La terra segueix plena de ràbia

[Publicat a l’Ara Llegim el 12 de desembre de 2015] [La ciutat. William Faulkner. Edicions de 1984. Traducció de Maria Iniesta i Agulló]

Quan li preguntaven sobre el futur de la literatura William Faulkner sempre responia més o menys el mateix: “La literatura haurà de dir les mateixes coses que la gent ha hagut de dir i ha dit des que l’home va trobar una manera de pintar quadres a les parets d’una cova: els eterns problemes del cor de l’home, que no tenen res a veure amb bombes atòmiques ni amb sindicats, ni amb el preu dels cotxes, ni amb la segregació ni amb la integració. Es tracta de l’home lluitant amb les eternes veritats de l’ànima. El jove escriptor avui ha de resistir la pressió de pertànyer a un grup. Ha d’escriure sobre les mateixes passions i esperances i aspiracions i angoixes que els homes han escrit des que qui sigui va escriure l’Antic Testament”. I això és el que Faulkner va intentar a cada línia.

La seva obra és un intent d’explicar per què no ens podem desfer del que es va escriure a l’Antic Testament, un intent d’explicar per què les grans passions dels homes són sempre les mateixes. Per a aquestes històries no hi ha millor escenari que una terra dura, despietada, una terra per a uns personatges pels qui la vida és una lluita contra la fatalitat. I aquest escenari és Yoknapatawpha, un comtat imaginari que Faulkner va situar al nord-oest de Mississipí. Una de les ciutats del comtat és Jefferson, la veritable protagonista d’aquesta novel·la.

‘La ciutat’ és la història de la desgràcia provocada per un secret que Jefferson ha guardat durant divuit anys. Un secret fosc i vergonyant, que ha destruït la reputació d’una família i de la ciutat sencera. A Jefferson s’ha comès adulteri, i tothom n’ha estat còmplice perquè han preferit conviure-hi que explicar-ho: “Va ser com si haguéssim tingut una cosa a Jefferson durant divuit anys i no tenia cap mena d’importància si estava bé o no perquè era nostra, hi havíem conviscut”. Però en una ciutat del sud un secret com aquest – que ha ferit els principis morals de la ciutat – no fa de bon guardar. Perquè com escriu Faulkner, “el que es dóna a la terra, la terra ho guarda fins que està preparada per revelar-ho”. Tothom a Jefferson sap que aquest secret serà revelat, perquè si hi ha alguna cosa segura en Faulkner és que el destí està escrit, és irrevocable i ens condemna a tots.

Aquesta novel·la és la segona part d’una trilogia que narra l’auge i la caiguda de Flem Snopes, un home que encarna el mal absolut. A Yoknapatawpha la paraula Snopes no és només un cognom, és una amenaça i un càstig diví. Els Snopes són gent sense escrúpols que destrossen tot el que troben per fer-se amb el poder, mentre la resta de ciutadans fan el que personatges de Faulkner saben fer molt bé: resignar-se. Tot i que en Flem és un dels protagonistes, no sentim gairebé mai la seva veu. Aquesta tragèdia ens l’expliquen tres narradors que descriuen els mateixos fets: on no arriben els ulls d’un arriben els de l’altre. Són una veu que tracta d’esbrinar què pot suportar la ciutat.

Però la ciutat no està preparada per tolerar el pecat, l’adulteri comès per l’Eula, la dona d’en Flem, amb l’alcalde De Spain. L’Eula Snopes és un dels millors personatges faulknerians, i és massa dona per ser descrita. Amb la seva simple existència afirma més poder del que els homes poden suportar. L’Eula és un ésser gairebé mitològic: “Massa blancor, massa femella (…) només de veure-la al primer moment senties una mena de xoc de gratitud pel sol fet d’estar viu i de ser un mascle que coincidia amb ella en el temps i en l’espai”.

Jefferson és l’escenari d’una fatalitat que es va preparant tota la novel·la per acabar esclatant, però no és només una ciutat: no és simplement un lloc on viure. Com passa sempre amb Faulkner, la terra no és una circumstància: és un imperatiu. La ciutat és “una miniatura de les passions, esperances i desgràcies humanes (…) totes entrellaçades, en equilibri precari i atrotinat”. I aquest paisatge marca el caràcter dels seus habitants: és un paisatge moral. Jefferson és una ciutat condemnada i la seva història és la història d’uns homes que tracten, sense èxit, de lluitar contra una cosa que els sobrepassa: el seu destí. Perquè com deia Faulkner al primer volum de la trilogia, “la sang és espessa i la terra està plena de ràbia”. I és així precisament perquè no ens podem desfer del que es va escriure a l’Antic Testament.

