Adolescents i llibreries

A la llibreria tinc un problema amb les lectures d’estiu de les nenes adolescents (especialment les que fan la ESO). Als nens els obliguen a llegir un llibre per l’estiu. Fins aquí bé. Hi ha alguns professors que fan llistes i aleshores la meva funció és triar d’entre la llista quin em sembla millor i recomanar i etc. Ara, hi ha professors que no fan llistes. Com que crec en el sistema i em nego a pensar que el motiu per no fer llistes sigui la mandra, aleshores ho deuen fer perquè volen que els nois triïn lliurement els llibres per no fer que totes les lectures escolars siguin obligatòries. Ja se sap que lectura obligatòria equival a avorriment. Però resulta que quan els deixen triar a ells trien (òbviament) els llibres de moda, els més anunciats i els més venuts (com fan els adults). En el cas de les nenes adolescents, trien una mena de best-sellers mig pornogràfics plegats de tòpics absurds sobre l’amor i el sexe. Però clar, són nenes adolescents amb les hormones així i els interessen aquestes coses. A més, no cal que les obliguin a llegir això, ja ho fan tot l’any per voluntat pròpia.

El problema és quan vénen amb mares i pares a triar una lectura d’estiu. Com que no tenen llista, elles trien aquestes coses. Llavors els pares em pregunten a mi: ¿està bé, això? I jo dic: home, és una tonteria (parèntesi 1: quan les nenes ho agafen soles no els dic res. Perquè la gent ha de llegir el que li doni la gana, perquè no sóc ningú per jutjar-les i perquè crec que si els agrada llegir ja es reconduiran – hi ha molts casos d’èxits vistos a còpia d’anys a la llibreria). Però tornem al cas. Quan dic als pares, i dissimuladament, que aquests llibres no em semblen gaire bé com a lectura d’estiu i que hi ha coses millors; molts d’ells em responen: “és que això els motiva i prefereixo que llegeixin coses que els motivin. Estic content perquè llegeix molt”. Entenc el que diuen: llegint això ningú les ha d’obligar perquè llegeixin i s’ho fan tot soles (parèntesi 2: cal treure’n la conclusió que com a pares és molt important ser uns controladors intervencionistes i informar-se molt del què llegeixen els fills). Però el tema és que quan això passa, quan prefereixen que surtin contentes i felices sense mirar-s’hi gaire, el meu marge de maniobra queda molt reduït i sorgeix un problema que crec que té a veure amb l’oferta de llibres juvenils.

Quan jo intento oferir alternatives a aquests llibres, quan ensenyo altres llibres juvenils que em semblen bons, sovint (no sempre, gràcies a Déu) veuen les meves opcions massa allunyades d’allò que compren normalment i que llegeixen per plaer. És molt diferent per format, per temàtica i per estil. I així és molt difícil intentar reconduir les coses. Ja ho he dit alguna vegada però em sembla important repetir-ho. Al mercat literari català hi falten editorials juvenils que facin llibres amb bon gust però també amb prou esperit comercial com per competir amb aquests fenòmens*.

*Comentaris de l’estil “doncs no venguis aquests llibres” no em serveixen. La meva feina és vendre llibres.

El preu de la llibertat

walser

[Article publicat a l’Ara Llegim el 28 de maig de 2016]

[L’ajudant. Robert Walser. Edicions de 1984. Traducció de Ramon Monton]

A la literatura de Robert Walser sempre és molt més important la idea que hi ha darrere el text que la narració mateixa, per això les digressions a les seves obres sempre són molt més importants que la història que ens explica. Podríem dir que la seva és una obra dedicada a la pregunta per la idea de llibertat. Què vol dir ser lliure i fins a quin punt podem ser lliures és la qüestió que ens planteja aquest i tots els llibres de Walser, que més que per un novel·lista semblen escrits per un filòsof existencialista.

Gairebé tots els personatges de Walser s’amaguen rere una vida aparentment insignificant per no afrontar els seus problemes existencials. Joseph Marti, l’ajudant que dóna títol a la novel·la, és un gran personatge walserià condemnat a preguntar-se si està vivint la vida que vol viure. El Joseph té 24 anys quan entra a treballar com a empleat a la mansió de l’enginyer Tobler. Aquest viu a Bärenswil, Suïssa, i casa seva és l’estereotip ideal de la vida burgesa. El Joseph, que mai no ha tingut gaires diners ni feines serioses, s’instal·la a casa els Tobler meravellat pel lloc on ha anat a parar: l’entorn és idíl·lic, la feina li permet tenir força temps lliure, els àpats són esplèndids, i la família l’acull tan amablement que no pot evitar sentir-se’n part.

