor i l’altre mig enlluernats pel sol. La idea és trobar l’espai per triomfar en la seva vocació: ser escriptor. La novel·la també explica el seu últim any d’institut, marcat pel divorci dels pares. La mare aprèn a viure sola mentre el pare s’enfonsa en l’alcoholisme. Amb aquest panorama Karl Ove decideix tirar pel dret: “Vaig obrir una altra subsecció en la meva vida. Borratxera i esperança de luxúria”. Knausgard ens fa entrar en el seu món de festes absurdes i ressaques terribles (amb blancs de memòria inclosos) i explica els lamentables intents de lligar i els fracassos d’ejaculador precoç. Tot es redueix a dues obsessions: beure i follar. Tot és excés de vitalitat: “Ballo i la felicitat m’omple i només desitjo que duri, que la vida no s’acabi mai”.

En aquest volum, com en tots els de la sèrie, Knausgard ho omple tot. Ell és narrador i figura central de l’obra. Hi surten molts altres personatges, però són només figurants. Això, que hauria de fer l’obra pesada, és un indicador per veure que és bo: en cap moment trobem a faltar més protagonisme de cap altre personatge. I això passa per culpa de la sinceritat gairebé ofensiva amb què escriu. A la novel·la trobem un Knausgard declaradament patètic, un nen amb ínfules de gran escriptor, que es posa calent amb les alumnes i no pot evitar trempar a classe i que s’alcoholitza perquè no troba cap manera de relacionar-se amb els altres. Tot està escrit amb una intensitat tan gran que no ens queda més remei que utilitzar un adjectiu suat per descriure la seva prosa: és hipnòtica. És un clixé, però és la paraula més honesta per descriure l’actitud del lector, que es queda enganxat passant pàgines encara que parlin de la rutina més avorrida.

Knausgard sap que la seva gràcia és la sinceritat i juga amb això. Perquè, malgrat que aquesta és una autobiografia, ell és un bon escriptor i ha fet un artefacte molt pensat. El noruec escriu sobre la memòria (“Escriure és recordar, en això sóc un proustià clàssic”) però tria d’aquesta memòria el que funcionarà millor en una novel·la, el que li servirà més per a cada història. Diu: “Tot en l’obra és construït i controlat amb cura. Per a mi escriure és això: una mà freda sobre un front calent”. En aquest, com als altres volums, reconèixer Knausgard com un gran escriptor és l’única resposta que explica per què aquest llibre no és, com hauria de ser, un terrible avorriment.

 

Sense esperança

obioma.jpg

[Article publicat a l’Ara Llegim el 25 de juny de 2016]

[Els pescadors. Chigozie Obioma. Quaderns Crema. Traducció de Marina Bornas]

Tal com passa amb totes les novel·les ambicioses, Els pescadors no té una sola lectura: és una història sobre la família, un retrat del fracàs de Nigèria i una reflexió sobre la convivència entre els valors occidentals i la tradició africana. Tal com passa amb totes les novel·les ambicioses, per citar els temes de l’obra hem de fer servir paraules grandiloqüents: amor, odi, esperança, venjança, compassió, destí. I tal com passa amb totes les novel·les ambicioses, quan són bones ho són d’una manera contundent. Per tot això és sorprenent que aquesta novel·la sigui el debut literari d’un escriptor de trenta anys: Chigozie Obioma.

Els pescadors narra la història de quatre germans (el més petit té 9 anys, el més gran 15) que viuen durant la dècada dels 90 a Akure, al sud-oest de Nigèria. Són la mostra perfecta d’una família unida, on els grans cuiden els petits i fan de referent moral. Estan lligats per uns vincles que ells creuen indestructibles. Els germans Agwu pertanyen a una classe mitjana que els permet rebre l’educació occidental que el pare creu que necessiten per triomfar.

La novel·la comença quan el pare és traslladat per feina a mil quilòmetres de casa seva. La seva dona, mare de sis fills, es queda sola a casa i a càrrec de tots quan plega de la feina, una parada al mercat. Amb l’absència del pare, que era la personificació de la disciplina i l’autoritat, els nens comencen a fer de nens: fan tot allò que tenien prohibit. El seu entreteniment consisteix a anar a pescar al riu Omi-Ala, un lloc prohibit per a ells perquè es creu que està maleït. Quan un dia els nens tornen de pescar, un home boig llança una profecia al més gran: “Moriràs a mans d’un pescador”. És a dir, profetitza que el matarà un dels seus germans. Aquest malefici canvia radicalment la vida dels nois i marca l’inici de la seva desgràcia.

“Una vegada vaig sentir a dir que, quan la por s’apodera del cor d’una persona, l’empetiteix”, ens diu el narrador. La tragèdia que s’anticipava va creixent a mesura que els nois es fan grans i que la novel·la es converteix en una Bildungsroman -cadascun d’aquests nens es veurà forçat a madurar de cop, haurà d’aprendre a viure sol-. El narrador d’aquesta història és un dels germans, en Ben, que ens l’explica quan ja és un adult. Aquesta distància permet barrejar l’acció de la infantesa amb la memòria d’un home madur, i fa funcionar molt bé la novel·la: quan se’ns expliquen els fets, es fa des de la mirada d’un nen; però quan cal reflexionar sobre el que passa, ens parla l’adult.