PS: Sobre la primera part de la trilogia dels Snopes, ‘El llogaret’: “La terra està plena de ràbia”

Una comedieta italiana

[Publicat a l’Ara Llegim el 21 de novembre de 2015] [Som una família. Fabio Bartolomei. Angle Editorial. Traducció d’Anna Casassas]

Quan l’humor és totalment inofensiu corre el risc de transformar-se en comedieta lleugera. En aquesta novel·la l’excés de tendresa crea una atmosfera massa naïf que impedeix queSom una família sigui res més que un llibre per passar l’estona. Fabio Bartolomei ha plantejat una idea bona i graciosa, té l’habilitat de crear brillants imatges per presentar-la i troba el to simpàtic que cal per explicar-la. Amb això n’hi hauria prou per a una entretinguda pel·lícula de 90 minuts (Bartolomei també és guionista) però no és suficient per a una novel·la de 300 pàgines. I no és que hi hagi un problema d’habilitat narrativa. El problema és que l’autor s’embolica i no aconsegueix mantenir l’atenció del lector, desconcertat i cansat per massa alts i baixos: contrasten els capítols ben pensats i divertits amb d’altres que simplement no aporten res i carreguen el relat.

Ambientada a la Itàlia dels 70, la història la narra en primera persona un nen prodigi que amb 4 anys sap llegir, escriure, fer càlculs complicats i té una imaginació enorme que li fa creure que està destinat a salvar el món. L’Al Santamaria, aquest superdotat, viu amb un pare fan de l’Elvis i conductor d’autobús, una mare que cuina les millors coques d’Itàlia, i la Vittoria, la seva germana gran. La veu innocent de l’Al ens explica que es considera “el nen més afortunat del món”, mentre anem veient que realment els Santamaria són una família molt pobra que intenta compensar els problemes estimant-se molt. Però ell viu la vida com si fos un paradís perquè els pares insisteixen a dir-li: “Quan tens una família com la nostra ho tens tot”.

La veu de l’Al al principi ens sembla original, però a còpia de pàgines -l’acompanyem a la novel·la des dels 4 anys fins que en té 22- se’ns fa pesada. A més, l’autor interfereix massa en aquesta veu i ens alliçona amb les seves opinions sobre política internacional i religió posant-les en boca d’un nen petit, i és un truc que molesta, perquè ens sentim enganyats. En canvi, un dels punts forts de la novel·la és el personatge de la Vittoria. Quan els dos germans es queden sols en una casa aïllada i semidestruïda (perquè els pares marxen en un viatge que s’acabarà allargant), ella es fa càrrec del germà. És un personatge que sí que evoluciona i guanya força: passa de ser una adolescent autodestructiva a una protectora cap de família. És ella qui dóna a l’Al i al lector un missatge de superació i d’optimisme veritablement bonic. De tota manera, sorprèn que Angle Editorial hagi volgut incloure en la seva fantàstica col·lecció Narratives aquest autor que no encaixa amb les excel·lents apostes que han fet els últims anys.

 

Sortir de l’armari a cops de puny

[Publicat a l’Ara Llegim el 31 d’octubre de 2015] [El primer hombre malo. Miranda July. Random House. Traducció de Luis Murillo Fort]

Per si hi havia algun dubte sobre si la directora, actriu, artista i escriptora Miranda July és una autora postmoderna, aquesta novel·la comença amb la visita de la protagonista a una clínica de cromoteràpia (teràpia que cura les malalties amb l’ús de colors). Som a Los Angeles i la Cheryl, la protagonista, és una soltera de classe mitjana i quaranta-pocs anys que treballa en una ONG que es dedica a fer vídeos d’autodefensa femenina. Durant les primeres pàgines tenim por que la novel·la ens parli dels típics problemes d’una neuròtica addicta a l’ordre i obsessionada amb un company de feina. De seguida veurem que la cosa no va per aquí. La Cheryl està massa boja per ser una simple neuròtica: té unes fantasies sexuals molt estranyes, creu que l’amor es connecta amb vides passades i que està lligada a l’ànima d’un bebè que va conèixer de petita.

Que aquesta no és una novel·la sobre els drames de la dona contemporània també ho sabrem per l’aparició de la Clee. Ella és la filla dels caps de l’empresa de la Cheryl, i quan li demanen si pot acollir la seva “nena” a casa fins que trobi feina no s’hi pot negar. La nena té vint anys i és una rossa de pits enormes. Dorm al sofà, no es dutxa i es passa el dia mirant la tele i escalfant precuinats al microones. La relació és insuportable perquè la Clee és una quinqui mal educada. I a mesura que la relació empitjora, millor va la novel·la. Entre les dues s’estableix un lligam pervers i esclata, de sobte, la violència. Sempre que es troben comença una baralla que les deixa exhaustes. És com un ritual salvatge que, sorprenentment, les fa sentir bé. Fins que aquesta violència fa un gir per transformar-se en atracció sexual, després d’un fet que canviarà la vida de totes dues i les farà conviure com una parella feliç.