L’empleat ha estat contractat com a ajudant de l’enginyer Tobler, el cap de família, un home que no aconsegueix dur a terme cap dels projectes que planeja amb gran entusiasme, als quals destina molts diners que no tornaran mai. La sensació de ruïna imminent es nota gairebé des de la primera pàgina, però com més a prop és el naufragi menys ganes té el Joseph de marxar de la casa: no li paguen el sou però viu millor del que ha viscut mai, se sent gairebé un burgès. I, sobretot, no ha de prendre decisions -només ha d’obeir ordres.

Jakob von Gunten, Fritz Kocher o Joseph Marti són personatges inconfusiblement walserians. D’entrada ens semblen plans, simples; ens fa l’efecte que viuen contents amb una vida insignificant, al marge. Però són homes que, com diu el Joseph, senten que “la seva existència no era més que una jaqueta provisional, un vestit que no acabava d’anar bé”. Per això tots ells tenen caràcters imprevisibles i contradictoris; són obedients i alhora rebels. O com li diu la senyora de la casa a l’ajudant: “Vostè és una barreja d’audàcia i covardia”.

El problema és que no tenen ni idea de què volen fer amb la seva vida. Moltes lectures de Walser diuen que això els passa perquè estan subjugats a un poder superior, que estan lligats per mecanismes que els superen. Però en realitat aquests homes tenen por de la llibertat: tenen por de definir-se, de triar la seva opció. Les obres de Walser són importants perquè ens mostren que la vida consisteix a prendre decisions que són rellevants i determinen qui som.

Quan aquests homes tiren pilotes fora a l’hora de respondre a preguntes existencials ens ensenyen que la llibertat no és tenir totes les possibilitats sinó escollir-ne una i descartar les altres. Per això podem dir que el Joseph és un covard quan decideix no marxar d’una casa on no li paguen el sou: ho fa simplement perquè així no ha de triar, no ha de ser lliure. Ens ho diu ell mateix: “El fet d’estar lligat, encadenat a un lloc, de vegades és més càlid i ple de secretes tendreses que la llibertat sense fronteres”.

Aquesta estètica de la insignificança no evoca només l’obra de Walser sinó també la seva vida, que va acabar en un sanatori per a malalts mentals a causa d’una malaltia de caràcter hereditari. Els últims anys els va passar tancat en centres psiquiàtrics, passejant i escrivint (sempre en llapis) en tovallons de paper i als marges de fulls de calendari. Walser va combinar feines precàries -va fer de grum, d’arxiver, de secretari, d’ajudant- fins que la malaltia el va acabar aïllant del tot d’una vida que, com va escriure, definia amb les mateixes propietats que la cendra: “La cendra defineix el meu univers. Si bufem la cendra, no hi ha res en ella que es negui a dispersar-se volant a l’instant”.

Notes sobre ‘The Affair’

theaffair

[Article publicat a la Revista Endavant]

 

No he escrit mai sobre sèries perquè n’he vist molt poques i no en sé gens, però acabem de veure ‘The Affair’, i m’ha semblat just recomanar-la.

La història no és gens original. Noah Solloway és un professor d’institut i novel·lista frustrat (la seva primera novel·la ha passat sense pena ni glòria) feliçment casat i pare de quatre fills. En Noah i la seva dona viuen còmodament a Brooklyn gràcies a les seves feines però sobretot als diners que els passen els pares d’ella, que són rics gràcies al sogre, que és un novel·lista d’èxit. La sèrie comença quan la família va a Montauk (un poble de platja a Long Island, Nova York) a passar les vacances a casa els pares d’ella. Dinant en un restaurant, en Noah veu una cambrera, l’Alison Lockhart (que també està casada). S’enamoren i comencen un affair, que és el que s’explica durant les dues temporades de la sèrie.

Per què ‘The Affair’?

