Jambalaia

jambalaia

[Jambalaia. Albert Forns. Premi Llibres Anagrama]

De la manera com em va agradar la primera novel·la d’Albert Forns vaig pensar que seria molt difícil que la segona no fos (per a mi) una decepció. La primera tenia el mèrit de la novetat: Forns havia decidit fer autoficció (tothom en parla com si hi estiguéssim molt acostumats, però aquí no ho fa ningú) i li va funcionar, sobretot perquè el narrador-Forns era un gran personatge. A alguns els cansa i alguns el troben pretensiós, però jo crec que és bastant honest agafar-te com a protagonista.

Quan Jambalaia (la segona novel·la) estava a punt de sortir, li vaig preguntar al Forns si aquesta s’assemblava a la primera. Em va dir que sí mig rient mig resignat, potser suposant que s’arriscava a quedar com un pesat encasellat en un gènere d’on és molt difícil escapar.

Però la idea que els escriptors han d’evolucionar novel·la a novel·la em sembla bastant cursi i bastant equivocada. Per això em sembla molt bé que l’Albert Forns hagi decidit fer amb la segona novel·la el mateix que va fer amb la primera però forçant el gènere. Com que sabia que era molt difícil mantenir l’estil de la primera i quedar bé, ha decidit fer una novel·la sobre ell mateix encallat fent la segona novel·la. I se n’ha sortit (i no era fàcil).

Coses bones de Jambalaia:

  • El protagonista i narrador segueix sent una mena d’alter ego del Forns: un periodista i escriptor maniàtic i obsessiu i irònic i pedant – només per això ja és un mèrit que el personatge no cansi.
  • L’escenari: L’escriptor se’n va a Amèrica (a Montauk, a Long Island) per estar-se en una residència d’escriptors. Aquest poblet de pescador envaït per hipsters és un lloc que dóna molt de joc al protagonista per fer les seves digressions sobre la cultura americana.
  • Els companys de residència i l’Albee: uns grans secundaris (que permeten grans diàlegs!)
  • Les obsessions: com que el protagonista és un neuròtic, es va encaparrant amb manies absurdíssimes, però les digressions sobre les seves fòbies estan molt bé.
  • La cosa metaliterària: mentre escriu, el narrador ens explica els problemes que té per escriure. És un bon joc amb el lector i amb la construcció de la pròpia novel·la – a més d’un catàleg de cites i referències interessant per a poder seguir llegint a partir del llibre.
  • El món literari barceloní: al principi de la novel·la Forns fa una mena de paròdia molt graciosa del món literari i les seves misèries a través del seu personatge fent de famoset gaudint dels cinc minuts de fama. Hi surt el món de la crítica literària, de les agències i tota l’aparent pompa d’un món bastant ridícul. Les parts on s’explica això són de les millors de la novel·la, i crec que aquest tema es podria estirar molt.
  • El Forns escriptor segueix sabent escriure i descriure molt bé (segueix repassant-ho tot obsessivament i el resultat és un text molt ben pensat i molt ben fet).

Contres:

  • Quan la crítica política/cultural s’allarga gaire pàgines sembla que veiem un adolescent rebel enfadat amb el món perquè no és com ell voldria. Per sort passa molt poc – i a més fa broma amb el seu posat pseudoantisistema.
  • Tractar la masturbació com si fos un tema tabú. El subtema de la masturbació al llibre em sembla que funciona però no entenc per què se’ns presenta la masturbació com si fos res trencador. És mil vegades més trencadora l’escena al despatx de l’agent literària que la crònica de qualsevol ejaculació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s