El llibre tracta també sobre la fe, sobretot a través de la figura dels pares, que fan d’enllaç entre el cristianisme i la tradició religiosa africana. Aquesta combinació està molt present en la mentalitat d’aquests nens, i defineix el seu món. La centralitat d’aquesta fe porta a fer que el destí sigui també un element important: de la mateixa manera que els nens saben que tenen el futur marcat des de la profecia, també el destí de Nigèria està marcat. A la novel·la es descriuen els anys de transició entre la dictadura militar i la democràcia, de la qual és partidària la família. El candidat socialdemòcrata, a qui donen suport, porta com a lema electoral “ Hope 93 ” (esperança). I és precisament aquesta esperança la que es veurà derrotada al llibre.

Quan li pregunten per la seva condició d’escriptor africà, Chigozie Obioma respon que ell no escriu des d’enlloc ni per a ningú: la seva obra està dedicada exclusivament al seu art. “No escric per al meu continent, ni per a la meva llengua, ni per a la meva família”. Obioma insisteix que la literatura s’ha de centrar només en l’honestedat. Només des de l’honestedat podria haver escrit aquesta gran tragèdia contemporània, que es convertirà en un dels llibres més importants de l’any.

Proust retrobat (article – crònica sobre les jornades “Proust a Catalunya. Experiències de lectura a la UDG).

magdalena

[Article publicat a Núvol el 17 de juny de 2016]

“Hem vingut a passar-ho bé”, va dir Xavier Pla per tancar les jornades Proust a Catalunya. Experiències de lectura. Contra l’esperit del ploricó, tan present al món de les lletres, la Càtedra Pla prefereix treballar i muntar actes a un ritme admirable, i fa que aquesta institució sigui un referent de l’acadèmia catalana. L’entusiasme és bàsicament el que va reunir la setmana passada a laUniversitat de Girona uns happy few decidits a dedicar unes hores a un seminari sobre la figura i l’obra de Marcel Proust. El seminari girava al voltant d’una idea no gaire estudiada: la recepció catalana de la Recerca explica moltes coses sobre la nostra literatura. L’estudi de les influències i els deutes dels escriptors catalans de principis de segle amb Marcel Proust fan que l’impacte d’aquest autor a la literatura catalana sigui més gran del que sembla.

Divendres, la lliçó inaugural va anar a càrrec de Pere Gimferrer, que situava Proust com un revolucionari de la literatura i comparava la seva obra al que va fer Picasso amb la pintura al segle XX. La primera taula del cicle parlava de la recepció i les primeres lectures de Proust. El professor Herbert Craig va parlar sobre la recepció de Proust a la premsa catalana i castellana, amb un allau de referències i exemples (Ortega, Salinas, D’Ors, Azorín, Manent, Villalonga) per demostrar que el primer que va veure que Proust era un geni va ser Gaziel, que es va barallar amb D’Ors quan aquest deia que el francès no era res més que un “neurasténico perdido” (opinió que va haver de rectificar). Precisament de Gaziel en va parlar Xavier Pla, que comparava la seva lectura amb la de Spitzer i Curtius, que van entendre com d’important era saber llegir l’estructura de l’obra proustiana.

A la segona taula, Lectors i crítics, es van tractar les figures de Josep Pla, Maurici Serrahima i Ramon Esquerra. La professora Sílvia Coll-Vinentva parlar de com Serrahima i Proust compartien (a causa de l’asma) una percepció de la realitat desfigurada i de com els dietaris de Serrahima parlen d’una infantesa condicionada per la malaltia i d’uns estius envoltats de familiars que en tenien cura ―uns elements molt proustians que uneixen les dues figures. La intervenció de Guillem Molla tractava sobre Ramon Esquerra, i de com el crític catòlic va captar el sentit de la novel·la que representava Proust: “El millor mitjà per descriure el pensament en acció”. Molla va fer una gran dissecció de les crítiques d’Esquerra sobre el francès, que descrivia com un “autor fred”, però a qui reconeixia la revolució de la seva obra sobre la tècnica narrativa. Per tancar aquesta taula, Bernat Padró va llegir un text del professor Antoni Martí Monterde que se centrava en l’impacte de Proust sobre la figura de Pla. Martí situa la reescriptura com l’acció que uneix els dos escriptors i els fa entendre la literatura d’una determinada manera. El realisme planià, com Proust, es fixa amb esforç en els detalls segmentats per crear-ne un món. El text de Martí citava l’article “Marcel Proust, vell i nou”, un article genial de Pla on es veu la influència sobre l’empordanès.