  1. El motiu de la narració. Els dos protagonistes ens expliquen en primera persona la història no perquè vulguin sinó perquè un policia els està interrogant. Durant l’affair s’ha comès un crim que cal resoldre i estan explicant els fets a un detectiu que els investiga. Això dóna una importància al relat que no tindria si estiguessin explicant-ho a un amic, i a més a la trama dramàtica s’hi suma la trama policíaca.
  1. La realitat vs. la percepció. La sèrie està muntada d’aquesta manera: els capítols estan partits en dos parts iguals (Part 1. Noah/ Part 2. Allisson). S’expliquen els mateixos fets des de l’òptica de l’un i de l’altre i se’ns recorda la gran obvietat que els fets són una cosa i com els veu i els sent cadascú una altra de ben diferent. Per tant, és una sèrie que tracta d’un affair on els sentiments acaben important poc al costat dels fets.
  1. La impossibilitat de condemnar. ‘The Affair’ explica les conseqüències que tenen les decisions que prenem. És una sèrie sobre dilemes morals. I tot i així, no ens és fàcil jutjar ningú (i aquesta és la grandesa). Els personatges no accepten etiquetes de bons i dolents.
  1. Noah Solloway. Un idiota que ho té tot i no pot evitar-se follar la cambrera i destruir-ho. Un senyor que s’ha trobat atrapat en una vida monòtona i sense escapatòria. Un geni incomprès a qui ningú es pren seriosament. Un pobre home que s’ha enamorat bojament. Un egoista que ha destrossat la seva pròpia família. La gràcia és que som incapaços de triar amb quin Noah Solloway ens quedem.
  1. Alison Lockhart i la impossibilitat d’escapar. És una noia de trenta anys traumatitzada per la mort d’un fill i atrapada en un poblet de pescadors, Montauk, perquè es va casar molt jove i no té ni recursos ni estudis per anar enlloc. És la història d’una noia intentant fugir d’una cosa de la que no pot escapar. És un personatge obscur i trist perquè es baralla constantment amb ella mateixa per trobar una mica de sentit a una vida que no en té gaire.
  1. Helen Solloway. La dona d’ell, a qui se li destrossa la vida quan descobreix que el seu marit l’ha enganyat. No perquè no pugui viure sense ell sinó perquè, com l’Alison, es troba perduda. “¿Per què ens estàs fent això?” és la frase que li repeteix moltes vegades al seu marit i és la frase que millor la defineix. Ella era una nena pija que va poder triar tots els milionaris que va voler però el va triar a ell pensant que era un tio que no li fallaria mai, que no marxaria. La Helen és una dona que descobreix que no serveix de res planificar-te la vida.
  1. Cole Lockhart. El marit de l’Alison i l’antagonista perfecte del Noah (noi senzill de poble vs. escriptor culte i refinat de ciutat). És un personatge molt més important del que sembla als primers capítols. És un noi jove i guapo i molt enamorat de la seva dona, a qui intenta ajudar per superar la mort del seu fill. Ell i la seva família han viscut sempre a Montauk, i lluiten perquè el poble no acabi convertit en una atracció turística. En Cole no té grans aspiracions a banda que el deixin viure tranquil, però és un personatge que porta dins seu el drama callat de moltes frustracions.
  1. Els fills del matrimoni Solloway. Són un gran contrapunt perquè són els danys col·laterals d’aquest affair: com les decisions dels pares afecten els fills. Per molt tòpic que soni, està molt ben muntat.
  1. L’escenari. Montauk és un poble de pescadors que lluita per seguir sent-ho mentre un allau de turistes de Nova York l’està convertint en un poble per a hipsters que passen les vacances lluny de la ciutat. La resistència del poble a canviar és també una metàfora de la vida dels protagonistes de la sèrie. A banda d’això, el mar i els pescadors i la platja i els fars dónen grans escenaris.
  1. Metaliteratura. La primera temporada tracta de Noah Solloway intentant escriure la seva segona novel·la, que evidentment anirà sobre l’affair que ha tingut. Per tant és una sèrie que parla d’una novel·la mentre s’està escrivint aquesta novel·la que tracta sobre els fets que passen a la sèrie. Es veuen molt bé les problemàtiques entre la realitat i la ficció en un guió que precisament parla sobre la importància de distingir els fets de les percepcions.
  1. Contra la mort. ‘The Affair’ és bona perquè parla de grans passions (l’amor, l’odi, la infidelitat, la crueltat, la solitud) sense cursileria ni dramatismes. Aquesta és una sèrie que prova, sense grans tragèdies, que la vida és molt bèstia. Tots els protagonistes tenen, en algun moment, ganes de morir, de fotre’s un tret i fora problemes. Per alguna cosa o altra, i això és el que intenta explicar la sèrie, cap d’ells es vola el cervell.