La lectura metafòrica de l’autodefensa femenina i el lesbianisme és un tema que el lector ha de resoldre en la intimitat, igual que July deu haver reflexionat íntimament per què una novel·la queer sobre la indefinició del gènere i els seus rols acaba convertint-se en una història d’amor maternal. Tot i la veu potent i divertida que fa que a El primer hombre maloes puguin explicar les coses més absurdes de la manera més natural, la novel·la té molts problemes. Li sobren pàgines i li falta estructura. I per molt que entrem en el joc que la narradora proposa, hi ha coses que simplement són inversemblants, massa retorçades. Potser són danys col·laterals de la postmodernitat o potser la relació de July amb la literatura és com la que explica la Cheryl a la seva terapeuta: “ Lo real viene y va, no tiene demasiado interés ”.

Decadència anglesa a Hollywood

[Publicat a l’Ara Llegim el 17 d’octubre de 2015] [L’ésser estimat. Evelyn Waugh. Labreu Edicions. Traducció d’Albert Pijuan Hereu]

L’escriptor americà William Faulkner era un home de paraules grandiloqüents. Ell mateix va dir que només escrivia sobre “les velles veritats universals sense les quals qualsevol història és efímera i està condemnada al fracàs”. Faulkner es prenia molt seriosament la seva obra, i a les novel·les estudia cada gest i cada contradicció dels personatges. Quan li van preguntar què li semblava Faulkner, Evelyn Waugh va respondre que el trobava “intolerablement dolent”. Potser el detestava perquè els dos autors tenen concepcions oposades sobre l’escriptura. Waugh explica en una entrevista que ell no està interessat en la psicologia ni en la profunditat de caràcter dels personatges, sinó que està obsessionat amb el llenguatge i amb el seu joc: “Hi ha escriptors que pensen en imatges, jo penso en paraules”. Waugh diu que aquestes paraules li volten pel cap tot el dia i que quan s’asseu a escriure s’han d’anar ordenant de manera presentable. L’autor anglès tenia clares les seves prioritats: “M’interessen el drama, el discurs i els esdeveniments”.

Per això Waugh es mou tan bé en el gènere de la sàtira, en què l’agudesa de les idees i el refinament del llenguatge tenen un paper protagonista. L’ésser estimat és una sàtira en què les víctimes de la burla són la indústria funerària i la hipocresia d’una societat que amb les aparences amaga qualsevol intent seriós d’enfrontar-se a la vida, fins i tot a l’hora de tractar amb els morts. La novel·la neix d’un viatge que Waugh fa a Califòrnia, on li han proposat d’adaptar una novel·la al cinema. És en un cementiri de Los Angeles on sent com els empleats d’una funerària anomenen “éssers estimats” els cadàvers. Aquest tractament tan artificial de la mort és el que li dóna la idea per escriure una història sobre la vida i la mort en l’ambient esnob del Hollywood dels anys 40.

Molts anglesos, aprofitant que eren europeus refinats, havien fet fortuna en el món del cinema. Hollywood els havia fet de refugi durant molts anys. Un d’ells és Francis Hinley, un vell anglès que ha caigut en desgràcia després de dècades d’èxits cinematogràfics. Dennis Barlow, compatriota anglès, és un jove poeta que viu amb ell però per guanyar-se la vida treballa en una funerària d’animals. Aquesta funerària és una còpia barata de la “Clariana dels Remors”, una luxosa funerària californiana que més aviat sembla un parc d’atraccions. Allà tracten els morts amb una sofisticació que frega el deliri, i els cadàvers troben un final perfecte per a l’American Way of Life, en què les aparences maquillen en excés la realitat. La història transcorre en aquesta funerària, en aquest ambient de fals refinament. El jove Dennis s’enamora d’una esteticista per a qui la feina de maquillar morts és el centre del món. L’Aimée és una noia estúpida que queda molt impressionada pels versos que en Dennis li escriu, que són plagis de poetes famosos. Però en aquest enamorament hi entra en joc un tercer personatge: el repulsiu senyor Joyboy, embalsamador en cap. Totes les treballadores de la funerària estan boges per ell, que amaga amb la devoció per la feina una existència patètica. Aquest triangle amorós acabarà amb un final macabre digne d’un escriptor amb tanta mala llet com és Waugh.

Un dels grans temes que recorre l’obra és la tensió constant entre la cultura anglesa i l’americana. L’ésser estimat vol reivindicar la sofisticació britànica contra la vulgaritat americana, però acaba narrant la decadència d’uns anglesos exiliats. Waugh explica que els anglesos viuen a Califòrnia com si fossin un lobi poderós mentre són vistos com una colònia exòtica. Un personatge diu: “Nosaltres, els anglesots, estem obligats a mantenir certa posició. Pot ser que es mofin de nosaltres una mica… la manera de parlar, la manera de vestir; els monocles… però, per Déu, ens tenen respecte. No trobaràs mai un anglès entre la xusma… excepte a Anglaterra, esclar”.