A l’última taula, Ecos i ressons, Vicent Santamaria va parlar de la devoció deDalí per Proust i els seus temes: la gelosia, l’homosexualitat i la passió per l’art. Quan l’any 76 Dalí va rebre l’encàrrec d’il·lustrar un número de la revista Vogue va dedicar una pàgina sencera a Proust, que era, segons Dalí, “el nostre mestre en les associacions gastrovisuals”. Eloi Grasset va relacionar la figura de Proust amb la de Fortuny i la de Gimferrer, fent una jugada a tres bandes on l’imaginari de Gimferrer i el de la Recerca s’unien amb la metàfora al centre dels seus estils literaris, perquè “la metàfora és l’única cosa que pot donar a una obra la condició d’eternitat”. Per acabar, Oriol Ponsatí va parlar de l’últim paràgraf de la Recerca, que li inspirava la imatge “som com nans que hem anat a caure en espatlles de gegants”; una imatge que relacionava Proust amb Chartres però també amb Nietzsche i Montaigne i amb la manera que tenen tots ells de relacionar el present i el passat i de percebre la gran diferència que hi ha entre el record i la memòria. Tot per acabar concloent que “el punt final de la Recerca no és un punt i final perquè només pot ser un punt i seguit”.

Pensar el mal

ICULT HENRY JAMES

[Article publicat a l’Ara Llegim l’11 de juny de 2016]

[La font sagrada. Henry James. Adesiara editorial. Traducció d’Alfred Sargatal]

Realment està passant, això? Aquesta és la primera pregunta que ens fem llegint La font sagrada. A la segona passem a dubtar de la nostra capacitat com a lectors: ho estic entenent bé? La tercera és la pregunta definitiva sobre la literatura de Henry James: com a algú se li pot ocórrer una història així? Aquesta última qüestió la plantejava Luis Magrinyà, l’editor d’Alba, en un pròleg sobre l’autor, després d’haver llegit un dels seus contes. I és que la reacció a la imaginació de James, que crea històries impossibles i manipula el lector com vol, no pot ser altra que la sorpresa.

La font sagrada és un dels millors exemples per veure com James pot enganyar-nos. I com ho fa a través del narrador, que és una figura central en la seva obra. El de James és un narrador pendent del lector, que dialoga amb ell i dialogant amb ell el manipula. Però en aquesta novel·la es passa de frenada. La crítica ha coincidit a afirmar, encertadament, queLa font sagrada ocupa un lloc molt secundari en l’obra de James. Aquest és un llibre esgotador, que ens deixa totalment desorientats: no tenim ni idea del que pot estar passant i no la tindrem quan acabi el llibre. Però estem parlant d’un dels millors escriptors de la nostra tradició i, per tant, tot i el ritme inaguantable, aquesta és una novel·la d’obligada lectura per a lectors experimentats o escriptors vanitosos que vulguin comprovar que els genis també tenen obres menors.

La font sagrada és una història de terror protagonitzada per un narrador de qui no sabem ni el nom. El conviden a una mena de festa de cap de setmana en una mansió aristocràtica que de dia és esplèndida però de nit fa l’efecte d’una casa encantada, envoltada de jardins on la llum del capvespre sembla convidar les presències estranyes.

El to de la novel·la, espectral i sense sobresalts, acompanya perfectament aquest ambient tenebrós. El narrador s’adona que a dos dels seus companys de festa els passa alguna cosa estranya: una dona que era vella s’ha tornat jove i guapa, i un home idiota s’ha tornat llest i encantador. Això és tot el que sabem. A partir d’aquí, el narrador començarà una recerca per saber quin mecanisme ha pogut fer que els seus companys s’hagin transformat. I així comença una novel·la plena de disquisicions interiors sobre els pensaments i impressions del narrador; i molts diàlegs carregats d’evasives, subordinades i sobreentesos. La trama se’ns planteja en un escenari molt teatral, com un ball de fantasmes, que és precisament el que sospitem que són aquests convidats.

Però no ho sabrem del cert, perquè el nostre paper com a lectors està molt limitat. Només veiem i pensem el que veu i pensa el narrador, i per això mateix tendim a ser benvolents amb ell i la seva versió dels fets. Sense tenir en compte que des de fora aquest narrador és un personatge sospitós. Com el veuen, els altres personatges? Sembla que el veuen com un alienat, com un autèntic boig. Però, ho és realment? Aquest és el dubte que converteix la novel·la en una història de por.

Quan tanquem el llibre ens adonem que hem estat dins la ment d’un maníac i que ens hem cregut el seu discurs i la seva percepció. I això provoca més terror que saber si aquells éssers misteriosos són fantasmes o vampirs. S’ho ha imaginat tot? Ha passat realment? Són preguntes que James planteja sempre a les seves històries, perquè la qüestió és no deixar mai de fer-se preguntes. “Fer que el lector pensi el mal”, deia James. És una premissa que només és a l’abast d’un gran escriptor com ell, que sabia molt bé que “la ment de l’home està seduïda per les fantasmagòriques atraccions de la vida”.