Una gallina entre gallets

joycei

[Article publicat a l’Ara Llegim el 30 d’abril de 2016]

[Joyce i les gallines. Anna Ballbona. Anagrama]

Si els mestres de la Dora haguessin sabut el trauma que carregaria per culpa d’haver fet de gallina al festival de l’escola li haurien donat un paper principal per pietat. Vivim temps complicats per als qui aspiren a no ser especials, per als qui no creuen en la retòrica del tot és possible. “Encara que no se n’adonin, tothom agafa tanda per fer un paper de més anomenada que el de poble, arbre o gallina”, diu la protagonista de la novel·la. I té tota la raó. Per algun estrany motiu tothom es pensa que està cridat a fer alguna cosa important.

En canvi, la Dora no ha destacat mai gaire. És una jove periodista (d’aquesta generació que pot allargar la joventut indefinidament) que sent que la seva feina és com estar “dins d’una roda de hàmster, que gira i gira però no porta enlloc”. La Dora viu al Vallès Oriental i cada dia passa pel suplici de la Renfe per anar a treballar a Barcelona. Ella ve de pagès i es troba descol·locada al món hipster dels periodistes de la capital. Sembla que la seva vida li recordi, massa sovint, el comentari que li va fer algú després d’haver actuat de gallina: “Molt bé, maca, has fet molt bé de gallina, pensa que és molt important”.

Abans de crear sospites que serien injustes cal advertir que aquesta no és, afortunadament, una novel·la de queixa generacional. Aquesta és la història d’una revelació: la que pateix la Dora quan va de viatge a Irlanda i coneix en Murphy, un fanàtic de Joyce que té gallines com a animals de companyia. I d’aquí el títol. I d’aquí el sentit de l’obra, que juga a desemmascarar les aparents fronteres entre l’alta cultura i la cultura popular, entre la periodista i la pagesa, entre el centre i la perifèria, entre Joyce i les gallines.

El viatge a Dublín és un abans i un després en la vida de la Dora, que decideix que s’ha acabat fer el paper de gallina, “de no molestar, de passar desapercebut, de qui dia passa any empeny i cloc, cloc, cloc”. I s’inventa, com diu la cançó de Standstill, “un plan para escapar hacia adelante ”. Un pla que passa per convertir-se en artista contemporània, en una Banksy del Vallès Oriental. Les gallines seran el seu símbol i la seva invisibilitat serà el pretext per començar una successió de pseudovandalismes que acabaran en una “Gran Acció Final”.

Aquesta bogeria de relat funciona perquè la novel·la està escrita en un to que podríem dir-ne “antièpic”, carregat d’ironia, precisament perquè és la història d’una gallina entre gallets. És la història d’una noia que una nit de Cap d’Any surt disposada a menjar-se el món amb unes vambes Le Coq Sportif (sí, les del logo de la gallina) i, mentre la seva amiga se’n va a casa d’un tio amb qui ha lligat, ella ha de tornar sola al matí amb tren i tremolant pel fred que passa a través de les vambes. La veu d’aquesta novel·la no és transcendent, no pretén alliçonar i es fot d’ella mateixa i del seu voltant amb una naturalitat insultant que ensenya que, rere aquest to pretesament banal, hi ha una escriptora molt intel·ligent.

L’artista conceptual Fina Miralles va fer l’any 1976 una de les seves obres més famoses. Es titula Petjades i és una performance. Miralles va inscriure el seu nom a la sola d’unes sabates ( Fina a la sola esquerra, Miralles a la dreta) i es va passejar sobre ciment moll, de manera que el carrer quedava marcat amb les petjades que inscrivien el seu nom. Anna Ballbona ha fet el mateix gest amb la seva primera novel·la: ha estampat el seu nom al món literari català per confirmar-se com una de les veus que cal tenir molt en compte entre aquesta anomenada generació dels 80.