Entre la hipocresia del Somni Americà i els desesperats intents d’uns britànics decadents per mantenir la pompa, l’ Ésser estimat és una novel·la divertida i cruel, i una crítica a la seva societat. És una sàtira que fa certa la cita de Waugh (que també podria signar Faulkner) que diu que l’artista ha de ser un reaccionari perquè s’ha d’oposar al to del seu temps.

 

 

“Vós esperaré a tots a l’infern”

[Publicat a l’Ara Llegim el 26 de setembre de 2015]

[La Malcontenta. Sebastià Alzamora. Proa]

Després d’haver assassinat sense contemplacions una família de camperols, la Malcontenta pregunta al seu amant si tornaria a matar. Ell li contesta: “Saps què passa amb els cans? Una vegada han tastat sa sang, ja no els ve d’una presa”. Com ja ha fet en altres ocasions, Alzamora gaudeix explorant la naturalesa del mal absolut en aquesta novel·la que és un joc macabre disfressat d’història d’amor. És cert que se’ns explica com la protagonista s’enamora d’un bandoler sanguinari i com aquest amor li fa perdonar la maldat i les atrocitats del criminal. Però més que una història d’amor, La Malcontenta és sobretot una història de violència.

La violència és un sentiment que es fa fort entre els qui es troben desemparats i envoltats de misèria, com és el cas de l’escenari que presenta Alzamora. I és també la violència el que permet crear l’atmosfera salvatge que acompanya aquesta novel·la d’aventures. Ens trobem al sud de Mallorca a principis del segle XIX, en un indret rural d’escassetat absoluta, truculent, faulknerià: un ambient favorable als instints més baixos. És en aquest lloc desolador on se situa la història d’Antònia Suau, la Malcontenta, una jove pagesa que s’enamora d’un bandoler, Joan Durí, quan aquest es presenta a casa seva per reclamar un deute i acaba maltractant el seu pare i el seu germà. Ignorant els retrets de la família, ella fugirà amb el criminal i s’unirà al grup de bandolers que recorren l’illa arrasant tot el que troben pel camí.

Tot i que és la protagonista de la novel·la, l’Antònia és un personatge massa pla fins al final del relat. No acabem de saber què pensa o per què actua: quan marxa de casa, no podríem dir si ho fa perquè s’ha enamorat bojament o perquè estava morta d’avorriment (o per totes dues coses). La Malcontenta és un personatge submís, que viu l’amor com un esclavatge. És així fins al moment més intens de la novel·la: la venjança. L’Antònia decideix venjar la mort del seu amant, que ha estat executat perquè un dels companys de la banda l’ha denunciat. És en aquest moment que el relat agafa molta força. La Malcontenta recorre sola, morta de gana i de pena, el camí de la revenja per anar a matar el traïdor. A mesura que s’acosta a la seva víctima es va fent protagonista i el lector comença a compartir la causa. Fins i tot agraeix que s’expliqui amb detall com volen els trossos de cervell del traïdor quan ella prem el gallet. De fet, les millors parts de la novel·la són les que donen més veu al narrador i menys als personatges. Una de les febleses de la novel·la és que l’excés de diàleg de vegades trenca el ritme narratiu. I això que l’estructura dóna molt de joc per als canvis de registre: La Malcontenta està estructurada en flash-backs i el·lipsis que permeten incorporar moltes històries que es van entrellaçant, des d’una vella que canta romanços profètics fins a les massacres que els bandolers cometen per l’illa.

Però el millor d’aquesta novel·la és el personatge de Joan Durí. Alzamora vol que el lector el perdoni perquè és un home enamorat. Però de cap manera podem empatitzar amb algú que representa el mal d’una manera tan bèstia. Com que som més comprensius amb una venjança que amb una matança, som capaços de perdonar la protagonista del llibre i incapaços de perdonar l’amant: la Malcontenta és una dona enamorada que mata per revenja, però ell és simplement un assassí. Durí aconsegueix ser el personatge més interessant perquè durant tota la novel·la volem conèixer les raons de la seva maldat. No sabem si és un lladre, un boig, un assassí o una combinació terrible de totes les anteriors. Però cap al final del relat anem donant la raó a la frase que es va repetint tot el llibre i que Durí pronuncia abans de morir penjat: “Vos esperaré a tots a l’infern”. Després dels dubtes, veiem com el bandoler és simplement el mal, sense matisos. I descobrint això veiem com Alzamora ha fet, en aquesta novel·la que vol recrear un mite, una aposta contra el relativisme contemporani: a les històries de debò el bé i el mal existeixen. I els dolents han d’acabar, com mereixen, a l’infern.